El 15 i 22 d’abril tindrà lloc aquest curs organitzat pel CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) al qual el Focap dona el seu suport.
Es tracta d’un curs per oferir recursos i mitjans per millorar la qualitat del sistema públic de salut dirigit a la ciutadania i professionals que participin en els Consells del Sistema Sanitari. Per incidir políticament i socialment a transformar i millorar l’actual model de sistema sanitari és necessari entendre la seva complexitat i revisar sobre quins valors volem que es sustenti per prestar una atenció equitativa i de màxima qualitat.
Nota: S’ha sol·licitat el reconeixement de crèdits docents per a les professionals que hi participin.
Les conseqüències de la pandèmia de COVID19 tenen un gradient social que cada cop es fa més evident. El virus sí que entén de classes socials i les persones empobrides emmalalteixen més i amb més gravetat. Per això les mesures per controlar la pandèmia no poden ser exclusivament sanitàries o restrictives.
En aquest sentit resulta molt il·lustratiu aquest article (Mapa de la COVID-19 a Catalunya, barri a barri) elaborat per El Crític i Storydata amb les dades de la pandèmia acumulades des del juny on arreu de Catalunya es repeteix que els barris amb rendes per càpita més baixes i més densament poblats són els més afectats. Infrahabitatge i infratreball estan sent factors clau en la transmissió del virus.
Si les causes de les causes són socials, la resposta a la pandèmia ha de ser també social, a més de sanitària. Sense garantir l’alimentació i l’habitatge, sense protegir els llocs de treball quan les persones emmalalteixen o han de complir una quarantena, sense agilitzar alternatives habitacionals per fer un correcte aïllament, la resposta sanitària sempre serà insuficient i tardana. Centrar el discurs i l’acció en la responsabilitat individual i en la culpabilització deixa desprotegits als col·lectius més vulnerables i és ineficaç. És possible un altre enfocament per abordar la pandèmia, un enfocament salutogènic centrat en la salut comunitària, l’apoderament i la participació activa de la comunitat. Aquest enfocament és el que proposa l’Alianza de Salud Comunitaria en aquest manifest (COVID 19: Una respuesta comunitaria para una pandemia social), que subscrivim, i també l’Agència de Salut Pública de Barcelona quan demana al govern de l’Estat a través d’aquesta carta aturar els desnonaments que afecten de forma directa la salut de les persones i agreugen els efectes devastadors que està tenint l’onada social de la pandèmia. El FoCAP ha subscrit la carta, juntament amb altres entitats.
L’atenció primària ha fet front a la pandèmia per COVID19 essent ignorada tant en la planificació de la resposta com en la seva gestió inicial, malgrat ser el nivell que ha donat tota l’atenció al 80% dels afectats i qui ha derivat a l’hospital la majoria dels casos que han precisat ingrés.
En aquest context, una de les majors fonts de sobrecàrrega, insatisfacció i patiment per les metgesses de família ha estat (i està essent) la gestió burocràtica de les baixes laborals. Tota la flexibilitat de què han estat capaços els hospitals i l’atenció primària per transformar la manera de proveir l’atenció s’ha traduït en la màxima miopia i rigidesa en el sistema de baixes laborals, sobrecarregant les metgesses de família de manera injusta i despietada.
Quin paper hi estan jugant l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM; Inspecció Mèdica dels Serveis Públics de Salut en altres territoris) i les mútues laborals (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social, MATEPSS) en aquesta crisi? Cap. Només la inhibició i l’entorpiment. Continua llegint →
Les darreres dècades els països més desenvolupats han presentat una tendència a disminuir la mortalitat i millorar l’esperança de vida i la salut de les poblacions de manera contínua. Però, els darrers anys aquesta millora contínua ha patit un estancament i fins i tot un retrocés amb un canvi a pitjor d’aquesta tendència en alguns països. Un dels factors més importants que han estat relacionats amb aquests canvis és l’augment de les desigualtats socials associat a la crisi econòmica, que ha produït un deteriorament de les condicions de vida, laborals, d’habitatge, etc., que afecten sobretot a la població més vulnerable.
Recentment al Diari de Sanitat es comentava una controvèrsia generada a la comunitat científica i difosa als mitjans de comunicació arran d’un estudi publicat sobre l’augment de la mortalitat a l’Estat espanyol associat amb les mesures d’austeritat preses pel govern com a resposta a la crisi. Continua llegint →
En Daniel Martínez García, R1 de Medicina Familiar i Comunitària a la Unitat Docent de Barcelona Ciutat, ens envia un article sobre sistemes sanitaris, retallades i determinants socials de la salut, del que ens fem ressó. Benvingut un R1 a l’espai del FoCAP, desitgem poder-nos apropar a molts més metges residents. Aquest mateix document ha estat publicat a Diagonal i a Directa
Deia Rudolf Virchow, metge alemany del segle XIX: “La medicina és una ciència social i la política no és més que medicina a gran escala”. És a dir, tot i el paper fonamental que té el sistema sanitari en l’abordatge agut de moltes malalties, per sobre de tot el que determina la salut de la població (salut pública) són les condicions en què viu: la precarietat en els contractes, la jornada laboral, la seguretat al lloc de treball, el subsidi d’atur i altres serveis de protecció social, l’exposició a agents tòxics, tenir un habitatge digne, l’accés a una alimentació de qualitat i a aigua potable, etc. La crisi capitalista està arrasant les conquestes en el sistema sanitari i la salut pública. La salut dels treballadors està en greu perill.
Entrevista a Mª José Fernández de Sanmamed, sòcia del FoCAP, a El País. Llegeix-la completa
“….. María José admite que durante la crisis se ha optado por medicar más de lo necesario dolencias cuya curación estaba lejos de los fármacos. “Los profesionales de la salud no hemos sido suficientemente claros al decir que la crisis, la austeridad y las contrarreformas han provocado un severo problema de salud pública”. Apunta que cada caso de depresión o tristeza relacionado con el contexto socioeconómico que llegaba a las consultas lo han ido solucionando sobre la marcha. “No estamos juntando la práctica con la teoría. Si hubiésemos estado teorizando y ahora juntando la práctica, estaríamos avanzando mucho en cómo intervenir. No hemos sabido salir de la inercia del discurso que llevábamos anteriormente”, apostilla.
“Si los determinantes de la salud más importantes son sociales, las soluciones han de ser sociales”, repite. Y parece que por fin empiezan a llevarlo a la práctica. “Estamos poniendo en marcha grupos de reflexión y acción para ver cómo actuar de forma diferente con la gente que tienen síntomas y sufrimiento emocional por estrés, paro, crisis de vivienda… Dar una respuesta que no sea un fármaco. La prescripción social, que es recetar que visiten entidades como la PAH si tienen problemas de vivienda, o acudir a grupos de ayuda o de parados son algunas alternativas”