Espai de cures, espai de dones

Etiquetes

cures, dependència, dones, feminització, precarietat

Esta entrada se ha traducido a la lengua castellana, se puede encontrar al final.

L’espai de la cura a domicili de les persones amb autonomia reduïda*

* En aquest post no parlem de la cura dels infants i els menors

 

Figura 1. Esquematització de l’espai de les cures de les persones dependents. Font: elaboració pròpia. Percentatges de dones en cada grup de les cuidadores obtingut en: Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia 2008; Memòria de l’ICS 2018; Encuesta Población Activa, INE 2018.

La cura a la dependència i l’anomenada crisi de les cures no són temes nous. Potser el que és nou és la magnitud de la necessitat i que el FoCAP aborda per primera vegada un tema tan complex, les cures en sentit ampli, més enllà del que estrictament correspon a l’atenció primària de salut.

L’atenció i la cura de la vida, sobretot de les persones amb dependència, és un tema que continua sense assumir-se socialment i política al nostre país, queda relegat dins de les parets de la llar, de la individualitat. D’aquesta manera, es manté en un terreny privat i invisible i la societat esdevé sorda a les veus de les persones que necessiten ser cuidades.

La llei de la dependència del 2006 va ser un tebi intent d’assumir, des de l’estat, les necessitats i els desitjos de les persones dependents, però mai va estar dotada econòmicament de manera suficient i va ser truncada per la recessió, que la va limitar encara més en amplitud i recursos. I així, comptem amb uns serveis socials i públics pobres, insuficients i poc desenvolupats.

El nostre país té un model de cures mediterrani, propi dels països del sud d’Europa (Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia), que centra les cures en la família i en el qual els organismes públics tenen un paper molt reduït. Aquest model és molt diferent del dels països nòrdics, en els quals la provisió de les cures està majoritàriament en mans de les institucions públiques.

La feminització de les professions sanitàries crea una societat més justa i millora els sistemes sanitaris

Etiquetes

dones, feminisme, feminització, salut, vaga feminista

Esta entrada se ha traducido a la lengua castellana, que podeis encontar a continuación.

Amb motiu del 8 de març “Dia internacional de les dones” hem volgut sumar-nos a les reivindicacions dels diferents col·lectius que lluiten per transformar la societat des del feminisme. Com a dones i treballadores del sistema sanitari us regalem aquest post que esperem que compartiu amb el vostre entorn.

La feminització de les professions sanitàries és un problema o una gran oportunitat? El passat mes de gener el Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León va presentar un estudi demogràfic dels metges d’aquesta comunitat autònoma. En ell constataven que a totes les províncies, les dones representen dos terços dels professionals mèdics. El 65% del total en les professionals menors de 55 anys són dones, proporció que s’inverteix en les franges d’edat superiors a 55 anys (on el 64% són homes). Aquest fet, que es dóna en general en les professions mèdiques a totes les CCAA (2 de cada 3 col·legiats són dones) i en molts països (el 70% de les treballadores de la salut als EEUU són dones), no hauria tingut major transcendència si no fos perquè els señoros del Consejo assenyalaven la feminització de les professions mèdiques com un problema pels serveis sanitaris, causat per la tasca de cures que fem les dones, i els permisos per la criança dels fills.

Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

Etiquetes

baixa laboral, dones, drets, embaràs, mutues laborals, salut laboral

La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

El càncer de mama amb ulls de dones metgesses

Etiquetes

càncer de mama, dones, llacet rosa, llenguatge, mamografia, mercat, pensament positiu

Recentment, i coincidint amb el mes del càncer de mama, s’ha publicat al diari de la sanitat una sèrie de 4 articles d’opinió que volem ressaltar. Quatre dones i metgesses ajunten les seves veus, de manera coral, per reflexionar sobre conceptes actualment dominants en la cultura del càncer de mama (CM):

Obre la sèrie Mª José Fernández de Sanmamed amb una reflexió en primera persona sobre la decisió de participar o no en el programa de cribratge de CM. L’article «Vaig dir no a fer-me les mamografies i avui tornaria a dir no» es basa en l’evidència disponible, segons la qual participar en els programes de diagnòstic precoç no allarga la supervivència de les dones als deu anys. A més, de cada mil dones a qui es fes mamografies periòdiques durant deu anys, només s’evitaria que en morís una per CM. Però cent patirien una falsa alarma, i el que és més greu, cinc serien objecte de sobrediagnòstic i tractades innecessàriament. Rebrien cirurgia i radioteràpia, i a vegades quimioteràpia (es calcula que de cada mil dones cribrades es realitzen tres tumorectomies i dues mastectomies innecessàries). El procés de malaltia i els efectes dels tractaments deixen cicatrius visibles i invisibles permanents en les dones.

Mamografia: és hora de repensar el cribratge?

Etiquetes

càncer de mama, cribratge, dones, mamografia, medicalització, mortalitat, prevenció, sobrediagnòstic, sobretractament

Mamografia: és hora de repensar el cribratge?

Article de Blanca de Gispert publicat a Diari de la sanitat el dia 11-05-17

La creença que qualsevol activitat dirigida al diagnòstic precoç o al cribratge és beneficiosa està àmpliament estesa entre la població i també entre bona part dels professionals sanitaris. Que ens facin una anàlisi o una prova quan estem sans, per detectar malalties abans de temps, sembla que no pugui ser dolent i que, com a molt, ens pugui oferir l’avantatge de diagnosticar-la i tractar-la a temps. Tanmateix, l’experiència ens ha demostrat que això no sempre és així i amb els anys s’han hagut d’abandonar o limitar l’ús de moltes pràctiques preventives que s’ha vist que no eren beneficioses o els riscos de les quals superaven els seus eventuals beneficis.

En l’àmbit de la medicina, cada vegada és més habitual escoltar veus que alerten dels riscos de la medicalització dels problemes de salut i del sobrediagnòstic i el sobretractament que aquest fet implica. Vivim en un entorn i una cultura on la mercantilització de la salut és una tendència creixent i on qualsevol activitat relacionada amb la salut es considera objecte de mercat. Un excel·lent article, publicat en aquest mateix diari, es feia ressò d’aquest fenomen i exposava com s’està mercantilitzant de manera desmesurada la salut de les dones. En aquest context, les activitats preventives i els cribratges són un altre terreny adobat que fàcilment és, i ha estat, objecte de medicalització.