Parlem d’atenció domiciliària

Etiquetes

atenció domiciliària, cronicitat, equip d'atenció primària, infermera de capçalera, metgessa de capçalera, professionals

Quan un pacient ens obre la porta de casa seva, ens deixa entrar al seu espai, ens està donant permís per entrar a la seva part personal i familiar més íntima.

L’atenció domiciliària (AD) és un servei que garanteix l’atenció continuada a totes aquelles persones que no poden accedir al centre de salut, en un moment de la seva vida. L’objectiu és proporcionar unes cures de qualitat allà on es troba el pacient. I és en el domicili d’aquestes persones que no poden o tenen dificultats per traslladar-se al centre de salut, on se soluciona la major part dels problemes que els afecten. Aquests poden ser per malaltia crònica o problemes de salut aguts, també per dificultats socials que afectin al pacient i/o la seva família. L’AD forma part de l’activitat de l’equip d’atenció primària (EAP) i és un dels seus programes prioritaris. El centre de l’atenció no és només el pacient, sinó també els familiars i els cuidadors formals i informals, remunerats o no, perquè són la base i el pilar per poder mantenir les persones a casa seva, sobretot quan apareixen complicacions i problemes.

Anuncis

L’invent de la cronicitat

Etiquetes

atenció primària de salut, cronicitat, envelliment, evidència, hospitalitzacions, malaltia crònica, model de gestió, pacient crònic complex, plans de cronicitat, PPAC, prevenció

Fotografia: Elena Serrano

L’invent de la cronicitat. pdf

Les darreres dècades en el nostre entorn ha tingut lloc un canvi demogràfic en el qual s’ha endarrerit l’edat de la mort més que no l’envelliment, amb el conseqüent augment de malalties cròniques. Segons dades del Departament de Salut, aquestes s’han convertit en la principal causa de mortalitat i de despesa en salut. Amb la voluntat de contribuir a la sostenibilitat del sistema sanitari i de millorar l’atenció a les persones amb malalties cròniques el mateix departament ha elaborat el Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC). Aquest programa, vigent a Catalunya des de 2012, té com a base dos referents d’origen nord-americà. Un és el de l’organització Kaiser Permanente, que utilitza l’estratificació del risc de consum de recursos sanitaris per proveir serveis diferenciats, amb notable èxit en resultats econòmics i de salut al seu país des de la seva implantació (figura 1). I l’altre, el Chronic Care Model, de Wagner (figura 2), que són estratègies d’actuació per afavorir el contínuum assistencial, fomentar l’autocura, reforçar la coordinació entre nivells assistencials i incorporar els recursos comunitaris i l’ús de noves tecnologies.

Ambdós models se centren en aspectes organitzatius de l’assistència i en les formes de gestió dels diferents dispositiu. En general, a Catalunya, el PPAC s’ha concretat en la classificació dels pacients en Pacient Crònic Complex (PCC) i en Malaltia Crònica Avançada (MACA) i en la realització del Pla d’Intervenció Individualitzat i Compartit (PIIC). Però en cada territori s’han aplicat diferents mesures: en un lloc hi ha un circuit al Centre d’urgències d’Atenció Primària (CUAP), en un altre infermeria gestora de casos, en algun altre Equip de Suport Integral a la Cronicitat (ESIC), en un altre un dispositiu domiciliari especial… A la pràctica hi deu haver llocs on no hagi canviat gaire res, i llocs on hagi canviat del tot.

Volem fets, no només paraules

Etiquetes

atenció primària de salut, consells de salut, ENAPISC, equip d'atenció primària, pressupost, professionals, reforma, xarxa d'atenció primària

El passat dilluns, dia 22 de maig el Departament de Salut va presentar l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària). La seva missió és “Impulsar una nova reforma de l’atenció primària. La nota de premsa del Departament destaca dues idees:

• La nova Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) suposa una inversió de 397 M€ que permetrà a la primària incrementar el seu pes pressupostari del 16% actual al 20%

• S’implanten un centenar d’accions, com la possibilitat dels professionals de gaudir de 6 mesos sabàtics per formació o l’elecció del director de l’equip d’atenció primària pels propis professionals

L’ENAPISC és ple de propostes engrescadores i interessants que podrien ser una bona manera de donar un nou impuls a l’atenció primària de salut (APS) del país. Podríem destacar-ne algunes que valorem positivament:

El pla d’urgències (PLANUC). O com fer un pla per empitjorar

Etiquetes

adequació, atenció primària de salut, CAP, CUAP, eficiència, emergències, hospital, PLANUC, urgències

El PLANUC .O COM FER UN PLA PER EMPITJORAR (PDF)

Recentment el Departament de Salut ha presentat el PLANUC (PLA Nacional d’Urgències de Catalunya). És important abordar un tema mal resolt pel nostre sistema sanitari públic, que genera contínuament tensions i protestes i que vàrem analitzar arrel de l’habitual col·lapse hivernal.

Aplaudim la iniciativa del Departament d’intentar planificar l’atenció a les urgències, així com ho vàrem fer amb la reordenació de l’atenció domiciliària nocturna a Barcelona. Però, com analitzarem, el pla és molt deficitari.

El pla (PLANUC) defineix, encertadament, l’atenció urgent com aquella que “no admet demora en relació amb el potencial risc vital, o la percepció del ciutadà de la necessitat d’atenció immediata”. Per tant, el pla es dirigeix no sols a ordenar les emergències (allò que té un risc vital potencial) sinó també tota demanda d’atenció immediata per part dels ciutadans. No pot ser d’una altra manera. La realitat, a més, és molt tossuda; les mateixes dades (2016) que s’aporten són ben aclaridores:

• El 37,4% de l’atenció urgent va ser atesa per l’atenció primària; el 15% en CUAPs (Centres d’Urgències d’Atenció Primària).
• El 49,4% a hospitals (i un 50% eren de baixa complexitat: nivells 4-5 d’escala andorrana de triatge1)
• El 13,2% pel SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques)

Com podem orientar l’APS a la comunitat

Etiquetes

atenció comunitària, atenció primària de salut, consulta, equip d'atenció primària, professionals, salut, salut pública, salutogènesi

La salut depèn d’un ampli ventall de determinants, la majoria dels quals estan fora del sistema sanitari (Marmot et al. 2008). Els determinants socials de la salut són les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen. Aquestes circumstàncies són el resultat de la distribució dels diners, el poder i els recursos en l’àmbit mundial, nacional i local, que depèn finalment de les polítiques adoptades.

Es pot definir la salut comunitària com la salut individual i de grups en una comunitat definida, determinada per la interacció de factors personals, familiars i de l’ambient socioeconòmic, cultural i físic. La intervenció en salut comunitària és una estratègia que té com a finalitat la millora de la salut d’una comunitat. La salut comunitària contempla la concepció social de la salut, que té en compte l’àmbit social en què es produeixen els fenòmens de salut-malaltia i aplica un abordatge integral, tenint en compte els nivells macro i microsocial i la participació de les comunitats, les institucions i sectors sanitaris i no sanitaris en la presa de decisions. Els serveis sanitaris tenen un paper important en la intervenció comunitària, sobretot els de salut pública i l’atenció primària perquè és més propera als individus i les comunitats i coneix millor la situació i el context

Cap a una atenció primària irrellevant i prescindible?

Etiquetes

atenció a final de vida, atenció domiciliària, atenció primària de salut, cronicitat, cures pal·liatives, MACA, PADES, PCC

El PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equip de Suport) va néixer com a recurs sociosanitari d’àmbit domiciliari per donar suport als Equips d’Atenció Primària en casos excepcionals d’atenció al final de la vida, especialment de malalts oncològics, en què els professionals necessitaven recursos tècnics o professionals dels quals no disposaven. En aquell moment, una altra estratègia podria haver estat dotar l’atenció primària dels recursos necessaris per atendre tots els casos; això és, personal, temps, formació tècnica, material adient a l’abast, suport institucional, espais de coordinació amb professionals d’altres nivells assistencials i respecte i consideració per la feina de l’atenció primària per part de tots els actors del sistema. Des de llavors hem vist, per exemple, com els serveis hospitalaris, un cop arribat el moment de deixar de fer tractaments amb objectiu curatiu, derivaven els pacients directament al PADES, ignorant el coneixement del pacient i de les seves circumstàncies i menyspreant la feina dels professionals d’atenció primària amb aquell pacient.

El que inicialment era un recurs per a casos excepcionals, va acabar comportant que molts professionals d’atenció primària (tant metgesses com infermeres) abandonessin l’atenció al final de la vida dels seus pacients. Així, molts pacients van veure com els professionals de referència, els que els havien atès tota la vida, els que millor coneixien la seva manera d’emmalaltir i el seu relat vital, els deixaven d’atendre precisament en el seu moment de màxima vulnerabilitat.

D’especialistes de segon nivell, pediatres i atenció primària

Etiquetes

atenció primària de salut, infància, infermeria, medicina de família, pediatria, puericultura

A mitjans de novembre diverses associacions i societats científiques de pediatria i atenció primària plasmaven en un manifest la precària situació en què es troba la pediatria a l’atenció primària. Reivindicaven la necessitat de la seva presència en els centres d’atenció primària (CAP), tot formulant propostes per a millorar la cada vegada més flagrant falta de pediatres en els equips d’atenció primària (EAP). Es basaven en el marc legal sobre l’atenció a la població infantil (Real Decreto 137/1984 de 11 de enero sobre Estructuras Básicas de Salud i la Ley General de Sanidad 14/1986).

Per altra banda, un pediatre que treballa en un CAP explicava en un conegut diari quines podien ser les causes de la falta d’afecció dels pediatres a un entorn com l’atenció primària. Les situacions de precarietat que exposava, són, en gran part, les mateixes que patim les metgesses de família i altres professionals en el nostre dia a dia laboral (no per habituals menys precàries o denunciables).

El tercer focus de polèmica, prové d’un fil de conversa a Twitter on metges de família i pediatres es van capbussar en una discussió (amb la dificultat expressa dels 140 caràcters per piulada) sobre la preparació tant dels metges de família en pediatria (insuficient) com dels pediatres en atenció primària (insuficient).

El malestar de l’atenció primària

Etiquetes

atenció primària de salut, crisi, eficiència, gestió, medicalització, mobilitzacions, professionals, retallades

Aquests darrers dies, professionals de l’EAP de Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) han fet arribar a la Conselleria i a la Gerència de l’ICS un manifest (“La necessària rebel·lió dels metges”) expressant diverses situacions inadmissibles que ja fa temps pateix l’atenció primària de salut (APS) catalana. Més enllà del llistat de queixes que s’hi expliciten, el manifest és una clara expressió del malestar de l’APS (“la atención primaria se ha convertido en el sumidero de las carencias del sistema”).

El manifest va associat a una recollida de signatures recollida de signatures que a hores d’ara ja ha superat el seu objectiu original (i en aquest moment supera les 1.700).

Atenció primària fins al final de la vida

Etiquetes

atenció primària de salut, competència, confiança, cures pal·liatives, final de vida, longitudinalitat, malalt terminal, Parlament de Catalunya

En el post publicat el mes de desembre La longitudinalitat ha de ser una prioritat parlàvem de la importància de l’atenció al llarg de totes les etapes vitals per part dels professionals de l’atenció primària, incloent l’atenció al final de la vida. La relació amb el mateix professional durant temps genera confiança, vincle terapèutic, satisfacció i un millor reconeixement dels problemes de salut, dels recursos i de les necessitats de les persones.

L’acompanyament en el procés de mort és una de les competències i responsabilitats de l’atenció primària i component essencial de la seva pràctica assistencial. Aquesta concepció s’emmarca en un determinat model d’atenció primària: el que es basa en el valor que té la proximitat, l’accessibilitat, el coneixement acumulat per una relació al llarg del temps i en diverses circumstàncies vitals i de malaltia, la complicitat establerta amb el pacient i la seva família i el coneixement de l’entorn. La confiança construïda entre professional i pacient és la base del vincle terapèutic establert que condiciona el resultat de l’atenció. Un model en el qual el factor personal és tan o més important que el farmacològic o tecnològic.

Atenció domiciliària nocturna a Barcelona: el debat segueix

Etiquetes

atenció continuada, atenció domicilària, atenció nocturna, atenció primària de salut, atribucions, Barcelona, contractes, debat, infermeres, metgesses, professionals

Arran de diversos comentaris fets a l’entrada Atenció domiciliària nocturna a Barcelona, quina és la millor manera (veure al final de l’entrada) volem seguir en un debat que és d’interès per a moltes persones.

En primer lloc volem agrair la intervenció de les persones que han fet comentaris. Creiem que és un tema prou important com per generar un debat enriquidor per totes les parts implicades. Estem totalment d’acord amb el comentari que diu que amb l’excusa de la vocació, la professionalitat o la solidaritat entre altres arguments, es van afegint atribucions a les treballadores d’atenció primària, sense que això vagi acompanyat de la corresponent dotació pressupostària. Treballem des de fa anys en una situació d’excepcionalitat que no s’aguanta més temps, i la capacitat de les professionals per a fer de tampó de les retallades, ja fa temps que es va exhaurir. El FoCAP des de sempre, ha denunciat la sagnia pressupostària i de personal que ha patit l’atenció primària i ha reivindicat que per fer la nostra feina amb qualitat i desenvolupar totes les nostres competències, calen unes condicions i uns mitjans que estem molt lluny de tenir (1, 2, 3, 4, 5, 6). En aquest cas en concret, també ho hem fet, tal i com hem exposat en els posts publicats (7).

Però en aquest tema volem matisar un parell de punts: L’atenció continuada és una atribució pròpia dels EAPs i forma part de l’activitat normal de les nostres professions.