Etiquetes

, , , , , ,

El 20 de maig va acabar l’elecció de places MIR de la convocatòria estatal de 2022. El balanç no pot ser més trist per l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària: 200 places han quedat sense cobrir, 71 a Catalunya.

Les causes són profundes, complexes i venen de lluny: la manca de prestigi de les professions de servei i cures, l’enlluernament per la tecnologia i la superespecialització, la dificultat d’aprendre i practicar el generalisme, l’absència de la Medicina de Família a les facultats i a l’enfocament de l’examen MIR, la situació subalterna de l’atenció primària dins del sistema sanitari i la precarietat del dia a dia en unes consultes saturades per la mala distribució de la resposta a les necessitats de les persones dins del sistema i dels equips i per la burocràcia… La pandèmia de covid-19 no ha fet sinó accentuar els motius pels quals les noves generacions d’estudiants de Medicina defugen fer l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària.

Com apunta Juan Simó, al post “200 plazas han volado: ¡vivan las cadenas!” del seu blog “Salud, dinero y atención primaria”, no és una qüestió només de diners. O no ho és pels sous, que són poc competitius respecte als països del nostre entorn però comparables als d’altres especialitats. És una qüestió de diners per manca d’inversió en nombre de professionals, fonamentalment metgesses i infermeres, en instal·lacions i tecnologia.

Però també és una qüestió de prestigi i de poder de l’atenció primària per ser, per permetre a les seves professionals desplegar totes les capacitats amb què la carrera i l’especialitat les doten, per ser les principals agents de cada ciutadà i ciutadana dins del sistema sanitari, resolent el 80% dels seus motius de consulta, però també anant a buscar qui no té capacitat per consultar, i encaminant adequadament qui necessita puntualment altres nivells assistencials, per la seva tecnologia o grau d’especialització focal. En un sistema hospitalocèntric, l’atenció primària està en fals, sovint qüestionada i tractada com a subalterna. Ser primer nivell d’atenció (de vegades vist com a barrera i no com a oportunitat per resoldre les coses de forma pròxima i evitant iatrogènia) però no tenir capacitat per prioritzar i determinar qui ha de rebre una atenció especialitzada focal abans no afavoreix el paper de l’AP ni beneficia als nostres pacients. És el sistema qui desautoritza el nostre criteri clínic i científic i la nostra mirada biopsicosocial.

Diners, prestigi, poder, i condicions laborals. Els estudiants de medicina han vist com treballem als CAPs, llistes inhumanes i deshumanitzadores que no permeten donar a cadascú segons les seves necessitats, burocràcia interminable per tapar totes les deficiències del sistema sanitari, social i laboral, patiment emocional i físic, quan no s’ha arribat encara al burnout.

Diners, prestigi, poder, condicions laborals i una cultura favorable. Els estudiants de medicina i totes nosaltres naixem, creixem i vivim en un sistema capitalista que fa contracultural l’atenció primària i alimenta l’hospitalocentrisme, amb la seva capacitat de generar “dinamisme econòmic”, l’enlluernament de la tecnologia i del màrqueting científic que és capaç d’articular. Del generalisme de la medicina i la infermeria de família i comunitària, del vincle que és sanador en si mateix per pacients i professionals, agrada a tothom la música, però la pràctica només és per convençuts i convençudes.

Com diu la companya @rosermarquet a la seva piulada: “No m’estranya que els MIR no triïn MFIC. És l’especialitat més difícil. Cal saber molt de les altres especialitats. Sense l’argument “això no és cosa meva”. Cal vocació, coratge i autoreconeixement emocional. Qui vulgui fama i reconeixement mediàtic no és la seva especialitat.”

Així, 300 valents i valentes a Catalunya i 2136 a tot l’Estat han triat l’especialitat de Medicina de Família i Comunitària, i som molts i moltes les que volem continuar treballant als equips d’atenció primària perquè volem posar en pràctica les habilitats avançades de comunicació i la contextualització diagnòstica i terapèutica pròpies de la nostra especialitat, perquè volem fer atenció domiciliària, perquè afrontem el repte de la gestió de la incertesa i de la complexitat, perquè creiem en l’atenció a la família i la comunitat i el maneig dels determinants socials sense el qual no s’entenen la salut i la malaltia. Perquè no defugim l’abordatge del malestar emocional, perquè tenim un coneixement profund de la prescripció farmacològica de totes les especialitats i això ens fa els més adients per la conciliació terapèutica. Perquè veiem i integrem en els nostres raonaments clínics els riscos per la seguretat del pacient de tota activitat sanitària, perquè fem l’atenció al final de vida en la seva diversitat, perquè coneixem com ningú el sistema sanitari i els recursos socials i comunitaris, perquè a més ens ocupem de les activitats preventives individuals i poblacionals i de la salut laboral. Perquè ser metges i metgesses de família és el que millor sabem fer, perquè vam fer medicina per ajudar la gent i veiem cada dia que ho aconseguim, perquè som científiques i ens creiem que la longitudinalitat salva vides i dona vida, perquè creiem que val la pena lluitar per capgirar la situació.

@YosebaCanovas, en un dels seus didàctics fils de Twitter, apunta algunes de les solucions. Les necessitem totes, les que proposa i més. Enguany serem 200 menys, però som moltes i la gent ens necessita.