Què està passant? Sovint se’ns demana als metges de família que ens fem càrrec de les receptes dels medicaments prescrits per altres especialistes, moltes vegades sense informació suficient per valorar-ne la pertinència.
La Ley del Medicamento no recull en cap dels seus apartats aquest supòsit. Al contrari, defineix la prescripció farmacològica com un acte individual (article 77). Cedir a aquestes peticions pot ser una pràctica imprudent i contrària als valors del metge/ssa de família i pot vulnerar l’article 47¹ del Codi Deontològic del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, a més de l’esmentada Ley del Medicamento.
Què hi podem fer? No prescriure cap medicament sobre la idoneïtat del qual tinguem dubtes o si no hi estem d’acord. Explicar als pacients que a la recepta hi consta el nostre nom i que no podem assumir aquesta responsabilitat sense tenir informació i/o estar d’acord amb el tractament prescrit. Exigir que el metge d’atenció secundària argumenti la idoneïtat del tractament en cada cas concret per escrit, per a que el metge de família tingui prou elements per a decidir si assumeix o no aquella prescripció com a seva.
Què pot fer el Departament de Salut? Reforçar, davant els professionals i la ciutadania, el paper del metge de família, sobre el qual pivota l’atenció sanitària, i el concepte de responsabilitat individual del professional davant les seves prescripcions. Modificar la “cultura basada en l’especialista”, de manera que sigui el metge de família, que generalment coneix millor el pacient, qui decideixi quin és el tractament idoni per a cada pacient, comptant per a això, quan calgui, amb el consell i la informació dels altres especialistes. Informar que la prescripció farmacològica és un acte individual i que els metges de família no tenim en cap cas la obligació de prescriure medicaments indicats per altres metges.
1. L’article 47 del codi de deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya diu: “El metge no emprarà procediments ni prescriurà medecines amb les quals no estigui degudament familiaritzat i que no estiguin basades en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient hi consenti.”
