Aquest pla no serveix 

El vicepresident Pere Aragonès, la consellera Alba Vergés i el director del CatSalut Adrià Comella van presentar el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària (AP). Amb aquests ambiciosos objectius caldria esperar propostes que reforcessin els valors fonamentals de l’AP i que marquessin línies estratègiques que tots els equips haurien de tenir en compte a l’hora d’organitzar-se per a donar pas a una  millor resposta a les necessitats de la població. Però aquest pla pateix del mateix mal de sempre: està fet pensant en una AP subalterna, sense capacitat de coordinació de la resta d’actors del sistema, i que dóna una atenció fragmentada  sense tenir la longitudinalitat i la fortalesa d’uns i unes professionals de referència com un immens  valor a preservar. A la pràctica el pla és només una proposta de mínims per a afrontar la crisi de l’AP que la pandèmia del COVID ha accentuat.

Les xifres

    a) Diners. Diuen que s’invertiran 46,1 M€ aquest any, 125 M€ l’any 2021 i 126,9 M€ l’any 2022. Total 298 M€. La despesa en AP realitzada l’any 2018 va ser de 1.480 M€, la del 2010 va ser d’uns 1.720 M€, o sigui que ni en tres anys es recupera la despesa del 2010 (caldria afegir l’increment de l’IPC d’aquest període, que se situa en torn el 16%).

    b) Nombre de professionals. Es planteja un increment de 3.810 professionals repartits de la següent manera: 

  • Recursos conjunturals mentre duri la pandèmia: 1400 professionals (referents Salut i Escola, gestors COVID i equips extractors COVID) 
  • Incorporacions estructurals 2020-2022: 306 metges/esses, 220 infermeres/ers, 750 auxiliars d’infermeria, 750 administratives/ius, 112 treballadores/rs socials, 150 nutricionistes i 115 psicòlegs/gues. Total 2.400.
  • Ritme d’incorporació: 2020: 560 professionals, 2021: 1300 i  2022: 550 

    c) Quina aportació suposa, de mitjana, per a cada equip (EAP) tot el pla? (A Catalunya hi ha 374 EAP). 

  • 0,8 metges/ses
  • 0,58 infermeres/rs
  • 2 auxiliars d’infermeria
  • 2 administratives/ius
  • 0,3 treballadores/rs socials
  • 0,3 psicòlegs/gues
  • 0,4 nutricionistes
  • 3,7 “conjunturals”

2400 professionals estructurals representen un augment del 12% sobre els 20.000 que tenim ara, i ens situaria per sobre del que teníem el 2010 (21.000). Pot semblar que així es recuperen les “retallades”, però de tot aquest personal, només el 22% és personal del nucli assistencial bàsic dels equips que és la medicina i la infermeria, fet que suposa una millora irrisòria. Dedicar el gruix de les noves contractacions a perfils de suport apunta a que es donarà prioritat a tasques administratives per damunt de les assistencials. 

Els nous perfils professionals 

La contractació de nous perfils professionals de la psicologia i la nutrició per a donar suport  sense que els EAP estiguin degudament dimensionats és un perill. Suposa un pas més en la fragmentació de l’atenció a les persones i una fuga dels recursos d’allà on són prioritaris: la contractació de metgesses/es i infermeres/rs.  

La incorporació de nous perfils professionals en els equips modifica la manera de treballar, de fer front a les necessitats de les persones que atenem. Pot tenir conseqüències positives o negatives, tal com reflexionem en el document “Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’APS“. I a més no es el moment!!! Primer dimensionin bé metgesses, infermeres, administratius… i després parlem de qui, com i quan

Les noves funcions

En l’última dècada ha augment la complexitat de les persones ateses en els EAP, s’han assumit tècniques diagnòstiques (ecografies, retinografies…) i terapèutiques (crioteràpia, infiltracions…). Ara, s’assignarà a alguns equips la tasca d’atenció de persones que viuen en residències (Catalunya disposa d’unes 64.000 places residencials) donant continuïtat al que ja s’ha iniciat durant la pandèmia. És una tasca que reclamem com a pròpia de l’APS, a la qual s’han de destinar els recursos necessaris. Així es va expressar en un escrit que vam subscriure més de 20 entitats professionals i ciutadanes. El pla de la conselleria contempla la dedicació d’un metge/ssa i dues infermeres/rs per a cada 500 residents, aproximadament, que implicaria una dotació de 128 metges/ses i 250 infermeres/rs només per a aquesta tasca. 

Un enfortiment real de l’AP hauria d’aspirar a la recuperació de les activitats que en els últims anys s’han assignat a altres dispositius, com ara l’hospitalització domiciliària, els equips de cronicitat, o l’atenció a final de vida.

Desenvolupar amb qualitat les velles i les noves funcions requereix personal assistencial suficient, que es podria situar en les ràtios europees, de 9,6 metges/ses de família per 10.000 habitants, tal com reclama el president de la CAMFIC, Antoni Sisó, i 12,5 infermeres/rs.

Dotació, renovació d’infraestructures i modernització tecnològica dels CAPS

Es preveu una important inversió en eines tecnològiques: 1000 telefonia IP, 8000 webcam, 3000 ordinadors portàtils, 500 telèfons mòbils, 500 lectors òptics, i 600 kids de cribratge, que esperem que permetrà sortir de l’actual obsolescència tecnològica i millorar l’accés telefònic de la ciutadania als equips i la comunicació entre professionals i pacients, ja que aquesta crisi ha evidenciat el que ja se sabia, que contactar amb els CAP sense anar-hi presencialment és massa sovint una carrera d’obstacles.   

Queda per concretar la renovació d’infraestructures, que es requereix de manera urgent per alguns CAP que no reuneixen les mínimes condicions higièniques. Es necessiten edificis que permetin circuits diferenciats segons patologia respiratòria o no, bona ventilació i possibilitat de neteja freqüent. Aquestes condicions no es podran aconseguir a curt termini, pel que sembla una bona idea la col·laboració amb institucions locals per aconseguir més espais. L’objectiu hauria de ser tenir espais suficients per recuperar l’activitat presencial plena com més aviat millor. Veurem la capacitat i la flexibilitat que tenen les direccions sanitàries i les municipals/comarcals per aconseguir-ho.

Com a tema pendent hi ha el replantejament de les necessitats dels CAPs en quant a infraestructures. Els CAPs de què disposem són majoritàriament petits, amb pocs espais per a activitats comunes, sales d’espera massificades i consultes sempre compartides que no permeten flexibilitat horària. En un futur no massa llunyà caldrà entomar-ho. 

L’essència i les dimensions de la AP

Sobta que, ni a la nota de premsa ni a les presentacions que s’han penjat sobre el pla, no s’esmenti en cap moment la longitudinalitat. És ben conegut l’efecte beneficiós de la longitudinalitat en resultats en salut, en mortalitat i en despesa en serveis sanitaris. La longitudinalitat no és res més que la relació personal al llarg del temps entre el pacient i el professional de referència. Com pot ser que una característica que ha demostrat millorar la qualitat de l’assistència sigui contínuament obviada pels responsables sanitaris del nostre país?

El pla fa referència a altres característiques importants de l’AP com són el fet de ser l’eix vertebrador del sistema i la porta d’entrada, l’accessibilitat, la integralitat, la resolució… En cap cas aquestes característiques són incompatibles amb la longitudinalitat, ans al contrari, fan sinergia i augmenten la potència de l’AP. 

Pla de millora de les condicions de metgesses/es i infermeres/rs

És una bona notícia que es reforcin els equips amb personal administratiu, TCAI, de treball social  i els assistents d’equip (figura que hores d’ara és un misteri), però trobem a faltar que el pla inclogui un apartat destinat a fer l’AP més atractiva per a metgesses/es i infermeres/rs. Els darrers anys les persones  que acaben la formació, opten de manera molt important per marxar del país, treballar en dispositius de suport, a les urgències hospitalàries o a centres privats. Cal elaborar un pla de millora de les condicions de treball i salarials per a recuperar el talent perdut i reconèixer l’esforç de les persones que ja treballen a l’AP, així com augmentar el nombre de places MIR i IIR i reconèixer l’especialitat infermera d’atenció familiar i comunitària com un requisit, encara que ara per ara no hi ha especialistes suficients, i cal per tant que sigui un merit  molt valorat per a treballar a l’AP. 

Com a solució per a donar resposta a la crisi del COVID aquest pla podria ser valorat positivament de manera parcial. Només de manera parcial perquè l’augment de personal que contempla no és suficient per donar resposta a l’augment del volum de feina que genera la pandèmia. A l’atenció a les residències (és molt positiu que segueixi en mans de l’AP) i al diagnòstic i seguiment dels casos de COVID cal afegir el rastreig de contactes i la gestió de les incapacitats laborals que se’n deriven i la col·laboració en els cribratges massius. A partir d’ara s’hi sumarà el suport a les escoles en COVID, els diagnòstics a la comunitat educativa, el desplegament del pla d’atenció a persones de major risc d’agreujar per COVID i encara no està clar si les incapacitats laborals dels progenitors amb fills amb PCR positives o contactes d’aquests. La sobrecàrrega és evident i els reforços minsos.  

Transformació cap a què?

Estem davant d’un pla que es presenta com a ambiciós i amb propostes de canvi profund però que a la pràctica és un conjunt d’accions per respondre a les necessitats generades per la crisi sanitària del COVID amb alguns elements, com els nous perfils professionals, que, aplicats a una AP en crisi, poden distorsionar més que no pas reforçar el seu funcionament. És un pla insuficient, que no dóna resposta a les necessitats sanitàries i socials actuals  i no projecta un futur gens esperançador per a l’AP. Temem que la transformació que pretén no sigui cap a una assistència més fragmentada, fonamentalment telemàtica, on la longitudinalitat sigui anecdòtica i que s’allunyi progressivament de la població.

D’altra banda, aquest és l’enèsim pla de millora de l’AP i és lògic que es rebi amb un cert escepticisme tenint en compte que cap dels anteriors s’ha acomplert, ni l’ENAPiSC ni tan sols els acords de sortida de la vaga del 2018.

Des del FoCAP creiem que treballar perquè el pla millori de veritat l’AP és essencial: un pla per millorar la salut de les persones amb una atenció integral i longitudinal a càrrec de la seva metgessa i infermera de referència. Per tant s’ha de plantejar la seva modificació, crear sinergies amb els professionals i la ciutadania i revertir aquestes mesures per donar realment resposta a les necessitats de la població.

Nou document FoCAP: Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’atenció primària de salut.

Etiquetes

, ,

Fa temps que el grup de treball en salut mental del FoCAP treballa en el document que avui publiquem. Es tracta d’un conjunt d’anàlisis i reflexions que arranca del Procés Assistencial en Salut Mental i Addiccions a la xarxa d’atenció primària elaborat pel Departament de Salut però que va més enllà i s’endinsa en els diferents models organitzatius per acabar amb propostes per a un model col·laboratiu entre l’Atenció Primària i els equips de Salut Mental. 

Esperem que sigui del vostre interès i que serveixi per desconnectar ni que sigui una mica de la COVID-19, perquè la resta de problemes segueix present. Amb aquesta entrada donem la benvinguda al mes d’agost i ens acomiadem fins el setembre quan tornarem amb les forces recuperades. 

Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’atenció primària de salut. Reflexions i propostes.

Hace tiempo que el grupo de trabajo en salud mental del FoCAP trabaja en el documento que hoy publicamos. Se trata de un conjunto de análisis y reflexiones que parte del Proceso Asistencial en Salud Mental y Adicciones en la red de atención primaria elaborado por el Departament de Salut pero que va más lejos y entra en los diferentes modelos organizativos para finalizar con propuestas para un modelo colaborativo entre la Atención Primaria y los equipos de Salud Mental. 

Esperamos que sea de vuestro interés y sirva para desconectar ni que sea un poquito de la COVID-19, porque el resto de problemas sigue presente. Con esta entrada damos la bienvenida al mes de agosto y nos despedimos hasta setiembre cuando volveremos con las fuerzas recuperadas. 

Acerca del modelo de atención a la salud mental en la atención primaria de salud. Refflexiones y propuestas. 

La pandèmia, el paper del SEM i les responsabilitats

Etiquetes

, , , , , ,

Durant la crisi de la COVID-19 els tècnics i els governants han hagut de prendre decisions de forma precipitada basant-se en l’escàs coneixement del virus i del seu comportament, informacions incertes i dades incompletes. S’han comès errors en la gestió epidemiològica atribuïbles a les característiques de la situació, a la manca d’experiència en gestió d’epidèmies i a la dificultat per obtenir materials. Són errors explicables i en certa manera inevitables. Ara bé, la gestió assistencial de l’epidèmia, desoint les recomanacions d’organismes internacionals que demanen reforçar l’atenció primària (AP) i els sistemes de salut pública (SP), no té disculpa possible. S’han pres decisions equivocades que han afectat la capacitat de resposta del sistema sanitari amb conseqüències molt greus. Una d’elles ha estat atorgar un paper central al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) en aquesta crisi, ampliant les seves funcions. Això no és un error per desconeixement o precipitació, sinó una política estratègica i meditada del Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut).

Però què és el SEM? Per què se li dóna tant poder?

El SEM és una organització del sector públic del CatSalut adscrita al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Es va crear l’any 1985 per millorar la resposta a les emergències que ocorrien a la via pública o fora dels centres sanitaris, i el 1993 es convertí en una empresa pública amb el 100% de capital del Servei Català de la Salut (actual CatSalut). La seva naturalesa jurídica és d’empesa pública en forma de societat anònima i té com a únic accionista el CatSalut. A l’actualitat compta amb una complexa estructura organitzativa, el gerent és l’Antoni Encinas, nomenat el 2018. L’empresa té una plantilla de 700 professionals de la medicina, la infermeria, l’administració, tècnics, i directius. Segons l’última memòria publicada, del 2017, la despesa produïda va ser de 296 milions d’euros, dels quals 45 milions es van destinar a despeses de personal i 236 milions a pagar prestacions de serveis a proveïdors privats.

Una trajectòria conflictiva

El SEM ha estat protagonista en les notícies per freqüents «irregularitats» en la gestió de les contractacions amb empreses privades. Continua llegint

DECÀLEG PER UN SISTEMA NACIONAL DE SALUT DE CATALUNYA

Etiquetes

, ,

LA SALUT DE LA COMUNITAT I DE LES PERSONES AL CENTRE DEL SISTEMA NACIONAL DE SALUT DE CATALUNYA

Hombre Horizonte Paisaje - Foto gratis en Pixabay

Arran de la pandèmia de COVID-19 s’han posat en evidència les fortaleses i les flaqueses dels sistemes sanitaris i aquests han entrat a l’agenda política i en el debat social. El model que ha funcionat fins ara a Catalunya, definit per la LOSC de 1990, està esgotat i al llarg dels anys ha demostrat greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població, com també per aconseguir un òptim aprofitament social dels recursos que s’hi dediquen. En l’actualitat, la sanitat catalana ocupa un dels darrers llocs en les classificacions comparatives entre comunitats autònomes. Davant els vells i nous reptes que s’han d’entomar els mesos vinents defensem:

1. Convertir el Servei Català de la Salut en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC)

Un SNSC que planifiqui, gestioni i avaluï tots els serveis que el constitueixen. Que doni cobertura universal a totes les persones que viuen a Catalunya. Amb provisió totalment pública perquè s’ha demostrat, novament ara durant la pandèmia, que són els serveis públics els que estan més ben preparats per donar resposta a les necessitats sanitàries de la població. Un sistema transparent on sigui possible seguir la traçabilitat dels diners públics i el control democràtic del seu ús.

Desaparició del CatSalut, perquè en un SNSC amb recursos sanitaris propis i amb les funcions de planificar, gestionar i avaluar que li són pròpies, és innecessari.

Revisar i reordenar la despesa sanitària de manera que s’allunyi dels actuals criteris mercantils i optimitzi els recursos disponibles.

2. Desaparició del Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i establir un pla de nacionalització de tots els serveis.

Integració en el SNSC dels centres i entitats sense ànim de lucre com a entitats pròpies de la Generalitat. Excloure els centres i entitats amb ànim de lucre de la provisió pública (tret de situacions excepcionals).

La col·laboració público-privada i l’entrada en el SISCAT d’empreses amb ànim de lucre ha demostrat ser una font d’ineficiència i corrupció que el CatSalut ha estat incapaç de controlar.

Actualment el 50% de la despesa del Departament de Salut acaba en mans privades i fons d’inversió, i sense cap dubte tindrà una major rendibilitat social si aquests diners es destinen a recursos públics.

3. Un SNSC finançat amb els impostos i que integri tots els subsistemes actualment existents.

Que garanteixi una sanitat justa i igual per a tothom sense privilegis ni llei de cures inverses.

Integració de la salut laboral en el SNSC amb aportació de les actuals quotes patronals per al seu finançament. Eliminació de les assegurances pagades amb fons públics (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, etc.) que donen cobertura a col·lectius de funcionaris, treballadors públics i parlamentaris.

4. Un SNSC que ofereixi una atenció basada en procediments d’eficàcia demostrada, de millor balanç cost-efectivitat i que vetlli per la seguretat de les persones ateses.

Revisar la cartera de serveis i prestacions de productes sanitaris i farmacèutics per ajustar-la a criteris d’efectivitat i eficiència tant en les activitats curatives com preventives. Elaboració d’un pla de desmedicalització. Desenvolupament d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic.

5. Un SNSC primarista en el que l’Atenció Primària i Comunitària constitueixi la base i centralitat del sistema.

Després d’una dècada d’infradotació pressupostària proposem recuperar un finançament digne de l’APS i destinar, com a mínim, el 25% de la despesa sanitària pública als equips d’Atenció Primària. Recuperar i reforçar els vincles amb la població adscrita i les dimensions i requisits que donen valor i evidència de bon servei a la salut de les poblacions: Accessibilitat, longitudinalitat, globalitat i coordinació amb la resta de nivells assistencials. Assumpció per l’APS de totes les activitats assistencials que es produeixen en l’entorn comunitari: atenció domiciliària, als centres residencials… Per això cal augmentar la dotació de personal i impulsar els rols i la responsabilitat compartida de les diferents professions, en especial de la infermeria.

Donar a l’AP el prestigi social i acadèmic que li correspon, començant per la universitat amb la creació de departaments de medicina de família a les facultats de Medicina, i cal fer-la una especialitat atractiva pels millors professionals.

És imperatiu retrocedir en la tendència al fet que dispositius com ara el 061 o el SEM ocupin una centralitat i unes funcions que no els pertoquen, com fer de porta d’entrada al sistema, fer seguiments clínics o fer prevaldre el criteri assistencial per davant del criteri del/de la professional referent.

Necessitem un sistema sanitari que posi la cura i l’acompanyament en el centre. Una AP que treballi coordinadament i conjuntament amb la xarxa d’atenció sociosanitària.

Tot un canvi paradigmàtic que ha de ser fet i dirigit des de l’AP.

6. UN SNSC que superi l’hospitalocentrisme i reordeni la xarxa hospitalària de Catalunya. Creació d’Hospitals adequats al segle XXI i reforma profunda del terceriarisme.

Catalunya no necessita més hospitals, fins i tot cal revisar l’adequació d’alguns que tenen un nombre ínfim de llits d’aguts. Necessita que els hospitals adeqüin la seva activitat a les necessitats de la població que atén, bàsicament a tot allò que per la seva complexitat, necessitat de tecnologia o d’expertesa focal, sobrepassi les atribucions de l’APS. El SNSC necessita hospitals de futur, que assumeixin allò imprescindible, deixin la resta de procediments i patologies a l’APS, i es coordinin bé amb aquesta per donar una resposta àgil als problemes de salut.

Cal també concentrar (en comptes de diversificar com passa actualment) el terciarisme, tant pel que fa a les elevades necessitats tecnològiques com de professionals altament qualificats i amb experiència.

7. Un SNSC amb sistemes de Salut Pública forts i ben coordinats amb l’APS

S’ha de començar per augmentar el pressupost de Salut Pública (SP) i dotar-la d’estructures adients perquè pugui treballar en el terreny i sigui capaç de fer front a properes onades de l’actual epidèmia o a noves pandèmies. La SP ha d’estar molt ben coordinada amb l’APS, fins al punt que cal pensar en la creació d’organismes estables de coordinació entre els dos sistemes.

La SP ha de vetllar per l’aplicació de «Salut en totes les polítiques», i en aquest aspecte és qui ha d’orientar les actuacions del Departament de Salut i de la resta de Departaments de la Generalitat, perquè la salut depèn només en una petita part del sistema sanitari i en gran part de les condicions de vida i treball de les persones i de factors mediambientals.

8. Condicions laborals justes i estables pels treballadors i treballadores sanitàries

Millorar les condicions de treball i sous de tots els i les treballadores sanitàries. Aconseguir contractació estable, eliminant la precarietat per tal d’evitar els continus canvis de llocs de treball, fet que dificulta la constitució i estabilitats dels equips i el vincle amb pacients i companys.

Que tots i totes les treballadores dels dispositius sanitaris siguin considerades treballadores sanitàries i que cap d’aquells siguin externalitzats (treballadores de neteja, de cuina …).

Totes les treballadores del sistema públic han de tenir un sol conveni laboral, per reduir les desigualtats actualment existents.

Fem esment específic a millorar les condicions laborals de metges, metgesses, infermers i infermeres en formació, i millorar també la formació i les condicions laborals del personal administratiu sanitari.

Desenvolupar polítiques d’igualtat de gènere per trencar l’actual sostre de vidre que impedeix la progressió laboral i professional de les dones.

9. Direccions compromeses i democràtiques

La gestió empresarial impulsada en els serveis sanitaris de Catalunya des de fa anys ha creat un seudolideratge que en comptes d’estimular el bon fer dels i les professionals i adreçar-se a la consecució dels objectius del sistema i l’atenció a la salut i cura de les persones ha constituït una rèmora i una font de desconfiança pel professionalisme.

Cal urgentment una regeneració de les direccions a tots els nivells, amb recanvis massius i potenciar el funcionament democràtic dels equips i l’autonomia de gestió.

Amb la desaparició del CatSalut haurien de desaparèixer les formes de gestió gerencials. El gerencialisme i la gestió empresarial exclusivament basada en l’eficiència dels serveis sanitaris ha estat una font permanent de desconfiança i descontentament dels treballadors i treballadores sanitàries i ha anant en detriment de planificar els serveis en funció de les necessitats sanitàries de la població.

10. SNSC que entengui, tingui en compte i s’enfoqui cap als determinants de la salut, i a la salut de la comunitat. Amb participació comunitària i coordinat amb les xarxes comunitàries

Un SNSC organitzat sobre la base d’entendre que la salut no és una qüestió individual sinó col·lectiva i que depèn sobretot de condicions socials, econòmiques i polítiques. És per això que com a SNSC s’ha de preocupar pels determinants socials de la salut i treballar de forma integrada en i amb la comunitat i les seves xarxes socials.

Impulsar la participació comunitària en els dispositius de salut, sobretot amb la creació de Consells de Salut dels Centres d’APS i amb la presència dels professionals sanitaris en les xarxes d’autoorganització ciutadana amb un rol de consultors i col·laboradors. Són les persones, com a protagonistes de les seves vides, les que coneixen les mancances que el sistema sanitari presenta envers la cobertura de la seva salut. És la ciutadania la que ha de marcar conjuntament amb l’APS, com a primer nivell assistencial, les línies de treball per millorar la salut de tota la comunitat.

Entrevista a Nani Vall-llossera “El coronavirus demostra que Catalunya i Espanya no tenien la millor sanitat del món”

Etiquetes

,

Compartim l’entrevista feta a la Nani Vall-llossera, membre del FoCAP, al diari digital Crític.

A l’inici de la crisi sanitària de la Covid-19, el Departament de Salut i molts mitjans de comunicació van posar el focus en la situació que s’estava vivint als hospitals de Catalunya, en la saturació a les UCI i la manca de respiradors. Aquesta mirada “pretesament ‘hospitalocèntrica’” va deixar en un segon pla les condicions en què l’atenció primària es veia obligada a atendre una bona part de les persones infectades. Així ho valora Nani Vall-llossera (Barcelona, 1977), metgessa de família, treballadora al CAP del Bon Pastor des de fa 13 anys i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), col·lectiu que va presidir del 2015 al 2019. Amb ella parlem del paper que ha tingut l’atenció primària en la gestió de l’epidèmia, de les retallades en la sanitat, de les privatitzacions i de les desigualtats que s’han posat de manifest durant aquesta crisi, i que fan que les xifres de contagis “tinguin un fort gradient social”. 

Com has viscut l’epidèmia com a metge de primària?

Ara sabem que durant els mesos previs a la crisi vam detectar un excés de casos de grip que realment eren Covid-19, però en aquell moment teníem una definició epidemiològica que no ens permetia fer bé el diagnòstic. En tot cas, quan es van detectar els primers casos, la resposta inicial que va donar el sistema sanitari va ser només i pretesament hospitalària, amb la falsa idea que tots els pacients amb coronavirus s’estaven visitant a l’hospital. Però, mentrestant, els casos no etiquetats com a Covid-19 els estàvem visitant a l’atenció primària. Ens va deixar molt perplexos que només es visibilitzés l’hospital com a lloc on acudir, i el telèfon d’emergències com l’únic lloc al qual recórrer si se’n tenien símptomes. Això va fer que, d’entrada, els hospitals i el 061 es col·lapsessin, perquè no va ser fins a finals de març que es va començar a dir a la gent que truqués als CAP. I una altra cosa que hem fet durant tots aquests mesos ha estat l’acompanyament al final de la vida i l’atenció a les residències, però ho hem fet sense recursos. El meu CAP ha destinat l’horari d’una jornada i mitja d’un metge i d’un infermer a atendre la situació a les residències, i això ha estat tret del personal de l’equip. És important que ho fem, però no pot ser sempre a cost zero. Els hospitals van mobilitzar un munt de gent, des de jubilats fins als estudiants que tot just havien acabat les carreres, i, en canvi, què passa amb la primària? Ha estat la gran oblidada. En aquesta crisi hem fet molt, tot el que hem pogut, però podríem haver fet més si el marc fos un altre.

Una enquesta impulsada per la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família, per Marea Blanca, pel Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i per la plataforma Rebel·lió Atenció Primària detectava que en l’atenció primària hi havia hagut un major percentatge de treballadors que havien desenvolupat símptomes del coronavirus que als hospitals. En canvi, percentualment, el personal dels CAP era el que havia tingut menys oportunitats d’accedir a les proves diagnòstiques. De fet, alguns professionals de la primària heu denunciat que, a l’inici de la crisi, no teníeu equips de protecció.

És clar, és que es feia la lectura que nosaltres no estàvem visitant casos de coronavirus quan sí que ho estàvem fent, i moltíssim. La complicació del que ha passat era altíssima, i els protocols anaven canviant cada dia perquè la situació epidemiològica també era canviant, però en la primària anàvem tard. Al principi, a les consultes visitàvem amb les condicions i les neteges de sempre, com si ens trobéssim en una situació de normalitat. I, fins i tot quan es va assumir que nosaltres també estàvem visitant casos de la Covid-19, els materials de protecció van trigar molt a arribar. Això va fer que les primeres setmanes caiguessin malalts molts professionals de la primària. I què passava? Ho notificaven al seu CAP i els posaven en una llista d’espera per fer-los la PCR diagnòstica. En alguns casos trigaven més d’una setmana a fer-la. En canvi, als hospitals, persona que es posava malalta, persona a la qual li feien la PCR l’endemà, i a la tarda ja en sabia el resultat. Això ho hem viscut com un greuge, perquè no hem estat igualment atesos.

Des del Fòrum Català d’Atenció Primària i la plataforma Rebel·lió Primària també heu denunciat que durant les primeres setmanes de l’epidèmia van tancar el 52% dels CAP i consultoris a Catalunya.

Això és un exemple d’aquesta resposta ‘hospitalocèntrica’ que es va donar a l’inici. Es volia tancar l’atenció primària i concentrar els professionals als hospitals, als hospitals de campanya, o en CAP més grans. Això va desencadenar una reacció entre els professionals que reclamàvem que ens havíem de quedar als barris, prop de la gent, que l’atenció a la Covid-19 havia de ser descentralitzada i que calia mantenir una porta oberta per a tot allò que no fos el coronavirus. Com es va demostrar després, la primària és important perquè pot resoldre la gran majoria dels problemes de la gent, però també per assegurar que l’hospital pugui funcionar bé. Fa aquest paper de “filtre” perquè a l’hospital puguin arribar els pacients que més es poden beneficiar d’una tecnologia i d’uns procediments que són necessaris només en alguns casos, perquè, si els apliques a gent que no els necessita, el potencial de fer mal és molt alt. I això s’ha fet evident arran d’aquesta pandèmia.

Però s’ha explicat que la majoria dels infectats, al voltant del 85%, eren casos asimptomàtics o de simptomatologia lleu i moderada, i que, per tant, no requerien un ingrés hospitalari. Aquesta estratègia ‘hospitalocèntrica’ s’ha modificat al llarg de la crisi?

Continua llegint

Entrevista a Meritxell Sánchez-Amat: ‘És difícil d’entendre que 430 sanitaris d’atenció primària costin 4,5 milions i 108 rastrejadors, 18’

Etiquetes

,

Compartim l’entrevista feta a la presidenta del FoCAP, Meritxell Sáncehz-Amat, al diari digital Vilaweb.

Meritxell Sánchez-Amat és metgessa i presideix el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que aquesta setmana, amb diverses entitats del sector, ha publicat un manifest ‘contra l’externalització del rastreig de contactes de covid-19’. La Generalitat havia decidit d’adjudicar a dit aquest servei, que fins ara feien Atenció Primària i Salut Pública, a una filial de Ferrovial. El contracte, milionari i emparat per l’estat d’alarma, ha sacsejat el govern i revoltat els sanitaris fins al punt que el Departament de Salut ha dit que rectificarà. Les set entitats parlen de menyspreu i desconsideració de les institucions, però la queixa és més profunda. Sánchez-Amat assenyala un problema estructural de l’encaix de l’atenció primària a l’engranatge sanitari, del valor que li atribuïm com a societat i del prestigi que li confereix el sistema.

Fins ara, el seguiment dels contactes l’ha gestionat l’atenció primària i el servei d’emergències hospitalàries.
—Sí. Nosaltres demanem el nom de les persones amb qui el pacient ha estat en contacte els dies abans de tenir símptomes. Els qui hi conviuen, que també solen ser pacients nostres, els assumim nosaltres, i els contactes del lloc de feina o similars van a l’Agència de Salut Pública. Els contactes per definició no presenten cap símptoma. Si en tenen algun, els diem que ens truquin per dir-nos-ho. I aleshores els fem la PCR.

Què significaria per als CAP i els hospitals que aquest rastreig passés a ser extern?
—Dilluns, la consellera ens va convocar per explicar-nos el pla de control de l’epidèmia per als mesos vinents. Ens van dir que només s’externalitzava el servei de les persones que fan les trucades de seguiment. Això no és el rastreig. El rastreig és una funció de Salut Pública, compartida amb Atenció Primària. Nosaltres fem la detecció de contactes, i llavors Salut Pública detecta si hi ha llocs amb molts casos junts. Un mapa per a veure on hi ha brots. No ens van dir pas que subcontractessin aquesta funció, sinó purament el seguiment.

I què canviaria, si s’acabés subcontractant?
—Els operadors tindrien una llista de persones a qui trucar però sense l’historial clínic, perquè no són sanitaris i hi ha confidencialitat. No poden preguntar als pacients amb qui han estat, ni fer l’estudi de contactes, ni les baixes. I ja hi ha persones contractades per Salut Pública per fer aquesta mateixa tasca. Puc entendre que, si hi ha un brot, hi hagi molta feina de trucades. Però la feina dura és fer l’estudi dels contactes i veure com es distribueixen en el mapa. I això és feina de Salut Pública, i no la deixarà de fer. Doncs, en lloc de destinar diners a reforçar l’atenció primària, que està molt malament, i a Salut Pública, que està pitjor, els donen a una empresa externa per divuit milions, diuen que condicionats a l’evolució de la pandèmia.

Dieu que el contracte d’ara amb Ferrovial és un menyspreu a l’atenció primària. Per què creieu que Salut va preferir d’adjudicar la tasca de seguiment a una empresa i no pas al servei públic?
—Els ho vam demanar i ens van dir que era la manera de poder fer i desfer els contractes que s’aniran signant a mesura que vegem com evoluciona la pandèmia. Ara la malaltia va baixant, i calen poques persones per a cercar els contactes. Si creix, en caldran més. Si torna a baixar, es rescindiran contractes. I ens han dit que l’única manera de fer-ho és aquesta. Però, si hi ha diners, paga la pena reforçar les estructures que ja existeixen i estan danyades, perquè d’aquesta manera no cobreixes la papereta per a uns mesos i prou, sinó que és una inversió a llarg termini.

Durant el pic de l’epidèmia es van tancar diversos centres d’atenció primària per enviar reforços als hospitals. Va ser una bona decisió?
—No. Va ser la decisió fatal. Una molt mala decisió que, per sort, en molts llocs es va aturar gràcies a la mobilització dels professionals i d’alguns ajuntaments. Això traspua el gran desconeixement de la tasca que fa primària. Tens una emergència sanitària i necessites professionals, i en comptes de parlar amb els equips i les gerències d’atenció primària i demanar-los com pensen que es pot organitzar, diuen, ‘apa, us tanquem i us enviem a altres llocs’.

Continua llegint

En la postpandèmia: l’organització dels CAPs, una oportunitat de millora.

Etiquetes

, , ,

El Pep acudeix al CAP, com fa cada mes, perquè l’administren un medicament pel seu problema de salut mental. Viu amb la seva mare i una germana i sempre va ell sol tot agafant el bus, ja que viu una mica lluny del CAP.

En arribar, es troba amb una persona a la porta que li demana el motiu de la visita. Explica que és per posar-se un injectable que es posa cada mes. Li diuen que l’apuntaran a l’agenda de la infermera i que aquesta li telefonarà. Torna a agafar el bus i cap a casa. Quan arriba a casa la mare li diu: “acaba de trucar la Rosa del centre de salut, diu que pots anar a que et posi l’injectable”. El Pep torna a baixar les escales, torna a agafar el bus, torna a dir el mateix a la persona de la porta (ara és una altra diferent de la que hi havia a primera hora del matí) que no es creu que el Pep ha d’anar a la infermera, es pensa que l’està enganyant. El Pep truca a la mare perquè no sap què fer, la mare truca al CAP per parlar amb la infermera, aconsegueix comunicar-se amb ella i, finalment, aquesta surt a la porta a explicar que el Pep ha d’entrar a la consulta.

Si aquesta és la nova normalitat dels centres de salut, hem begut oli. Una cosa tan simple com donar hora de visita a una persona, que fins ara era ben senzill, sembla una cadena d’obstacles.

Després d’aquesta horrible pandèmia amb el sofriment que ha causat a tanta gent, ara moltes vegades es continua sense respondre a les necessitats de pacients (en aquest cas administrar un simple injectable), ni a les seves vulnerabilitats (algú amb problemes de salut mental sempre és vulnerable), en pro de noves tendències en les relacions amb les pacients: més visites telefòniques, videotrucades i visites virtuals.

Per què aquesta nova normalitat? En principi, s’ha instaurat aquesta nova organització de visites durant el temps que duri la situació de crisi. Una organització que centra la discriminació del motiu de visita a la porta del CAP o per telèfon, realitzat generalment per una persona d’admissions. Després d’aquest primer triatge, si la professional sanitària, metgessa o infermera o treballadora social ho consideren necessari, es demana a la pacient que vingui al centre de salut de manera presencial o es resol la visita telefònicament. L’objectiu és mantenir les sales d’espera com més buides millor i potenciar la visita no presencial per evitar les possibles exposicions en llocs públics a la Covid19.

Però, quines limitacions poden tenir aquestes noves maneres de fer? Tot no es pot solucionar per telèfon. La trucada pot resoldre molts temes burocràtics però hi ha d’altres que necessiten una exploració i una visita presencial. A vegades només veient la cara de la pacient és suficient. I a més a més, si és la seva metgessa o la seva infermera, que coneixen la seva història, els seus antecedents, adquireix més valor.

Continua llegint

Comunicat de Marea Blanca: normalitat i visites presencials

Etiquetes

, ,

Compartim aquest document de Marea Blanca Catalunya i Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya amb les demandes de la ciutadania respecte a la tornada a la normalitat després de les mesures de confinament per l’epidèmia de la COVID19.

TORNEM A LA NORMALITAT, TORNEM A LA VISITA PRESENCIAL

Durant tot aquest temps de confinament a causa del COVID19, la ciutadania en general i persones afectades en particular hem acatat totes les directrius que des de les institucions sanitàries es recalcaven dia rere dia, entenent molt bé la situació d’excepcionalitat i les prioritats per atendre persones malaltes de COVID19. La majoria d’activitat programada i visites presencials, no urgents, han quedat postergades en espera que els plans de desescalada permetin reprendre una activitat normalitzada.

Durant tot el temps de confinament què hem pogut aprendre com a ciutadania? Que podem cuidar-nos soles i en xarxa comunitària. Que potser no hem de ser tan dependents dels serveis sanitaris, sobretot quan estem sanes. Que hem de recuperar capacitat d’autocura per poder prendre decisions sobre el nostre cos i la nostra salut.

Però ara que s’estan obrint tendes, bars, terrasses, etc. creiem que ha arribat l’hora d’obrir, amb majúscules, els CENTRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA. Entrar en una nova normalitat vol dir recuperar aspectes bàsics de l’atenció sanitària que centrem en:

  • La presencialitat, visites presencials que són i seran necessàries i que les visites telefòniques i les videoconferències mai podran substituir.
  • La longitudinalitat, és a dir que l’atenció sigui realitzada pels professionals de referència, sempre els mateixos.

Creiem que l’organització en els CAPs per tasques, visites no presencials, etc. ha sigut molt útil durant el pic de la pandèmia, però l’Atenció Primària ha de recuperar les dimensions que la defineixen: accessible, integral, resolutiva, continuada i longitudinal.

Posar barreres a la porta d’entrada al sistema sanitari de proximitat per més temps és un error perquè confon la població i es desvia la demanda cap a altres serveis (061, urgències..) justament quan en temps de post-pandèmia es fa imprescindible per atendre totes les necessitats presents i les acumulades durant aquests últims mesos.

ES HORA D’OBRIR TOTS ELS CAPs I CONSULTORIS LOCALS

Com recuperar l’atenció de la població preservant els valors de l’Atenció Primària?

Etiquetes

,

Aquesta pregunta que molt probablement ens fem moltes professionals de l’Atenció Primària un cop finalitzada la situació d’alarma sanitària que va provocar la COVID-19 no és fàcil de respondre.

El malestar que ens genera la situació actual, en la que es prioritza l’atenció telefònica envers la presencial i el perill que suposa de perdre els valors que fonamenten l’Atenció Primària: accessibilitat, longitudinalitat, globalitat i coordinació, motiva la necessitat de crear espais de reflexió. És per això que el dia 1 de Juliol, a les 18:30h., al pati de la capella de la Misericòrdia del C/ Montalegre, 4, us emplacem a debatre i plantejar noves formes d’atendre a la població que s’emmarquin dintre dels valors primaristes.

Per optimitzar l’acte ens agradaria que ens féu arribar per mail les vostres queixes, neguits, impressions, idees respecte a la situació actual i així poder fer un recull abans del dia 1 de juliol.

Us animem a participar tant via mail (focap2009@gmail.com) com el dia de la trobada.
Creiem que és una oportunitat única per defensar els valors de l’Atenció Primària, i que no hem de deixar que, un cop més, es vegin afectats.

Estudi gemel·lar comparatiu: accés als serveis de salut en el Servei Nacional de Salut del Regne Unit i al Sistema d’Assegurança Privada dels Estats Units

Etiquetes

, , ,

Traducció de l’article “Comparative twin study: Access to healthcare services in the NHS and the American private insurance system”, publicat en el British Medical Journal el 17 de febrer de 2020
Disponible en: https://blogs.bmj.com/bmj/2020/02/17/comparative-twin-study-access-to-healthcare-services-in-the-nhs-and-the-american-private-insurance-system/

Com serà finalment el Sistema Nacional de Salut (NHS) del Regne Unit sota el lideratge del Partit Conservador està per determinar. Però el potencial impacte de l’interès del sistema privat de salut americà forma part d’aquesta discussió[1]. Continua existint un debat sobre el gran interès que té la indústria americana de la salut en el mercat del Regne Unit. Durant la seva recent visita a primers d’any, el president dels Estats Units (US), Donald Trump, va tornar a plantejar el tema d’obrir el NHS al mercat estatunidenc d’assegurances de salut privats[2]. Això reobre i reaviva els debats en curs sobre els beneficis dels sistemes sanitaris de cobertura universal com el NHS, en comparació amb els beneficis del model americà, en gran part basat en sistemes d’assegurances privades.

Això és preocupant perquè mentre que els americans asseguren que tenen la millor atenció sanitària del món, la revisió dels resultats en salut mostra que els i les americanes tenen pitjor salut quan la hi compara amb altres països desenvolupats, a pesar que la despesa de US en salut és significativament major[3,4]. A més, hi ha evidència creixent que el sistema de salut de US pot provocar la fallida fins i tot de persones amb una bona assegurança mèdica[5].

No obstant això, hi ha pocs articles en la literatura mèdica que reflecteixin experiències comparatives dels qui utilitzen tots dos sistemes. I això és el que nosaltres presentem. La nostra experiència és per descomptat molt idiosincrática, però som bessones idèntiques i ambdues hem estat tractades de càncer de mama en els últims cinc anys. Nora, professora en la universitat de Londres, va rebre atenció en el NHS; Nancy, empleada del govern en US (amb un pla d’assegurança mèdica considerada excel·lent en US), va ser tractada en US. Ambdues vam ser tractades en hospitals universitaris de prestigi. Aquesta és la nostra experiència:

Història mèdica

Nora es va mudar de US al Regne Unit en 2008 quan tenia 55 anys i es var registrar en el NHS, sent conscient que si ho necessitava podia fer-se una assegurança privada. Però no va ser necessari. Se li va adjudicar un metge de família en la seva àrea geogràfica, al qual en la revisió inicial Nora va explicar el seu historial mèdic que incloïa una important història familiar de càncer de mama. Va ser referida per a consell genètic a l’hospital de la zona on se li realitzava mamografia anual des del 2009. En el 2012 la mamografia de rutina va identificar un nòdul mamari i va ser anomenada per a realitzar biòpsia. El diagnòstic de càncer va conduir a realitzar dues tumorectomies (dos dies d’ingrés hospitalari per a la tumorectomia), però va haver-hi dificultat per a identificar els marges de la lesió i després de la consulta amb el seu cirurgià i l’equip quirúrgic, Nora va triar fer-se una doble mastectomia. Això se li va realitzar en 2014, durant sis dies d’hospitalització. Ella continua rebent seguiment, tractament anticancerós, revisions anuals, i revisió bianual de densitat òssia. Situació actual: en remissió.

Nancy viu a US i treballa a Washington DC, però manté un apartament a la seva ciutat natal, Nova York. Això es deu, en part, al fet que abans de la llei de 2010 de Cura de Salut Accesible1 (coneguda com Obamacare), haver tingut un episodi previ de càncer de mama quan tenia 40 anys significava que tenia una “afecció preexistent”[6]. Per això era exclosa de la cobertura mèdica en la majoria d’estats americans. Atès que Nova York era un dels estats que no l’excloïa de la cobertura mèdica, mantenia aquesta com la seva primera residència malgrat treballar a centenars de quilòmetres de distància. En altres paraules, l’accés a l’assegurança de salut ha estat un factor que va determinar les seves opcions professionals i de treball des de 1994.

Quan en 2007 va començar a treballar en el Govern Federal, es va inscriure en un dels plans d’assegurances privades preseleccionades en els quals l’ocupador paga el 60% de la prima i els empleats són responsables del pagament del 40% corresponent. Els pagaments de l’empleat són descomptats automàticament a través de xecs de pagament quinzenals. Els plans varien, però molts inclouen “pagaments de butxaca deduïbles” de centenars a milers de dòlars anuals, que ha de pagar l’empleat abans que l’assegurança es faci càrrec. El pla de Nancy li va permetre mantenir els seus proveïdors sanitaris de Nova York, incloent al seu oncòleg.

En 2005, després de 20 anys de remissió, la mamografia anual de Nancy va detectar una lesió en un pit. Al llarg de quatre mesos Nancy es va sotmetre a diverses ressonàncies magnètiques, dues biòpsies, i una tumorectomia ambulatòria, seguida d’un cicle de radioteràpia d’un mes de durada. Per a minimitzar la seva baixa laboral, amb el permís del seu oncòleg de Nova York, va traslladar el seu tractament amb radioteràpia a un hospital de Washington, prop de la seva oficina. Això va requerir ser identificada i establir relació amb un segon equip mèdic, coordinar la transferència del seu historial clínic, i familiaritzar-se amb una nova institució mèdica. Finalment, Nancy va tenir una baixa mèdica de només dues setmanes, en part pel fet que va programar les cites per a les sessions de radioteràpia a l’alba, de manera que podia així complir amb la seva jornada completa de treball. Continua tenint revisions periòdiques. Estat actual: en remissió.

Continua llegint