Etiquetes

, , , , ,

A mitjans de novembre diverses associacions i societats científiques de pediatria i atenció primària plasmaven en un manifest la precària situació en què es troba la pediatria a l’atenció primària. Reivindicaven la necessitat de la seva presència en els centres d’atenció primària (CAP), tot formulant propostes per a millorar la cada vegada més flagrant falta de pediatres en els equips d’atenció primària (EAP). Es basaven en el marc legal sobre l’atenció a la població infantil (Real Decreto 137/1984 de 11 de enero sobre Estructuras Básicas de Salud i la Ley General de Sanidad 14/1986).

Per altra banda, un pediatre que treballa en un CAP explicava en un conegut diari quines podien ser les causes de la falta d’afecció dels pediatres a un entorn com l’atenció primària. Les situacions de precarietat que exposava, són, en gran part, les mateixes que patim les metgesses de família i altres professionals en el nostre dia a dia laboral (no per habituals menys precàries o denunciables).

El tercer focus de polèmica, prové d’un fil de conversa a Twitter on metges de família i pediatres es van capbussar en una discussió (amb la dificultat expressa dels 140 caràcters per piulada) sobre la preparació tant dels metges de família en pediatria (insuficient) com dels pediatres en atenció primària (insuficient).

Segons dades del Portal d’Estadística del Ministeri de Sanitat revisades per AEPED, hi ha unes 6400 places de pediatria als centres de salut a tota Espanya i d’aquestes, aproximadament un 30% no estan cobertes per pediatres titulats.

Són moltes les preguntes que susciten aquestes polèmiques: Què són els pediatres? Són metges especialistes d’atenció primària o d’atenció secundària? Quina vivència tenen sobre l’atenció primària? Està la formació de l’especialitat de pediatria orientada al primer nivell assistencial? Tots els infants han de ser sempre visitats per un pediatre? Té sentit que una metgessa de família es dediqui a veure exclusivament infants, mentre les altres (amb la mateixa formació) no en veuen…? És equitatiu pels infants…? No tindria més sentit que totes veiessin infants i els casos més complexos els veiessin pediatres…?

És una realitat que moltes de les places de pediatria que s’ofereixen a l’atenció primària, les cobreixen metgesses de família o metgesses sense especialitat de pediatria (o amb títol d’un altre país que no han convalidat aquí). El perquè probablement està relacionat amb el buit deixat pels pediatres però també que moltes vegades les places ofertades en pediatria han garantit més estabilitat que qualsevol altre contracte d’atenció primària (malgrat que sovint els horaris són de tarda i que els metges no especialistes en pediatria han de fer un esforç addicional de formació per l’atenció d’aquesta franja d’edat). És palesa també la dificultat de trobar un pediatre que vulgui treballar en un CAP i més si aquest no és un centre urbà. Alguns consideren que arribar a l’atenció primària és el final de la seva carrera (totalment orientada a l’atenció de segon nivell); d’altres s’ho plantegen com un “si no hi ha res més” (a l’àmbit hospitalari, clar!) i se senten poc estimulats per la feina que es fa a fora d’aquest àmbit.

Els motius de visita que es produeixen en els CAPs per part dels infants actualment es poden distribuir, a grans trets, en tres grups: els qui no tenen cap patologia, els qui presenten una patologia lleu, en general de vies respiratòries, aparell digestiu o locomotor i els qui pateixen patologia de certa complexitat. Els motius del primer grup, que majoritàriament són temes de puericultura, vacunacions i consultes d’orientació sanitària, els pot resoldre un professional amb el nivell de formació d’infermeria, els del segon grup es poden resoldre amb la competència d’un metge de família i els tercers són els que necessitarien i es beneficiarien realment d’una atenció feta per un pediatre.

El fet d’atendre de forma habitual patologia de poca complexitat pot fer perdre competències als pediatres (com a tots els altres professionals sanitaris que treballen per sota del seu nivell de capacitació). Fent que hagin de derivar a hospitals infants amb problemes que potser es podrien resoldre en el primer nivell assistencial. Dita realitat pot fer que l’atenció primària resulti poc atractiva per als pediatres, perquè la seva formació MIR està clarament enfocada a l’atenció de segon nivell.

Tot l’anterior, juntament amb l’escassetat d’aquests professionals, fa pertinent el debat sobre el paper de la pediatria a l’atenció primària i fa que sigui inevitable fer volar coloms i imaginar altres maneres d’atenció a la població infantil.

  • Podria ser el pediatre un consultor?

  • Amb major dotació i formació de les infermeres i les metgesses de família es podria atendre, per exemple, a partir d’una certa edat per problemes de salut aguts?

  • La puericultura la podrien fer les infermeres sense cap pediatra al costat?

  • L’atenció als lactants (quan fos necessari) i els casos complexos d’infants més grans la podria realitzar el pediatre?

Tot i que aquest plantejament suscita inquietuds, és la realitat en països com Gran Bretanya i Portugal.

Però, quina seria l’acceptació de la població, essent l’expectativa generada habitualment que l’atenció a l’infant sigui feta per un pediatre? I l’acceptació per part de les metgesses i infermeres de família? Es podria plantejar aquest esquema si es reordenés l’atenció pediàtrica i s’augmentessin els recursos d’atenció primària?

Es pot seguir «normalitzant» el tipus d’atenció infantil que tenim ara, que és inequitatiu per a la població i per als professionals, o agafar el toro per les banyes i buscar solucions que garanteixin la qualitat de l’atenció i la sostenibilitat del model. Destinar metgesses de família a fer exclusivament atenció infantil, com si fos un pediatre, no sembla la millor manera ni la més justa de fer un bon ús de la competència dels pediatres disposats a treballar a l’atenció primària ni de rendibilitzar socialment la seva formació. Sembla més equitatiu i eficient, augmentar el nombre de metgesses i infermeres de família de l’equip per poder assumir l’atenció infantil entre totes, reorientant les funcions de puericultura cap a infermeria i permetent que tots els infants on més útil pugui ser el pediatre rebin la seva atenció (situacions més complexes segons edat i/o problema de salut).

En un paradigma que entén que l’atenció primària s’ocupa de la salut de les persones des del naixement fins a la mort…, seríem prou valentes per a plantejar, defensar i recuperar (amb les mesures adequades de personal) aquest escenari?

Advertisements