Què ha canviat i volem que segueixi així

Segon dels tres posts on reproduïm la intervenció de la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP, a la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”.

La pandèmia va aconseguir que en poc temps en posessin en pràctica canvis tècnics o de funcionament que ens han facilitat la vida. Per exemple, ha hagut de venir la COVID per a fer que no calgui el pla de medicació per a retirar medicació de la farmàcia. Aquesta decisió i d’altres com la de poder enviar baixes, comunicats i altes per econsulta o la recepta electrònica per MUFACE no s’han de revertir. L’augment de l’ús de La Meva Salut i de l’econsulta també han de mantenir-se. És obvi que cal ajustar el funcionament. 

En molts equips la quantitat d’econsultes és tan gran que satura les agendes. Cal ajustar i explicar bé l’eina per a què s’entengui quins són els seus usos, s’ha de fer des de campanyes institucionals i també des de la consulta i des de la pròpia econsulta. No obstant, no cal perdre de vista que sovint la proliferació d’econsultes, visites telefòniques i 4CW és una conseqüència de la dificultat d’accés: una sola demanda, quan no és atesa, genera múltiples contactes que omplen innecessàriament les agendes, aclaparen les professionals i desorienten les pacients. Hem de ser conscients que no és només que la gent no sàpiga fer servir l’econsulta, és que de vegades no els ho posem fàcil. 

Un altre canvi és l’actitud de moltes professionals envers les consultes telefòniques, les econsultes i, amb molta menys freqüència, les vídeoconsultes. De manera paradoxal, professionals que abans no els veien utilitat o tenien dubtes de la seva seguretat jurídica, ara les fan servir, de vegades com a parapet per a evitar a tota costa visites presencials. Afortunadament són una minoria. Les visites telemàtiques tenen el seu lloc, però han de ser complementàries a les visites presencials.

La pandèmia, sobretot a la primera onada, va impulsar el treball en equip. Com una sola persona, les professionals dels equips vam treballar colze a colze, exposant-nos en moments de molta inseguretat. 

Vull destacar el gran actiu que s’ha destapat amb la pandèmia (tot i que ja era conegut i potenciat a molts llocs) i que hem de lluitar per mantenir i dignificar: el paper destacat del personal de gestió i serveis. El seu paper a primera línia durant la primera onada, l’assumpció de noves responsabilitats, la feina feta pels gestors covid i els referents escolars ha deixat clar que la seva tasca és bàsica per al funcionament dels equips i que s’ha de promoure. Per a això cal formació i remuneració que reconegui l’augment de responsabilitat. Els gestors COVID sovint han estat un revulsiu que ha permès fer canvis d’actitud entre el personal de GiS ja que era gent que venia d’altres camps i aportava mirades noves. Degut a la variabilitat dels equips, això no és així a tot arreu i ha suposat una dificultat afegida. Cal esmentar també les TCAI i del paper d’infermeria. 

El potencial del treball en equip va passar a l’acte a molts llocs i aquell esperit no s’hauria de perdre. Hi ha feina per donar i per vendre i el que hem de fer és trobar la millor manera de fer-la per a millorar l’atenció a la població.

Als partits polítics del Parlament i al Govern de Catalunya

El Servei Català de la Salut (SCS), acaba de publicar una resolució amb mesures de reserva de la capacitat assistencial del sistema públic de salut de Catalunya, orientada a la cinquena onada de COVID-19

La resolució limita de forma extrema la capacitat d’atendre la població per part d’atenció primària (AP) i en justifica la necessitat per l’augment de la incidència de casos que s’ha produït en les darreres setmanes.

La resolució es produeix sense que s’hagin pres prèviament mesures correctores a temps als CAPs que haguessin pogut incidir en el control de casos i contactes estrets (per exemple, reforçar determinats perfils professionals, agilitzar la gestió de les baixes laborals dels contactes estrets per part d’ICAM o salut pública, contractar personal eventual per assumir el dèficit de professionals derivat del gaudiment del període de vacances, etc.).

Aquesta absència de mesures, afegides a la persistència de polítiques prèvies neoliberals que han suposat retallades constants en el pressupost assignat a atenció primària (i que s’estan aplicant al nostre país des de 2008), han deixat l’AP sense marge de maniobra per donar una resposta adient a la situació de crisi sanitària que vivim actualment derivada de l’esclat de la pandèmia per SARS-COV2.

En la resolució, es justifica la limitació d’accés a la sanitat pública i a l’AP per la progressió d’una cinquena onada de la pandèmia que era previsible i havia estat alertada per part de les professionals d’atenció primària des de feia setmanes sense obtenir resposta per part dels responsables polítics, ans al contrari. De fet, la reacció de la Conselleria, un cop més, només s’ha produït quan ha començat a afectar-se l’atenció hospitalària després d’haver estat mirant a una altra banda quan l’AP portava mesos col·lapsada.

Aquesta resolució provoca, un cop més, una iniquitat en l’atenció sanitària perquè afecta majoritàriament les persones més vulnerables i amb pitjors determinants sociodemogràfics. És principalment aquest col·lectiu, que depèn completament de la sanitat pública, qui veurà retallat el seu dret a rebre una atenció sanitària completa en el sistema de salut públic. Paral·lelament, la sanitat privada segueix creixent, beneficiada, un cop més, per mesures d’aquest tipus.

La resolució obliga a orientar i prioritzar l’atenció dins del sistema sanitari públic de forma que s’atengui, exclusivament, pacients afectats/des per COVID i pacients amb patologia urgent. Tot i especificar que les professionals podran establir els criteris que determinin aquesta urgència, la resolució no deixa marge, en el context actual, a mantenir una atenció sanitària adequada a les necessitats de salut de la nostra població (sobretot si tenim en compte que fa més d’un any que lluitem contra els ajornaments de les proves complementàries sol·licitades des d’atenció primària, ajornaments en l’atenció per part d’altres nivells d’atenció especialitzada, etc., justificades per la situació d’emergència sanitària).

Quines seran les conseqüències de l’aplicació d’aquesta resolució?

Són fàcilment previsibles perquè ja hem viscut decisions polítiques similars que han impactat principalment sobre l’atenció primària, menystenint la feina que ens toca fer com nivell indispensable d’atenció dins dels sistema sanitari:

– S’allargaran les llistes d’espera i es veurà afectada l’accessibilitat de la població a les seves professionals d’atenció primària. Es deixarà d’atendre patologia crònica i subaguda (diabetis, hipertensió, artrosis, malestars emocionals, patologia psiquiàtrica,…). Això facilitarà la descompensació d’aquestes malalties i l’empitjorament de les persones que les pateixen. Com a conseqüència hi haurà patiment i morts evitables demostrades reiteradament en la bibliografia internacional quan els sistemes sanitaris no tenen una atenció primària forta.

– Es tensionará més al personal d’atenció primària, que haurà de respondre directament davant la població de mesures que impedeixen l’assistència habitual dels CAPs. Les plantilles dels CAPs fa mesos que estan minvades per les baixes de moltes de les seves professionals (moltes han emmalaltit per COVID i moltes ho han fet per la intensa tensió emocional originada per les arbitràries decisions polítiques que s’han pres tot sovint al llarg de la pandèmia i que han extenuat les professionals (tal i com ja va demostrar el Col·legi de Metges de Barcelona aquí i explicava també fa uns dies la directora gerent de l’ICS, Yolanda Lejardi, aquí ). L’anul·lació de les vacances del personal empitjorarà encara més aquesta situació.

– S’afavoreix el pas de les classes benestants a la sanitat privada, restant recursos de la sanitat pública i afavorint el creixement de les empreses privades dedicades a l’atenció sanitària.

– El treball en xarxa que es proposa prioritzar, no pot substituir la visita presencial, encara que sigui un complement útil en alguns casos perquè cal tenir en compte la discriminació que suposa l’existència de la bretxa digital en gran part de la població envellida o amb accés limitat als dispositius digitals.

Per tot això, sol·licitem que es retiri immediatament aquesta resolució i es prenguin mesures eficaces per fer front a la pandèmia, entre elles la de potenciar definitivament l’AP.

L’atenció primària està en una situació molt greu. Infrafinançada, sobrecarregada, desbordada i amb unes treballadores que no poden més.

Considerem prioritari i urgent implementar les següents mesures per millorar aquesta situació:

– Augmentar el pressupost la AP al 25%. L’augment del pressupost d’Atenció Primària ha de ser per els Equips d’Atenció Primària evitant la creació de dispositius paral·lels o la incorporació d’altres perfils professionals mentre les plantilles no estiguin dotades de les infermeres, metgesses, pediatres, GIS, TCAI, odontologues, treballadores socials, zeladors, fisioterapeutes i professionals ASSIR, que són imprescindibles per garantir una AP adequada a la població assignada a cada CAP.
– Augmentar el número de professionals a l’AP. Redimensionar l’assignació de pacients per professionalmolt per sobre de la mitjana europea
-Augmentar la presència i prestigi de l’AP a la universitat.
Potenciar la participació dels professionals de primera línia en la presa de decisions. Acabar amb el paternalisme i donar protagonisme efectiu a la població en tots els temes que puguin afectar la seva salut.
-Millorar el sistema informàtic i la història clínica compartida (encara no disponible en alguns hospitals de Catalunya), orientant-la a l’assistència en lloc de fer-ho a la gestió.
-Millorar l’accessibilitat dels pacients: és urgent augmentar les línies telefòniques i el personal GIS per donar resposta a les demandes de la ciutadania.
-Eliminar la burocràcia de les consultes, assegurant l’aplicació de la instrucció de desburocratització.
Simplificar les baixes laborals per COVID-19 o per contacte amb COVID-19. Aplicar l’autodeclaració d’IT curtes. Exigir a les mútues laborals que facin la seva feina: gestió dels casos i contactes en l’entorn laboral.

Barcelona, 27 de juliol de 2021

Què ha canviat i no volem que segueixi així

A la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”, va participar la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”. La jornada es va celebrar abans que ens imaginéssim que la cinquena onada arribaria de manera tan sobtada només quinze dies després. Era un  moment de cert optimisme per la baixada de casos, de canvis en els equips per a recuperar una certa “normalitat”. Malgrat que el moment actual és tot un altre, pensem que és interessant compartir la ponència amb vosaltres. Ho farem en tres posts que publicarem al llarg d’aquesta setmana. 

Què ha canviat i no volem que segueixi així

La limitació en l’accés als centres ha sigut un dels canvis més cridaners. Necessari inicialment en un moment de confinament i limitació general de les activitats, es va anar revertint a diferents ritmes. El fet q s’anessin recuperant espais d’activitat social però hi hagués CAPs on l’accés no era lliure va generar estranyament en la població.

Limitació en l’accés a les visites: el pacient no pot decidir com vol ser visitat.

Molts equips no permeten que els pacients demanin visita presencial per les professionals de referència directament, cal un filtre previ per part d’una professional sanitària. Això dona sensació de control als professionals però treu accessibilitat als pacients i, sobretot, la sensació de proximitat que els pacients tenen amb les professionals de referència. 

Si és l’opció escollida per la professional i permet donar una atenció en un temps raonable, (48-72h accessibilitat vs immediatesa), es pot valorar, tot i que cal tenir en compte que és una mesura més orientada a la professional (que té control sobre les visites) que als pacients (que perden la capacitat de demanar visita com volen).

El problema és quan hi ha llista d’espera per a visites telefòniques, fet encara més significatiu si tenim en compte que a molts llocs l’única manera de tenir contacte amb les professionals de referència és l’econsulta o la visita telefònica.

La limitació en l’accés a les visites, a més, compleix la llei de cures inverses: qui té econsulta i més habilitats aconsegueix més fàcilment visita, no qui més la necessita 

La virtualització de l’atenció (atenció telefònica, per econsulta o per vídeo trucada, sovint per part de professionals desconeguts) existia abans de la pandèmia però amb la necessitat de restricció de contactes s’ha generalitzat. És una eina important i com a tal té el seu paper però és complementària de l’atenció presencial, que ha de ser el pilar de la nostra feina (ja sigui a consulta o a domicili).

El punt clau és quin és el seu objectiu. Si es fa servir per evitar presencials i no per a resoldre una necessitat que pot ser resolta a distància, genera disfuncionaments: 

• més seguiments (canviem la seguretat que dona la visita presencial tant a professional com a pacient per més trucades)
• insatisfacció per part dels pacients
• alienació dels professionals, 
  • objectiu espuri: evitar presencials
  • pèrdua d’interacció humana
  • pèrdua de la cura que els pacients fan de nosaltres

Creació d’agendes úniques, presencials i telefòniques. Això s’ha anat reduint, però encara es mantenen agendes centralitzades sobretot de visites telefòniques i han proliferat les agendes d’urgències COVID i no COVID, treient dies d’agenda de cada professional i reduint, així, l’oferta d’atenció longitudinal en detriment de l’atenció a les visites del dia, que no urgents. 

A més, aquestes agendes dilueixen la responsabilitat de la feina que cal fer, ja que si no la fa un ja la farà un altre i el que acaba passant és que de vegades no la fa ningú (el uno por el otro, la casa sin barrer).

La dificultat i fins i tot impossibilitat de ser visitada per la metgessa o la infermera de referència és una de les conseqüències de tots aquests canvis, però també n’és causa perquè s’han fet sense prioritzar les visites fetes per les professionals de referència, i evidentment, la conseqüència és que a molts llocs és molt difícil ser visitada per aquestes. Tot aixó ha torpedinat la longitudinalitat. I és que per més que des de fa anys se’n coneguin els seus beneficis, no ha estat a l’agenda dels gestors ni de moltes professionals durant molt de temps. Fa pocs anys que en el nostre context se’n sent a parlar molt més, segurament perquè la seva pèrdua feia necessari reclamar-la. 

Tot això ha generat un distanciament entre la població i les professionals. S’ha instal·lat una profunda sensació de desemparament en molta gent, que no sabia on acudir. Com una taca d’oli, la idea que als CAPs no s’atenia i no s’estava fent res s’ha instal·lat en la societat i moltes vegades la gent, sense ni tan sols intentar-ho, donava per fet que al seu CAP no l’atenien (moltes vegades no ho proven per no molestar, xq hi ha altra gent que no necessita més…). Quan aquesta situació de dificultat d’accés s’ha denunciat des de la societat, moltes professionals, esgotades i sepultades sota tones de treball ingent, ho han viscut com un atac. S’ha produït un divorci que només pot existir perquè abans hi havia unió entre professionals i població. La distància de l’hospital no desperta tan malestar perquè sempre ha estat percebut com a un ens llunyà. En canvi, nosaltres som la seva metgessa i la seva infermera, i no poder accedir a nosaltres ha generat desassossec. 

I entre nosaltres, les professionals, s’ha anat amplificant el mantra dels pacients que utilitzen malament els serveis, que n’abusen, que demanen visites per tonteries, que no saben si els cal ser visitats o no i que no entenen el que estem fent. 

És cert que des de l’administració no s’han fet esforços per explicar la nostra organització, però també ho és que la nostra reacció per a la recuperació de la presencialitat i el potenciament de la longitudinalitat ha estat poc vigorosa i tardana. 

Aquesta és una de les coses que més urgentment hem de revertir per aconseguir que no sigui permanent.

Lo nuestro se acabó

Etiquetes

COVID19

La companya Eva Mayor Isaac, metgessa de família del CAP Bordeta Magòria (Barcelona), ens envia aquest text adreçat a les institucions de salut, que exemplifica la bretxa creixent amb l’Atenció Primària.

“Lo nuestro se acabó y te arrepentirás”; así empezaba la canción de Luz Casal. Lo nuestro no ha sido un año de amor, diría más bien que está siendo un año de desamor con difícil reconciliación. Lo siento en las reuniones de equipo, en las redes sociales, en conversaciones con amigas. Se nota en el ambiente. Hay un cisma enorme entre las trabajadoras y vosotros, una incomprensión mutua absoluta, una desconfianza brutal, un quiero, pero ya no puedo. Como esas parejas en las que se ha roto algo profundo y aunque se intente de mil maneras no hay vuelta atrás. Y es que vosotros, políticos e instituciones, en concreto Salut, Catsalut e ICS, no habéis tratado bien a la atención primaria, ni a sus trabajadoras ni a sus pacientes, que son potencialmente toda la población, pero los que más nos necesitan son los más vulnerables.

Nuestra relación ya era complicada antes de la pandemia, aún así buscábamos el diálogo, luchábamos por una atención primaria digna, teníamos fuerza y esperanza. Vuestras respuestas siempre fueron políticamente correctas, poco concretas y resolutivas. Diría incluso que cobardes. Porque aunque sabéis de los beneficios demostrados de una atención primaria fuerte, directora de orquesta, puerta de entrada, eje vertebrador, base del sistema sanitario, blablabla….no habéis querido nunca plantarle cara al hospitalocentrismo, coger las riendas de la situación, aumentar el presupuesto a lo que recomienda la OMS, colocarla en lugar que le toca. Por la salud de la población. No lo hicisteis y no parece que tengáis la intención de hacerlo. Pero la relación durante la pandemia se ha roto, si no definitivamente, sí profundamente y diría que por un tiempo muy largo. Podréis pensar que esto es fruto de la sobrecarga inevitable de trabajo, del estrés, de la fatiga pandémica y seguro que también eso nos ha influido.

Pero es que habéis hecho fatal las cosas desde el día 0. Os recuerdo algunas de ellas:

• Marzo del 2020, empiezan a haber casos, anunciáis a bombo y platillo que es el 061 quién atenderá las dudas de la población. No la enfermera y médica de toda la vida, ¿pa qué? Se colapsa el 061, se retrasan diagnósticos, con todo lo que conllevó…Empezamos con los protocolos cambiantes por días e incluso horas. Los primeros nos indican que, solo si el paciente venía de determinadas zonas del mundo, nos teníamos que proteger de forma completa. Nosotras intuíamos que había transmisión comunitaria, vosotros teníais los datos, aún así estuvimos desprotegidas y muchas compañeras se contagiaron. ¿Y sabéis qué? Quizás aquí se produjo el gran cisma. No por el hecho de contagiarse, que también, sino por cómo tratasteis a los trabajadores que enfermaron. Días esperando la PCR, días esperando unas recomendaciones o incluso solo una llamada para ver qué tal estaban. Y entendimos el caos de las primeras semanas, lo inesperado del momento, la dificultad en el manejo de una situación desconocida, pero habéis tenido meses para poder abordar e intentar reparar de alguna manera el dolor producido y no lo habéis hecho.
• Seguimos con Ferrovial y el contrato millonario opaco. Sin palabras.
• Continuamos con los CAP cerrados, profesionales reubicadas en otros dispositivos, la lucha de las trabajadoras por mantener los CAP abiertos y por abrir los fines de semana.
• Y no nos olvidemos de la colaboración público-privada. Porque no hay desgracia de la que no se pueda sacar tajada, ¿verdad?
• Y añadimos algo de aparentemente fácil solución y que nos ha sobrecargado aún más: la burocracia. Bajas por ser caso, por ser contacto, por ser trabajador especialmente sensible. Con sus partes de baja, sus informes y todos sus complementos.
• Más tarde empezamos a hacer PCR, pero dentro de un programa que no era agua clara, el Orfeu, ¿os acordáis? Y los resultados tardaban días y días y venga a reprogramar llamadas.
• Y llegaron las vacunas, ¡qué alegría! Pero no llegan cuándo nos dicen ni las que nos dicen, programa-anula-reprograma, explica al paciente, echa más horas que un reloj en una tarea que poco de primarista tiene.
• Y luego vacunación en vacunódromos, nos enteramos por la prensa y pasamos unos días de máximo caos porque cuando algo de lo que inventáis no funciona la gente acude a nosotros.
• Y después de meses de pandemia y de sufrimiento, el ya nombrado conseller declara que a ver si nos organizamos mejor, que ya hay que empezar a visitar. Más ancho que largo. Y a todo esto le añadimos una comunicación nula a la población de por qué funcionamos como funcionamos, qué está pasando en los CAP y todo lo que estamos haciendo en ellos, con los mismos recursos de siempre. Y es que no habéis parado de hacer publicidad de vuestras bondades en vuestras redes, un marketing que nos ha dolido más que nunca.
• Y finalmente empieza la quinta ola en la que estamos instalados desde sant Joan. Días suplicando que la cosa se pone fea, pero sintiéndonos solos y abandonados como en toda la pandemia.

Y así hemos llegado a donde estamos. Y creo que es importante que lo sepáis porque al final nos tendremos que ir acercando por el bien de la población, por el de vosotros y nosotros. Porque trabajar sintiendo que quien te dirige no cree en ti y tú no le tienes ninguna confianza es una mierda. Y en esto tenéis un largo y duro camino, pero creo que os vale la pena recorrerlo. Empezad por validar lo que sentimos, quizás sea un inicio. Seguid por no meter más la pata. Cuidad a vuestras trabajadoras y a sus pacientes. Tomad decisiones que mejoren la salud de la población. ¿No son estas vuestras razones de ser?

Nous perfils professionals per l’atenció primària, ara?

Etiquetes

atenció primària de salut, equips d'atenció primària, professionals

Era 1 de juliol. Als CAPs alertàvem, sense que ningú se’n fes ressò ni prengués mesures per intentar per una vegada avançar-se a esdeveniments previsibles, que la pandèmia tornava a rebrotar i a descontrolar-se i que als CAPs la situació tornava a estrangular-nos després de quinze mesos treballant al límit. El 30 de juny havien acabat contracte moltes de les gestores COVID que han estat l’únic reforç real que hem tingut els CAPs per afrontar la pandèmia, un reforç que ha funcionat perquè s’han integrat als equips, perquè estaven prop d’on passaven els contagis i perquè si en algun moment la COVID19 ha donat un respir, les gestores COVID han col·laborat amb altres tasques que els equips d’atenció primària hem assumit en els últims mesos. 

Era 1 de juliol i les professionals d’atenció primària, TCAIs, administratives, metgesses, infermeres i treballadores socials començàvem els torns per fer unes vacances absolutament necessàries per recuperar les forces i la il·lusió que quinze mesos de pluja sobre el mullat de la precarietat dels equips d’atenció primària pre-pandèmia, han deixat absolutament malmeses. No cal que expliquem què hem viscut i què estem vivint als CAPs des de l’1 de juliol perquè la realitat ha demostrat que no interessa, ni als mitjans de comunicació, ni al Departament de Salut ni al CatSalut més enllà d’unes paraules que ja no ens creiem ni ens consolen.

El pistoler, el visionari, la capitana… Líders per a una pandèmia

Etiquetes

equips d'atenció primària, líder, lideratge

El company José Casas, metge de família al CAP Raval Sud de Barcelona, ens fa arribar aquesta reflexió sobre els lideratges als equips d'atenció primària en temps de pandèmia. Al FoCAP hem abordat en diversos posts (1, 2, 3, 4) aquest tema clau per al funcionament dels equips i per aconseguir que l'atenció primària ressorgeixi de la foscor en què l'ha acabat de sumir la pandèmia.

Treballàvem juntes i, malgrat totes les alarmes, amagades en l’inconscient col·lectiu i en la llunyania oriental de la tragèdia, tot d’una va arribar un tsunami a Europa, a tot el món, i en poques setmanes ens va ofegar. Plegades vàrem haver de travessar una pandèmia: amenaçades, desorientades, atemorides, precaritzades…i aviat enfadades.

Era una travessia llarga, tortuosa, difícil, sense mapes, sense brúixola i sense horitzó. Però, què ens demanaven? Quina direcció calia prendre? I per arribar a on? No ho sabíem, però caminàvem juntes i vam adquirir saviesa, expertesa i experiència, per necessitat.

Qui ens guiava? Un capità a proa, un timoner a popa, un guia expert o un titulat no qualificat  en la gestió de catàstrofes?

Què li demanaven a la directora? Què li demanaven al “líder”? Hi havia líder?

El psicòleg Carl G Jung va definir les sincronies, anomenades casualitats, com la simultaneïtat d’esdeveniments vinculats pels sentits sense relació causal aparent, simultaneïtat, però, a la que hi podem donar un contingut simbòlic. La coincidència/casualitat pot orientar el nostre pensament o la nostra acció, malgrat que sigui només a curt termini.

Parlo de mi ara, només ara! Un bon dia llegeixo un document que em desvetlla, m’esperona,  potser m’orienta en el camí i la presa de decisions. No és un dia qualsevol ni un text banal.  En plena tempesta pandèmica, com a director efímer d’un CAP, cau davant dels meus ulls un article sobre Tipus de lideratge que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Nous càrrecs, les nostres prioritats

Etiquetes

CatSalut, Conseller, ICS, lideratge, sistema sanitari

Fa pocs dies que Josep Maria Argimon ha estat nomenat conseller de salut de la Generalitat de Catalunya. Coneix bé les interioritats del sistema, ja que, durant anys, ha ocupat diferents càrrecs dins del Servei Català de la Salut (CatSalut) i des del 2018 va exercir com a director gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), càrrec que va compatibilitzar amb el de secretari de Salut Pública després de la dimissió de Joan Guix. Així doncs coneix bé el sistema sanitari, tant les seves fortaleses com les seves debilitats.

Amb ell han arribat més canvis: Gemma Craywinckel com a directora del CatSalut, Yolanda Lejardi com a directora de l’ICS i Carmen Cabezas com a secretària de Salut Pública. Tres dones amb gran experiència professional, competència i compromís que portaran un canvi de gènere dins de Salut, fins ara dirigit majoritàriament per homes, malgrat que el 70% de treballadores en aquest sector són dones. També un gran canvi que aporta Yolanda Lejardi en ser la primera infermera que ocupa la direcció de l’ICS, on tampoc no hi havia hagut mai ningú d’atenció primària.

Volem felicitar-les a totes i també constatar la gran responsabilitat i capacitat de transformació que tenen com a directives. Tal com van descriure els companys del grup d’ètica de la Camfic en el document la responsabilitat de dirigir, “qui dirigeix ha de servir de far, d’orientació per aconseguir que l’atenció es produeixi amb respecte als valors explicitats en el compromís dels professionals i les bones pràctiques”. Aquest hauria de ser un compromís per a les actuals directores i el conseller.

Mobilitzacions 30 de juny: MÉS QUE MAI SANITAT PÚBLICA: SÍ O SÍ, ATENCIÓ PRIMÀRIA

Etiquetes

atenció primària, mobilitzacions

Des del FoCAP ens unim a la crida de Marea Blanca per defensar l’atenció primària en una jornada de mobilitzacions el 30 de juny davant dels CAPs i altres punts de concentració. L’atenció primària està en una situació crítica. És hora que professionals i ciutadania ens unim per defensar els seus valors.

El patiment de les professionals per no tenir les condicions adequades per poder donar l’atenció que sabem i podem donar i el patiment de la ciutadania per no rebre l’atenció que necessita són les dues cares de la mateixa moneda: les mancances de l’atenció primària. Manca de professionals, manca de lideratge, manca de pressupost, manca de poder, manca d’infraestructures, manca de consideració i prestigi dins del sistema sanitari…

Juntes podem canviar-ho!

Aquí podeu consultar els diferents punts i horari de les concentracions. Graveu vídeos (format horitzontal) de les mobilitzacions i publiqueu-los a les xarxes amb còpia a @MareaBlancaCAT! A continuació el manifest de la convocatòria:

Comunicat per a la Fundació de la Marató de TV3 per avançar en la salut mental comunitària i superar reduccionismes en salut

Etiquetes

salut mental

COMUNICATMARATO(17062021)Baixa

La pròxima edició de la Marató de TV3, el desembre de 2021 es dedica a la salut mental i han començat les primeres notícies al respecte. Celebrem la decisió de l’elecció d’aquesta temàtica, donada la rellevància de la salut mental en la nostra societat i, especialment en aquest moment, en què estem convivint amb la crisi generada per la “sindèmia” pel COVID-19.

Hem observat que, en l’enfocament periodístic i científic que adopta TV3 hi ha, de forma subjacent, un concepte de salut mental de tipus biomèdic. Aquest model es fonamenta, bàsicament, en la consideració que l’origen dels trastorns mentals està en els desequilibris químics del cervell i, en conseqüència, la recerca i els tractaments que proposa per a la seva solució són de tipus biològic i farmacològic. No obstant això, la teoria dels desequilibris químics no és sostinguda per bona part de la investigació actual. Aquest és un model reduccionista quant a factors causants del malestar en salut mental, que comporta la medicalització del malestar i patiment psíquic i que, a més a més, repercuteix en un alt cost econòmic per al sistema sanitari.

50 anys de la Llei de Cures Inverses

Etiquetes

llei de cures inverses, Tudor Hart

Descarrega el document en pdf

Entrada traducida al castellano. Descarga en pdf

Editorial. The Lancet. 2021; 397. Disponible aquí

En un comentari a l’última entrada del blog, la companya Mercè Marzo recomanava la lectura d’aquest editorial. Li hem fet cas i a més n’hem fet la traducció al català i al castellà.

«La disponibilitat d’una bona atenció mèdica tendeix a variar amb la necessitat d’atenció de la població a la qual serveix. La llei de cures inverses opera amb més força en aquells llocs en què l’atenció mèdica està més exposada a les lleis de mercat.»

Aquest marc comprensiu obre l’article de Tudor Hart, La Llei de Cures Inverses, és tan rellevant avui (50 anys després de la seva publicació) com el 1971. L’article és una publicació de referència en els gairebé 200 anys d’història de The Lancet, i la ressonància de la definició de Tudor Hart de la Llei de Cures Inverses té una importància global i atemporal. Expressada amb senzillesa, Tudor Hart va observar que les poblacions menys afavorides necessiten més atenció mèdica que les afavorides, però en reben menys.