Gestió de la demanda assistencial, repte i necessitat per als metges i metgesses de família

Etiquetes

accessibilitat, assistència sanitària, atenció primària de salut, demanda, gestió, llistes d'espera, organització EAPs, política sanitaria, professionals, UBA

Publiquem un escrit signat per Pere Flores Muxí, que ens envia juntament amb el publicat recentment amb motiu de la seva jubilació. En ell fa una anàlisi de les característiques organitzatives de l’Atenció Primària que impedeixen una atenció resolutiva, accessible, equitativa i longitudinal, i ofereix un conjunt de propostes per a una adequada Gestió de la demanda. En aquesta ocasió amplia i aprofundeix en les mesures que ja va expressar en el document L’accessibilitat a l’AP, estem perdent la batalla? que vàrem difondre en aquest blog l’abril del 2019.

Tenim un sistema sanitari de tipus públic i universal, això té aspectes molt positius però produeix problemes i disfuncions i  un dels  més negatius és la sobre-utilització dels serveis sanitaris que s’ha de combatre mitjançant una bona gestió de la demanda assistencial. Aquesta sobre-utilització és un tema molt important i, si no es controla, comporta una pressió assistencial excessiva que impedeix una atenció primària (AP) de qualitat i accessible. Del que potser molts facultatius no se n’adonen, és que aquesta sobre-utilització és sovint i en gran part originada per ells mateixos. La sobre-utilització  provoca que les visites siguin de poca durada i de qualitat millorable, amb un augment de estrès dels metges involucrats. La conseqüència és un risc real per a la salut dels pacients i dels metges. També provoca molt sovint una intolerable llista d’espera, la qual cosa va en contra de la definició i filosofia de l’AP que ha de ser accessible.

Reflexions a les portes de la jubilació

Etiquetes

atenció primària de salut, gestió sanitària, organització EAPs, política sanitaria, professionals

En Pere Flores Muxí, metge de família a Mataró, amb motiu de la seva jubilació, fa un repàs de la història de l’Atenció Primària a Catalunya, dels problemes que es van presentar fa un parell de dècades fins l’actualitat i llença unes propostes que capgirin la situació actual a mig termini. Propostes basades en l’anàlisi de la situació, el seny, l’experiència i la saviesa que donen molts anys d’estudi i de pràctica compromesa.

El mes de juny d’enguany em jubilo, finalment, al complir 68 anys d’edat, ho faré després d’haver treballat més de 32 anys com a metge de família a la sanitat pública de Mataró, fonamentalment, a l’ABS Cirera-Molins. Amb aquest motiu, em permeto la llibertat d’escriure i fer divulgació d’unes petites, sinceres i subjectives reflexions sobre el passat, present i futur (sempre incert) de l’Atenció Primària (AP) al nostre país.

En la postpandèmia: l’organització dels CAPs, una oportunitat de millora.

Etiquetes

accessibilitat, longitudinalitat, organització EAPs, post-COVID19

El Pep acudeix al CAP, com fa cada mes, perquè l’administren un medicament pel seu problema de salut mental. Viu amb la seva mare i una germana i sempre va ell sol tot agafant el bus, ja que viu una mica lluny del CAP.

En arribar, es troba amb una persona a la porta que li demana el motiu de la visita. Explica que és per posar-se un injectable que es posa cada mes. Li diuen que l’apuntaran a l’agenda de la infermera i que aquesta li telefonarà. Torna a agafar el bus i cap a casa. Quan arriba a casa la mare li diu: “acaba de trucar la Rosa del centre de salut, diu que pots anar a que et posi l’injectable”. El Pep torna a baixar les escales, torna a agafar el bus, torna a dir el mateix a la persona de la porta (ara és una altra diferent de la que hi havia a primera hora del matí) que no es creu que el Pep ha d’anar a la infermera, es pensa que l’està enganyant. El Pep truca a la mare perquè no sap què fer, la mare truca al CAP per parlar amb la infermera, aconsegueix comunicar-se amb ella i, finalment, aquesta surt a la porta a explicar que el Pep ha d’entrar a la consulta.

Si aquesta és la nova normalitat dels centres de salut, hem begut oli. Una cosa tan simple com donar hora de visita a una persona, que fins ara era ben senzill, sembla una cadena d’obstacles.

Després d’aquesta horrible pandèmia amb el sofriment que ha causat a tanta gent, ara moltes vegades es continua sense respondre a les necessitats de pacients (en aquest cas administrar un simple injectable), ni a les seves vulnerabilitats (algú amb problemes de salut mental sempre és vulnerable), en pro de noves tendències en les relacions amb les pacients: més visites telefòniques, videotrucades i visites virtuals.

Per què aquesta nova normalitat? En principi, s’ha instaurat aquesta nova organització de visites durant el temps que duri la situació de crisi. Una organització que centra la discriminació del motiu de visita a la porta del CAP o per telèfon, realitzat generalment per una persona d’admissions. Després d’aquest primer triatge, si la professional sanitària, metgessa o infermera o treballadora social ho consideren necessari, es demana a la pacient que vingui al centre de salut de manera presencial o es resol la visita telefònicament. L’objectiu és mantenir les sales d’espera com més buides millor i potenciar la visita no presencial per evitar les possibles exposicions en llocs públics a la Covid19.

Però, quines limitacions poden tenir aquestes noves maneres de fer? Tot no es pot solucionar per telèfon. La trucada pot resoldre molts temes burocràtics però hi ha d’altres que necessiten una exploració i una visita presencial. A vegades només veient la cara de la pacient és suficient. I a més a més, si és la seva metgessa o la seva infermera, que coneixen la seva història, els seus antecedents, adquireix més valor.

Sortir de l’excepcionalitat cap a una nova normalitat

Etiquetes

atenció primària, organització EAPs, post-COVID19

Esta entrada está traducida al castellano. Salir de la excepcionalidad hacia una nueva normalidad

Document en català disponible en pdf

La situació d’excepcionalitat generada per la pandèmia de la COVID19 ha fet que l’atenció primària readaptés la seva activitat tant als centres de salut com als domicilis de les pacients. El treball ha estat encaminat a la identificació dels possibles casos de COVID19 via telefònica o presencial, la indicació de l’aïllament, el seguiment dels casos sospitosos, la vigilància dels pacients que es podien i de fet es complicaven per derivar a un servei hospitalari, continuar amb les cures, els controls d’anticoagulants, el seguiment de pacients amb patologia crònica descompensada, atenció a la patologia aguda, i a més una infinitat de burocràcia generada per aquesta situació (baixes, partes de confirmació, informes, etc.).
Tot això ha estat determinant en la contenció de la pandèmia. I a més en un escenari nou d’EPIs, protecció de pacients, zones netes i zones brutes dels CAPs que ha costat implantar en un principi per manca de material i d’habilitats perquè majoritàriament, no s’havia necessitat mai a AP.
Ara s’obre un nou escenari que el FoCAP vol compartir amb professionals sanitàries, ciutadania, gestors i polítics. Escenari que necessita recursos econòmics i humans i també imaginació, per tal de continuar sent la porta d’entrada al sistema sanitari i donar força per poder continuar assumint noves responsabilitats com ara el seguiment de les residències.
Un nou horitzó s’obre davant la pandèmia de la COVID19. Continuem amb les mateixes activitats, tornem a fer el mateix? Amb aquest post volem iniciar un debat sobre cap a on ha d’anar l’AP en l’època post-COVID19. Si continuem com fins ara o si és un bon moment per replantejar una estratègia que marqui un nou camí.