No era difícil preveure tal com van les coses al CAPs, però, com tota mala notícia, fa mal quan arriba. Ens referim a una dada recollida en la pelada memòria del CatSalut referent a l’any 2020, amb Alba Vergés de consellera i Adrià Comella com a director del CatSalut. La despesa que s’ha destinat a l’Atenció Primària (AP) ha estat de l’11,98% de la despesa global. En nombres absoluts són 1.569 milions d’euros (M€), pràcticament la mateixa xifra del 2019.
L’AP venia d’una situació plena de carències, de pressupostos i despeses que des del 2013 ronden el 15% i que en aquests últims 8 anys tan sols s’han incrementat de 331 M€. Estem obligades a mirar al nostre costat, les altres parts del sistema, per veure que no totes segueixen la mateixa tendència. L’àmbit especialitzat, en el mateix període, ha incrementat la despesa en 3.580 M€, passant dels 4.531 M€ de l’any 2013 als 8.110 M€ l’any 2020 (xifres obtingudes de les memòries del CatSalut, que proporcionen despesa global i distribució funcional).
És cert que els números estan influïts per la pandèmia, però aquesta s’ha atès als dos àmbits, hospitals i primària. Les xifres denoten com s’ha enfocat l’atenció a la COVID-19, amb criteri hospitalocèntric, com és habitual en el nostre sistema, i amb aquest criteri es va decidir on anaven a parar els més de 2.000 M€ suplementaris per la pandèmia. No era el millor enfocament per controlar l’expansió del virus i els seus efectes, però es va optar per aquest camí, probablement degut a l’automatisme de la gestió que tradicionalment mira al sistema hospitalari i ignora el primari.
No podem més que expressar el nostre enuig i la nostra tristesa per aquest 12%.
Publiquem les paraules d’Adrian Carrasco a l’entrega de premis de final de residència del Col·legi de Metges de Madrid. L’atenció primària de Madrid porta el lideratge del desballestament de l’atenció primària a tot l’Estat, amb gran patiment de la població, especialment de la més vulnerable, i de les professionals que hi treballen.
Les paraules senzilles i sinceres d’aquest jove metge de família i comunitats ens retornen el sentit i l’essència de l’atenció primària.
Aprofitem aquesta ocasió per enviar una forta abraçada d’ànims i coratge als companys i companyes de Madrid i per recordar que la dinàmica a Catalunya, si bé de forma més subtil i matisada, ens porta pel mateix camí de marginalitat i precarietat dins del sistema sanitari.
Com deia en un tuit el mateix Adrián Carrasco: “Hoy toca seguir trabajando por una atención primaria digna con orientación Comunitaria y defendiendo la sanidad pública.”
Buenas tardes a todas:
Me hace muchísima ilusión este premio porque creo que no se me premia tanto a mí como a una visión de la salud que es participativa y equitativa.
La atención primaria surgió como una respuesta a las desigualdades que no permiten que todas las personas tengan acceso a la salud. Nuestra medicina es Familiar y Comunitaria y somos especialistas en las familias y la comunidades, en cómo las redes de cuidados pueden asegurar la salud de nuestras pacientes y sus barrios.
Durant la pandèmia no ha estat fàcil cuidar-nos professionalment. La manca de suport i d’espais per compartir emocions, sentiments, dificultats organitzatives… ha estat motiu de patiment emocional de moltes companyes i companys. En alguns CAPs sí que s’han donat experiències de cura entre professionals, que han ajudat a transitar millor aquests temps tan intensos i complicats.
Publiquem l’experiència “CAPsa de Pandora” que va organitzar en moments de gran malestar de l’equip el grup d’atenció comunitària de Raval Nord a Barcelona:
La CAPsa de Pandora és el nom de la primera activitat duta a terme des del grup de “La Nova Comunitària”, del CAP Raval Nord. De fet, la creació del grup va anar en paral•lel a l’inici d’aquest projecte, a finals de l’estiu del 2020.
I és que en plena segona onada, quan les professionals sanitàries ja estàvem cansades, amb la sensació que tornàvem enrere i que l’esforç realitzat fins al moment no sempre s’havia valorat, marcava un estat de desànim generalitzat dins el nostre equip que calia canalitzar d’alguna manera. Si bé és cert que de vegades trobàvem espais entre amistats i companyes del CAP per dissertar entre les coses bones i dolentes que ens havia portat la pandèmia en l’àmbit professional, aquestes converses no solien arribar a totes les companyes i, sovint, les centràvem més en aspectes més tècnics i purament laborals i no en com ens sentíem en l’àmbit personal.
Per aquest motiu, vam voler crear l’espai per poder anar més enllà i arribar a les opinions i sentiments de totes les companyes de l’equip.
Els objectius principals: generar un espai d’autocura, compartir i detectar els aspectes negatius i positius per poder seguir creixent tant internament com de cara a les pacients i la resta de la comunitat.
Tanquem el curs per fer unes setmanes de vacances amb l’últim dels tres posts on reproduïm la intervenció de la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP, a la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”.
Us desitgem un bon estiu, que serveixi per recuperar forces per encarar un nou curs que esperem que porti bones notícies també per a l’atenció primària. Molta força sobretot a totes aquelles que treballeu durant l’estiu amb totes les dificultats.
Hauríem de replantejar-nos com ho fem per fer la feina que cal fer. En alguns territoris aquest és un mantra repetit pels gestors i que és una manera de responsabilitzar els professionals de la sobrecàrrega de feina. No hem de caure en això. El fet és que ja des de molt abans de la pandèmia tenim una sobrecàrrega que genera frustració. Sovint dirigim el nostre malestar cap a la població i el suposat mal ús que fan del sistema sense tenir en compte que quan venen moltes vegades és perquè els fem venir nosaltres per a seguiments, tant de patologies cròniques com agudes, anàlisis i altres proves i els acabem donant massa medicació. Entre nosaltres i els nostres responsables (a qui, com que no ho fan, els ho hem de demanar) hem de generar les circumstàncies per aturar-nos i revisar els nostres protocols, tenir visió crítica i aprofitar el moment de xoc (que ja està acabant) per fer les coses de manera diferent. Hem de recuperar l’atenció domiciliària (crònica i urgent) allà on l’haguem perduda, passar consulta mirant a la comunitat i també sortir a la comunitat. Els gestors hi tenen molt a fer replantejant els objectius (eliminar DPO seria una bona mesura) i valorar allò que és important i que no es pot quantificar. Cal que confiïn en els equips i que els transmetin el marc (valors d’AP) per a què s’organitzin segons les seves característiques.
D’adolescent volia fer-me una samarreta que digués: “M’agrada queixar-me, i què?”. Després vaig aprendre que la queixa sense organització, la queixa de passadís, és estèril i, de fet, va molt bé a qui mana. Les professionals tenim molt poder si ens posem d’acord i encara en tenim més si ho fem comptant amb la població que atenem, que és, a més, qui més valora la nostra feina. Per això cal organitzar la queixa i demanar a l’administració que faci el seu paper: Departament, CatSalut, Gerències i càrrecs intermitjos han de donar contingut a les paraules sobre l’atenció primària amb què cada cop més omplen els seus discursos. I donar contingut a les paraules, és donar recursos als equips i poder a les professionals, i que ens treguin feina absurda.
Per últim, crec que hauríem d’estar orgulloses de la nostra feina. Hauríem de tenir clar que som importants per a la població que atenem i que ho som també per a la que no atenem i que s’està perdent la salut que podem aportar-li. Ens hem de creure el valor de la nostra feina (ens ho reconeixen els pacients) i de la nostra visió generalista per no sucumbir als encants de la hiperespecialització i la hipertecnificació. Sense la nostra feina, sense l’atenció primària, no és possible la sanitat pública. És per això que com a país, hauríem d’assumir que l’atenció primària és una estructura d’estat.
Segon dels tres posts on reproduïm la intervenció de la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP, a la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”.
La pandèmia va aconseguir que en poc temps en posessin en pràctica canvis tècnics o de funcionament que ens han facilitat la vida. Per exemple, ha hagut de venir la COVID per a fer que no calgui el pla de medicació per a retirar medicació de la farmàcia. Aquesta decisió i d’altres com la de poder enviar baixes, comunicats i altes per econsulta o la recepta electrònica per MUFACE no s’han de revertir. L’augment de l’ús de La Meva Salut i de l’econsulta també han de mantenir-se. És obvi que cal ajustar el funcionament.
En molts equips la quantitat d’econsultes és tan gran que satura les agendes. Cal ajustar i explicar bé l’eina per a què s’entengui quins són els seus usos, s’ha de fer des de campanyes institucionals i també des de la consulta i des de la pròpia econsulta. No obstant, no cal perdre de vista que sovint la proliferació d’econsultes, visites telefòniques i 4CW és una conseqüència de la dificultat d’accés: una sola demanda, quan no és atesa, genera múltiples contactes que omplen innecessàriament les agendes, aclaparen les professionals i desorienten les pacients. Hem de ser conscients que no és només que la gent no sàpiga fer servir l’econsulta, és que de vegades no els ho posem fàcil.
Un altre canvi és l’actitud de moltes professionals envers les consultes telefòniques, les econsultes i, amb molta menys freqüència, les vídeoconsultes. De manera paradoxal, professionals que abans no els veien utilitat o tenien dubtes de la seva seguretat jurídica, ara les fan servir, de vegades com a parapet per a evitar a tota costa visites presencials. Afortunadament són una minoria. Les visites telemàtiques tenen el seu lloc, però han de ser complementàries a les visites presencials.
La pandèmia, sobretot a la primera onada, va impulsar el treball en equip. Com una sola persona, les professionals dels equips vam treballar colze a colze, exposant-nos en moments de molta inseguretat.
Vull destacar el gran actiu que s’ha destapat amb la pandèmia (tot i que ja era conegut i potenciat a molts llocs) i que hem de lluitar per mantenir i dignificar: el paper destacat del personal de gestió i serveis. El seu paper a primera línia durant la primera onada, l’assumpció de noves responsabilitats, la feina feta pels gestors covid i els referents escolars ha deixat clar que la seva tasca és bàsica per al funcionament dels equips i que s’ha de promoure. Per a això cal formació i remuneració que reconegui l’augment de responsabilitat. Els gestors COVID sovint han estat un revulsiu que ha permès fer canvis d’actitud entre el personal de GiS ja que era gent que venia d’altres camps i aportava mirades noves. Degut a la variabilitat dels equips, això no és així a tot arreu i ha suposat una dificultat afegida. Cal esmentar també les TCAI i del paper d’infermeria.
El potencial del treball en equip va passar a l’acte a molts llocs i aquell esperit no s’hauria de perdre. Hi ha feina per donar i per vendre i el que hem de fer és trobar la millor manera de fer-la per a millorar l’atenció a la població.
El Servei Català de la Salut (SCS), acaba de publicar una resolució amb mesures de reserva de la capacitat assistencial del sistema públic de salut de Catalunya, orientada a la cinquena onada de COVID-19
La resolució limita de forma extrema la capacitat d’atendre la població per part d’atenció primària (AP) i en justifica la necessitat per l’augment de la incidència de casos que s’ha produït en les darreres setmanes.
La resolució es produeix sense que s’hagin pres prèviament mesures correctores a temps als CAPs que haguessin pogut incidir en el control de casos i contactes estrets (per exemple, reforçar determinats perfils professionals, agilitzar la gestió de les baixes laborals dels contactes estrets per part d’ICAM o salut pública, contractar personal eventual per assumir el dèficit de professionals derivat del gaudiment del període de vacances, etc.).
Aquesta absència de mesures, afegides a la persistència de polítiques prèvies neoliberals que han suposat retallades constants en el pressupost assignat a atenció primària (i que s’estan aplicant al nostre país des de 2008), han deixat l’AP sense marge de maniobra per donar una resposta adient a la situació de crisi sanitària que vivim actualment derivada de l’esclat de la pandèmia per SARS-COV2.
En la resolució, es justifica la limitació d’accés a la sanitat pública i a l’AP per la progressió d’una cinquena onada de la pandèmia que era previsible i havia estat alertada per part de les professionals d’atenció primària des de feia setmanes sense obtenir resposta per part dels responsables polítics, ans al contrari. De fet, la reacció de la Conselleria, un cop més, només s’ha produït quan ha començat a afectar-se l’atenció hospitalària després d’haver estat mirant a una altra banda quan l’AP portava mesos col·lapsada.
Aquesta resolució provoca, un cop més, una iniquitat en l’atenció sanitària perquè afecta majoritàriament les persones més vulnerables i amb pitjors determinants sociodemogràfics. És principalment aquest col·lectiu, que depèn completament de la sanitat pública, qui veurà retallat el seu dret a rebre una atenció sanitària completa en el sistema de salut públic. Paral·lelament, la sanitat privada segueix creixent, beneficiada, un cop més, per mesures d’aquest tipus.
La resolució obliga a orientar i prioritzar l’atenció dins del sistema sanitari públic de forma que s’atengui, exclusivament, pacients afectats/des per COVID i pacients amb patologia urgent. Tot i especificar que les professionals podran establir els criteris que determinin aquesta urgència, la resolució no deixa marge, en el context actual, a mantenir una atenció sanitària adequada a les necessitats de salut de la nostra població (sobretot si tenim en compte que fa més d’un any que lluitem contra els ajornaments de les proves complementàries sol·licitades des d’atenció primària, ajornaments en l’atenció per part d’altres nivells d’atenció especialitzada, etc., justificades per la situació d’emergència sanitària).
Quines seran les conseqüències de l’aplicació d’aquesta resolució?
Són fàcilment previsibles perquè ja hem viscut decisions polítiques similars que han impactat principalment sobre l’atenció primària, menystenint la feina que ens toca fer com nivell indispensable d’atenció dins dels sistema sanitari:
– S’allargaran les llistes d’espera i es veurà afectada l’accessibilitat de la població a les seves professionals d’atenció primària. Es deixarà d’atendre patologia crònica i subaguda (diabetis, hipertensió, artrosis, malestars emocionals, patologia psiquiàtrica,…). Això facilitarà la descompensació d’aquestes malalties i l’empitjorament de les persones que les pateixen. Com a conseqüència hi haurà patiment i morts evitables demostrades reiteradament en la bibliografia internacional quan els sistemes sanitaris no tenen una atenció primària forta.
– Es tensionará més al personal d’atenció primària, que haurà de respondre directament davant la població de mesures que impedeixen l’assistència habitual dels CAPs. Les plantilles dels CAPs fa mesos que estan minvades per les baixes de moltes de les seves professionals (moltes han emmalaltit per COVID i moltes ho han fet per la intensa tensió emocional originada per les arbitràries decisions polítiques que s’han pres tot sovint al llarg de la pandèmia i que han extenuat les professionals (tal i com ja va demostrar el Col·legi de Metges de Barcelona aquí i explicava també fa uns dies la directora gerent de l’ICS, Yolanda Lejardi, aquí ). L’anul·lació de les vacances del personal empitjorarà encara més aquesta situació.
– S’afavoreix el pas de les classes benestants a la sanitat privada, restant recursos de la sanitat pública i afavorint el creixement de les empreses privades dedicades a l’atenció sanitària.
– El treball en xarxa que es proposa prioritzar, no pot substituir la visita presencial, encara que sigui un complement útil en alguns casos perquè cal tenir en compte la discriminació que suposa l’existència de la bretxa digital en gran part de la població envellida o amb accés limitat als dispositius digitals.
Per tot això, sol·licitem que es retiri immediatament aquesta resolució i es prenguin mesures eficaces per fer front a la pandèmia, entre elles la de potenciar definitivament l’AP.
L’atenció primària està en una situació molt greu. Infrafinançada, sobrecarregada, desbordada i amb unes treballadores que no poden més.
Considerem prioritari i urgent implementar les següents mesures per millorar aquesta situació:
– Augmentar el pressupost la AP al 25%. L’augment del pressupost d’Atenció Primària ha de ser per els Equips d’Atenció Primària evitant la creació de dispositius paral·lels o la incorporació d’altres perfils professionals mentre les plantilles no estiguin dotades de les infermeres, metgesses, pediatres, GIS, TCAI, odontologues, treballadores socials, zeladors, fisioterapeutes i professionals ASSIR, que són imprescindibles per garantir una AP adequada a la població assignada a cada CAP. – Augmentar el número de professionals a l’AP. Redimensionar l’assignació de pacients per professionalmolt per sobre de la mitjana europea -Augmentar la presència i prestigi de l’AP a la universitat. Potenciar la participació dels professionals de primera línia en la presa de decisions. Acabar amb el paternalisme i donar protagonisme efectiu a la població en tots els temes que puguin afectar la seva salut. -Millorar el sistema informàtic i la història clínica compartida (encara no disponible en alguns hospitals de Catalunya), orientant-la a l’assistència en lloc de fer-ho a la gestió. -Millorar l’accessibilitat dels pacients: és urgent augmentar les línies telefòniques i el personal GIS per donar resposta a les demandes de la ciutadania. -Eliminar la burocràcia de les consultes, assegurant l’aplicació de la instrucció de desburocratització. Simplificar les baixes laborals per COVID-19 o per contacte amb COVID-19. Aplicar l’autodeclaració d’IT curtes. Exigir a les mútues laborals que facin la seva feina: gestió dels casos i contactes en l’entorn laboral.
A la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”, va participar la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”. La jornada es va celebrar abans que ens imaginéssim que la cinquena onada arribaria de manera tan sobtada només quinze dies després. Era un moment de cert optimisme per la baixada de casos, de canvis en els equips per a recuperar una certa “normalitat”. Malgrat que el moment actual és tot un altre, pensem que és interessant compartir la ponència amb vosaltres. Ho farem en tres posts que publicarem al llarg d’aquesta setmana.
Què ha canviat i no volem que segueixi així
La limitació en l’accés als centresha sigut un dels canvis més cridaners. Necessari inicialment en un moment de confinament i limitació general de les activitats, es va anar revertint a diferents ritmes. El fet q s’anessin recuperant espais d’activitat social però hi hagués CAPs on l’accés no era lliure va generar estranyament en la població.
Limitació en l’accés a les visites: el pacient no pot decidir com vol ser visitat.
Molts equips no permeten que els pacients demanin visita presencial per les professionals de referència directament, cal un filtre previ per part d’una professional sanitària. Això dona sensació de control als professionals però treu accessibilitat als pacients i, sobretot, la sensació de proximitat que els pacients tenen amb les professionals de referència.
Si és l’opció escollida per la professional i permet donar una atenció en un temps raonable, (48-72h accessibilitat vs immediatesa), es pot valorar, tot i que cal tenir en compte que és una mesura més orientada a la professional (que té control sobre les visites) que als pacients (que perden la capacitat de demanar visita com volen).
El problema és quan hi ha llista d’espera per a visites telefòniques, fet encara més significatiu si tenim en compte que a molts llocs l’única manera de tenir contacte amb les professionals de referència és l’econsulta o la visita telefònica.
La limitació en l’accés a les visites, a més, compleix lallei de cures inverses: qui té econsulta i més habilitats aconsegueix més fàcilment visita, no qui més la necessita
La virtualització de l’atenció (atenció telefònica, per econsulta o per vídeo trucada, sovint per part de professionals desconeguts) existia abans de la pandèmia però amb la necessitat de restricció de contactes s’ha generalitzat. És una eina important i com a tal té el seu paper però és complementària de l’atenció presencial, que ha de ser el pilar de la nostra feina (ja sigui a consulta o a domicili).
El punt clau és quin és el seu objectiu. Si es fa servir per evitar presencials i no per a resoldre una necessitat que pot ser resolta a distància, genera disfuncionaments:
més seguiments (canviem la seguretat que dona la visita presencial tant a professional com a pacient per més trucades)
insatisfacció per part dels pacients
alienació dels professionals,
objectiu espuri: evitar presencials
pèrdua d’interacció humana
pèrdua de la cura que els pacients fan de nosaltres
Creació d’agendes úniques, presencials i telefòniques. Això s’ha anat reduint, però encara es mantenen agendes centralitzades sobretot de visites telefòniques i han proliferat les agendes d’urgències COVID i no COVID, treient dies d’agenda de cada professional i reduint, així, l’oferta d’atenció longitudinal en detriment de l’atenció a les visites del dia, que no urgents.
A més, aquestes agendes dilueixen la responsabilitat de la feina que cal fer, ja que si no la fa un ja la farà un altre i el que acaba passant és que de vegades no la fa ningú (el uno por el otro, la casa sin barrer).
Ladificultat i fins i tot impossibilitat de ser visitada per la metgessa o la infermera de referència és una de les conseqüències de tots aquests canvis, però també n’és causa perquè s’han fet sense prioritzar les visites fetes per les professionals de referència, i evidentment, la conseqüència és que a molts llocs és molt difícil ser visitada per aquestes. Tot aixó ha torpedinat la longitudinalitat. I és que per més que des de fa anys se’n coneguin els seus beneficis, no ha estat a l’agenda dels gestors ni de moltes professionals durant molt de temps. Fa pocs anys que en el nostre context se’n sent a parlar molt més, segurament perquè la seva pèrdua feia necessari reclamar-la.
Tot això ha generat un distanciament entre la població i les professionals. S’ha instal·lat una profunda sensació de desemparament en molta gent, que no sabia on acudir. Com una taca d’oli, la idea que als CAPs no s’atenia i no s’estava fent res s’ha instal·lat en la societat i moltes vegades la gent, sense ni tan sols intentar-ho, donava per fet que al seu CAP no l’atenien (moltes vegades no ho proven per no molestar, xq hi ha altra gent que no necessita més…). Quan aquesta situació de dificultat d’accés s’ha denunciat des de la societat, moltes professionals, esgotades i sepultades sota tones de treball ingent, ho han viscut com un atac. S’ha produït un divorci que només pot existir perquè abans hi havia unió entre professionals i població. La distància de l’hospital no desperta tan malestar perquè sempre ha estat percebut com a un ens llunyà. En canvi, nosaltres som la seva metgessa i la seva infermera, i no poder accedir a nosaltres ha generat desassossec.
I entre nosaltres, les professionals, s’ha anat amplificant el mantra dels pacients que utilitzen malament els serveis, que n’abusen, que demanen visites per tonteries, que no saben si els cal ser visitats o no i que no entenen el que estem fent.
És cert que des de l’administració no s’han fet esforços per explicar la nostra organització, però també ho és que la nostra reacció per a la recuperació de la presencialitat i el potenciament de la longitudinalitat ha estat poc vigorosa i tardana.
Aquesta és una de les coses que més urgentment hem de revertir per aconseguir que no sigui permanent.
La companya Eva Mayor Isaac, metgessa de família del CAP Bordeta Magòria (Barcelona), ens envia aquest text adreçat a les institucions de salut, que exemplifica la bretxa creixent amb l’Atenció Primària.
“Lo nuestro se acabó y te arrepentirás”; así empezaba la canción de Luz Casal. Lo nuestro no ha sido un año de amor, diría más bien que está siendo un año de desamor con difícil reconciliación. Lo siento en las reuniones de equipo, en las redes sociales, en conversaciones con amigas. Se nota en el ambiente. Hay un cisma enorme entre las trabajadoras y vosotros, una incomprensión mutua absoluta, una desconfianza brutal, un quiero, pero ya no puedo. Como esas parejas en las que se ha roto algo profundo y aunque se intente de mil maneras no hay vuelta atrás. Y es que vosotros, políticos e instituciones, en concreto Salut, Catsalut e ICS, no habéis tratado bien a la atención primaria, ni a sus trabajadoras ni a sus pacientes, que son potencialmente toda la población, pero los que más nos necesitan son los más vulnerables.
Nuestra relación ya era complicada antes de la pandemia, aún así buscábamos el diálogo, luchábamos por una atención primaria digna, teníamos fuerza y esperanza. Vuestras respuestas siempre fueron políticamente correctas, poco concretas y resolutivas. Diría incluso que cobardes. Porque aunque sabéis de los beneficios demostrados de una atención primaria fuerte, directora de orquesta, puerta de entrada, eje vertebrador, base del sistema sanitario, blablabla….no habéis querido nunca plantarle cara al hospitalocentrismo, coger las riendas de la situación, aumentar el presupuesto a lo que recomienda la OMS, colocarla en lugar que le toca. Por la salud de la población. No lo hicisteis y no parece que tengáis la intención de hacerlo. Pero la relación durante la pandemia se ha roto, si no definitivamente, sí profundamente y diría que por un tiempo muy largo. Podréis pensar que esto es fruto de la sobrecarga inevitable de trabajo, del estrés, de la fatiga pandémica y seguro que también eso nos ha influido.
Pero es que habéis hecho fatal las cosas desde el día 0. Os recuerdo algunas de ellas:
Marzo del 2020, empiezan a haber casos, anunciáis a bombo y platillo que es el 061 quién atenderá las dudas de la población. No la enfermera y médica de toda la vida, ¿pa qué? Se colapsa el 061, se retrasan diagnósticos, con todo lo que conllevó…Empezamos con los protocolos cambiantes por días e incluso horas. Los primeros nos indican que, solo si el paciente venía de determinadas zonas del mundo, nos teníamos que proteger de forma completa. Nosotras intuíamos que había transmisión comunitaria, vosotros teníais los datos, aún así estuvimos desprotegidas y muchas compañeras se contagiaron. ¿Y sabéis qué? Quizás aquí se produjo el gran cisma. No por el hecho de contagiarse, que también, sino por cómo tratasteis a los trabajadores que enfermaron. Días esperando la PCR, días esperando unas recomendaciones o incluso solo una llamada para ver qué tal estaban. Y entendimos el caos de las primeras semanas, lo inesperado del momento, la dificultad en el manejo de una situación desconocida, pero habéis tenido meses para poder abordar e intentar reparar de alguna manera el dolor producido y no lo habéis hecho.
Seguimos con Ferrovial y el contrato millonario opaco. Sin palabras.
Continuamos con los CAP cerrados, profesionales reubicadas en otros dispositivos, la lucha de las trabajadoras por mantener los CAP abiertos y por abrir los fines de semana.
Y no nos olvidemos de la colaboración público-privada. Porque no hay desgracia de la que no se pueda sacar tajada, ¿verdad?
Y añadimos algo de aparentemente fácil solución y que nos ha sobrecargado aún más: la burocracia. Bajas por ser caso, por ser contacto, por ser trabajador especialmente sensible. Con sus partes de baja, sus informes y todos sus complementos.
Más tarde empezamos a hacer PCR, pero dentro de un programa que no era agua clara, el Orfeu, ¿os acordáis? Y los resultados tardaban días y días y venga a reprogramar llamadas.
Y llegaron las vacunas, ¡qué alegría! Pero no llegan cuándo nos dicen ni las que nos dicen, programa-anula-reprograma, explica al paciente, echa más horas que un reloj en una tarea que poco de primarista tiene.
Y luego vacunación en vacunódromos, nos enteramos por la prensa y pasamos unos días de máximo caos porque cuando algo de lo que inventáis no funciona la gente acude a nosotros.
Y después de meses de pandemia y de sufrimiento, el ya nombrado conseller declara que a ver si nos organizamos mejor, que ya hay que empezar a visitar. Más ancho que largo. Y a todo esto le añadimos una comunicación nula a la población de por qué funcionamos como funcionamos, qué está pasando en los CAP y todo lo que estamos haciendo en ellos, con los mismos recursos de siempre. Y es que no habéis parado de hacer publicidad de vuestras bondades en vuestras redes, un marketing que nos ha dolido más que nunca.
Y finalmente empieza la quinta ola en la que estamos instalados desde sant Joan. Días suplicando que la cosa se pone fea, pero sintiéndonos solos y abandonados como en toda la pandemia.
Y así hemos llegado a donde estamos. Y creo que es importante que lo sepáis porque al final nos tendremos que ir acercando por el bien de la población, por el de vosotros y nosotros. Porque trabajar sintiendo que quien te dirige no cree en ti y tú no le tienes ninguna confianza es una mierda. Y en esto tenéis un largo y duro camino, pero creo que os vale la pena recorrerlo. Empezad por validar lo que sentimos, quizás sea un inicio. Seguid por no meter más la pata. Cuidad a vuestras trabajadoras y a sus pacientes. Tomad decisiones que mejoren la salud de la población. ¿No son estas vuestras razones de ser?
Era 1 de juliol. Als CAPs alertàvem, sense que ningú se’n fes ressò ni prengués mesures per intentar per una vegada avançar-se a esdeveniments previsibles, que la pandèmia tornava a rebrotar i a descontrolar-se i que als CAPs la situació tornava a estrangular-nos després de quinze mesos treballant al límit. El 30 de juny havien acabat contracte moltes de les gestores COVID que han estat l’únic reforç real que hem tingut els CAPs per afrontar la pandèmia, un reforç que ha funcionat perquè s’han integrat als equips, perquè estaven prop d’on passaven els contagis i perquè si en algun moment la COVID19 ha donat un respir, les gestores COVID han col·laborat amb altres tasques que els equips d’atenció primària hem assumit en els últims mesos.
Era 1 de juliol i les professionals d’atenció primària, TCAIs, administratives, metgesses, infermeres i treballadores socials començàvem els torns per fer unes vacances absolutament necessàries per recuperar les forces i la il·lusió que quinze mesos de pluja sobre el mullat de la precarietat dels equips d’atenció primària pre-pandèmia, han deixat absolutament malmeses. No cal que expliquem què hem viscut i què estem vivint als CAPs des de l’1 de juliol perquè la realitat ha demostrat que no interessa, ni als mitjans de comunicació, ni al Departament de Salut ni al CatSalut més enllà d’unes paraules que ja no ens creiem ni ens consolen.
El company José Casas, metge de família al CAP Raval Sud de Barcelona, ens fa arribar aquesta reflexió sobre els lideratges als equips d'atenció primària en temps de pandèmia. Al FoCAP hem abordat en diversos posts (1, 2, 3, 4) aquest tema clau per al funcionament dels equips i per aconseguir que l'atenció primària ressorgeixi de la foscor en què l'ha acabat de sumir la pandèmia.
Treballàvem juntes i, malgrat totes les alarmes, amagades en l’inconscient col·lectiu i en la llunyania oriental de la tragèdia, tot d’una va arribar un tsunami a Europa, a tot el món, i en poques setmanes ens va ofegar. Plegades vàrem haver de travessar una pandèmia: amenaçades, desorientades, atemorides, precaritzades…i aviat enfadades.
Era una travessia llarga, tortuosa, difícil, sense mapes, sense brúixola i sense horitzó. Però, què ens demanaven? Quina direcció calia prendre? I per arribar a on? No ho sabíem, però caminàvem juntes i vam adquirir saviesa, expertesa i experiència, per necessitat.
Qui ens guiava? Un capità a proa, un timoner a popa, un guia expert o un titulat no qualificat en la gestió de catàstrofes?
Què li demanaven a la directora? Què li demanaven al “líder”? Hi havia líder?
El psicòleg Carl G Jung va definir les sincronies, anomenades casualitats, com la simultaneïtat d’esdeveniments vinculats pels sentits sense relació causal aparent, simultaneïtat, però, a la que hi podem donar un contingut simbòlic. La coincidència/casualitat pot orientar el nostre pensament o la nostra acció, malgrat que sigui només a curt termini.
Parlo de mi ara, només ara! Un bon dia llegeixo un document que em desvetlla, m’esperona, potser m’orienta en el camí i la presa de decisions. No és un dia qualsevol ni un text banal. En plena tempesta pandèmica, com a director efímer d’un CAP, cau davant dels meus ulls un article sobre Tipus de lideratge que m’agradaria compartir amb vosaltres.
