Etiquetes
Esta entrada ha sido traducida al castellano

La cura en si és difícil de conceptualitzar. La componen les accions transpersonals que pretenen ajudar a l’altre en el seu procés de salut o malaltia. La caracteritza la preocupació pel proïsme i el compromís amb aquest. La manera d’interactuar amb la persona que rep les cures implica solidaritat, confiança, interdependència i reciprocitat. L’ètica de la cura ens ajuda a contemplar les situacions de salut o malaltia més enllà del problema, des d’un marge més ampli que posa la persona en el centre. Les situacions viscudes durant la pandèmia fan perillar aquesta ètica de la cura. De vegades s’han descuidat les necessitats i preferències de la persona en detriment de complir al peu de la lletra els protocols.
El cas de la Paula, la jove que va ser reduïda amb violència després de patir una crisi d’ansietat que va provocar, sembla, cert enrenou per no poder ser acompanyada per la seva mare en la visita que tenia programada en un centre de salut, mereix reflexionar sobre això. Primer perquè ens allunya de la capacitat d’individualitzar la cura quan la persona és vulnerable. El cansament que els i les professionals sanitaris patim a causa de mesos treballant amb càrregues que excedeixen les nostres capacitats, no pot desembocar en la incapacitat per saltar-se la norma i identificar la particularitat de cada cas, però som humans i ens passa. El fracàs professional apareix i es manifesta quan perds el poder de persuasió de la paraula. Quan la responsabilitat cap a l’altre no té el diàleg i la participació dels dos. Quan tendim a aplicar el protocol de manera homogènia en comptes de veure la particularitat en cada cas. De tot això en som conscients i no ens deixa impassibles, sinó que produeix un patiment en els i les professionals que augmenta encara més la complicada situació que estem vivint. En el cas de la Paula, sortir-se del protocol hauria estat, possiblement, molt més efectiu per a tothom. La violència dels cossos de seguretat cap a una persona vulnerable, amb problemes de salut mental que implicaven en aquest cas certa dependència (necessitava la seva mare al costat per visitar-se) és motiu suficient per replantejar-nos moltes coses, entre elles, reflexionar sobre l’ús de la violència. Reflexionar, amb l’objectiu d’identificar quins tipus de violències tenen lloc en el nostre entorn de treball i en la comunitat a la qual atenem. Reflexionar també per identificar des d’on i cap a qui s’exerceix aquesta violència.
Continua llegint