Etiquetes
Esta entrada se ha traducido a la lengua castellana, se puede encontrar al final.
L’espai de la cura a domicili de les persones amb autonomia reduïda*
* En aquest post no parlem de la cura dels infants i els menors
Figura 1. Esquematització de l’espai de les cures de les persones dependents. Font: elaboració pròpia. Percentatges de dones en cada grup de les cuidadores obtingut en: Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia 2008; Memòria de l’ICS 2018; Encuesta Población Activa, INE 2018.
La cura a la dependència i l’anomenada crisi de les cures no són temes nous. Potser el que és nou és la magnitud de la necessitat i que el FoCAP aborda per primera vegada un tema tan complex, les cures en sentit ampli, més enllà del que estrictament correspon a l’atenció primària de salut.
L’atenció i la cura de la vida, sobretot de les persones amb dependència, és un tema que continua sense assumir-se socialment i política al nostre país, queda relegat dins de les parets de la llar, de la individualitat. D’aquesta manera, es manté en un terreny privat i invisible i la societat esdevé sorda a les veus de les persones que necessiten ser cuidades.
La llei de la dependència del 2006 va ser un tebi intent d’assumir, des de l’estat, les necessitats i els desitjos de les persones dependents, però mai va estar dotada econòmicament de manera suficient i va ser truncada per la recessió, que la va limitar encara més en amplitud i recursos. I així, comptem amb uns serveis socials i públics pobres, insuficients i poc desenvolupats.
El nostre país té un model de cures mediterrani, propi dels països del sud d’Europa (Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia), que centra les cures en la família i en el qual els organismes públics tenen un paper molt reduït. Aquest model és molt diferent del dels països nòrdics, en els quals la provisió de les cures està majoritàriament en mans de les institucions públiques.