El 15 i 22 d’abril tindrà lloc aquest curs organitzat pel CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) al qual el Focap dona el seu suport.
Es tracta d’un curs per oferir recursos i mitjans per millorar la qualitat del sistema públic de salut dirigit a la ciutadania i professionals que participin en els Consells del Sistema Sanitari. Per incidir políticament i socialment a transformar i millorar l’actual model de sistema sanitari és necessari entendre la seva complexitat i revisar sobre quins valors volem que es sustenti per prestar una atenció equitativa i de màxima qualitat.
Nota: S’ha sol·licitat el reconeixement de crèdits docents per a les professionals que hi participin.
Des del naixement del FoCAP el 2009 hem viscut sis consellers i conselleres de Salut. Ja hem sentit moltes declaracions discutibles i amb les que no hem estat d’acord. Però les que va fer ahir al Parlament el conseller Balcells són de les que baten el rècord. Bé, potser al mateix nivell d’algunes afirmacions de l’exconseller Ruiz, que ja és dir.
Contra tota evidència científica, Balcells va dir que la longitudinalitat (mal pronunciat, per cert) ha quedat antiga! La longitudinalitat és un dels elements de l’atenció primària que major impacte té en diferents variables relacionades amb la salut i l’ús del sistema sanitari. Està demostrat que:
• facilita l’atenció preventiva, • evita la medicalització i el sobrediagnòstic, • redueix els efectes adversos de les intervencions sanitàries, • disminueix les derivacions a especialistes de segon nivell i les consultes als serveis d’urgències • disminueix els ingressos hospitalaris, • redueix la mortalitat • augmenta la qualitat de vida, en especial en persones grans.
La clau es troba en la confiança i el vincle que s’estableix entre dues persones (professional i pacient) que es relacionen al llarg del temps i al coneixement profund dels problemes de salut i de les necessitats de les persones que aquesta relació proporciona.
En relació als múltiples beneficis de la longitudinalitat, les autores de Longitudinalidad en Atención Primaria: un factor protector de la salud (juny del 2022) diuen: Imaginemos qué pasaría con cualquier medicamento, tecnología o intervención sanitaria que consiguiera una tasa de reducción de la mortalidad de hasta un 30%, como ha demostrado conseguir la longitudinalidad. Las multinacionales se apresurarían a patentarlo y posicionarlo en el mercado. Sería portada en todos los medios.
On veu el Sr. Conseller l’antiguitat de la longitudinalitat? Tenint en compte el poc contacte que ha tingut en l’àmbit professional amb l’atenció primària de salut, hem de pensar que qui li ha transmès aquesta idea no ha estat precisament cap persona experta ni cap entitat pròpia de l’atenció primària. A qui pregunta? A qui escolta?
Amb el mateix èmfasi Balcells parla d’«innovar», que per a ell significa posar «equips d’atenció domiciliària i residencial». Innovar per millorar, diu. Com diu la filòsofa Begoña Roman, tenim un problema amb la “innovatitis”. El nou no sempre és millor. Una idea, per ser nova i original, no té per què ser bona. En què es basa el conseller, en quins coneixements i quines experiències? S’atrevirà a dir a les persones que necessiten atenció domiciliària que per «innovar» ja no els visitarà la seva metgessa i la seva infermera de capçalera, i que això farà que hagi d’anar més a serveis d’urgències, hagi de fer més consultes a especialistes de segon nivell, patirà més sobrediagnòstics, més ingressos, i finalment, viurà menys?
O potser l’interès en aquesta «innovació» té alguna cosa a veure amb alguns projectes d’entitats privades amb ànim de lucre per fer el que en diuen «atenció integrada social i sanitària»? Potser pensa dedicar l’augment de pressupost per a l’AP (compromès en la mateixa compareixença parlamentària) a fer concerts amb entitats privades? Serà que algú té interès a utilitzar, des de la gestió privada, els fons europeus per a promoure l’atenció domiciliària?
Ah, i si es vol fer alguna cosa per disminuir les llistes d’espera amb especialistes focals, l’ocupació de llits hospitalaris o les consultes als serveis d’urgències, temes importantíssims per als set milions de catalans, garanteixin i promoguin la longitudinalitat a l’atenció primària.
Treballem a l’atenció primària, a la consulta, als domicilis i, de vegades, al carrer. No volem dir als nostres pacients que, quan necessitin ser atesos a casa seva, hi anirà un altre metge i una altra infermera. Treballem amb la treballadora social del CAP i, quan cal, ens coordinem amb els serveis socials. És veritat que no tothom ho fa de la mateixa manera, que hi ha professionals als qui no els agrada sortir del centre, que hi ha direccions de l’atenció primària catalana que promouen pràctiques contràries a l’evidència, en contra dels interessos dels pacients. Però això no se soluciona aplicant fórmules, potser vàlides en altres entorns, que no han demostrat ser millors que les conegudes i practicades des de fa molt de temps.
Els responsables polítics tenen el deure de basar les seves polítiques en la millor evidència científica disponible i fer-la aplicar en els sistemes i entitats públiques, o privades amb qui concerten serveis. Tenen recursos i maneres de fer-ho. I sí, falten més metges, més infermeres, administratius i treballadores socials, i més diners, però tal com diu, ben posats, allà on són més útils, als equips d’atenció primària.
Per la salut de les dones, homes, grans, joves o infants, per respecte a la ciència i als professionals que cada dia treballen per donar una atenció de qualitat amb longitudinalitat, davant les paraules del Conseller de Salut contra els pilars fonamentals de l’atenció primària, demanem la seva dimissió.
Aquestes declaracions ignoren l'evidència q dona suport a la longitudinalitat. Les alimenta la ignorància o la mala fe. Són irresponsables i si es du a terme el pla empitjorarà la salut dels catalans. El mateix metge durant 15 anys redueix la mortalitat el 25%, la resta és aire pic.twitter.com/IdccdmUnj5
S’està dibuixant l’escenari sanitari post COVID i, de moment, no sembla encaminat a donar resposta a les necessitats de la majoria de la població ni al reforçament de l’atenció primària (AP) i els sistemes públics de salut.
Provinents del Pla Europeu de Recuperació (Next Generation EU), dotat amb 750.000 milions d’euros, Espanya rebrà aproximadament 60.000 milions en transferències no reemborsables i uns 80.000 milions en préstecs. El pla presentat pel govern espanyol davant la UE referent a la gestió dels fons que rebrà inclou la Renovació i ampliació de les capacitats del Sistema Nacional de Salut, amb una dotació prevista de 1.069 milions d’euros, un 0,77% del total, que es destinaran a inversions. La gran part de les inversions (74%) es dedicaran a l’adquisició d’equips d’alta tecnologia en el Sistema Nacional de Salut. A part de les inversions, es plantegen cinc reformes: 1. Enfortiment de l’atenció primària de salut (APS); 2. Reforma del Sistema de Salut Pública; 3. Consolidació de la cohesió, l’equitat i la universalitat; 4. Reforç de les capacitats professionals i reducció de la temporalitat; i 5. Reforma de la regulació de medicaments i millora del seu accés. Cap d’aquestes reformes tenen assignat un finançament.
Segons l’anàlisi que fa la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP) la quantitat de fons destinada a sanitat estaria molt per sota del que hi dedicaran altres països, com Itàlia, que serà del 7,5% del seu pla de recuperació. Aquesta entitat considera que es desaprofita una ocasió única per enfortir el sistema públic de salut i reclama com a mínim un 5% dels 140.000 M d’euros anunciats, que serien 6.000 milions més.
Ens fem ressò de l’entrevista a Joan Benach publicada al Diari de la Sanitat en la qual es recull la seva opinió sobre els temes de l’actual moment més destacats dels sistemes sanitaris i de la salut de les poblacions: els impactes psicosocials i de salut de la pandèmia de COVID-19 en grups i indrets diferents; la precarització dels sistemes sanitaris públics, en especial de l’atenció primària i els serveis socials, a causa de les polítiques neoliberals; l’ànsia de creixement permanent del capitalisme amb el que comporta de consum de recursos i de destrucció de la naturalesa.
Benach considera que el model sanitari hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integralitat psico-bio-social humana. I defensa que «No podem seguir fent mesures parcials i reactives. Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat, de qualitat i democràtic al servei del poble. I ens cal també, no ho oblidem, que aquest nou model estigui en sintonia amb la crisi de civilització que vivim (de salut, cures, econòmica, ecològica i política)».
La lectura de l’entrevista ens convida a tenir una mirada àmplia més enllà de la pandèmia que ens absorveix el dia a dia, i a pensar de manera sistèmica, perquè en realitat la pandèmia i les seves conseqüències són un fidel reflex del model econòmic, social, polític i sanitari dels nostres temps.
Com serà finalment el Sistema Nacional de Salut (NHS) del Regne Unit sota el lideratge del Partit Conservador està per determinar. Però el potencial impacte de l’interès del sistema privat de salut americà forma part d’aquesta discussió[1]. Continua existint un debat sobre el gran interès que té la indústria americana de la salut en el mercat del Regne Unit. Durant la seva recent visita a primers d’any, el president dels Estats Units (US), Donald Trump, va tornar a plantejar el tema d’obrir el NHS al mercat estatunidenc d’assegurances de salut privats[2]. Això reobre i reaviva els debats en curs sobre els beneficis dels sistemes sanitaris de cobertura universal com el NHS, en comparació amb els beneficis del model americà, en gran part basat en sistemes d’assegurances privades.
Això és preocupant perquè mentre que els americans asseguren que tenen la millor atenció sanitària del món, la revisió dels resultats en salut mostra que els i les americanes tenen pitjor salut quan la hi compara amb altres països desenvolupats, a pesar que la despesa de US en salut és significativament major[3,4]. A més, hi ha evidència creixent que el sistema de salut de US pot provocar la fallida fins i tot de persones amb una bona assegurança mèdica[5].
No obstant això, hi ha pocs articles en la literatura mèdica que reflecteixin experiències comparatives dels qui utilitzen tots dos sistemes. I això és el que nosaltres presentem. La nostra experiència és per descomptat molt idiosincrática, però som bessones idèntiques i ambdues hem estat tractades de càncer de mama en els últims cinc anys. Nora, professora en la universitat de Londres, va rebre atenció en el NHS; Nancy, empleada del govern en US (amb un pla d’assegurança mèdica considerada excel·lent en US), va ser tractada en US. Ambdues vam ser tractades en hospitals universitaris de prestigi. Aquesta és la nostra experiència:
Història mèdica
Nora es va mudar de US al Regne Unit en 2008 quan tenia 55 anys i es var registrar en el NHS, sent conscient que si ho necessitava podia fer-se una assegurança privada. Però no va ser necessari. Se li va adjudicar un metge de família en la seva àrea geogràfica, al qual en la revisió inicial Nora va explicar el seu historial mèdic que incloïa una important història familiar de càncer de mama. Va ser referida per a consell genètic a l’hospital de la zona on se li realitzava mamografia anual des del 2009. En el 2012 la mamografia de rutina va identificar un nòdul mamari i va ser anomenada per a realitzar biòpsia. El diagnòstic de càncer va conduir a realitzar dues tumorectomies (dos dies d’ingrés hospitalari per a la tumorectomia), però va haver-hi dificultat per a identificar els marges de la lesió i després de la consulta amb el seu cirurgià i l’equip quirúrgic, Nora va triar fer-se una doble mastectomia. Això se li va realitzar en 2014, durant sis dies d’hospitalització. Ella continua rebent seguiment, tractament anticancerós, revisions anuals, i revisió bianual de densitat òssia. Situació actual: en remissió.
Nancy viu a US i treballa a Washington DC, però manté un apartament a la seva ciutat natal, Nova York. Això es deu, en part, al fet que abans de la llei de 2010 de Cura de Salut Accesible1 (coneguda com Obamacare), haver tingut un episodi previ de càncer de mama quan tenia 40 anys significava que tenia una “afecció preexistent”[6]. Per això era exclosa de la cobertura mèdica en la majoria d’estats americans. Atès que Nova York era un dels estats que no l’excloïa de la cobertura mèdica, mantenia aquesta com la seva primera residència malgrat treballar a centenars de quilòmetres de distància. En altres paraules, l’accés a l’assegurança de salut ha estat un factor que va determinar les seves opcions professionals i de treball des de 1994.
Quan en 2007 va començar a treballar en el Govern Federal, es va inscriure en un dels plans d’assegurances privades preseleccionades en els quals l’ocupador paga el 60% de la prima i els empleats són responsables del pagament del 40% corresponent. Els pagaments de l’empleat són descomptats automàticament a través de xecs de pagament quinzenals. Els plans varien, però molts inclouen “pagaments de butxaca deduïbles” de centenars a milers de dòlars anuals, que ha de pagar l’empleat abans que l’assegurança es faci càrrec. El pla de Nancy li va permetre mantenir els seus proveïdors sanitaris de Nova York, incloent al seu oncòleg.
En 2005, després de 20 anys de remissió, la mamografia anual de Nancy va detectar una lesió en un pit. Al llarg de quatre mesos Nancy es va sotmetre a diverses ressonàncies magnètiques, dues biòpsies, i una tumorectomia ambulatòria, seguida d’un cicle de radioteràpia d’un mes de durada. Per a minimitzar la seva baixa laboral, amb el permís del seu oncòleg de Nova York, va traslladar el seu tractament amb radioteràpia a un hospital de Washington, prop de la seva oficina. Això va requerir ser identificada i establir relació amb un segon equip mèdic, coordinar la transferència del seu historial clínic, i familiaritzar-se amb una nova institució mèdica. Finalment, Nancy va tenir una baixa mèdica de només dues setmanes, en part pel fet que va programar les cites per a les sessions de radioteràpia a l’alba, de manera que podia així complir amb la seva jornada completa de treball. Continua tenint revisions periòdiques. Estat actual: en remissió.
El Sistema sanitari està en una crisi profunda. La crisi econòmica va portar l’aplicació de fortes retallades als pressupostos públics, entre ells els de Sanitat. Això va comportar un agreujament de la precarietat del Sistema. A Catalunya tenim uns recursos per sanitat tradicionalment insuficients , es destina a la Salut, al 2016, un 5,2% del PIB , mentre que a la UE-15 és un 7,5% i un 11,6% menys per càpita sobre la mitjana de l’estat, a mes amb la crisi es va perdre qualitat, equitat (sobre tot en accessibilitat, resolució), condicions laborals i qualitat percebuda. Els lleus increments pressupostaris produïts a partir del 2015, no han resolt les mancances originades per les retallades i han reforçat el model existent tecnològic-intervencionista poc centrat en les necessitats poblacionals i de les persones.
Aquests fets s’han donat junt als canvis demogràfics i de la morbiditat (envelliment, augment de l’esperança de vida, augment de la cronicitat i complexitat de les patologies) i junt a un model sanitari propi del segle passat centrat en l’hospital, molt medicalitzat, dedicat sobre-tot a la malaltia ja instaurada i amb domini cultural de l’alta tecnologia, en lloc d’una atenció personalitzada, continuada, preventiva i promotora de salut, com pot donar la salut pública, focalitzada en la salut poblacional i els determinats socials de la Salut i l’Atenció Primària i Comunitària.
El juliol de 2017 ja s’anunciava la marxa enrere del model Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP), un model de gestió que es va començar a implantar a la Metropolitana Nord a finals del 2011 en contra de l’opinió de molts professionals. Ara sembla que finalment té els dies comptats.
Aquestes unitats es deia que “simplificarien les estructures directives, millorarien la coordinació dels dispositius assistencials i optimitzarien els recursos amb l’objectiu d’incrementar la qualitat del servei a la ciutadania” però en tot aquest temps s’ha realitzat tot el contrari: han fet més complexes les estructures directives. On abans de les UGAPS hi havia un director/a i un adjunt/a, ara hi ha un director/a, un/a líder clínic d’infermeria, un/a líder clínic de medicina, un/a tècnic en gestió, un responsable de Gestió i Servei (GiS per a cada CAP, un/a responsable en qualitat, un/a responsable en farmàcia, un/a responsable de formació (tots integrats en l’estructura directiva). Continua llegint →
A Catalunya, Marea Blanca prepara una sèrie d’actes de protesta i a Barcelona, una concentració a la Plaça Sant Jaume, a les 11. El FoCAP hi participarà reclamant una Atenció Primària més forta com a millor defensa contra la mercantilització del Sistema Públic de Salut.
El sistema sanitari públic serà primarista o no serà.
Fa anys que els Sistemes Públics de Salut, que són els millors garants d’una atenció sanitària universal i de qualitat, estan essent atacats per les forces neoliberals que aspiren a fer de la sanitat un sistema de mercat del qual se’n puguin extreure beneficis econòmics. A Catalunya hem vist com s’han incorporat empreses privades en la prestació de serveis públics, com augmenten els diners destinats als centres concertats mentre disminueixen els que es dediquen als centres públics, o com s’ introdueix l’activitat privada dins dels centres que són propietat de tots.
La trobada serà el proper divendres dia 23 de 17,30 a 21 h. a La torre de la Sagrera, carrer Berenguer de Palou 64-66, Barcelona
Tal com es diu al blog de Marea: “Ens volem reunir i començar a planejar estratègies, programar accions….. aprofitant els nostres recursos i virtuts, i aprofundir en una lluita que portem temps en ella. Haurem de ser-hi tots: moviments socials, associacions de veïns i veïnes, plataformes locals, assemblees de treballadors, sindicats, col.lectius de professionals…. tots amb un mateix objectiu: un sistema sanitari públic primarista”.
L’Atenció Primària està en veritable risc d’extinció, sotmesa a greus amenaces per part del propi sistema. Per això, sòcies i socis de FoCAP, companyes i companys d’altres entitats professionals i també els qui encara no esteu organitzats, us hi esperem.
El juliol de 2017 ja s’anunciava 
FoCAP 