El 20 de setembre passat els i les professionals del CAP Bordeta-Magòria varen compartir amb veïns i veïnes del barri, a l’església de Sant Medir, un homenatge de comiat a les persones que van morir per COVID.
Hi van participar perquè l’atenció primària ha d’estar a prop de la seva població, perquè era necessari ajudar a reparar tant dolor i perquè volien aprofitar per acomiadar-se de manera col·lectiva de totes les persones que han mort al seu entorn i dir-los que “Us portarem sempre al nostre cor i us recordarem amb totes les anècdotes i vida compartida”.
Araceli Abilla, metgessa de l’equip, va ser l’encarregada del discurs de comiat i aquí us el deixem:
“Mai haguérem pensat viure això…” Aquesta frase l’hem sentit dir moltes vegades últimament. Gent que ha viscut una guerra i una postguerra ben difícils, que ha lluitat per una vellesa en pau i harmonia, per gent que han lluitat per tirar endavant negocis i projectes, per tenir seguretat i control del seu entorn, per gent que ha arribat fugint de la violència i la fam…. a TOTS, a tots aquest any ens ha capgirat les nostres vides, els nostres hàbits i els nostres costums. Ja res és igual.
I el CAP Bordeta-Magòria no podia ser menys. Els primers temps varen ser molt confusos. No se sabia gaire bé res del virus i la informació que arribava era escassa i poc aclaridora. En la nostra activitat diària observàvem que moltes de les premisses inicials i recomanacions generals no ens donaven resposta a la situació real de la gent, del barri, del CAP. El CAP, tan acostumat a ser el punt d’entrada del sistema sanitari, també es va convertir en un lloc d’entrada de la pandèmia. De fet ho vàrem saber ben aviat perquè un terç de la plantilla va caure malalta de COVID.
Els nostres objectius i les nostres tasques diàries era imprescindible canviar-les. Havíem de frenar l’expansió del virus i, per tant, evitar aglomeracions innecessàries. A l’àmbit institucional es va potenciar l’accés de consultes per via telemàtica i també la resolució telefònica. Hem hagut d’aprendre a fer-ho. No és fàcil, tan acostumats com estem al tacte i al contacte. Però ho hem de fer, i intentar ser igual de pròxims i efectius en el diagnòstic, seguiment i tractament de les persones.
De la prevenció i promoció de la salut, del control de crònics, passaven a l’atenció urgent presencial i domiciliària, seguiment de pacients infectats, control dels contactes, atenció al final de vida a domicili, control de les dues residències d’avis del barri (amb tot el desgavell que vàrem trobar), totes cures i tècniques d’infermeria que no es podien ajornar, tots els molts problemes de salut no COVID que havien quedat aturats per saturació hospitalària o senzillament esclataven enmig de la pandèmia.
Estàvem treballant a les trinxeres i estàvem construint, sense ser-ne del tot conscients, un mur de contenció. La por i la incertesa eren les nostres companyes de viatge diàries però també la força de l’equip, la solidaritat i la generositat. I la frustració i la impotència quan veies que la vida s’escapava de les mans i havíem d’acompanyar o decidir un final de vida digne, amb la veu trencada i els ulls plorosos comparties les penes dels familiars i les nostres pròpies penes. No ha sigut fàcil, no.
Amb aquest escrit volem aprofitar per acomiadar-nos de manera col·lectiva de tots els que han mort al nostre entorn. Us portarem sempre al nostre cor i us recordarem amb totes les anècdotes i vida compartida.
Volem també agrair a tots els veïns i veïnes de Bordeta, pel comportament exemplar, els ànims rebuts, les vostres veus i presència, a les associacions del barri i a tota la xarxa veïnal que ha fet possible que la nostra feina fos més fàcil perquè ha arribat amb més freqüència a persones amb soledat i vulnerables. Gràcies de tot cor. Vosaltres ens heu donat la força per evitar que tanquessin el CAP, perquè vàrem exigir estar aquí entre vosaltres. Gràcies de tot cor.
I bé, quin futur ens espera? No ho sabem. Podríem somiar i creure que totes les estructures socials, econòmiques i polítiques que han saltat pels aires amb la pandèmia (perquè ja estaven malament) canviaran i farem d’aquest món una societat millor per als nostres fills o néts…. tota crisi es pot considerar una oportunitat de millora. Les paraules estan molt bé, però si no ens hi posem cadascú de nosaltres no ho aconseguirem, i primer caldrà definir com a comunitat quin model volem i com ho fem.
Això de la “nova normalitat“ no sabem qui ho ha inventat però no sona gens bé, perquè primer s’ha de definir normalitat. La nostra realitat aquí i ara al CAP, i per tant al barri, és que encara circula el virus potser amb menys virulència però també perquè el coneixem millor i sabem moltes més coses d’ell i com actua i les molt diverses formes de manifestar-se, i tenim mitjans de diagnòstic ràpids.
La nostra manera de treballar ha canviat molt, sí, és veritat, ara fem moltes visites telemàtiques i telefòniques que ens permeten arribar a un ampli ventall de població i sobretot resoldre temes burocràtics que continuen ocupant una gran part del nostre temps. Les presencials es fan al CAP i a domicili, en realitat s’han fet sempre, però el canvi és que donem les hores nosaltres, de moment. Així evitem aglomeracions. Tot el que es pugui evitar, que per la part nostra no quedi.
No penseu que no us trobem a faltar presencialment, el tacte i el contacte tan propis de primària, és que no volem tornar a viure un infern com el passat. Us estimem.
A totes les famílies, amics i veïns una abraçada virtual.
Que l’Esperança, la Llum, i l’Amor ens acompanyin a tots. Gràcies
EQUIP D’ATENCIÓ PRIMÀRIA BORDETA–MAGÒRIA
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
FoCAP 