DECÀLEG PER UN SISTEMA NACIONAL DE SALUT DE CATALUNYA

Etiquetes

post-COVID19, propostes, sistema nacional de salut

LA SALUT DE LA COMUNITAT I DE LES PERSONES AL CENTRE DEL SISTEMA NACIONAL DE SALUT DE CATALUNYA

Arran de la pandèmia de COVID-19 s’han posat en evidència les fortaleses i les flaqueses dels sistemes sanitaris i aquests han entrat a l’agenda política i en el debat social. El model que ha funcionat fins ara a Catalunya, definit per la LOSC de 1990, està esgotat i al llarg dels anys ha demostrat greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població, com també per aconseguir un òptim aprofitament social dels recursos que s’hi dediquen. En l’actualitat, la sanitat catalana ocupa un dels darrers llocs en les classificacions comparatives entre comunitats autònomes. Davant els vells i nous reptes que s’han d’entomar els mesos vinents defensem:

1. Convertir el Servei Català de la Salut en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC)

Un SNSC que planifiqui, gestioni i avaluï tots els serveis que el constitueixen. Que doni cobertura universal a totes les persones que viuen a Catalunya. Amb provisió totalment pública perquè s’ha demostrat, novament ara durant la pandèmia, que són els serveis públics els que estan més ben preparats per donar resposta a les necessitats sanitàries de la població. Un sistema transparent on sigui possible seguir la traçabilitat dels diners públics i el control democràtic del seu ús.

Desaparició del CatSalut, perquè en un SNSC amb recursos sanitaris propis i amb les funcions de planificar, gestionar i avaluar que li són pròpies, és innecessari.

Revisar i reordenar la despesa sanitària de manera que s’allunyi dels actuals criteris mercantils i optimitzi els recursos disponibles.

2. Desaparició del Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i establir un pla de nacionalització de tots els serveis.

Integració en el SNSC dels centres i entitats sense ànim de lucre com a entitats pròpies de la Generalitat. Excloure els centres i entitats amb ànim de lucre de la provisió pública (tret de situacions excepcionals).

La col·laboració público-privada i l’entrada en el SISCAT d’empreses amb ànim de lucre ha demostrat ser una font d’ineficiència i corrupció que el CatSalut ha estat incapaç de controlar.

Actualment el 50% de la despesa del Departament de Salut acaba en mans privades i fons d’inversió, i sense cap dubte tindrà una major rendibilitat social si aquests diners es destinen a recursos públics.

3. Un SNSC finançat amb els impostos i que integri tots els subsistemes actualment existents.

Que garanteixi una sanitat justa i igual per a tothom sense privilegis ni llei de cures inverses.

Integració de la salut laboral en el SNSC amb aportació de les actuals quotes patronals per al seu finançament. Eliminació de les assegurances pagades amb fons públics (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, etc.) que donen cobertura a col·lectius de funcionaris, treballadors públics i parlamentaris.

4. Un SNSC que ofereixi una atenció basada en procediments d’eficàcia demostrada, de millor balanç cost-efectivitat i que vetlli per la seguretat de les persones ateses.

Revisar la cartera de serveis i prestacions de productes sanitaris i farmacèutics per ajustar-la a criteris d’efectivitat i eficiència tant en les activitats curatives com preventives. Elaboració d’un pla de desmedicalització. Desenvolupament d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic.

5. Un SNSC primarista en el que l’Atenció Primària i Comunitària constitueixi la base i centralitat del sistema.

Després d’una dècada d’infradotació pressupostària proposem recuperar un finançament digne de l’APS i destinar, com a mínim, el 25% de la despesa sanitària pública als equips d’Atenció Primària. Recuperar i reforçar els vincles amb la població adscrita i les dimensions i requisits que donen valor i evidència de bon servei a la salut de les poblacions: Accessibilitat, longitudinalitat, globalitat i coordinació amb la resta de nivells assistencials. Assumpció per l’APS de totes les activitats assistencials que es produeixen en l’entorn comunitari: atenció domiciliària, als centres residencials… Per això cal augmentar la dotació de personal i impulsar els rols i la responsabilitat compartida de les diferents professions, en especial de la infermeria.

Donar a l’AP el prestigi social i acadèmic que li correspon, començant per la universitat amb la creació de departaments de medicina de família a les facultats de Medicina, i cal fer-la una especialitat atractiva pels millors professionals.

És imperatiu retrocedir en la tendència al fet que dispositius com ara el 061 o el SEM ocupin una centralitat i unes funcions que no els pertoquen, com fer de porta d’entrada al sistema, fer seguiments clínics o fer prevaldre el criteri assistencial per davant del criteri del/de la professional referent.

Necessitem un sistema sanitari que posi la cura i l’acompanyament en el centre. Una AP que treballi coordinadament i conjuntament amb la xarxa d’atenció sociosanitària.

Tot un canvi paradigmàtic que ha de ser fet i dirigit des de l’AP.

6. UN SNSC que superi l’hospitalocentrisme i reordeni la xarxa hospitalària de Catalunya. Creació d’Hospitals adequats al segle XXI i reforma profunda del terceriarisme.

Catalunya no necessita més hospitals, fins i tot cal revisar l’adequació d’alguns que tenen un nombre ínfim de llits d’aguts. Necessita que els hospitals adeqüin la seva activitat a les necessitats de la població que atén, bàsicament a tot allò que per la seva complexitat, necessitat de tecnologia o d’expertesa focal, sobrepassi les atribucions de l’APS. El SNSC necessita hospitals de futur, que assumeixin allò imprescindible, deixin la resta de procediments i patologies a l’APS, i es coordinin bé amb aquesta per donar una resposta àgil als problemes de salut.

Cal també concentrar (en comptes de diversificar com passa actualment) el terciarisme, tant pel que fa a les elevades necessitats tecnològiques com de professionals altament qualificats i amb experiència.

7. Un SNSC amb sistemes de Salut Pública forts i ben coordinats amb l’APS

S’ha de començar per augmentar el pressupost de Salut Pública (SP) i dotar-la d’estructures adients perquè pugui treballar en el terreny i sigui capaç de fer front a properes onades de l’actual epidèmia o a noves pandèmies. La SP ha d’estar molt ben coordinada amb l’APS, fins al punt que cal pensar en la creació d’organismes estables de coordinació entre els dos sistemes.

La SP ha de vetllar per l’aplicació de «Salut en totes les polítiques», i en aquest aspecte és qui ha d’orientar les actuacions del Departament de Salut i de la resta de Departaments de la Generalitat, perquè la salut depèn només en una petita part del sistema sanitari i en gran part de les condicions de vida i treball de les persones i de factors mediambientals.

8. Condicions laborals justes i estables pels treballadors i treballadores sanitàries

Millorar les condicions de treball i sous de tots els i les treballadores sanitàries. Aconseguir contractació estable, eliminant la precarietat per tal d’evitar els continus canvis de llocs de treball, fet que dificulta la constitució i estabilitats dels equips i el vincle amb pacients i companys.

Que tots i totes les treballadores dels dispositius sanitaris siguin considerades treballadores sanitàries i que cap d’aquells siguin externalitzats (treballadores de neteja, de cuina …).

Totes les treballadores del sistema públic han de tenir un sol conveni laboral, per reduir les desigualtats actualment existents.

Fem esment específic a millorar les condicions laborals de metges, metgesses, infermers i infermeres en formació, i millorar també la formació i les condicions laborals del personal administratiu sanitari.

Desenvolupar polítiques d’igualtat de gènere per trencar l’actual sostre de vidre que impedeix la progressió laboral i professional de les dones.

9. Direccions compromeses i democràtiques

La gestió empresarial impulsada en els serveis sanitaris de Catalunya des de fa anys ha creat un seudolideratge que en comptes d’estimular el bon fer dels i les professionals i adreçar-se a la consecució dels objectius del sistema i l’atenció a la salut i cura de les persones ha constituït una rèmora i una font de desconfiança pel professionalisme.

Cal urgentment una regeneració de les direccions a tots els nivells, amb recanvis massius i potenciar el funcionament democràtic dels equips i l’autonomia de gestió.

Amb la desaparició del CatSalut haurien de desaparèixer les formes de gestió gerencials. El gerencialisme i la gestió empresarial exclusivament basada en l’eficiència dels serveis sanitaris ha estat una font permanent de desconfiança i descontentament dels treballadors i treballadores sanitàries i ha anant en detriment de planificar els serveis en funció de les necessitats sanitàries de la població.

10. SNSC que entengui, tingui en compte i s’enfoqui cap als determinants de la salut, i a la salut de la comunitat. Amb participació comunitària i coordinat amb les xarxes comunitàries

Un SNSC organitzat sobre la base d’entendre que la salut no és una qüestió individual sinó col·lectiva i que depèn sobretot de condicions socials, econòmiques i polítiques. És per això que com a SNSC s’ha de preocupar pels determinants socials de la salut i treballar de forma integrada en i amb la comunitat i les seves xarxes socials.

Impulsar la participació comunitària en els dispositius de salut, sobretot amb la creació de Consells de Salut dels Centres d’APS i amb la presència dels professionals sanitaris en les xarxes d’autoorganització ciutadana amb un rol de consultors i col·laboradors. Són les persones, com a protagonistes de les seves vides, les que coneixen les mancances que el sistema sanitari presenta envers la cobertura de la seva salut. És la ciutadania la que ha de marcar conjuntament amb l’APS, com a primer nivell assistencial, les línies de treball per millorar la salut de tota la comunitat.

En la postpandèmia: l’organització dels CAPs, una oportunitat de millora.

Etiquetes

accessibilitat, longitudinalitat, organització EAPs, post-COVID19

El Pep acudeix al CAP, com fa cada mes, perquè l’administren un medicament pel seu problema de salut mental. Viu amb la seva mare i una germana i sempre va ell sol tot agafant el bus, ja que viu una mica lluny del CAP.

En arribar, es troba amb una persona a la porta que li demana el motiu de la visita. Explica que és per posar-se un injectable que es posa cada mes. Li diuen que l’apuntaran a l’agenda de la infermera i que aquesta li telefonarà. Torna a agafar el bus i cap a casa. Quan arriba a casa la mare li diu: “acaba de trucar la Rosa del centre de salut, diu que pots anar a que et posi l’injectable”. El Pep torna a baixar les escales, torna a agafar el bus, torna a dir el mateix a la persona de la porta (ara és una altra diferent de la que hi havia a primera hora del matí) que no es creu que el Pep ha d’anar a la infermera, es pensa que l’està enganyant. El Pep truca a la mare perquè no sap què fer, la mare truca al CAP per parlar amb la infermera, aconsegueix comunicar-se amb ella i, finalment, aquesta surt a la porta a explicar que el Pep ha d’entrar a la consulta.

Si aquesta és la nova normalitat dels centres de salut, hem begut oli. Una cosa tan simple com donar hora de visita a una persona, que fins ara era ben senzill, sembla una cadena d’obstacles.

Després d’aquesta horrible pandèmia amb el sofriment que ha causat a tanta gent, ara moltes vegades es continua sense respondre a les necessitats de pacients (en aquest cas administrar un simple injectable), ni a les seves vulnerabilitats (algú amb problemes de salut mental sempre és vulnerable), en pro de noves tendències en les relacions amb les pacients: més visites telefòniques, videotrucades i visites virtuals.

Per què aquesta nova normalitat? En principi, s’ha instaurat aquesta nova organització de visites durant el temps que duri la situació de crisi. Una organització que centra la discriminació del motiu de visita a la porta del CAP o per telèfon, realitzat generalment per una persona d’admissions. Després d’aquest primer triatge, si la professional sanitària, metgessa o infermera o treballadora social ho consideren necessari, es demana a la pacient que vingui al centre de salut de manera presencial o es resol la visita telefònicament. L’objectiu és mantenir les sales d’espera com més buides millor i potenciar la visita no presencial per evitar les possibles exposicions en llocs públics a la Covid19.

Però, quines limitacions poden tenir aquestes noves maneres de fer? Tot no es pot solucionar per telèfon. La trucada pot resoldre molts temes burocràtics però hi ha d’altres que necessiten una exploració i una visita presencial. A vegades només veient la cara de la pacient és suficient. I a més a més, si és la seva metgessa o la seva infermera, que coneixen la seva història, els seus antecedents, adquireix més valor.

Atenció primària a les residències JA

Etiquetes

post-COVID19, residències

Ja vam parlar del tema de les residències en l’entrada Residències geriàtriques, dany y reparació.
Ara, entitats ciutadanes i professionals ens unim per reclamar Atenció Primària per a les persones residents. 24 entitats hem fet arribar una carta a la consellera de Salut i al conseller de Treball i Afers Socials i a alts responsables dels seus departaments.

La reproduïm a continuació.

Davant la greu situació en què es troben els centres residencials i en nom de les entitats ciutadanes i professionals signants a dia d’avui li fem arribar un escrit referent a l’atenció sanitària a les persones que viuen en aquests centres i li demanem una reunió per parlar i aprofundir en el tema.

Cal insistir que la pandèmia COVID-19 ha posat de manifest que l’atenció sanitària a les persones que viuen en els centres residencials era i és molt deficient (manca de referents i de continuïtat assistencial, polimedicació amb escàs control, ús excessiu de psicofàrmacs, trasllats innecessaris a serveis d’urgències hospitalaris…). S’ha vulnerat el dret ciutadà d’accés a la cartera comuna mínima de serveis sanitaris d’atenció primària del Sistema Nacional de Salut, recollits en una llei bàsica, entre els quals hi ha el dret a tenir i triar uns professionals (metgessa i infermera) de referència de l’atenció primària pública. Els responsables de Salut, els directes i els subsidiaris, han incomplert les competències i funcions relacionades amb la qualitat i seguretat dels pacients i amb l’equitat d’accés als serveis sanitaris, socials i de salut pública de les persones institucionalitzades.

Arran de l’elevat impacte en malaltia i en mortalitat que ha suposat el coronavirus, s’ha requerit el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut, que ha permès fer arribar l’atenció sanitària a les persones residents, tot i que de manera tardana. La intervenció de les metgesses i les infermeres dels centres d’atenció primària ha permès millorar la resposta sanitària a l’epidèmia, però ha suposat una nova càrrega de treball per a uns equips que ja anaven sobrecarregats de feina i escassos de professionals i de recursos.

Ara cal pensar en com es resol l’atenció sanitària en aquests centres dins del marc del sistema públic de salut, abandonant el model que ha actuat fins ara, de manera majoritària, basat en la concertació amb entitats privades i del tercer sector, que ha demostrat a bastament les seves insuficiències i negligències.

En aquest sentit demanem:

Fonaments que ens sostenen (3): Florence Nightingale

Etiquetes

Florence Nightingale, infermeres, infermeria, lideratge

Entrada traducida al castellano. Cimientos que nos sostienen (3): Florence Nightingale

Continuem amb la sèrie «Fonaments que ens sostenen», una sèrie d’articles del nostre blog amb la qual volem visibilitzar aquelles persones que han fet gran l’atenció primària (AP) i han estat referents per moltes de nosaltres. Algunes d’elles són molt conegudes, acadèmiques notables, amb molt ressò internacional, altres són més mediàtiques; i també hi ha referents quotidianes, de proximitat, que reivindiquen el treball de l’atenció primària. Són persones d’àmbits diversos com correspon a la diversitat de professionals i situacions que trobem en el nostre treball del dia a dia i a l’amplitud de la mirada i riquesa de coneixements propis de l’atenció primària de salut. L’objectiu és conèixer una mica millor d’on venim per entendre on ens trobem i per saber com construir l’AP del futur. I ajudar a crear nous horitzons, il·lusions, empentes, que són tant necessàries en els temps que vivim. Aquesta llista de persones referents per l’AP ha estat fruit d’aportacions de múltiples professionals. Però en tot cas, sempre serà una llista personal, incompleta i limitada. Us animem a enriquir les entrades d’aquesta sèrie amb els vostres comentaris i nous suggeriments de persones referents.

En temps de coronavirus més Florence Nightingale

Des del 1974 se celebra el Dia Internacional de les Infermeres el 12 de maig en commemoració al naixement de la Florence Nightingale el 1820. Enguany se celebra el bicentenari del seu naixement, la qual cosa ha portat al fet que l’OMS declari el 2020 any internacional de les infermeres i les llevadores.
Enmig d’un temps difícil, complex, es fa imprescindible fer una parada per rendir homenatge a aquesta figura que tant ha aportat a la infermeria actual.

Florence Nightingale va destacar en el seu temps per conjuntar la compassió i la humanitat amb l’observació, l’estadística i l’evidència. Tot plegat va contribuir a la professionalització de les cures i a crear la figura de la infermera actual. Florence va representar l’extraordinari valor que tenen les infermeres en la salut de la població. I això en una època on la dona tenia poca autonomia en el món professional i social, relegada al seu paper dins de la família.

Florence Nightingale va viure envoltada de privilegis i en una família amb valors liberals i a favor de les causes humanitàries, envoltada de l’elit intel·lectual i política de l’època. Això va condicionar la seva vida. En una visita a l’hospital de Kaiserwerth, Alemanya, va decidir treballar d’infermera, professió infravalorada i impròpia de la seva condició social.
Florence va ser deixeble del principal promotor de la Llei Britànica de Salut Pública (1848), l’Edwin Chadwick. Encara que no tenien el concepte dels bacteris i els virus van comprendre el concepte de contagis i la importància de la salut pública. Això li va proporcionar una mirada àmplia per disminuir les infeccions.

El seu pensament teològic i científic (va estudiar matemàtiques) la van portar a considerar l’estadística i l’epidemiologia (feia gràfiques sobre les causes de les morts) com la clau de la vida, tema important en el context de l’època victoriana en què vivia (urbanització i industrialització caòtica). L’estadística va ser l’eina que va utilitzar per prendre decisions i a partir d’aquí actuar, per combatre la misèria dels hospitals de campanya, disminuir les infeccions dels soldats ferits, etc. També va lluitar pels drets de les dones de participar en la vida pública i ser líder en l’organització i gestió sanitària. Tot això li va causar crítiques i recriminacions

PCR diagnòstica a l’AP ja!

Etiquetes

COVID19, PCR

El control de l’epidèmia de la COVID-19 ha entrat en una fase de transició un cop han disminuït sensiblement els casos, els ingressos i les morts per aquesta causa, tal com s’afirma en el document del 25 d’abril del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias. En l’actual fase adquireix especial importància la identificació dels nous malalts i la contenció d’aquests com a fonts de contagi per tal d’evitar una nova propagació massiva del virus, actuacions que s’han de fer en l’entorn comunitari, perquè és en aquest entorn on es contrau i difon la infecció i la malaltia.

Per a la identificació i diagnòstic de casos de la COVID-19 només disposem dels tests PCR, i per a la contenció, una de les principals mesures és l’aïllament de les persones malaltes, l’estudi dels seus contactes i, si és el cas, també el seu aïllament. Per tant, ara ens cal saber si davant de clínica sospitosa podem atribuir-la al coronavirus per tal d’aïllar a aquestes persones i els seus contactes propers. Tenir un diagnòstic més cert evitarà patiments i aïllaments innecessaris, així com minimitzar l’impacte social d’aquestes mesures.

La identificació i diagnòstic de persones simptomàtiques, tasques pròpies de l’AP, hauria d’estar emmarcada en una estratègia de rastreig de contactes, seguiment i aïllament, entre d’altres possibles mesures epidemiològiques. Estratègia que ha de ser coordinada entre l’AP i els serveis de vigilància epidemiològica de salut pública. Serveis que, igual que l’AP, van començar aquesta crisi molt mermats en la seva capacitat, i així encaren les següents fases.

En la fase d’alta incidència i escassetat de material, la identificació de persones malaltes de COVID-19 a l’AP s’ha basat en la sospita clínica, però en una fase de menor incidència, en la que conviuen moltes altres infeccions víriques amb similar simptomatologia, la prova diagnòstica es fa imprescindible. Així ho reconeix el document del Ministeri de Sanitat quan diu que una de les capacitats del sistema sanitari ha de ser el «diagnóstico de todas las personas sintomáticas con PCR u otras pruebas diagnósticas que se identifiquen como adecuadas en los procedimientos aprobados por el Consejo Interterritorial».

Sortir de l’excepcionalitat cap a una nova normalitat

Etiquetes

atenció primària, organització EAPs, post-COVID19

Esta entrada está traducida al castellano. Salir de la excepcionalidad hacia una nueva normalidad

Document en català disponible en pdf

La situació d’excepcionalitat generada per la pandèmia de la COVID19 ha fet que l’atenció primària readaptés la seva activitat tant als centres de salut com als domicilis de les pacients. El treball ha estat encaminat a la identificació dels possibles casos de COVID19 via telefònica o presencial, la indicació de l’aïllament, el seguiment dels casos sospitosos, la vigilància dels pacients que es podien i de fet es complicaven per derivar a un servei hospitalari, continuar amb les cures, els controls d’anticoagulants, el seguiment de pacients amb patologia crònica descompensada, atenció a la patologia aguda, i a més una infinitat de burocràcia generada per aquesta situació (baixes, partes de confirmació, informes, etc.).
Tot això ha estat determinant en la contenció de la pandèmia. I a més en un escenari nou d’EPIs, protecció de pacients, zones netes i zones brutes dels CAPs que ha costat implantar en un principi per manca de material i d’habilitats perquè majoritàriament, no s’havia necessitat mai a AP.
Ara s’obre un nou escenari que el FoCAP vol compartir amb professionals sanitàries, ciutadania, gestors i polítics. Escenari que necessita recursos econòmics i humans i també imaginació, per tal de continuar sent la porta d’entrada al sistema sanitari i donar força per poder continuar assumint noves responsabilitats com ara el seguiment de les residències.
Un nou horitzó s’obre davant la pandèmia de la COVID19. Continuem amb les mateixes activitats, tornem a fer el mateix? Amb aquest post volem iniciar un debat sobre cap a on ha d’anar l’AP en l’època post-COVID19. Si continuem com fins ara o si és un bon moment per replantejar una estratègia que marqui un nou camí.

Em dol l’ànima. Vivències entorn la mort en temps de COVID19

La Rosa M. Cantó Turón, infermera d’atenció primària al CAP L’Escala, vol compartir amb nosaltres sentiments i reflexions entorn la mort en temps de COVID19 fruit de la seva vivència. Sobre la por. Sobre la seguretat. Sobre la solitud. Sobre la… guerra? Sobre l’acompanyament. Sobre la confiança. Ara només ens queda mirar-nos als ulls.

Em dol l’ànima

Avui m’ha trucat la meva amiga i mentora infermera des de fa 33 anys. Només m’ha dit:

• La mare ha mort. Ha mort sola.

Silenci.

Tristesa i impotència total. Sense paraules. No calien. Totes dues sabem què se sent i què vol dir no acompanyar l’agonia d’una persona estimada… durant tres dies!! En un llit d’hospital, asèptic i fred. I sola.

NO, no ho volíem això!!!

La Nuri em va ensenyar com acompanyar tècnicament i humanament a un malalt amb respirador a la UCI de l’Hospital Trueta de Girona, recordo que em deia: estudia’t bé això i demà en parlem! La Nuri sempre ha sabut trobar l’equilibri gairebé perfecte entre les ciències i la ètica professional i humana. No s’ho mereixia això, ni ella ni ningú altre.

Per què? Per a què?

Maleïda por. Por del contagi!! Estem en guerra! Em va dir la setmana passada la meva cap a la feina. Guerra, contra qui? Contra un microorganisme coronat, vés per on. I si canviem la por per Prudència? I si deixem de lluitar en contra per preparar millor el terreny per no ser afectats per aquest o qualsevol altre virus?

Decidir sobre la vida i la mort sempre ho he trobat un acte de prepotència mai justificat. L’eutanàsia l’he viscuda durant els mateixos anys que conec a la Nuri. Es dona de forma espontània i amorosa tant quan un malalt es nega a menjar i a beure, com quan els metges deixen l’allargar mecànicament la vida d’un cos humà. I malgrat tot, fins el dia d’avui l’havia viscuda amb certa naturalitat al permetre el comiat de les persones estimades. Però ara no. Ara es nega la possibilitat de les darreres paraules, contacte físic o gest amorós… Em costa de creure. Fins a quin punt ens estem deshumanitzant en nom de la seguretat?

La seguretat absoluta no existeix. Ni confinats ni sense confinament. I la mort és present sempre, senzillament perquè estem vius. La seguretat inexistent ens coarta les llibertats més essencials, i ser privat de poder acompanyar en el seu darrer sospir a qui t’ha donat la vida és un acte malvat i pervers. Algú ho havia de dir.

I penso que en nom de la seguretat ens vendran més i més retallades de llibertat. I no ho vull, ni per mi ni pels altres!

I si en lloc d’entrar en pànic confiem?

Lluny de deixar la prudència de banda i fer us de les normes d’higiene bàsiques que hom hauria de conèixer, insto a mantenir el sentit comú aquests dies de caos a totes les esferes: individual i social. Dubto que un familiar d’una persona pròxima a la mort no prengui consciència del moment present, justament quan probablement el moribund hagi estat un soldat caigut de la maleïda guerra. Proporcionar un equip de protecció individual i permetre el comiat no seria demanar massa. I confiar en les persones. I acompanyar-les en el seu dolor… I no perdre el contacte pels sentits!

Ara només ens queda mirar-nos als ulls.

Rosa M. Cantó

Missatge solidari des de Londres

La presidenta del FoCAP ha rebut aquest missatge d’Iona Heath a qui agraïm de tot cor que tot i estar passant per situacions tan dures com les d’aquí, es recordi de nosaltres. Això diu molt de la seva qualitat humana, la seva calidesa i la seva proximitat.

Dear Meritxell – I am thinking of all my friends in FoCAP in these horrible times and hoping that you are all OK – take care and stay safe.
In solidarity, Iona

També des del Regne Unit ens arriben notícies interessants sobre l’abordatge de l’epidèmia de COVID-19 a l’atenció primària (AP), on encara és considerada com una part essencial del sistema i se li dona un paper important. Tot el contrari que aquí, que l’AP es veu com una part secundària i es dona prioritat quasi exclusiva a les instal·lacions hospitalàries i de cures intensives. Una de les propostes és la que Trisha Greenhalgh et al. expliquen en un article al BMJ. Partint de què l’AP és crucial per a la contenció de l’epidèmia, per a l’atenció als casos lleus i per a la detecció de les complicacions, els autors han desenvolupat un suport metodològic, amb infografia inclosa (la podeu trobar traduïda al castellà aquí), per fer una valoració a distància de pacients amb COVID19 mitjançant telèfon i vídeo. D’aquesta manera eviten desplaçaments i preserven la relació dels pacients amb la seva metgessa de capçalera.

La situació… #COVID19

Entrada traducida al castellano. La situación… #COVID19

La ja declarada pandèmia pel SARS-CoV-2, i les decisions de les autoritats, estan afectant (i de quina manera!) la vida de tota la ciutadania i, especialment, el treball i la vida de les professionals sanitàries.

En aquesta valoració d’urgència (i per tant amb moltes limitacions) volem ajudar a les nostres companyes (infermeres, treballadores socials, administratives i metgesses de família) a reflexionar serenament i crítica davant de la situació. Si aquesta reflexió ens ajuda a totes a afrontar millor, personalment i professional, la situació, serà benvinguda.

Vagi per endavant el reconeixement a l’esforç que estan realitzant els responsables de salut pública, informant amb transparència i estudiant i proposant les que consideren millors mesures per minimitzar els efectes de l’epidèmia. Es mouen amb moltes incerteses (i d’això els professionals dels EAPs en sabem molt!); aquest fet encara ens ha de fer més respectuosos amb la seva actuació. I ens cal seguir les seves recomanacions (davant una situació com aquesta la orientació global de salut pública ha de prevaldre per sobre de les opinions i actuacions clíniques).

Aquest reconeixement, però, no treu que puguem ser crítics (constructivament) amb algunes de les actuacions. El millor moment per fer-ho serà quan l’epidèmia hagi passat. Però no ens podem estar d’enunciar-ne ja algunes:

• Potser ens equivoquem, però sembla com si el disseny de les actuacions s’hagués fet sense preveure la fase actual. Preveure la fase actual (d’expansió) podria haver modulat algunes actuacions inicials i fer innecessari canviar-les tan sovint: la forma de prendre les mostres, els confinaments de professionals…
• L’exagerada publicació constant de guies d’actuació: entre els dies 14 i 15 se n’han publicat 2! (i al cap d’una estona ens diuen que no són vàlides…). I es publiquen sense destacar-ne els canvis per facilitar una lectura ràpida dificulten la seguretat i orientació de les professionals. La indefinició de les últimes i les normes de protecció dels professionals (poc clares i amb manca de recursos materials) són elements d’angoixa innecessària.
• Cal tenir en compte, amb les incerteses que tenim, que no hi ha una sola forma d’actuar; en altres llocs s’ha optat per altres camins. Un bon exemple seria l’actuació al Regne Unit¹, que ha originat un intens debat²: almenys inicialment han decidit no aplicar mesures per retardar el pic de l’epidèmia i optar per centrar-se en l’atenció als més greus i en les mesures de caire econòmic.
• La transparència està éssent bona, però la constant presència del tema als mitjans de comunicació (i la irresponsabilitat d’alguns d’ells) està provocant una innecessària por i preocupació excessiva en ciutadans i professionals.
• L’habitual dèria a concentrar unidireccionalment els circuits també està desorientant: les primeres indicacions de “vagi a l’hospital” o l’encara constant indicació de “truqui al 061” han col·lapsat serveis que són necessaris per altres funcions. S’estan tornant a oblidar de l’atenció primària de salut, fins i tot en el disseny de les pautes d’actuació.
• Concentrar la responsabilitat de la decisió sobre les proves de confirmació dels casos en els serveis de salut pública i en els companys del SEM és una altra mostra d’aquesta orientació centralitzadora amb efectes adversos, el pitjor de tots el retard en la realització de les proves i les actuacions, generant incertesa i angoixa en les persones afectades i mantenint a bones metgesses i infermeres de família com a espectadors atònits de situacions d’espera inversemblants.
• I aquestes actuacions, novament, han suposat un menysteniment pels professionals d’atenció primària (que seguiran éssent la porta d’entrada a l’atenció dels pacients afectats). No citar mai la possibilitat de trucar “al seu centre d’atenció primària” és, no per habitual, una mesura ben curiosa per part de qui assegura que som l’eix del sistema sanitari.
• El menysteniment arriba al seu màxim quan se’ns diu que hem de prescriure una incapacitat laboral per a persones sanes, sense participar-ne en la decisió ni haver-la pres nosaltres mateixes.
• I la darrera instrucció, ja rectificada, per la qual el Director del SCS dicta l’adopció de mesures especials en matèria de salut pública suposa (pel seu to) un tracte immerescut per a totes les professionals (no sols d’atenció primària). Parlar del “deure d’atenció als malalts… front els drets de seguretat en el treball” és, com a mínim, desafortunat.

L’epidèmia, i la forma d’abordar-la, generarà problemes de salut derivats, amb tota probabilitat dels impactes socials produïts. Serà bo que, més enllà de recomptar morbimortalitat algun dia se’n faci una anàlisi acurada. La salut no és sols biologia; és oportú recordar com la morbimortalitat per tuberculosi va iniciar el seu descens quan encara no sabíem l’existència del bacil de Koch: “sols” per millores socials…

Pressupostos de la Generalitat 2020 i atenció primària (4). Reunió amb ERC i JxCAT

Etiquetes

atenció primària, política sanitaria, polítiques de salut, pressupostos

Finalitzem les reunions amb els partits polítics amb representació al Parlament relatives als pressupostos de la Generalitat

Després de dos anys de pressupostos congelats, s’estan duent a terme negociacions perquè la Generalitat tingui pressupostos per al 2020. És per això que des d’entitats de defensa de l’atenció primària ens estem reunint amb els partits polítics per a fer present la necessitat d’augmentar la dotació per al nivell d’atenció que millora la salut de la població i la sostenibilitat del sistema.

El 06 de febrer Rebel·lió Atenció Primària, Marea Blanca de Catalunya, La Capçalera i Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ens vam reunir amb Lluís Ginó, de JxCAT, i amb Gemma Espigares, de ERC.

A continuació podeu llegir el resum de la reunió.