Etiquetes
confidencialitat, estigmatització, incapacitat laboral, llibertat, malaltia mental, professionals, seguretat, violència masclista
Fa pocs dies sentíem a les notícies novament un cas de violència contra les dones exercida per homes. Però aquest cop, la notícia no és només la mort de la dona i suïcidi posterior de l’agressor. L’impacte de la mateixa no és que s’hagi perpetrat davant de la seva filla i una neboda, ambdues menors. Malauradament l’impacte mediàtic és perquè l’homicida era mosso d’esquadra, per tant amb accés a armes de foc, i el fet que hagués estat diagnosticat d’una malaltia mental, motiu pel qual restava de baixa laboral. Aquest cas, salvant les distàncies, ens porta al tràgic succés ocorregut fa un any i escaig, el famós cas de Germanwings, on un copilot de baixa laboral, també per malaltia mental va escollir estavellar voluntàriament el vol comercial que pilotava per suïcidar-se. Ambdós casos han servit per posar sobre la taula algunes qüestions prou greus com per aturar-nos i reflexionar sobre elles.
La descompensació o agudització del pacient afectat d’una malaltia, ja sigui aguda o crònica, ja sigui mental o orgànica, i el risc que suposen certes activitats laborals és quelcom que els metges ja sabem per la nostra activitat professional. Tots, hem viscut o viurem situacions que ens suposen un dilema ètic. Hi ha professions com la de conductor, metge, pilot, policia… que per la seva responsabilitat i conseqüències de les seves decisions suposen un risc pels altres i per un mateix si no es desenvolupen en condicions òptimes. Potser el sistema (i per descomptat els metges) no és perfecte o infal·lible però quan aquests casos es donen actuem amb professionalitat, aplicant criteris individualitzats en cada cas i tenint en compte els principis de bioètica universals com la no maleficència i la justícia, és a dir, fent prevaler els drets col·lectius per sobre dels individuals.