Fa uns mesos, en aquesta entrada, expressàvem els nostres dubtes respecte a l’oportunitat i l’efectivitat de la introducció dels dits referents emocionals en els equips d’atenció primària (EAP).
Passat ja algun temps des de la seva incorporació hem recollit l’opinió basada en algunes experiències per poder-hi seguir reflexionant. Cal dir que de moment s’observa una total heterogeneïtat quant al perfil acadèmic de les persones contractades, la seva vinculació amb l’EAP i el tipus de tasques que han decidit desenvolupar. Sense directrius que els orientin, cada referent fa el que millor pot i sap.
Es pot considerar que aquests primers mesos són una fase de contacte i coneixement de l’entorn sanitari i comunitari en el qual treballen, doncs, en general, desconeixen la realitat i no parteixen de formació específica ni experiència. Per tant, s’han de familiaritzar amb l’e-cap, entendre la dinàmica dels equips, identificar necessitats de suport als sanitaris, conèixer què s’ha fet o s’està fent en els diversos programes i activitats comunitàries, entrar en contacte amb els agents i els actius socials, etc.
La realitat i les activitats de l’atenció primària de salut són d’una alta complexitat i dificultat, manejables només des de l’experiència i d’allò que en podem anomenar «ofici», obtingut amb el temps i la reflexió. No es pot pretendre que persones acabades d’aterrar als equips puguin fer-se càrrec d’una tasca que no sols és complexa, sinó que tampoc està definida. En algunes situacions, després de mesos de manca de directrius i de no saber molt bé en què consistia la seva tasca, la mateixa persona amb funcions de referent emocional, ha renunciat al lloc de treball i s’ha traslladat a un nou àmbit laboral.
En algunes gerències s’ofereix formació a les persones referents en horari laboral (benvinguda sigui, però cal tenir en compte que la majoria d’infermeres s’han format per a les mateixes tasques fora de l’horari laboral, fins ara). Aquest fet ha ocasionat queixes i sensació de greuge que cau sobre un personal que ja està prou ferit.
L’activitat més present és la pràctica de grups psicoeducatius que representen una continuïtat dels grups conduïts per infermeria i treballadores socials, però ara substituint-les. Segons els equips, s’han posat en marxa grups de persones amb dolor crònic, grups de dol, de persones amb trastorn d’ansietat o d’ànim… Des d’infermeria s’opina que se’ls aparta de tasques que han dut a terme molt de temps i per a les quals s’han format (sovint, autoformat), i es percep que es valora poc la seva feina.
Un altre camp de substitució de tasques d’infermeria és el programa Salut i Escola, que en alguns equips ha passat a mans dels referents emocionals, com també altres activitats comunitàries.
D’entrada són ben rebuts els grups de suport als professionals dels equips, perquè poden donar resposta a la necessitat de crear espais de reflexió i suport per l’alta càrrega laboral i emocional a què estan sotmesos. Però les limitacions s’han manifestat aviat quan la referent, amb bona motivació però poc coneixement de les dificultats viscudes a l’AP, ha de fer suport a uns professionals que porten molts anys de professió i ofici. Ajudar en el patiment, el simple esgotament, el desànim, la ràbia, el col·lapse, el bloqueig mental, la desprofessionalització o la despersonalització (vegeu l’entrada El nostre patiment) ni és fàcil ni es pot fer en dos dies. Són tasques molt per sobre del seu perfil professional.
Malgrat que el programa estableix que no es faran teràpies individuals, en alguns casos s’estan fent, i fins i tot s’han produït derivacions a serveis de Salut Mental per part dels referents, sense que les direccions dels equips corregeixin aquestes pràctiques. La desorientació en les tasques és bastant comuna. Un altre exemple que ens ha arribat és la proposta de portar a espais comunitaris (de participació de veïnat, entitats públiques i del tercer sector…) casos individuals per fer-ne un abordatge compartit.
En general s’observa molt bona predisposició, i s’ha d’entendre que en cap cas es vol fer una crítica a les persones contractades, que s’esforcen a establir bona comunicació amb l’equip i una integració progressiva en les seves dinàmiques. El problema el veiem en el programa en si.
La reflexió sobre els primers temps d’incorporació dels referents emocionals corrobora els perills que apuntàvem en l’anàlisi inicial que vàrem fer entorn la nova figura:
- Substitució dels referents de la persona (metgessa i infermera) en l’acompanyament del patiment emocional. Treballar amb un model teòric de fragmentació i substitució vs. el desitjat model de col·laboració amb tot l’equip i amb els referents clínics.
- Desvinculació de l’EAP de l’orientació i les tasques comunitàries, perquè «ja hi ha qui se n’encarrega». Encara que el programa explicita el treball conjunt amb les professionals assistencials, pensem que aquest és un perill real.
- Treballar per a la comunitat i no amb la comunitat, i no ser conscients de la impossibilitat de millorar els principals determinants socials des del sistema sanitari.
- No definir correctament el perfil professional i les tasques i que passi a ser una figura desorientada, que badi sense saber què fer.
- Reducció dels recursos econòmics per a les professions troncals de l’APS. De moment, bona part dels 300 M€ del pla d’enfortiment van destinats als nous perfils i es contemplaran dins l’insuficient 17% dels pressupostos del 2022.
Atesa la difícil situació dels equips, els referents de benestar emocional poden ser vistos com una esperança d’alleujament d’algunes tasques a les quals és difícil arribar. Però tenim molts dubtes sobre si aquesta era la millor manera de reforçar els equips. Encara pensem que hagués estat molt millor destinar els recursos a garantir les plantilles de les professions indispensables: metgesses, infermeres, treballadores socials, TCAI, i administratives. D’entrada han passat tres mesos d’adaptació i escassa activitat, que no han descarregat en absolut les agendes. El pretès «enfortiment de l’AP» no es veu per enlloc. D’altra banda, no podem obviar que la crisi de malestar emocional que està patint la societat no té causes individuals, sinó socials, perquè el sistema econòmic i cultural del capitalisme és una màquina de generar malestar.
Malgrat algunes aportacions valuoses a nivell «micro», cal fer una mirada «macro» per valorar riscos i beneficis. Per exemple, què suposarà que infermeria deixi de fer grups psicoeducatius o activitats comunitàries? Com impactarà aquest fet en la pràctica assistencial, en la comprensió de la globalitat de la persona i dels condicionants de la seva salut? Tindrem infermeres i equips més clínics (o sigui, més «bio») amb menys visió psicosocial? Quin serà el resultat en salut? I també, quin és el cost-oportunitat del programa? En quin marc teòric de dimensions de l’AP se sustenta?
Cal fer i respondre aquestes preguntes i no quedar-nos en valoracions de satisfacció i de procés ni en objectius circumstancials (per exemple, donar la idea a la població que s’està fent alguna cosa).
Reclamem una avaluació del programa de caràcter global, que inclogui indicadors de resultats abans no sigui consolidat i mantingut en el temps.
FoCAP 
llcipres said:
Han sigut benvinguts als CAP’s. Però la necessitat es de metges i infermeres. Aquesta forma de gastar diners es malgastar-los. Les persones que hi han posat son encantadores, però, per favor, no es tracta d’això.
Ana said:
D’acord , ara bé, he trobat a faltar el lloc del Psap que fa anys que ja s’esta fent, amb menys o mes competència , com tots els programes. Hauria estat un bon principi escoltar-nos també. Un reforç important hauria millorat mes directament les moltes necessitats q hi han en sm, i permes fer prevenció, la gran oblidada. A les etapes infantils sobretot..
Marta said:
Bona nit,
Des del punt de vista del Treball Social Sanitari clarament la meva mirada és d’intromissió en tasques que les TSS ja duem a terme des de fa molts anys, tant des de salut com, encara més, des de l’àmbit social. De cop i volta, em sento que em sustitueixen per un altre professional (molt maca ella, eh!!) que pretén fer part de les meves tasques que faig en consulta de forma individual, la famosa prescripció social… Ara sembla que el coneixement dels recursos els ha d’establir ella en comptes de sortir d’un grup de comunitaria multidisciplinar.
Considero que si aquest perfil professional ve a quedar-se haurien de fer atenció individual per a ser més productius i, com a mínim, equiparar-se al volum de feina de la resta d’estaments.
La veritat és que costa no tenir una mirada critica sobre aquest programa i la quantitat de diners invertits… Les TSS som multiCAP’s en la gran majoria d’ocasions i hem de fer la nostra feina el millor que podem amb aquesta gran dificultat afegida, però sembla que a l’administració no l’importa gens el tipus d’impacte que la nostra professió té en l’AP i en els pacients.
No em sembla gens correcte per part de l’adm. Pública.
Desitjo no haver ofés a cap professional, però aquestes són les meves ulleres, la meva mirada respecte a aquest tema.
Salut
llcipres said:
Ben cert Marta
FoCAP said:
En primer lloc, gràcies per llegir-nos i per donar la vostra opinió.
Seguint amb el debat que ha generat aquesta entrada al nostre blog, ens agradaria fer uns apunts:
Insistim que volem que s’avaluï i es revisi el model sobre el qual es basa la inclusió dels nous professionals als EAP i no pas qüestionar les mateixes professionals. El debat sobre els «models» està obert. En el nostre document Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’atenció primària de salut (https://focap.files.wordpress.com/2020/07/al-voltant-del-model-datencic3b3-a-la-salut-mental-a-laps.pdf) vam fer un recull de l’evidència sobre els diferents models, incloent-hi la relació entre els serveis d’atenció primària i els de salut mental. Quan a l’efectivitat, «en general, des de la literatura científica es dona suport al model col·laboratiu i li asseguren evidència en l’efectivitat i els resultats en salut»… «En el model de substitució hi ha poca evidència que recolzi que l’existència de psicoteràpia en el nivell primari millori els diagnòstics i els resultats. No obstant això, un dels principals inconvenients i riscos és que els i les professionals d’APS deixin d’implicar-se en l’abordatge del patiment emocional i perdin les capacitats que tenen per atendre’l.»
Aquesta afirmació entronca amb els atributs en els quals es fonamenten les aportacions de l’APS a la salut de la població que són l’accessibilitat, la longitudinalitat, l’atenció integral des d’una perspectiva biopsicosocial i la seva capacitat de coordinar les intervencions sanitàries que rep la persona. El que estem defensant és que cal enfortir el «core» de l’atenció primària (metgesses, infermeres, treballadores socials i administratives) abans que introduir nous perfils professionals, perquè ni tan sols s’ha recuperat el personal que hi havia el 2008. Davant la manca de suficients professionals no ens podem creure que es resoldran els problemes d’agendes sobrecarregades i de retards d’atenció. Tal com diem, abans de posar branques noves caldria reforçar el tronc.
Tornant al Programa de benestar emocional i salut comunitària a l’atenció primària de salut i comunitària (https://salutweb.gencat.cat/web/.content/_ambits-actuacio/Linies-dactuacio/Estrategies-de-salut/Salut-mental-addiccions/programa-benestar-emocional-salut-comunitaria/programa-benestar-emocional-i-salut-comunitaria-a-lAPiC.pdf), refereix de manera explícita que el camp d’actuació serà la comunitat, i no faran atenció individual, orientació que compartim. L’atenció individual està contemplada des dels Centres de Salut Mental i el programa de suport a la primària. Per això ens queixem de la manca de directrius clares en alguns equips.
Marc Gómez said:
Des l’article fins els comentaris, considero que manca autocrítica.
Aquesta figura, la de RBEC, obviament es nova i encara ha de madurar, però crec que us equivoqueu quan comenteu que “treuen la feina de Treballadors socials i infermeria”. Em fa l’efecte que no sou conscients, que us heu desviat de les vostres funcions i heu realitzat tasques que no tocaven. Entenc que per manca de professionals, i us ho han endossat durant molt de temps. Per tant, en comptes de posar pals a les rodes, ajudeu a identificar accions claus, a les quals no hi arribeu, precisament perque NO ES la vostra feina.
I siguem honestos, un grup per deixar de fumar, no es psicoeducatiu, és una intervenció en adiccions, i més quan es passen instruments d’avaluació; un grup de dol obert i permanent en el temps, que genera dependència dels usuaris, tampoc es psicoeducació ni comunitaria, i a més a més, és iatrogènic, i un taller de memòra, és estimulació cognitiva (neuropsicologia), i cal fer-ho bé segons les necessitats de cada usuari (memòra a curt plaç, llarg plaç, ff.ee, atenció, etc).
De fet, l’evidència es que molts indicadors no només no han baixat, sino que s’han incrementat, així com la visita als ABS. Es tracta de donar èines als usuaris per a que no siguin dependents i hiperfrequentadors i no a la inversa.
Així doncs, abans de criticar, feu autocrítica. Soc conscient que manquen recursos sanitaris, pero el model ha de canviar, i s’han d’anar incorporant noves figures i professionals.
Anna said:
I no creus que fins ara els TSS amb bona intenció heu fet funcions que no us tocaven? Que pensarieu si els RBEC iniciessin tramits de dependència, discapacitat,etc? Que estan fent intrusisme, oi? Doncs els grups PSICOeducatius de patologia mental son competència dels professionals formats en això, és a dir, psicòlegs, psiquiatres, etc. Fins ara ho heu assumit vosaltres per falta de recursos però ara haurieu d’agraïr tenir el suport de professionals formats en això i no criticar-los des d’una mirada tan altiva. Penso que el vostre camí al principi tampoc va ser facil, per tant, no feu dificil el dels RBEC
Maria said:
Bon dia,
Al meu EAP tenim un Referent de Benestar Emocional Comunitari i m’agradaria respondre a aquest post des de la meva experiència.
Si que és cert que no se’ls han donat directrius però son professionals perfectament formats per dur a terme aquesta tasca i per oferir també intervenció individual. La majoria de perfils son Psicòlegs amb el Master de Psicologia General Sanitaria: els psicòlegs que trobem a la privada tenen aquesta titulació i oi que confiem i paguem per anar-los a veure? Doncs perquè afirmem que son professionals no preparats quan parlem de la pública?
Penso que atacar per atacar és fàcil. Els infermers hem fet tasques que no ens tocaven i per les quals no estem formats (grups PSICOeducatius, etc.). Ara tenim el professional i el despreciem? No creieu que caldria tenir psicòlegs de capçalera? Potser tot seria més fàcil a l’AP ja que descongestionaria totes aquelles consultes per malestar emocional que nosaltres no sabem respondre.
Deixem el parcel·lisme i comencem a obrir les mires. Quan els treballadors socials es van incorporar també pensàvem que eren uns intrusos i ara no se que faríem sense ells…
Penso que si no canviem el sistema i el pensament des de dins, poc evolucionarà la sanitat… donem suport als RBEC i deixem de pensar que ens volen prendre la feina, perquè el que volen és sumar i prou els hi està costant amb actituds com les d’aquest article.
llcipres said:
Metges i infermeres, son insubstituïbles.
llcipres said:
I Treballadores Socials, ben cert.
Adela said:
Totalment d’acord amb el que dius. La realitat no és el que exposa aquest article, completament esbiaixat. Molt lleig atacar a aquests professionals que han vingut a sumar, i a més, desde una mirada totalment parcial i focalitzada en els propis interessos i no en la salut. Es poden reivindicar els propis drets sense ferir a altres professionals
Julia said:
Me gustaría compartir mi gran decepción y tristeza al leer este tipo de críticas totalmente gratuitas que pretenden desprestigiar a un colectivo de compañeros, recién llegados, pero con los que se debería poder colaborar, trabajar y compartir. Ello simplemente por el miedo a verse desplazados cuando en ningún momento debe ser, ni es, así. No entraré a debatir sobre la cualificación profesional de unos u otros. Somos perfiles profesionales complementarios.
Por otro lado, entiendo que esta crítica del artículo no es algo generalizado, es simplemente una reflexión personal aunque no esté firmada. Por ello expongo mi total contradicción a la experiencia que yo misma estoy recibiendo por parte de mis compañer@s, enfermería, médicos, trabajadores sociales, nutricionistas… con los que colaboramos día a día. Manteniendo una relación tanto profesional como personal sin ningún tipo de problema, sin complejos de inferioridad, sin miedos… con compañerismo y profesionalidad. Aunque se entiende, que como parte del ser humano, es natural el miedo a lo novedoso, tener que afrontar el temblor de los cambios asusta hasta que vuelve la estabilidad.
Es más, me he sentido acogida, acompañada e impulsada a poder realizar mi trabajo, colaborando en ocasiones, encontrando mi sitio en otras. Si bien es cierto, el ritmo se ha establecido con más lentitud de la deseada, aunque debemos recordar, que además de una sexta ola en el camino, nos encontramos ante una profesión que parte de cero, un dibujo en blanco, un boceto, que entre todos vamos perfilando. Actualmente ya se ven todas las formas, la mayoría de ellas han cogido la inercia del movimiento. Ya está en marcha.