El radiodiagnòstic de primària a Barcelona: assumir més tasques amb menys recursos

Etiquetes

atenció especialitzada, atenció primària de salut, especialistes de segon nivell, especialitats, política sanitaria, professionals

El dia 7 de març les professionals d’atenció primària de la gerència de Barcelona ciutat vam rebre el nou Pla 2023 d’adaptació dels serveis de radiodiagnòstic de primària a Barcelona ciutat.

Segons s’argumenta al pla, la situació actual dels Serveis de Diagnòstic per la Imatge (SDPI) de la ciutat de Barcelona els obliga a prendre una sèrie de mesures per pal·liar la manca de radiòlegs als seus serveis.

Aquestes mesures impactaran directament sobre els equips d’atenció primària i, sobretot, sobre la població que atenem als Centres d’Atenció Primària (CAP).

• La primera mesura indica que les exploracions radiològiques sol·licitades des dels CAP només seran informades per part dels SDPI en cas que siguin urgents, de tòrax o pediàtriques. Tota la resta de radiologies sol·licitades sortiran dels SDPI sense informe. En cas que la professional d’atenció primària necessiti l’informe, haurà de fer una nova derivació al SDPI (en aquest cas sense pacient) sol·licitant-ne l’informe (amb la demora i el cost que aquesta nova derivació suposarà pel pacient i el CAP).

• La segona mesura afecta a la realització de les ecografies. El pla informa que s’estan formant als tècnics en radiologia en la tècnica ecogràfica per tal que en un futur tinguin una agenda pròpia i ofereixen a les metgesses de família dels CAP amb experiència en ecografia un espai perquè puguin fer les ecografies demorades als serveis de SDPI.

• Finalment, es proposa una oferta formativa per a les professionals d’AP per part del SDPI perquè puguin ser elles qui supleixin la manca de radiòlegs.

El pla finalitza amb el desig de garantir la continuïtat d’un model de prestació de serveis als centres de radiologia de la ciutat dins d’uns paràmetres de qualitat controlats per la Norma ISO 9001:2015.

Les directrius indicades en aquest pla han generat dubtes i malestar entre les professionals de la ciutat. En primer lloc, assumir la competència dels companys especialistes en radiodiagnòstic sembla agosarat si tenim en compte que es tracta d’una especialitat via MIR amb 4 anys de formació específica. D’altra banda, realitzar una lectura correcta i informe d’una radiografia necessita un temps assignat que no es contempla en cap cas en l’elaboració del pla que hem rebut (i que l’atenció primària difícilment podrà assumir en la situació de precarietat de cobertures professionals actual).  

I, finalment, cobrir les vacants d’especialistes en radiodiagnòstic amb metgesses de família avesades en la tècnica de l’ecografia suposa la pèrdua de professionals als Equips d’Atenció Primària (EAP), ja força malmesos en els darrers anys, entre d’altres motius per les grans dificultats que tenen per cobrir períodes d’absència (vacances, baixes laborals, excedències, reduccions de jornades, etc.). En aquest context sembla lògic prioritzar i reforçar la cobertura dels EAPs i no les mancances d’altres serveis que teòricament han de donar suport a la primària.

Per això, pensem que seria bo que l’ICS redrecés la situació mitjançant una reordenació del global dels seus serveis radiològics (no només els SDPI d’Atenció Primària) que garantís el manteniment de les competències de cadascun dels serveis mèdics sense que hagin de ser sempre els Equips d’Atenció Primària els qui assumeixin la manca de professionals d’altres serveis i especialitats. En qualsevol cas, considerem que les mesures que s’adoptin han de ser consensuades amb les professionals implicades i no decidides per les direccions de forma unilateral.

---

Foto de Tima Miroshnichenko disponible a la web Pexels: https://www.pexels.com/ca-es/foto/peu-resultat-ossos-radiografia-8376138/

Retallades en mediadores culturals als CAPs

Etiquetes

assistència sanitària, atenció primària de salut, drets, retallades

Publiquem la carta que ens han dirigit uns companys i companyes denunciant la reducció d’hores del contracte de les mediadores culturals dels seus centres.

Les barreres culturals i lingüístiques a l’atenció primària suposen una limitació important de l’accessibilitat a serveis sanitaris bàsics i essencials per a l’atenció a la salut. No es tracta tant d’un tema de pressupost, perquè el cost de les hores de treball que es redueixen és baix. Es tracta d’un tema de sensibilitat i voluntat de garantir l’atenció a col·lectius amb necessitats relacionades amb la seva situació de fragilitat i exclusió. No volem que pateixin una exclusió més en els nostres centres.

En alguns barris de Barcelona hi viuen entre un 35 i un 60% de ciutadans nouvinguts que no dominen el nostre idioma. Barris amb alts nivells de fragilitat, malaltia i pobresa. Des de fa anys alguns Centres d’Atenció Primàra que atenen aquesta població disposen de mediadores culturals que ajuden els professionals sanitaris, mitjançant la traducció i la interpretació, a donar una atenció digna i correcta a aquests milers de persones. Ara fa 3 mesos l´Institut Català de la Salut (ICS) va reduir, en contra de l’opinió de professionals i usuaris, les hores contractades de les mediadores culturals dels CAPs  Raval Sud, Raval Nord i Besòs de Barcelona.

Davant aquesta decisió alguns metges i infermeres dels equips afectats vam reunir-nos amb la Gerència Territorial de l’ICS de Barcelona per demanar que la mesura fos revertida i evitar així més dany a la població. Els arguments per justificar la mesura van ser únicament econòmics i, en cap cas, de millora de l’atenció. Se’ns va demanar un temps per poder revalorar la mesura però han passat els mesos i la situació segueix igual.

És per això que com a professionals de l’atenció primària i com a defensors d’uns serveis públics de salut dignes, de qualitat i equitatius hem decidit fer visible el problema i demanem novament revalorar quin tipus d´accessibilitat i cura volem als nostres CAPs.

Antonia Raya Infermera CAP Raval Nord

Thaïs Clusa Metgessa CAP Raval Sud

Manel Anoro metge CAP Besòs

Memòries de pandèmia

Ara fa tres anys, exactament el dia 11 de març del 2020, l’Organització Mundial de la Salut va qualificar de pandèmia internacional la malaltia ocasionada pel virus SARS-CoV-2, coneguda com a COVID-19. Tres dies més tard, el govern espanyol declarava l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la COVID-19.

Després de milions de persones infectades i/o malaltes, desenes de milers de morts, confinaments, sistema sanitari desbordat, tancament d’escoles, d’universitats, d’esdeveniments esportius i culturals, la introducció massiva del teletreball, canvis en l’economia, fabricació de vacunes en temps rècord…. quina memòria ens queda? Podem oblidar com a individus i com a societat tot el que hem viscut?

Amb l’objectiu de recopilar les experiències dels veïns i les veïnes, l’Ajuntament de Barcelona ha creat l’exposició “Memòries de pandèmia. Només ens en sortirem juntes”, en la qual fa una reflexió col·lectiva a partir d’entrevistes a 74 persones de diferents sectors socials i professionals. Elles parlen de les seves vivències, les preocupacions i els contextos vitals amb què van afrontar la pandèmia.  Una de les persones entrevistades és la nostra companya Nani Vall-llossera, que des del CAP Bon Pastor va donar resposta sanitària i humana a les necessitats extraordinàries que plantejava la nova situació. Les seves paraules reflecteixen la realitat que va viure l’atenció primària    tots aquells mesos. Es pot veure l’entrevista completa entrant en aquest enllaç. https://youtu.be/JrUeAFtuOaE

Han estat anys de vivències intenses, doloroses, de molt patiment social, de conviure amb la incertesa de si ens infectàvem o no, i de quina manera ens afectaria. També han estat anys en els quals hem hagut de reformular molts aspectes de la nostra vida. El sistema sanitari no és el mateix, els professionals tampoc. Hi ha grups de població especialment afectats que no poden encara oblidar, o que potser no ho podran fer mai, com són les persones que han patit la mort de familiars, les que han patit el maltractament a les residències o les que encara estan malaltes per les diverses formes de COVID persistent.

Durant els pitjors temps, el FoCAP va ser lloc de reflexió, d’acompanyament, de suport i de reivindicació. El dia 16 de març del 2020 ja vam publicar La situació… #COVID19 on qüestionàvem algunes actuacions de les autoritats sanitàries i prevèiem que afectarien la vida de tota la ciutadania i, especialment, el treball i la vida de les professionals sanitàries. El 10 d’abril compartíem un escrit de la companya Rosa Mª Cantó amb sentiments i reflexions al voltant de la mort en temps de COVID19, fruit de la seva vivència. Es titulava Em dol l’ànima. Vivències entorn la mort en temps de COVID19.  El 9 de juny denunciàvem, juntament amb altres entitats, el menyspreu cap a l’atenció primària en l’entrada Posicionament davant de l’externalització del rastreig de contactes dels casos de COVID-19. El mes de novembre, després de vuit mesos d’estat d’alarma, confinaments i restriccions socials, ja teníem clar que el virus entén de classes socials i que les persones empobrides emmalaltien més i amb més gravetat, i demanàvem Una resposta comunitària i social a la #COVID19. Al març del 2021 ja teníem vacunes i reclamàvem Vacunació COVID-19: on millor que als CAP? Pocs dies després, arran d’un cas de violència policial envers una noia que patia una crisi d’ansietat per no poder ser acompanyada per la seva mare en la visita que tenia programada en un centre de salut, ens preguntàvem si Perilla l’ètica de la cura en l’època COVID? I el 7 d’abril, dia mundial de la salut, ens vam unir a la iniciativa Per la suspensió de les patents de les vacunes de la COVID-19. El juny, quan ja ens vèiem una mica les orelles, era el moment de començar a pensar en el Sistema Sanitari post-COVID. Al desembre del 2021 era urgent recuperar l’activitat habitual perquè Els CAPs no poden ser dispensaris COVID. I mica en mica així s’ha fet, potser de manera més lenta i menys completa del que ens hagués agradat.

Però com que la COVID no s’ha acabat, al febrer del 2023 vam organitzar amb col·lectius de persones afectades i Marea Blanca, un de Acte sobre Covid persistent: necessitats i perspectives.

Ens quedarà tot plegat per no perdre la memòria i hauria de servir per afrontar millor el que queda d’aquesta pandèmia i les que vindran.

Reflexions després d’una vaga decebedora

A finals de novembre de 2022, en el context de la negociació dels pressupostos en Sanitat després de la sindèmia de 2020 i diferents mobilitzacions per la sanitat pública a la resta d’Espanya, la Intersindical, el Sindicat de Metges de Catalunya (MC) així com la Mesa Sanitaria Sindical[1], van anunciar la convocatòria de vaga de les professionals sanitàries de l’ICS i de la xarxa concertada per finals de gener de 2023.

Finalment, es van produir aturades, principalment, entre els dies 24, 25 i 26 de gener, confluint els diferents sectors que possibiliten un estat de benestar: educació, salut i moviments socials. Les diferents convocatòries de vaga incloïen reivindicacions en les condicions laborals i retributives, com també objectius de caire sistèmic com ara el 25% del pressupost de salut per a l‘AP i la sostenibilitat del sistema públic de salut.

El resultat pel que fa a sanitat: l’obtenció d’una taula de treball, de caràcter bilateral i pactada  exclusivament entre el Departament i MC (un sindicat mèdic),  per continuar pensant.

Les taules de treball, en aquest cas, posen de manifest dues situacions. La primera és decebedora: mostra la incapacitat d’anàlisi i la poca formació dels responsables polítics de l’administració, donat que ja són conegudes les estratègies de planificació per obtenir una millor salut poblacional. Si ja es coneixen, només caldria aplicar-les. La segona és temuda: si s’han format en allò que reporta millors resultats en salut i que, a més, fa el sistema sostenible, llavors l’únic motiu de la inacció és l’interès particular o partidista en el desplegament de les polítiques públiques.

Són els sindicats els qui han de proposar mesures concretes? És responsabilitat del càrrecs polítics electes o de les direccions gerencials? D’aquests últims esperaríem un coneixement profund dels sistemes de salut i cadascun dels seus beneficis per tal de poder distribuir els recursos de manera òptima. Dels primers, la força per exigir-los.

L’única organització sanitària que fa viable el sistema sanitari com el coneixem és el basat en l’atenció primària, i perquè això pugui ser així cal que les seves figures nuclears -administratives sanitàries, treballadores socials, infermeres i metgesses- puguin desenvolupar la seva feina -i només allò que és la seva feina, per tal que tingui valor- de manera coordinada i dimensionada a les necessitats de cada població. 

Però tornem a les aturades i, possiblement, a un dels orígens del seu fracàs en la resposta obtinguda: la convocatòria fragmentada. Des de l’anunci de novembre, cadascun dels sindicats oferia unes demandes sense la visió necessària de conjunt. És pertinent que hi hagi grups sindicals que vetllin per col·lectius concrets, perquè hi ha realitats particulars de cada estament que requereixen reivindicacions específiques. No obstant, si la reivindicació de la vaga, per part de MC, reclamava accions “sobre la degradació de la sanitat pública […] per garantir la supervivència del sistema, que es veu <<greument amenaçat>> per la <<desafecció dels professionals mèdics>> i la <<nul·la capacitat de captar i retenir les noves generacions de facultatius>>” aleshores cal que l’enfocament no sigui particular sinó sistèmic.

Seria un error diagnòstic pensar que els motius de la degradació de la sanitat pública és el menysteniment d’un col·lectiu particular o que les dificultats per captar o retenir noves generacions de facultatius (tant metgesses com infermeres) sigui únicament una qüestió econòmica. La desafecció per la professió desenvolupada, almenys a l’atenció primària, ve donada per la impossibilitat de desplegar el seu valor coordinador, accessible, integrador i longitudinal. Per suposat, aquest paper requereix d’una retribució econòmica ajustada al seu impacte en la societat i al grau de responsabilitat en salut.

Per altra banda, i per no caure en el parany de creure que la salut de la població passa només per les mans dels equips d’atenció primària i hospitalària, recentment un article d’opinió al BMJ  recordava que cal posar en dubte la utilitat de l’increment dels pressupostos en salut quan les causes de les causes queden desateses. I encara una mirada més local, el 7SETmanal es feia ressò d’un estudi realitzat a Barcelona que destacava l’estabilitat en la bretxa d’esperança de vida per nivell educatiu durant els anys 2004 a 2018.

Són noves aquestes situacions i propostes? Són només recordatoris del que ja sabem. I a força de reclamar particularitats, perdrem el conjunt. Com a mínim en sanitat, és necessària la unitat sindical donat que la nostra feina està interconnectada i, per tant, calen les millors condicions per cadascun dels estaments, reclamades de manera coordinada. Si aquesta evidència no és possible, potser seria el moment de plantejar la creació d’un sindicat de l’Atenció Primària, on quedessin reunits tots els estaments, per tal d’exigir allò que ens beneficia a totes.

Així doncs, les reivindicacions haurien d’anar orientades en la posada en valor de la tasca particular i coordinada de tots els estaments, sense limitar el nombre de visites sinó possibilitant l’organització interna dels equips per tal que cadascú faci la seva funció; eliminar, basant-nos en la seguretat del pacient, les pràctiques o estructures que no hagin demostrat ser efectives; retribuir la jornada laboral completa com a assistencial, sense divisions entre assistència i formació, per inexistència d’aquesta última; i que les places d’infermeria i medicina als centres d’atenció primària fossin ocupades únicament per part d’especialistes en atenció familiar i comunitària per tal d’assegurar la qualitat assistencial.   

És en aquesta direcció que haurien d’anar les futures i necessàries mobilitzacions, ja que són les que donaran valor a la feina realitzada per part de les professionals i enfortiran el sistema sanitari. Si la responsabilitat que volen assumir els sindicats és la de reclamar les millors condicions per les professionals caldria que fessin un replantejament de les demandes per no córrer el risc de convertir-se en figures irrellevants pel que fa a la possibilitat de canvi i, malauradament, deixar a totes les professionals sanitàries sense veu.

Hem de poder confiar que tothom farà el millor per la majoria, si no, fallarem repetidament.

---

[1] Formada per Infermeres de Catalunya, CATAC-CTS-IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC i la Coordinadora Obrera Sindical (COS), CSIF, PSI i CSI.