Etiquetes

, , ,

Imatge: Pixabay

Són reiterades les notícies (a la premsa, en el boca a boca, a les xarxes…) sobre professionals que treballen en els equips d’atenció primària (EAPs) sense la titulació que els correspondria. Als EAPs hi ha metges i infermeres de família sense l’especialitat (familiar i comunitària) i sense cap experiència ni formació en atenció primària.

L’excusa de mal pagador sempre és la mateixa: “no hi ha professionals amb la titulació corresponent, caldrà prestar el servei amb altres professionals”. Però aquesta “emergència” no té cap validesa quan la situació es repeteix any rere any. Si cal seguir contractant a professionals sense la titulació que els correspondria és per manca de planificació de les necessitats que té el sistema sanitari. I s’acosten temps d’empitjorament si ningú hi posa remei: molts professionals es jubilen els anys vinents.

S’imaginen per un moment que contractem per a fer de cardiòlegs (o anestesistes, o cirurgians, o…) a professionals que no ho són? Molts posarien el crit al cel, però, clar, ja se sap… fer de metgessa o d’infermera de família és “senzill”, qualsevol pot fer-ho. Algun gestor s’ha interessat pel que pensen les infermeres que provinents de l’hospital acaben treballant a l’atenció primària? Algun gestor ha preguntat a algun metge d’atenció secundària com li sembla de fàcil assumir la complexitat d’exercir com a metgessa de família?

La raó d’aquest desastre no és, però, tan sols la planificació. De fet, si recuperéssim infermeres i metgesses de família que treballen a altres àmbits (PADES, urgències, ESIC, i altres estructures d’atenció secundària) o altres països, probablement no tindríem cap mancança. Juan Simó documenta que La majoria de metges que acaben la residència no treballen a l’atenció primària de salut (APS).

El menyspreu, desprestigi i tracte poc curós que, especialment els darrers anys, s’ha prestat als professionals d’atenció primària justifica plenament que molts no hi vulguin treballar (o ni tan sols es plantegin triar l’especialitat d’infermeria o medicina familiar i comunitària):

  • Sistemàticament es permet el trasllat d’infermeres d’atenció secundària a atenció primària. Menyspreu pur.
  • L’atenció secundària pot contractar metgesses de família acabades de formar en unitats docents d’atenció primària sense cap limitació (per exercir a dispositius d’urgències o de suport, per exemple). Sovint se’ls ofereixen contractes amb major estabilitat i continuïtat que els que ofereixen els EAPs.
  • Molts EAPs segueixen mantenint contractes precaris i indecents: per dies, setmanes o mesos i, en el millor dels casos 6 mesos (sovint amb obligació d’assumir l’atenció continuada que altres no volen fer).
  • Mai es prioritza (en benefici dels ciutadans i dels professionals) la continuïtat de metgesses o infermeres en el mateix lloc de treball (fet cabdal per assegurar l’atenció longitudinal), ans el contrari, sovint es promou poder moure’ls com una baldufa i fer-los treballar en diferents llocs!
  • Quan algun professional obté plaça (concurs-oposició a l’ICS) pot tenir mil i un impediments per aconseguir treballar on desitjaria (i diuen que falten professionals!). I quan es vol desplaçar, la mateix cançoneta i les mateixes barreres.
  • A moltes professionals se’ls ha limitat l’accés a un determinat lloc de treball en relació a la seva situació de gestant.
  • Quan es fa un nou contracte s’intenta minimitzar els complements (DPO, dedicació exclusiva…), en un intent imprudent de disminuir costos (que acabem pagant amb escreix!).
  • Fa anys que no es substitueix no ja per incidències puntuals (una incapacitat temporal d’uns dies, per exemple) sinó fins i tot en casos de jubilació o malaltia de llarga durada. I mai s’ha fet una aposta decidida per dotar els EAPs amb suficients professionals com per a ser autònoms per assumir aquestes situacions sobrevingudes.
  • Fa anys que es disminueix el percentatge de places MIR de MFiC i no hi ha manera d’incrementar les d’infermeria. I, mentrestant, la taxa de metges d’atenció secundària creix 4 vegades més que la de metgesses de família i pediatres d’EAPs.
  • No hi ha cap política pública de prestigi social dels professionals d’atenció primària, ni de promoció de la seva presència a les universitats, ni de tenir cura dels residents.
  • Tampoc hi ha cap planificació (senzilla de fer) sobre les necessitats de professionals, ni sobre la promoció per a què tornin els qui van marxar a l’estranger (ni per evitar-ho)
  • En un moment en què molts treballadors actuals de l’APS estan a punt de jubilar-se no hi ha cap planificació del que es farà.

I en podríem seguir fent llista…

I diuen que comptem amb departaments de recursos humans, i fan cursos sobre gestió de recursos humans i sobre com tenir cura dels professionals…

Un arriba a pensar que, per tot plegat, caldria canviar el nom d’aquests departaments: s’han convertit en veritables promotors de la fugida de professionals… Són departaments de recursos (in)humans.