#SanitàriesEnLluita

Etiquetes

mobilitzacions, sanitat pública

El FOCAP s’adhereix a les mobilitzacions impulsades per Sanitàries en Lluita.

Concentracions tots els dimecres

Per una sanitat 100% pública, igual per a tothom

Fa uns dies, dèiem: “No és moment de queixes. És moment de donar-ho tot, perquè la situació és extrema i ens desborda, perquè la nostra professió és cuidar persones i ara això és el que importa”.
Estem veient com, tant hospitals, centres de salut, sociosanitaris i la resta d’equipaments sanitaris, molt a poc a poc va caminant cap a la “normalitat”, recuperant plantes i espais.

I què? I com ho faran perquè totes les professionals recuperem la nostra normalitat?
Perquè després de tot el viscut, amb el retorn a la suposada “normalitat”, què passarà? Què canviarà?
La Conselleria, les direccions i els governs, tindran la capacitat i l’empatia per analitzar i donar solucions al que ha passat i al que vindrà?
Seran capaços d’entendre que retallar en sanitat, mata?
Per fi se n’adonaran que necessitem ja un sistema sanitari 100% públic amb recursos suficients?

Entenem que després de viure el que hem viscut, ha quedat palès que el nostre sistema sanitari necessita més pressupost. I quan diem “sistema sanitari” volem dir tot el sistema sanitari: des del transport sanitari, els CAPs, els hospitals, els centres sociosanitaris, els centres de dia, el servei d’atenció domiciliària, els centres geriàtrics, tot el que té a veure amb la cura i la millora de la qualitat de vida. I necessitem més pressupost amb urgència a l’atenció primària i als serveis sociosanitaris, però amb una gestió directa 100% pública dels serveis privatitzats; més contractació estable de professionals i més material per cuidar i cuidar-nos.

Veiem com tots els dies els nostres governants s’omplen la boca, lloant el nostre treball, la nostra professionalitat, la nostra predisposició…paraules buides sense cap compromís concret i acompanyades d’aplaudiments hipòcrites.

El dia 26 es varen aprovar els pressupostos. La CUP va presentar una moció per retornar-nos el 5% que ens varen treure al 2010. Però curiosament, què va passar?
Junts i ERC varen votar No i PP i Comuns es varen abstenir. Resultat: l’esmena no es va aprovar.

Quant de temps i quantes coses més ens han de passar perquè les treballadores sanitàries diguem PROU?
Doncs creiem que ara és el moment i no només de recuperar les nostres condicions econòmiques i laborals. També volem defensar una Sanitat Pública, greument privatitzada, retallada, maltractada, infrafinançada…

5 punts per un nou model sanitari

Atenció primària a les residències JA

Etiquetes

post-COVID19, residències

Ja vam parlar del tema de les residències en l’entrada Residències geriàtriques, dany y reparació.
Ara, entitats ciutadanes i professionals ens unim per reclamar Atenció Primària per a les persones residents. 24 entitats hem fet arribar una carta a la consellera de Salut i al conseller de Treball i Afers Socials i a alts responsables dels seus departaments.

La reproduïm a continuació.

Davant la greu situació en què es troben els centres residencials i en nom de les entitats ciutadanes i professionals signants a dia d’avui li fem arribar un escrit referent a l’atenció sanitària a les persones que viuen en aquests centres i li demanem una reunió per parlar i aprofundir en el tema.

Cal insistir que la pandèmia COVID-19 ha posat de manifest que l’atenció sanitària a les persones que viuen en els centres residencials era i és molt deficient (manca de referents i de continuïtat assistencial, polimedicació amb escàs control, ús excessiu de psicofàrmacs, trasllats innecessaris a serveis d’urgències hospitalaris…). S’ha vulnerat el dret ciutadà d’accés a la cartera comuna mínima de serveis sanitaris d’atenció primària del Sistema Nacional de Salut, recollits en una llei bàsica, entre els quals hi ha el dret a tenir i triar uns professionals (metgessa i infermera) de referència de l’atenció primària pública. Els responsables de Salut, els directes i els subsidiaris, han incomplert les competències i funcions relacionades amb la qualitat i seguretat dels pacients i amb l’equitat d’accés als serveis sanitaris, socials i de salut pública de les persones institucionalitzades.

Arran de l’elevat impacte en malaltia i en mortalitat que ha suposat el coronavirus, s’ha requerit el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut, que ha permès fer arribar l’atenció sanitària a les persones residents, tot i que de manera tardana. La intervenció de les metgesses i les infermeres dels centres d’atenció primària ha permès millorar la resposta sanitària a l’epidèmia, però ha suposat una nova càrrega de treball per a uns equips que ja anaven sobrecarregats de feina i escassos de professionals i de recursos.

Ara cal pensar en com es resol l’atenció sanitària en aquests centres dins del marc del sistema públic de salut, abandonant el model que ha actuat fins ara, de manera majoritària, basat en la concertació amb entitats privades i del tercer sector, que ha demostrat a bastament les seves insuficiències i negligències.

En aquest sentit demanem:

Àmbits assistencials. Reconeixement i col·laboració

Etiquetes

atenció secundària, post-COVID19

La presidenta del FoCAP, Meritxell Sànchez-Amat, ha enviat una carta a les direccions assistencials de l’ICS en resposta a la seva d’agraïment per la feina feta a l’atenció primària durant els primers mesos de la pandèmia de COVID-19, en la qual demana establir ponts de diàleg per trobar les millors maneres de reconduir l’activitat assistencial endarrerida i avançar en una relació col·laborativa entre els dos àmbits assistencials.

La reproduïm a continuació.

Benvolgut/benvolguda

Fa unes setmanes, les direccions assistencials dels hospitals de l’ICS vàreu dirigir una carta als i les professionals d’atenció primària en la qual vàreu manifestar l’agraïment i el reconeixement del treball fet durant l’epidèmia de COVID-19.

En efecte, des dels CAP s’identifiquen casos probables (no s’ha tingut accés a demanar PCR per confirmar-los fins a mitjans del mes de maig), s’informa de les mesures d’aïllament, se segueixen els contactes, s’atenen casos lleus i moderats, es visita les persones als seus domicilis, es proporciona atenció pal·liativa, i es deriva als hospitals quan és necessari. Durant les pitjors setmanes ha tingut especial rellevància l’atenció a domicili de persones que han patit la infecció o d’altres que per tenir diverses patologies no convenia que sortissin de casa seva. L’atenció primària ha estat clau en la resposta sanitària a aquesta epidèmia i ho és quan les persones tornen a casa seva després de l’alta hospitalària perquè segueixen necessitant atenció clínica i suport social i emocional pel gran impacte de la malaltia. Mentrestant, s’ha seguit atenent altres problemes de salut que no han desaparegut.

Aquests últims mesos les professionals d’atenció primària hem fet allò que sabem fer i fem habitualment: atendre les necessitats que mostra la comunitat, sigui en pandèmia o no. A l’atenció primària tenim formació i expertesa per manegar bé l’elevat grau d’incertesa que presenta la clínica en l’entorn comunitari. El resultat és una alta capacitat de resolució i quan aquesta no és possible identifiquem aquelles situacions de malaltia que requereixen altres tipus d’expertesa, i per les que consultem amb altres companys per a una òptima atenció. Són tasques que tenen un gran impacte en la salut de la població però que no sempre són conegudes ni ben valorades per altres actors del sistema.

Ens complau el reconeixement i desitgem que aquest pugui ser un punt d’inflexió en la relació entre els diferents nivells assistencials, que es trobi el valor d’allò que es fa abans que un pacient arriba a l’hospital i d’allò que se seguirà fent quan torna a casa seva. Totes som necessàries, des de l’expertesa pròpia, per donar resposta a les necessitats de salut de la comunitat a la que ens devem.

PCR, titelles i atenció primària

Etiquetes

atenció primària, COVID19, PCR, pressupost

Primer va ser la marginació i invisibilització de l’atenció primària en les fases inicials de la pandèmia; després la voluntat de tancar-la i destinar els seus professionals a dispositius hospitalaris i alternatius, només minimitzada (a hores d’ara encara hi ha CAPs tancats a Catalunya) per la mobilització professional; en tot moment la burocràcia injusta i despietada de les baixes laborals que s’ha fet recaure pràcticament en la seva totalitat en l’atenció primària; i ara, com sempre des del començament d’aquesta crisi, els problemes amb les PCR diagnòstiques als CAPs..

Perquè, sí, finalment, la setmana passada EN ALGUNS CAPs (NO EN TOTS) HEM COMENÇAT a fer PCRs. PERÒ ENCARA NO TENIM ELS RESULTATS. Una setmana després que els polítics les anunciessin a les seves rodes de premsa d’autobombo i estratègia, ens va tocar fer el paper galdós d’explicar que no, que no podíem fer PCR als CAPs encara que els polítics ho haguessin anunciat, que no ens les havíem guardat per nosaltres i les nostres famílies… I passada una setmana de la presa de mostres, ens toca dir que no tenim els resultats.

Però com hem començat a fer-les? De formes molt diverses arreu del territori, i d’una forma que magnifica el problema enlloc d’ajudar en el maneig clínic i epidemiològic de la COVID-19, llevat d’alguns casos puntuals.

PCR diagnòstica a l’AP ja!

Etiquetes

COVID19, PCR

El control de l’epidèmia de la COVID-19 ha entrat en una fase de transició un cop han disminuït sensiblement els casos, els ingressos i les morts per aquesta causa, tal com s’afirma en el document del 25 d’abril del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias. En l’actual fase adquireix especial importància la identificació dels nous malalts i la contenció d’aquests com a fonts de contagi per tal d’evitar una nova propagació massiva del virus, actuacions que s’han de fer en l’entorn comunitari, perquè és en aquest entorn on es contrau i difon la infecció i la malaltia.

Per a la identificació i diagnòstic de casos de la COVID-19 només disposem dels tests PCR, i per a la contenció, una de les principals mesures és l’aïllament de les persones malaltes, l’estudi dels seus contactes i, si és el cas, també el seu aïllament. Per tant, ara ens cal saber si davant de clínica sospitosa podem atribuir-la al coronavirus per tal d’aïllar a aquestes persones i els seus contactes propers. Tenir un diagnòstic més cert evitarà patiments i aïllaments innecessaris, així com minimitzar l’impacte social d’aquestes mesures.

La identificació i diagnòstic de persones simptomàtiques, tasques pròpies de l’AP, hauria d’estar emmarcada en una estratègia de rastreig de contactes, seguiment i aïllament, entre d’altres possibles mesures epidemiològiques. Estratègia que ha de ser coordinada entre l’AP i els serveis de vigilància epidemiològica de salut pública. Serveis que, igual que l’AP, van començar aquesta crisi molt mermats en la seva capacitat, i així encaren les següents fases.

En la fase d’alta incidència i escassetat de material, la identificació de persones malaltes de COVID-19 a l’AP s’ha basat en la sospita clínica, però en una fase de menor incidència, en la que conviuen moltes altres infeccions víriques amb similar simptomatologia, la prova diagnòstica es fa imprescindible. Així ho reconeix el document del Ministeri de Sanitat quan diu que una de les capacitats del sistema sanitari ha de ser el «diagnóstico de todas las personas sintomáticas con PCR u otras pruebas diagnósticas que se identifiquen como adecuadas en los procedimientos aprobados por el Consejo Interterritorial».

Sortir de l’excepcionalitat cap a una nova normalitat

Etiquetes

atenció primària, organització EAPs, post-COVID19

Esta entrada está traducida al castellano. Salir de la excepcionalidad hacia una nueva normalidad

Document en català disponible en pdf

La situació d’excepcionalitat generada per la pandèmia de la COVID19 ha fet que l’atenció primària readaptés la seva activitat tant als centres de salut com als domicilis de les pacients. El treball ha estat encaminat a la identificació dels possibles casos de COVID19 via telefònica o presencial, la indicació de l’aïllament, el seguiment dels casos sospitosos, la vigilància dels pacients que es podien i de fet es complicaven per derivar a un servei hospitalari, continuar amb les cures, els controls d’anticoagulants, el seguiment de pacients amb patologia crònica descompensada, atenció a la patologia aguda, i a més una infinitat de burocràcia generada per aquesta situació (baixes, partes de confirmació, informes, etc.).
Tot això ha estat determinant en la contenció de la pandèmia. I a més en un escenari nou d’EPIs, protecció de pacients, zones netes i zones brutes dels CAPs que ha costat implantar en un principi per manca de material i d’habilitats perquè majoritàriament, no s’havia necessitat mai a AP.
Ara s’obre un nou escenari que el FoCAP vol compartir amb professionals sanitàries, ciutadania, gestors i polítics. Escenari que necessita recursos econòmics i humans i també imaginació, per tal de continuar sent la porta d’entrada al sistema sanitari i donar força per poder continuar assumint noves responsabilitats com ara el seguiment de les residències.
Un nou horitzó s’obre davant la pandèmia de la COVID19. Continuem amb les mateixes activitats, tornem a fer el mateix? Amb aquest post volem iniciar un debat sobre cap a on ha d’anar l’AP en l’època post-COVID19. Si continuem com fins ara o si és un bon moment per replantejar una estratègia que marqui un nou camí.

Baixes laborals: així mai més. N’estem fartes!

Etiquetes

atenció primària de salut, determinants de salut, ICAM, mutues laborals, treballadors

Entrada traducida al castellano: Bajas laborales: así nunca más. ¡Estamos hartas!

L’atenció primària ha fet front a la pandèmia per COVID19 essent ignorada tant en la planificació de la resposta com en la seva gestió inicial, malgrat ser el nivell que ha donat tota l’atenció al 80% dels afectats i qui ha derivat a l’hospital la majoria dels casos que han precisat ingrés.

En aquest context, una de les majors fonts de sobrecàrrega, insatisfacció i patiment per les metgesses de família ha estat (i està essent) la gestió burocràtica de les baixes laborals. Tota la flexibilitat de què han estat capaços els hospitals i l’atenció primària per transformar la manera de proveir l’atenció s’ha traduït en la màxima miopia i rigidesa en el sistema de baixes laborals, sobrecarregant les metgesses de família de manera injusta i despietada.

Quin paper hi estan jugant l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM; Inspecció Mèdica dels Serveis Públics de Salut en altres territoris) i les mútues laborals (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social, MATEPSS) en aquesta crisi? Cap. Només la inhibició i l’entorpiment.

Residències geriàtriques, dany i reparació

Etiquetes

atenció a domicili, atenció primària, COVID19, cures, recursos humans, residències

Entrada traducida al castellano: Residencias geriátricas, daño y reparación

La muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.

Gabriel García Márquez

La Cèlia és treballadora d’una residència geriàtrica concertada bastant gran. Ha estat treballant amb simptomatologia de coronavirus fins que no ha pogut més.

– No podia deixar-los a l’estacada. Hi havia poques treballadores i calia anar-hi.

– Però has pensat en la teva situació i en la possibilitat d’haver pogut contagiar els residents?

– Sí. Hi he pensat i molt. També en què podia contagiar la meva família. Hem treballat com en una fàbrica, sense descans, dotze hores seguides. No teníem protecció. Amb bosses d’escombraries ens hem fet davantals. La mascareta ens durava quinze dies perquè ens deien que no n’hi havia. He sortit molts dies plorant.

– Ho hem fet pels avis.

L’actual epidèmia ha posat al descobert la situació i els problemes de la majoria de les residències geriàtriques, tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol. Les morts de persones ingressades en centres residencials representen més del 66% de totes les morts per SARS-CoV-2 i ara com ara superen les 14.000. Era esperat que la malaltia afectés les persones més fràgils, les més grans i amb més malaltia preexistent, però les xifres sobrepassen les expectatives i ens ofereixen una realitat de morts relacionades amb mancances d’atenció i, per tant, evitables. El drama personal acaba en una mort en la més estricta soledat, però el drama familiar i social no acaba aquí.

L’atenció primària treballa per aturar la pandèmia: no tanquem els CAPs

Etiquetes

atenció primària, coronavirus, longitudinalitat, pandèmia

Entrada traducida al castellano: La atención primaria trabaja para parar la pandemia: no cerremos los CAPs

El tancament dels CAPs és una possibilitat que s’està plantejant com a estratègia per afrontar l’epidèmia de coronavirus concentrant les metgesses i infermeres de capçalera en dispositius de nova configuració. Per alertar de les conseqüències nefastes que això tindria i evitar el tancament de l’únic servei públic d’atenció sanitària que queda per la població als seus barris i pobles, diverses entitats que defensem l’atenció primària ens hem unit per fer un manifest i una petició de change.org que podeu signar aquí.

L’atenció primària treballa per aturar la pandèmia: no tanquem els CAPs

La present epidèmia pel virus SARS-Co-2 està produint molt patiment, malaltia, hospitalitzacions i morts. L’epidèmia amenaça col·lapsar el nostre sistema sanitari, situació que podria arribar el 25 de març segons els experts.

Des de l’inici de l’epidèmia a Catalunya, la resposta s’ha centrat en els serveis hospitalaris d’urgències i l’atenció telefònica a través del telèfon d’emergències. S’ha capgirat el normal funcionament d’un sistema sanitari dissenyat amb l’atenció primària de salut com a porta d’entrada per garantir-ne el seu bon funcionament.

Després de dues setmanes, aquesta estratègia s’ha demostrat insuficient amb els telèfons d’emergències i les urgències hospitalàries col·lapsades. Ara, la complementarietat de l’atenció sanitària i de l’atenció de cures ha de desplegar tot el seu potencial. Les cures familiars i professionals sostenen la vida de les persones més vulnerables. Més que mai la longitudinalitat i l’accessibilitat són valors en una situació de crisis com l’actual, que faran més eficaç i efectiu el sistema.

La situació… #COVID19

Entrada traducida al castellano. La situación… #COVID19

La ja declarada pandèmia pel SARS-CoV-2, i les decisions de les autoritats, estan afectant (i de quina manera!) la vida de tota la ciutadania i, especialment, el treball i la vida de les professionals sanitàries.

En aquesta valoració d’urgència (i per tant amb moltes limitacions) volem ajudar a les nostres companyes (infermeres, treballadores socials, administratives i metgesses de família) a reflexionar serenament i crítica davant de la situació. Si aquesta reflexió ens ajuda a totes a afrontar millor, personalment i professional, la situació, serà benvinguda.

Vagi per endavant el reconeixement a l’esforç que estan realitzant els responsables de salut pública, informant amb transparència i estudiant i proposant les que consideren millors mesures per minimitzar els efectes de l’epidèmia. Es mouen amb moltes incerteses (i d’això els professionals dels EAPs en sabem molt!); aquest fet encara ens ha de fer més respectuosos amb la seva actuació. I ens cal seguir les seves recomanacions (davant una situació com aquesta la orientació global de salut pública ha de prevaldre per sobre de les opinions i actuacions clíniques).

Aquest reconeixement, però, no treu que puguem ser crítics (constructivament) amb algunes de les actuacions. El millor moment per fer-ho serà quan l’epidèmia hagi passat. Però no ens podem estar d’enunciar-ne ja algunes:

• Potser ens equivoquem, però sembla com si el disseny de les actuacions s’hagués fet sense preveure la fase actual. Preveure la fase actual (d’expansió) podria haver modulat algunes actuacions inicials i fer innecessari canviar-les tan sovint: la forma de prendre les mostres, els confinaments de professionals…
• L’exagerada publicació constant de guies d’actuació: entre els dies 14 i 15 se n’han publicat 2! (i al cap d’una estona ens diuen que no són vàlides…). I es publiquen sense destacar-ne els canvis per facilitar una lectura ràpida dificulten la seguretat i orientació de les professionals. La indefinició de les últimes i les normes de protecció dels professionals (poc clares i amb manca de recursos materials) són elements d’angoixa innecessària.
• Cal tenir en compte, amb les incerteses que tenim, que no hi ha una sola forma d’actuar; en altres llocs s’ha optat per altres camins. Un bon exemple seria l’actuació al Regne Unit¹, que ha originat un intens debat²: almenys inicialment han decidit no aplicar mesures per retardar el pic de l’epidèmia i optar per centrar-se en l’atenció als més greus i en les mesures de caire econòmic.
• La transparència està éssent bona, però la constant presència del tema als mitjans de comunicació (i la irresponsabilitat d’alguns d’ells) està provocant una innecessària por i preocupació excessiva en ciutadans i professionals.
• L’habitual dèria a concentrar unidireccionalment els circuits també està desorientant: les primeres indicacions de “vagi a l’hospital” o l’encara constant indicació de “truqui al 061” han col·lapsat serveis que són necessaris per altres funcions. S’estan tornant a oblidar de l’atenció primària de salut, fins i tot en el disseny de les pautes d’actuació.
• Concentrar la responsabilitat de la decisió sobre les proves de confirmació dels casos en els serveis de salut pública i en els companys del SEM és una altra mostra d’aquesta orientació centralitzadora amb efectes adversos, el pitjor de tots el retard en la realització de les proves i les actuacions, generant incertesa i angoixa en les persones afectades i mantenint a bones metgesses i infermeres de família com a espectadors atònits de situacions d’espera inversemblants.
• I aquestes actuacions, novament, han suposat un menysteniment pels professionals d’atenció primària (que seguiran éssent la porta d’entrada a l’atenció dels pacients afectats). No citar mai la possibilitat de trucar “al seu centre d’atenció primària” és, no per habitual, una mesura ben curiosa per part de qui assegura que som l’eix del sistema sanitari.
• El menysteniment arriba al seu màxim quan se’ns diu que hem de prescriure una incapacitat laboral per a persones sanes, sense participar-ne en la decisió ni haver-la pres nosaltres mateixes.
• I la darrera instrucció, ja rectificada, per la qual el Director del SCS dicta l’adopció de mesures especials en matèria de salut pública suposa (pel seu to) un tracte immerescut per a totes les professionals (no sols d’atenció primària). Parlar del “deure d’atenció als malalts… front els drets de seguretat en el treball” és, com a mínim, desafortunat.

L’epidèmia, i la forma d’abordar-la, generarà problemes de salut derivats, amb tota probabilitat dels impactes socials produïts. Serà bo que, més enllà de recomptar morbimortalitat algun dia se’n faci una anàlisi acurada. La salut no és sols biologia; és oportú recordar com la morbimortalitat per tuberculosi va iniciar el seu descens quan encara no sabíem l’existència del bacil de Koch: “sols” per millores socials…