Què és una atenció primària forta?

Etiquetes

atenció primària de salut, cobertura sanitària, despesa, eficiència, formació, morbiditat, mortalitat, salut, SIAP, sistemes sanitaris

Pel seu interès reproduïm el text de Juan Gérvas

Cómo mejorar el sistema sanitario (con atención primaria fuerte)

basat les exposicions del Seminario de Innovacíón en Atención Primaria (SIAP) celebrat a Lima (Perú) el mes d’agost passat.

De manera exhaustiva descriu què s’entén per  una atenció primària forta i quins factors la faciliten i enforteixen. Posa paraules a allò que a vegades ens costa explicar i fa propostes concretes que polítics i gestors haurien de tenir en compte

El ejemplo positivo de Canterbury, Nueva Zelanda (con atención primaria fuerte)

No hay sistema sanitario perfecto y, por supuesto, no se puede generar en un laboratorio tal sistema. Entre otras cosas porque los sistemas sanitarios son producto de la historia, la cultura y la economía de cada país. No obstante, se puede aprender de cómo otros lo han hecho para lograr un buen o mal resultado en salud. Sirva de ejemplo positivo lo hecho en Canterbury, Nueva Zelanda, una provincia conocida por su capital, Christchurch, que tuvo un terremoto terrible en 2011 https://es.wikipedia.org/wiki/Regi%C3%B3n_de_Canterbury https://es.wikipedia.org/wiki/Christchurch

El sistema de salud de Canterbury se ha sometido a un importante programa de transformación durante la última década. Como resultado de los cambios, el sistema de salud da apoyo a más personas para vivir en sus hogares y comunidades y ha moderado la demanda de atención hospitalaria (ingresos y urgencias), particularmente entre las personas mayores.

 

El cambio se logró mediante el desarrollo de una serie de nuevos modelos de atención que implican una mejor integración de la atención, el aumento de la inversión en servicios comunitarios y el fortalecimiento de la atención primaria. Los médicos generales dan respuesta a las urgencias, en domicilios y en la comunidad, con apoyo ágil de enfermeras, asesoramiento por especialistas focales, pruebas diagnósticas rápidas y camas comunitarias para observación.

La experiencia en Canterbury ofrece lecciones útiles en términos de cómo rediseñar la atención sanitaria. Lo clave incluye el desarrollo de una visión clara y unificadora de “un sistema, un presupuesto”; la inversión sostenida en la dotación de habilidades de personal para apoyarlos a innovar y darles permiso para hacerlo; y desarrollar nuevos modelos de trabajo integrado y nuevas formas de contratación para apoyarlo.

La transformación ha llevado más de una década y ha requerido inversiones, lo que se opone a los escasos plazos y limitados fondos adjuntos a los planes actuales de transformación de los servicios en otros sistemas de salud del mundo.
https://www.kingsfund.org.uk/publications/developing-accountable-care-systems

En busca de mejoras, el ejemplo negativo de Estados Unidos (con atención primaria débil)

Los resultados sanitarios de Estados Unidos son penosos, catastróficos, referidos a la salud en general y a la morbilidad y mortalidad evitable por el sistema sanitario (MIPSE, mortalidad innecesariamente prematura y sanitariamente evitable). Su gasto en salud es el mayor del mundo, pero su impacto es menor o negativo. Es cuestión que asombra por contraste con otros países anglosajones, Nueva Zelanda incluida, y se debe, entre otros, a cuatro factores:

• Acceso deficiente. Estados Unidos carece de un sistema público de cobertura universal, con pocos o débiles co-pagos en el lugar de prestación del servicio y eso conlleva graves problemas de acceso.
• Débil atención primaria. Predomina la atención fragmentada de especialistas focales y se carece de una organización que lleve recursos materiales y humanos a donde se precisa prestando una gran variedad de servicios “a pie de casa”.
• Ineficiencia. El sistema carece de una organización que optimice pagos y asegure derechos. Para pacientes y médicos la burocracia se convierte en una pesadilla que consume recursos ingentes e introduce una gran incertidumbre.
• Desigualdad. Estados Unidos es un país desigual en todos los campos, incluyendo los servicios sociales y educativos. La pobreza se acompaña de mala salud y no hay una organización social que redistribuya según necesidad.
  http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMp1708704 https://www.bloomberg.com/graphics/2017-health-care-spending/

Para resolver sus problemas, Estados Unidos debería establecer un sistema nacional público de cobertura universal, con pocos o nulos co-pagos en el punto de prestación del servicio, mejorar la atención primaria para llevarla a ricos y pobres en todos los rincones del país, racionalizar la carga burocrática y revertir en mucho la desigualdad social.

¿Qué facilita y fortalece una atención primaria fuerte?

• Políticas claras, decididas y sustentables, con voluntad de persistencia y mantenidas a lo largo del tiempo de forma que se busque la eficiencia (lograr aquello que más necesita y valora la población a un precio sostenible).
• Planes políticos concisos y precisos que cuenten con metas y plazos evaluables y que se establezcan teniendo en cuenta y respetando a profesionales y poblaciones/comunidades (incluyendo minorías). Es necesario que dichos planes hayan sido formulados con antelación a la “ventana de oportunidad de acción política” pues su elaboración y debate contribuye al clima de renovación, y facilita su rápida adopción.
• Presupuestos suficientes para la atención, mantenidos en el tiempo. Son presupuestos específicos para atención primaria orientados a la mejora del resultado en salud (cambios en morbilidad y mortalidad, en el sufrimiento innecesario y sanitariamente evitable, en la carga de enfermedad) en pacientes, familias y comunidades.
• Descentralización prudente que asigne recursos según capacidad de gestión a los municipios/regiones, reservando presupuestos y decisiones que aprovechen el poder de monopsonio (monopolio o casi monopolio de único comprador).
• Formulación y financiación de la salud en todas las políticas, para disminuir el impacto de los determinantes sociales que provocan y mantienen la mala salud.
• Una sociedad democrática y solidaria en que la equidad y la solidaridad sean valores centrales, en sanidad, educación, justicia, sistema fiscal y en otros campos para aminorar el cumplimiento de la Ley de Cuidados Inversos. Ello exige flexibilidad e inventiva que permita dar respuestas locales y generales a los problemas en situaciones de restricción de recursos.
• Asociaciones de médicos generales/de familia fuertes, que fomenten el profesionalismo y la investigación, capaces de dar apoyo a/y generar cambios organizativos y políticos.
• Investigación que facilite la acción y la innovación, y con acciones que se sostengan con investigación que las evalúe constantemente de forma que se puedan modificar para cumplir los objetivos previstos. Investigación cuantitativa y cualitativa potenciada por las estructuras organizativas pero también desde “la base” (para dar respuesta a la curiosidad y al afán de mejora profesional, con/sin financiación específica).
• Atención por profesionales conocidos que ofrezcan trato digno y respetuoso, polivalencia y resolutividad cercana y en las casas/domicilios de los pacientes. Es decir, con integralidad y longitudinalidad individual, familiar y comunitaria que busque transferir conocimientos y habilidades a la población para incrementar su propia capacidad de respuesta a los problemas de salud.
• Asignación territorial de la población a la atención primaria para facilitar el trabajo intersectorial y la valoración del impacto en salud del trabajo realizado, con equipos de atención primaria funcionales en el sentido de tener una lista de población definida y de transferir constantemente entre sus miembros conocimiento, capacidades, responsabilidad, autonomía y reconocimiento.
• Accesibilidad flexible que tienda a facilitar la atención siempre por el mismo profesional y que evite barreras culturales, geográficas, horarias, y monetarias, con énfasis en favorecer el acceso a poblaciones/individuos vulnerables y excluidos.
• Una reforma pro-contenido que provea recursos financieros y materiales suficientes, incluyendo pago adecuado a los profesionales, estabilidad en el puesto de trabajo, consultorios/postas/centros de salud/locales dignos, tiempos razonables para trabajo clínico y en la comunidad y tecnología dispersa apropiada a las necesidades locales.
• Una reforma pro-coordinación que transforme a los especialistas focales en asesores, su atención en episódica, dé el monopolio del primer contacto [I] y de la derivación/referencia/encaminamiento al médico general/de familia y conlleve que éste sea el “prescriptor final”(quien apruebe la introducción y cambio de procesos diagnósticos y tratamientos, salvo emergencias).
• Formación pre-graduada de los profesionales centrada en la atención primaria y en los generalistas, no en los hospitales y en los especialistas focales. Formación que vaya más allá de la medicina e incluya conocimientos de antropología, economía, ética, feminismo, política y sociología (“El médico que sólo medicina sabe, ni medicina sabe”).
• Reformas educativas que acorten los periodos de pre y post-grado y mantengan la formación continuada aprovechando las tecnologías actuales para capacitar y mantener actualizados conocimientos y habilidades de todos los profesionales.
• Respecto a la formación continuada, es clave la labor de una “unidad de inteligencia” (persona o grupo) capaz de difundir y promover la adaptación local de las novedades/publicaciones/tecnologías de gran impacto probable en salud/coste.
• Exigencia de la especialización en atención primaria en medicina, enfermería y otras profesiones que se incorporen a trabajar en atención primaria, con convocatorias abiertas y públicas para cubrir los puestos.
• Exigencia de especialización en gestión para los cargos directivos, con convocatorias abiertas y públicas para cubrir los puestos.
• Exigencia de que los profesionales sanitarios en proceso de especialización sean debidamente considerados “personal laboral en formación” y reconocidos con un sueldo digno y con condiciones de trabajo orientadas a su formación (y no a ser mano de obra barata).
• Incentivos apropiados a los objetivos del resultado en salud (cambios en morbilidad y mortalidad) incluyendo los necesarios para fomentar la accesibilidad y longitudinalidad incluso en regiones aisladas/remotas y la respuesta sanitaria según culturas, creencias, opciones sexuales, etnias e idiomas locales/de inmigrantes.
• Existencia de un sistema de compensación de daños que evite las reclamaciones judiciales (para reparar las consecuencias de los errores sanitarios) y al tiempo genere una cultura de seguridad del paciente y del error que lleve a disminuir su frecuencia e impacto.
  http://medicinafamiliarchile.blogspot.com.es/2017/09/resumen1-del-seminario-sobre-atencion.html

¿Qué es una atención primaria fuerte?

“Atención primaria fuerte” es aquella

1/ en que los médicos generales/de familia, enfermeras y otros profesionales de primaria cuentan con el aprecio social y profesional,
2/ tienen una formación de altura que les permite ser polivalentes y resolutivos,
3/ son activos en investigación,
4/ reciben una remuneración adecuada,
5/ tienen auto-estima,
6/ ofrecen accesibilidad con flexibilidad, incluyendo servicios necesarios a domicilio,
7/ trabajan en un sistema sanitario que les facilita medios y tiempo,
8/ los protege de la “competencia salvaje de los especialistas focales” con regulaciones pro-coordinación, como el filtro o “gatekeeping”, que favorecen la cooperación y evitan la competición,
9/ impone copagos bajos o nulos en el punto de atención al paciente/población para incrementar la equidad,
10/ facilita ofrecer más y mejor longitudinalidad y coordinación de cuidados con menor rotación del personal,
11/ promueve servicios apropiados a pacientes y poblaciones,
12/ acepta la paradoja de la atención primaria: resultados deficientes en cada enfermedad por separado pero excelente en las personas y en la comunidad en conjunto y
13/ pacientes y comunidad reconocen a los profesionales de primaria como su primera fuente de atención y promueven su propia salud [ii], [iii], [iv], [v], [vi], [vii], [viii].

Una atención primaria fuerte lleva servicios necesarios a ricos y a pobres pues permite ofrecer cuidados según equidad. Además, protege a los ricos de los excesos de una medicina centrada en los especialistas focales. http://equipocesca.org/seminario-de-innovacion-en-atencion-primaria-siap-no-34-con-su-sesion-satelite-no-6-lima-peru-15-y-16-agosto-2017/

En síntesis

No hay sistema sanitario perfecto pero los mejores cuentan con una atención primaria fuerte.

NOTA

Este texto se basa en el resumen del debate virtual (dos meses) y presencial (15 horas) del Seminario de Innovación en Atención Primaria, SIAP, nº 34 (con su sesión Satélite, nº 6). Lima (Perú) 15 y 16 agosto 2017 “Atención primaria fuerte para pobres y para ricos. Qué es y cómo se consigue en países desarrollados y en desarrollo“  http://equipocesca.org/seminario-de-innovacion-en-atencion-primaria-siap-no-34-con-su-sesion-satelite-no-6-lima-peru-15-y-16-agosto-2017/

Algunos comentarios sobre dicho Seminario:

• de América Arias https://saludpublicaygestion.com/2017/08/20/de-congresos-seminarios-y-otras-cosas-del-querer/amp/
• de Sergio Minué http://gerentedemediado.blogspot.com.es/2017/08/35-seminarios-de-innovacion-en-atencion.html
• de Zoila Romero http://medicinafamiliarchile.blogspot.com.es/2017/08/aprendizajes-seminario-de-innovacion-de.html?spref=tw
• de Gabriela di Croce http://medicinafamiliarchile.blogspot.com.es/2017/09/seminarios-de-innovacion-en-aps-lima.html?spref=tw
• de José Luis Contreras https://medicinafamiliarchile.blogspot.cl/2017/09/mis-aprendizajes-en-siaplima2017.html

NOTAS

[i] El monopolio del primer contacto convierte al médico general/de familia en “filtro” o “gatekeeper” para la atención de los especialista focales, tanto para evitar su atención innecesaria como para seleccionar el adecuado a las necesidades del paciente. En general se acompaña del pago por capitación en un porcentaje variable de los honorarios médicos.

[ii] Starfield B, Shi L, Macinko J. Contribution of Primary Care to Health Systems and Health. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2690145/

[iii] Boerma WGW. Profiles of general practice in Europe. An international study of variation in the task of general practitioners. [doctoral thesis]. Utrecht: NIVEL; 2003. http://www.nivel.nl/sites/default/files/bestanden/profiles-of-general-practice-in-europe.pdf

[iv] Gérvas J, Pérez Fernández M. Atención Primaria fuerte: fundamento clínico, epidemiológico y social en los países desarrollados y en desarrollo. Rev Bras Epidemiol 2006; 9(3): 384-400. http://equipocesca.org/el-fundamento-cientifico-de-la-funcion-de-filtro-del-medico-general/

[v] M. Isabel Pasarína,b,c,d, Silvina Berrab,e,f, Angelina Gonzáleza, Andreu Segurag, Cristian Tebée, Anna García-Altésa,b, Inma Vallverdúh and Barbara Starfield. Evaluation of primary care: The “Primary Care Assessment Tools – Facility version” for the Spanish health system.  http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0213-91112013000100003

[vi] Shi L. The Impact of Primary Care: A Focused Review. https://www.hindawi.com/journals/scientifica/2012/432892/

[vii] Gérvas J. #FortalecerAPS en Chile y en todo lugar. http://www.actasanitaria.com/%E2%80%8Efortaleceraps%E2%80%AC-en-chile-y-en-todo-lugar/ 

[viii] Gérvas J. Atención Primaria fuerte para pobres en Yaupi (Perú) y para ricos en Leblon (Brasil). http://www.actasanitaria.com/atencion-primaria-fuerte-para-pobres-en-yaupi-condorcanqui-peru-y-para-ricos-en-leblon-rio-de-janeiro-brasil/

 

 

Anuncis

Parlem d’atenció domiciliària

Etiquetes

atenció domiciliària, cronicitat, equip d'atenció primària, infermera de capçalera, metgessa de capçalera, professionals

Quan un pacient ens obre la porta de casa seva, ens deixa entrar al seu espai, ens està donant permís per entrar a la seva part personal i familiar més íntima.

L’atenció domiciliària (AD) és un servei que garanteix l’atenció continuada a totes aquelles persones que no poden accedir al centre de salut, en un moment de la seva vida. L’objectiu és proporcionar unes cures de qualitat allà on es troba el pacient. I és en el domicili d’aquestes persones que no poden o tenen dificultats per traslladar-se al centre de salut, on se soluciona la major part dels problemes que els afecten. Aquests poden ser per malaltia crònica o problemes de salut aguts, també per dificultats socials que afectin al pacient i/o la seva família. L’AD forma part de l’activitat de l’equip d’atenció primària (EAP) i és un dels seus programes prioritaris. El centre de l’atenció no és només el pacient, sinó també els familiars i els cuidadors formals i informals, remunerats o no, perquè són la base i el pilar per poder mantenir les persones a casa seva, sobretot quan apareixen complicacions i problemes.

L’invent de la cronicitat

Etiquetes

atenció primària de salut, cronicitat, envelliment, evidència, hospitalitzacions, malaltia crònica, model de gestió, pacient crònic complex, plans de cronicitat, PPAC, prevenció

Fotografia: Elena Serrano

L’invent de la cronicitat. pdf

Les darreres dècades en el nostre entorn ha tingut lloc un canvi demogràfic en el qual s’ha endarrerit l’edat de la mort més que no l’envelliment, amb el conseqüent augment de malalties cròniques. Segons dades del Departament de Salut, aquestes s’han convertit en la principal causa de mortalitat i de despesa en salut. Amb la voluntat de contribuir a la sostenibilitat del sistema sanitari i de millorar l’atenció a les persones amb malalties cròniques el mateix departament ha elaborat el Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC). Aquest programa, vigent a Catalunya des de 2012, té com a base dos referents d’origen nord-americà. Un és el de l’organització Kaiser Permanente, que utilitza l’estratificació del risc de consum de recursos sanitaris per proveir serveis diferenciats, amb notable èxit en resultats econòmics i de salut al seu país des de la seva implantació (figura 1). I l’altre, el Chronic Care Model, de Wagner (figura 2), que són estratègies d’actuació per afavorir el contínuum assistencial, fomentar l’autocura, reforçar la coordinació entre nivells assistencials i incorporar els recursos comunitaris i l’ús de noves tecnologies.

Ambdós models se centren en aspectes organitzatius de l’assistència i en les formes de gestió dels diferents dispositiu. En general, a Catalunya, el PPAC s’ha concretat en la classificació dels pacients en Pacient Crònic Complex (PCC) i en Malaltia Crònica Avançada (MACA) i en la realització del Pla d’Intervenció Individualitzat i Compartit (PIIC). Però en cada territori s’han aplicat diferents mesures: en un lloc hi ha un circuit al Centre d’urgències d’Atenció Primària (CUAP), en un altre infermeria gestora de casos, en algun altre Equip de Suport Integral a la Cronicitat (ESIC), en un altre un dispositiu domiciliari especial… A la pràctica hi deu haver llocs on no hagi canviat gaire res, i llocs on hagi canviat del tot.

Psicofàrmacs per a tot?

Etiquetes

DSM, indústria farmaceútica, medicalització, psicofàrmacs, salut mental, trastorn mental

 

Reproduïm un interessant article periodístic escrit per Mireia Rom i publicat a crític  sobre el consum de psicofàrmacs a Catalunya

9 raons que expliquen l’augment del consum de psicofàrmacs a Catalunya

Un 22,2% de la població de 15 a 64 anys havia pres hipnosedants (com ansiolítics, somnífers i sedants) algun cop en la vida segons l’última ‘Encuesta Domiciliaria sobre Alcohol y Drogas en España‘, del Ministeri de Sanitat, del 2013. És gairebé el triple que el 2005, quan aquest percentatge se situava en un 8,7%. Aquesta tendència també té impacte en els més joves: un 16,6% dels estudiants de secundària havia consumit psicofàrmacs el 2013, lluny del 6,8% de l’any 1994. I és que Catalunya i l’Estat espanyol són dos dels majors consumidors mundials de psicofàrmacs, amb un consum un 10% superior a la mitjana dels països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). CRÍTIC analitza quin és el problema de fons d’aquest augment generalitzat del consum i investiga qui en treu partit.

Un diagnòstic, un fàrmac

El nombre de trastorns mentals s’ha duplicat en 60 anys: de 106 trastorns categoritzats el 1952 a 216 l’any 2013. Almenys així ho determina el ‘Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals‘ (conegut com a DSM, per la sigla en anglès), la referència mundial dels professionals de la salut per determinar quines conductes es poden associar a un trastorn mental. En psiquiatria, però, les fronteres són difuses, ja que no existeix una prova diagnòstica. És per això que molts professionals adverteixen del que consideren una sobrediagnosticació de trastorns mentals lleus i moderats. “Posar una etiqueta a coses tan normals com el malestar, la timidesa, la por… justifica l’ús de fàrmacs perquè les persones es consideren com a malaltes”, afirma Anna Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i metgessa familiar i comunitària al CAP Bon Pastor, de Barcelona.

Escolta Iona Heath

Etiquetes

atenció a final de vida, atenció especialitzada, atenció primària de salut, incertesa, Iona Heath

Iona Heath és una de les principals referents de la Medicina Familiar i Comunitària dels nostres temps. General Practitioner, actualment jubilada, ha estat presidenta del Royal College of General Practitioners i és col·laboradora habitual de revistes tan prestigioses com la BMJ.

Aprofitant la seva visita a Barcelona per participar en la XXIII Jornada Anual de la Societat Catalana de Farmacologia Clínica a la seu de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques el passat dia 27 de juny, va acceptar compartir una estona amb diferents professionals de l’Atenció Primària a la seu de la CAMFIC.

Impressiona la serenitat que irradia i l’actitud atenta davant les persones que té al voltant. Així, amb aquesta autenticitat i mirada afable, va respondre a totes aquelles preguntes que formularen els i les assistentes sobre l’estat actual de l’Atenció Primària, el paper de les metgesses de família com a coordinadores reals i efectives de l’atenció als pacients, de professionalisme, de coratge, dels vincles que constituïm amb les persones, amb les famílies i amb les comunitats, del coneixement que això genera, de la incertesa, de la relació amb els “parcialistes” (així és com va anomenar els especialistes) i com no, de l’acostament i acompanyament a la mort.

En el següent link podeu trobar els vídeos que es van enregistrar de la conversa, en anglès.

Val la pena deixar-se embolcallar per les seves paraules, que com un bàlsam, ens recorden la grandesa de les petites coses que es troba en la nostra especialitat.

Agraïm a la Societat Catalana de Farmacologia Clínica i a la CAMFIC la seva disponibilitat, a les persones assistents la seva resposta i en especial, a la Iona Heath per la seva generositat.

Gràcies Iona!

La serp que ens menja

Etiquetes

atenció especialitzada, atenció primària de salut, comunitats autònomes, despesa, finançament, sistema nacional de salut, Sistema públic de salut

Veure els números amb mirada llarga ens dóna una imatge panoràmica de la situació. I això és el que fa Juan Simó de manera periòdica en el seu blog, imprescindible per saber, a partir de les dades, què està passant realment en el sistema sanitari.

A l’entrada del dia 29 de juny, que titula La atención primaria en la UCI analitza l’evolució de la despesa sanitària en atenció primària (APS) i en atenció especialitzada (AES) des de 1984 fins el 2015 en el Sistema Nacional de Salut (SNS). El resultat gràfic és una figura de serp amb la boca cada vegada més oberta, que l’autor fa servir com a metàfora de la tendència al creixement de l’AES que sense miraments engoleix la resta de partides del sistema.

En el gràfic de creixement nominal acumulat es pot veure que quan es produeix una davallada (anys 2010-2013), la de l’APS és més forta, i quan hi ha un increment (2015) és l’AES qui hi surt guanyant. Entremig hi ha l’any 2014 en el qual hi va haver a la vegada un augment de l’AES i més caiguda de l’APS.

Els indicadors delaten

Etiquetes

altes hospitalàries, avaluació, indicadors, ingressos, urgències

“Si em dius com em mesures, et diré com actuaré”

(dita popular d’autor desconegut)

Fa temps que sabem com la manera de mesurar influeix de forma rellevant en la forma com actuem, ens modifica les pràctiques i també configura noves realitats. En tenim un exemple ben clar i proper en les proves per accedir a la formació com MIR que obliguen els alumnes de les facultats de medicina a memoritzar síndromes clíniques rares més que a aprendre a fer de metges.

No fa massa en Joan Gené alertava sobre el mal ús que es fa dels indicadors en el nostre entorn sanitari. Al febrer es completava a “Més enllà de la clínica” una entrada sobre les DPOs.

El 3 de juny en Juan Simó ens ha regalat una altra de les seves excel·lents entrades en el seu bloc sobre el tema dels indicadors: “Indicadores ignorados, calabobos de la gestión sanitaria”. En aquest cas reflexiona (i aporta dades) sobre fets quotidians que denoten, mostren-indiquen el què passa, i no s’usen ni se’n parla mai. Posa dos exemples:

Mamografia: és hora de repensar el cribratge?

Etiquetes

càncer de mama, cribratge, dones, mamografia, medicalització, mortalitat, prevenció, sobrediagnòstic, sobretractament

Mamografia: és hora de repensar el cribratge?

Article de Blanca de Gispert publicat a Diari de la sanitat el dia 11-05-17

La creença que qualsevol activitat dirigida al diagnòstic precoç o al cribratge és beneficiosa està àmpliament estesa entre la població i també entre bona part dels professionals sanitaris. Que ens facin una anàlisi o una prova quan estem sans, per detectar malalties abans de temps, sembla que no pugui ser dolent i que, com a molt, ens pugui oferir l’avantatge de diagnosticar-la i tractar-la a temps. Tanmateix, l’experiència ens ha demostrat que això no sempre és així i amb els anys s’han hagut d’abandonar o limitar l’ús de moltes pràctiques preventives que s’ha vist que no eren beneficioses o els riscos de les quals superaven els seus eventuals beneficis.

En l’àmbit de la medicina, cada vegada és més habitual escoltar veus que alerten dels riscos de la medicalització dels problemes de salut i del sobrediagnòstic i el sobretractament que aquest fet implica. Vivim en un entorn i una cultura on la mercantilització de la salut és una tendència creixent i on qualsevol activitat relacionada amb la salut es considera objecte de mercat. Un excel·lent article, publicat en aquest mateix diari, es feia ressò d’aquest fenomen i exposava com s’està mercantilitzant de manera desmesurada la salut de les dones. En aquest context, les activitats preventives i els cribratges són un altre terreny adobat que fàcilment és, i ha estat, objecte de medicalització.

Volem fets, no només paraules

Etiquetes

atenció primària de salut, consells de salut, ENAPISC, equip d'atenció primària, pressupost, professionals, reforma, xarxa d'atenció primària

El passat dilluns, dia 22 de maig el Departament de Salut va presentar l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària). La seva missió és “Impulsar una nova reforma de l’atenció primària. La nota de premsa del Departament destaca dues idees:

• La nova Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) suposa una inversió de 397 M€ que permetrà a la primària incrementar el seu pes pressupostari del 16% actual al 20%

• S’implanten un centenar d’accions, com la possibilitat dels professionals de gaudir de 6 mesos sabàtics per formació o l’elecció del director de l’equip d’atenció primària pels propis professionals

L’ENAPISC és ple de propostes engrescadores i interessants que podrien ser una bona manera de donar un nou impuls a l’atenció primària de salut (APS) del país. Podríem destacar-ne algunes que valorem positivament:

El pla d’urgències (PLANUC). O com fer un pla per empitjorar

Etiquetes

adequació, atenció primària de salut, CAP, CUAP, eficiència, emergències, hospital, PLANUC, urgències

El PLANUC .O COM FER UN PLA PER EMPITJORAR (PDF)

Recentment el Departament de Salut ha presentat el PLANUC (PLA Nacional d’Urgències de Catalunya). És important abordar un tema mal resolt pel nostre sistema sanitari públic, que genera contínuament tensions i protestes i que vàrem analitzar arrel de l’habitual col·lapse hivernal.

Aplaudim la iniciativa del Departament d’intentar planificar l’atenció a les urgències, així com ho vàrem fer amb la reordenació de l’atenció domiciliària nocturna a Barcelona. Però, com analitzarem, el pla és molt deficitari.

El pla (PLANUC) defineix, encertadament, l’atenció urgent com aquella que “no admet demora en relació amb el potencial risc vital, o la percepció del ciutadà de la necessitat d’atenció immediata”. Per tant, el pla es dirigeix no sols a ordenar les emergències (allò que té un risc vital potencial) sinó també tota demanda d’atenció immediata per part dels ciutadans. No pot ser d’una altra manera. La realitat, a més, és molt tossuda; les mateixes dades (2016) que s’aporten són ben aclaridores:

• El 37,4% de l’atenció urgent va ser atesa per l’atenció primària; el 15% en CUAPs (Centres d’Urgències d’Atenció Primària).
• El 49,4% a hospitals (i un 50% eren de baixa complexitat: nivells 4-5 d’escala andorrana de triatge1)
• El 13,2% pel SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques)