El dia 7 de març les professionals d’atenció primària de la gerència de Barcelona ciutat vam rebre el nou Pla 2023 d’adaptació dels serveis de radiodiagnòstic de primària a Barcelona ciutat.
Segons s’argumenta al pla, la situació actual dels Serveis de Diagnòstic per la Imatge (SDPI) de la ciutat de Barcelona els obliga a prendre una sèrie de mesures per pal·liar la manca de radiòlegs als seus serveis.
Aquestes mesures impactaran directament sobre els equips d’atenció primària i, sobretot, sobre la població que atenem als Centres d’Atenció Primària (CAP).
Les diferències entre les especialistes en medicina de família i altres especialistes en el criteri clínic o en el maneig d’una pacient són freqüents. És lògic, unes tenim una visió global i les altres una visió focal i totes dues són necessàries per acabar prenent la millor decisió. Això requereix una bona comunicació entre les diferents professionals que intervenen en l’atenció, i confiança i respecte mutus, així com tenir en compte la persona malalta.
No sempre les coses passen d’aquesta manera i de vegades s’entra en un conflicte entre dues «parts», una de les quals es considera superior, amb més raó i més poder que l’altra. Moltes de nosaltres hem rebut notes o hem escoltat comentaris d’especialistes secundaris en to crític sobre alguna cosa que hem fet i dient-nos allò que hem de fer. A vegades, fins i tot, s’arriba a la manca de respecte. Aquest és el cas d’un escrit, que adjuntem a continuació, que ens ha enviat una metgessa de família perquè ens en fem ressò i del qual hem tret totes les referències a persones i llocs per preservar l’anonimat. Podem veure com la companya es queixa pel tracte rebut, que considera ofensiu, i podem imaginar que no era la primera vegada que se sentia ofesa.
La lectura de l’escrit ens suggereix que alguna cosa ha de canviar, que no podem seguir sent considerats especialistes de segona categoria a les ordres d’especialistes considerats de primera categoria. Potser les organitzacions implicades hi tenen alguna cosa a dir. Almenys això ens agradaria.
En resposta a un cardiòleg:
M’agradaria comentar el teu escrit, ja que crec parlar en boca de molts dels meus companys, si no de tots, si et dic que ens ha resultat ofensiu quan dius que quan derivem un pacient ens hem de programar una visita no presencial al cap de 7 dies. Aquest apartat en principi no depèn del metge, sinó del personal GIS. Es feia tal com tu dius, fins que per culpa de la COVID se’ns va vetar l’accés a l’aplicació de programació de visites. Ara, segons com estan anant de nou les coses a càrdio, ens hem plantejat tornar a engegar circuits.
Tot i així, et diré que aquest sistema no és del grat ni està aprovat per la majoria, si no tots, dels facultatius d’atenció primària. Venim d’un sistema on els cardiòlegs van treballar en comunió amb els metges de primària durant anys. Un sistema en el qual cardiologia i AP unien les seves forces per a on no arribava un, arribar l’altre. Sempre, sempre, sempre, amb la perspectiva hospitalària que el metge d’AP era un bon professional que sovint necessitava de la resolució dels cardiòlegs per així oferir un millor servei (un servei de qualitat sanitàriament parlant) a aquells pacients que, d’altra banda, són comuns per a tots. Molts de nosaltres som ex-residents de família formats en el teu servei i ens sentim orgullosos d’haver col·laborat a crear un sistema integral basat en el respecte i en la confiança entre tots els professionals de la salut.
Durant les darreres setmanes hem recollit algunes situacions que diferents socis del FoCAP ens han fet arribar en relació a l’atenció d’alguns dels seus pacients crònics.
1.L’altre dia ve a la consulta una pacient per demanar-me un informe de salut per a la treballadora social. Li pregunto, quina treballadora social? I em diu que és per a la de Pere Virgili, el centre sociosanitari on havia estat ingressat el seu marit. Li comento a la treballadora social del meu centre que decideix anar a domicili per esbrinar què passa. Es troba que el centre sociosanitari (CSS) està fent hospitalització a domicili del meu pacient, li estan fent rehabilitació respiratòria i alguna altra cosa. I no només això, volen intervenir també en la seva dona i per això li demanen un informe de salut. Al·lucinant!! Dies després arriba la confirmació en forma d’un programa d’hospitalització sociosanitària avalat per l’ICS. És “guai” que els professionals ens hàgim d’assabentar de les coses que passen perquè les descobrim per casualitat als domicilis.Total, és com si nosaltres no existíssim, com si no portéssim tota la vida visitant els pacients a casa tant com cal, aconseguint moltes vegades que els pacients no ingressin ni a l’hospital ni a cap lloc.
FoCAP 