Etiquetes

, , , ,

Durant les darreres setmanes hem recollit algunes situacions que diferents socis del FoCAP ens han fet arribar en relació a l’atenció d’alguns dels seus pacients crònics.

1.L’altre dia ve a la consulta una pacient per demanar-me un informe de salut per a la treballadora social. Li pregunto, quina treballadora social? I em diu que és per a la de Pere Virgili, el centre sociosanitari on havia estat ingressat el seu marit. Li comento a la treballadora social del meu centre que decideix anar a domicili per esbrinar què passa. Es troba que el centre sociosanitari (CSS) està fent hospitalització a domicili del meu pacient, li estan fent rehabilitació respiratòria i alguna altra cosa. I no només això, volen intervenir també en la seva dona i per això li demanen un informe de salut. Al·lucinant!!  Dies després arriba la confirmació en forma d’un programa d’hospitalització sociosanitària avalat per l’ICS. És “guai” que els professionals ens hàgim d’assabentar de les coses que passen perquè les descobrim per casualitat als domicilis.Total, és com si nosaltres no existíssim, com si no portéssim tota la vida visitant els pacients a casa tant com cal, aconseguint moltes vegades que els pacients no ingressin ni a l’hospital ni a cap lloc.

2.Tinc un pacient de 95 anys que en fa 5 va estar unes setmanes ingressat al centre sociosanitari (CSS) Pere Virgili per una convalescència. A causa d’un episodi de confusió durant l’ingrés, el van diagnosticar d’un alzheimer que no té i li van començar un tractament, que encara no he aconseguit treure-li (per molt que ho intentis, amb alguns pacients no és possible). Al pacient el visito a casa i fa molt temps que no va a cap especialista ni a l’hospital, tret d’una visita anual al CSS Pere Virgili per renovar-li el tractament suposadament efectiu per a la suposada demència.

3.La foto adjunta demostra la centralitat de l’atenció primària. Aquest pacient el vam diagnosticar el desembre d’un càncer d’esòfag, l’estàvem visitant al domicili i amb accés continu telefònic. Hi havia dificultat perquè la família no volia que el senyor sabés el pronòstic i ho estàvem treballant a poc a poc tot plegat. Sabeu la cara d’idiota que et queda quan arribes al domicili amb el teu pla per seguir treballant i trobes que el PADES, demanat directament des de l’hospital, menyspreant el paper dels professionals de l’atenció primària, ha canviat el pla terapèutic i de comunicació amb el pacient i la família?

4.Un pacient meu de 86 anys s’ha trencat el fèmur i l’han operat. Abans de la caiguda ell s’arreglava bé. Viu (dorm) amb una filla que passa tot el dia fora de casa treballant. Té una altra filla malalta de càncer i amb metàstasis òssies. Quan el van donar d’alta a l’hospital vàrem sol·licitar una convalescència en un centre sociosanitari fins que pogués tornar al domicili amb certa autonomia. El centre sociosanitari ha decidit, sense consultar el nostre parer, fer un ingrés a domicili, de manera que la filla malalta s’ha vist obligada a atendre el pare quan la germana està treballant.

Ens agradaria saber què opinen de tot això els responsables d’atenció primària de l’ICS i els gestors del pla de cronicitat del Departament de Salut. Segurament diran que la primària ha de ser l’eix vertebrador de l’atenció als pacients fràgils. Que els sorprèn i els contraria el que ens expliquen aquestes històries, i que això no hauria de passar perquè tots els dispositius es creen per donar suport als Equips d’Atenció Primària, que són els directors d’orquestra del sistema sanitari, els més importants perquè són qui millor pot atendre els pacients que porten atenent tota la vida. Però la realitat és que amb les seves decisions estan afavorint que els EAPs tinguin un paper cada dia més irrellevant dins del sistema sanitari i que els seus professionals, aclaparats per la demanda creixent d’una societat malalta de salut i sepultats per burocràcies inútils, se sentin cada dia més menyspreats i desaprofitats.

Més aviat, aquestes històries ens suggereixen algunes preguntes. Han decidit el Departament de Salut i l’ICS pivotar l’atenció als pacients crònics complexos al voltant dels centres sociosanitaris? Han decidit posar en mans de la gestió privada aquesta part sucosa de l’atenció sanitària? No oblidem que l’atenció sociosanitària ja fa temps que va obrir la veda dels copagaments, és aquesta una estratègia en expansió? Han decidit que el personal més adient per atendre aquests pacients en la comunitat són geriatres i internistes, especialistes eminentment hospitalaris? Per què l’hospitalització a domicili disposa de fisioterapeuta i terapeuta ocupacional i als EAPS se’ns restringeix la prescripció de rehabilitació a domicili? No s’adonen que aquests plantejaments són una enorme font d’inequitats? Per què en aquests dispositius els professionals poden fer les visites a domicili amb temps suficient i deixar de fer visites si no hi ha temps i s’accepta que els professionals dels equips no puguin fer visites a domicili, ofegats per consultes i obligació de registres sense límit? Per què no es doten els equips de professionals suficients, s’abandonen registres inútils i s’exigeix l’activitat veritablement rellevant per la salut de les persones? Per què no ens permeten (no és qüestió de permís, sinó d’afavorir-ho i posar-hi els mitjans) deixar de fer coses inútils per poder donar l’atenció que els pacients necessiten? Per què els nous dispositius ofereixen estabilitat i bons horaris laborals, mentre els equips només poden oferir consultes saturades, en els pitjors horaris i amb contractes que no permeten als professionals traçar plans vitals? Què pensen fer amb els milers de professionals menystinguts, desmotivats i cremats, especialistes en els seus pacients, experts en gestionar la incertesa característica de les situacions de cronicitat complexa amb bona capacitat tècnica, menor necessitat de proves diagnòstiques i menys medicalització? Els maltractaments funcionen així, quan es cronifiquen en el temps, les persones arriben a creure que no saben o no poden fer coses que han fet tota la vida i per les que estan de sobres preparades. Molts professionals estan a un pas de creuar la línia de no retorn que els impedirà desplegar el seu potencial tècnic i la seva capacitat professional.

Amb la nova estratègia de dir-li atenció primària a tot dispositiu que no està als hospitals, sembla que estem assistint a la major ofensiva contra els EAPs que s’ha produït des de la reforma de l’atenció primària. Si tot fossin recursos de suport als EAPs la decisió de per a qui i quan s’activen seria nostra. Però nosaltres no podem decidir absolutament res, no podem fer ingressos aguts als centres sociosanitaris i sobre els ingressos programats tampoc podem decidir. El centre sociosanitari decideix si fa una hospitalització a domicili dels pacients que nosaltres derivem. A més l’hospital té prioritat absoluta. I el PADES s’activa des de l’hospital. I quan l’activem nosaltres perquè el necessitem, si no donen el servei adequat, ningú no se n’assabenta.

Així doncs, l’últim crit en cronicitat és aquest: ocupar el domicili dels pacients crònics per especialitats de segon nivell. Ara, a casa dels pacients pot haver-hi una veritable batalla entre l’hospitalització a domicili de l’hospital, l’hospitalització a domicili del centre sociosanitari, el PADES i la metgessa i la infermera de família que sabran de l’activitat dels altres actors quan la casualitat ho permeti i quan hagin de fer el que els altres no vulguin. Quina desorientació pels pacients, quin menyspreu pels professionals dels equips d’atenció primària i quin malbaratament de recursos.