En plena crisis de la pandemia, mi hermana y yo decíamos: «Si mamá se pone mala ¿qué hacemos? No vendrá nadie, ni la atenderán». – Dolors. Resident d’un poble de Catalunya. Entrevistada per Amnistia Internacional.
Amnistia Internacional (IA) ha presentat l’informe «La otra Pandemia. Entre lo abandono y el desmantelamiento: El derecho a la salud y la atención primaria en España» en el qual analitza l’impacte que ha tingut la gestió de l’atenció primària (AP) durant la pandèmia de la COVID-19 en el dret a la salut de la població, a les Comunitats de Madrid, Castilla-La Mancha i Catalunya. Per a la investigació han utilitzat l’anàlisi documental, entrevistes amb 49 professionals, 30 persones usuàries o acompanyants, i 4 persones expertes en gestió, economia de la salut i gènere, i ha comptat també amb la col·laboració de diverses entitats socials i professionals, entre les quals, el FoCAP.
AI justifica l’elecció de l’AP com objecte d’estudi per la seva importància en la millora de la salut de la població i perquè, recollint la Declaració d’Astanà, l’AP és la pedra angular d’un sistema de salut sostenible i de cobertura universal, i per tant l’enfortiment de l’AP és l’enfocament més inclusiu, eficaç i efectiu per a millora de la salut de les persones, així com del seu benestar social.
Es tracta d’una exhaustiva anàlisi del comportament de l’AP, centrant-lo en la disponibilitat i la gestió dels recursos de cada comunitat, els grups de població que s’han vist més afectats i l’experiència dels professionals. L’informe destaca com un important problema les barreres d’accés a l’AP que s’han instaurat i que han patit de manera desproporcionada les persones amb malalties cròniques, amb malalties mentals, les persones immigrants i les dones.
Fa dues setmanes que s’ha iniciat la vacunació de la COVID-19 als CAPs. Ja era hora que es comptés amb l’atenció primària i estem contentes de poder oferir la vacuna a una ciutadania que està patint intensament les conseqüències de la pandèmia, especialment les persones més vulnerables que són les que ara estem vacunant. No es pot pensar a fer una campanya massiva de vacunació sense comptar amb l’atenció primària, amb les infermeres que porten anys fent altres campanyes massives de vacunació, professionals que coneixen cada pacient i les seves cuidadores, les seves circumstàncies i limitacions.
Ara bé, hi ha hagut un problema greu de planificació i de recursos i d’informació a la població que ha cararegat els CAPs amb centenars de trucades diàries preguntant pel procés de vacunació. Entenem que la planificació està condicionada per l’arribada de vacunes que depèn de factors externs, però, tot i això, tot plegat ha sigut precipitat i els equips han rebut “per sorpresa” i amb indicacions canviants, l’arribada de les vacunes. Com passa massa sovint, ens vam assabentar per la premsa del que estava passant i havíem de fer, tanmateix ja ens hi hem acostumat. I amb l’excusa de donar autonomia als CAPS per organitzar la vacunació com millor creguin, s’hi ha traspassat una responsabilitat que no depèn únicament dels equips i que hauria de recaure en l’àmbit institucional. Cada cop que s’encomana una tasca als equips d’atenció primària s’hauria de preguntar: què necessiteu per fer la tasca que us encomanem ara i que organitzareu vosaltres?
Con las palabras llegan las lágrimas. Lágrimas que se multiplican porque estaban dentro, contenidas y bien apretadas. Lágrimas que afloran porque nos identificamos plenamente con lo que escuchamos en aquella sala. Lágrimas que ahora las mascarillas nos permiten llorarlas con más facilidad.Medicinadefamiliaconvoz propia
La pandèmia (i la resposta social i sanitària que se li dóna) està provocant altes cotes de patiment en els i les professionals de tots els àmbits assistencials. Al llarg d’aquest temps han operat diversos factors causals de patiment, que han anat evolucionant i canviant. Durant els primers mesos va dominar el desconcert, la por a allò desconegut, la incertesa sobre la malaltia o el temor al contagi. Darrerament, podrien tenir més pes els elements de tipus estructural i organitzatiu del sistema sanitari i social, com són la insuficiència de recursos, la no preparació per a les següents onades, el canvi constant de criteris o la transformació del funcionament dels equips. L’impacte social i econòmic de la pandèmia sobre bona part de la població és un factor addicional de patiment per a molts de nosaltres. Les mesures de suport que han posat en marxa les diferents administracions no contraresten els efectes en l’atur o la pobresa. I sens dubte, hi compta el cansament físic i mental per treballar durant molt de temps amb altes demandes, sensació d’impotència i el fet de no veure el final del túnel a curt termini. L’atenció primària de salut (APS), com la part del sistema més sensible als canvis epidemiològics i com la part més feble del sistema sanitari, ha patit, està patint, d’una manera especial.
En definitiva, tenim moltes raons per estar cansats i sentir-nos malament. Cal dir, però, que no tothom ho està vivint de la mateixa manera. Hi ha elements de caràcter personal que condicionen el grau de patiment, així com la capacitat de resistència o d’adaptació.
El mes d’octubre, unes companyes del FoCAP vam portar a terme una trobada per parlar de tot això, acompanyades per una psicoanalista que ens va escoltar i dinamitzar la reunió. La conversa ens va permetre transitar juntes algunes de les experiències i emocions viscudes durant els mesos de la pandèmia. Ara ja fa quatre mesos d’aquella trobada i estem en un altre moment, tenim vivències i sentiments probablement diferents. Malgrat aquesta distància de temps, creiem d’interès compartir les reflexions perquè molts dels elements mantenen actualitat i ens remeten a una situació que, en definitiva, no és tan llunyana i la seva empremta encara és dins nostre.
En aquesta entrada compartim una síntesi del que es va parlar aquell dia, que de ben segur pot ser representatiu del que pensen i senten molts dels nostres companys. Hi trobareu una primera part que recull vivències i sentiments, i una segona part més analítica i propositiva.
És un lloc comú parlar de l’atenció primària (AP) com a ventafocs del sistema. A l’espera que la fada la transformi en la princesa que enlluernarà tothom, l’AP, com la Ventafocs, segueix sent l’escarràs del sistema. S’adapta i assumeix totes les tasques que se li encomanen. Es va estirar com un xiclet per a fer les baixes dels treballadors/res sensibles i es va esmolar com un bisturí per a diagnosticar, seguir i discriminar els casos greus de COVID durant la primera onada de la pandèmia. S’ha demostrat que és un element cabdal per a la salut de la població i el funcionament de la sanitat i la societat, fent una feina poc valorada pels diferents actors del sistema sanitari i poc visibilitzada pels mitjans de comunicació, però imprescindible.
Ara, amb l’atzucac de les eleccions, la societat torna a necessitar l’AP. Les eleccions al Parlament han estat convocades, suspeses i posteriorment reactivades i estan generant molts dubtes entre les 75.000 persones que han de formar les meses electorals. Estem en plena tercera onada, hi ha por al contagi i això pot fer que la demanda d’informes de salut per a demanar l’exempció de la mesa electoral sigui molt més alta del que és habitual. S’hi han d’afegir els certificats mèdics oficials per a les persones dependents o discapacitades que volen exercir el seu dret al vot per correu, que també es farà des de l’AP.
Una de les nostres atribucions és fer informes sobre la salut de les persones ateses, que tenen el dret a demanar-lo. Fer un informe on constin els diagnòstics, però no determinar si una persona és apta o no per a formar part d’una mesa electoral. La Junta Electoral és qui ho ha de determinar o decidir qui ho ha de fer i a partir de quins criteris. El problema dels informes en general ve quan des d’organismes de l’administració, centres educatius, empreses, bancs i en general qualsevol entitat, es necessita acreditar quelcom relacionat amb la salut i es demana un informe del metge o metgessa de capçalera. Teniu una llista exhaustiva d’exemples (alguns bastant pintorescos) a l’annex 3 del document del FoCAP de febrer de 2019 “Accions per abordar el malestar dels professionals de l’APS“. La pandèmia ens n’ha portat de nous, com la demanda d’informes per a justificar que no calia portar mascareta. Es va haver de fer una circular aclarint que no s’havien de fer.
Les darreres setmanes han estat d’un cert descans i també de reflexió. A la junta del FoCAP s’ha produït un debat, via correu electrònic, sobre si l’atenció primària de salut (APS) ha col·lapsat o no durant els mesos d’epidèmia. La pregunta és polisèmica i les respostes no són fàcils ni unívoques. Ens ha semblat d’interès compartir en el blog el contingut del debat, que com veureu és ric i ple de matisos, de valoracions subjectives, punts de vista diferents i alhora complementaris, que en tot cas poden contribuir a un millor coneixement i comprensió d’aquesta complexa i diversa realitat que és l’APS.
– És una pregunta recurrent: «Ha col·lapsat l’APS?», i fins ara hem contestat que no. Però, haver deixat de fer coses necessàries és equivalent a col·lapsar? O que es diagnostiqui menys, o que no hi hagi accés a visita amb el metge i la infermera, o que no es contesti a una consulta a «la meva salut». O que es tardi una setmana a tornar una consulta telefònica… o que hi hagi baixes laborals per esgotament del personal…? Si no, què entenem per col·lapsar?
– El que està passant a molts equips és una manera de col·lapsar, els valors de l’APS han desaparegut, els professionals estan alienats i la població desatesa. La responsabilitat fonamental, per mi, és d’una planificació que al llarg dels anys ha malmès tant l’estructura (física i de personal) i el paper de l’APS en el sistema que ha afectat la professionalitat dels treballadors. Amb aquest panorama no es poden esperar lideratges potents i amb criteris clars. Sí, els professionals tenim part de la responsabilitat, però exigir que els professionals (amb el suport d’una part de la població, que acostuma a ser la que menys altaveu té) mantinguem l’APS és excessiu o, si més no, s’ha demostrat inútil.
– Si hem deixat de fer el que ens tocava per forces de causa major (no donàvem l’abast) hem col·lapsat. Hem deixat de ser nosaltres per ser una altra cosa, mig succedani mig gestió COVID a «lo precario». Igual que els hospitals a la primera onada. Encara que treballéssim més que mai i intentéssim fer-ho el millor possible cadascuna de nosaltres, el sistema va col·lapsar. I s’ha de dir.
– Més que col·lapsar, l’APS ha embogit… (en una accepció poc respectuosa pels qui pateixen problemes de salut mental). A mi em preocupa relativament el que hem deixat de diagnosticar si mantinguéssim l’accessibilitat i la longitudinalitat. Igual força coses de les que hem deixat de diagnosticar no calien… Però, probablement, caldria analitzar bé les dades i potser no és tan greu… Els cardiòlegs diuen que ha disminuït el diagnòstic d’infarts. Com s’interpreta? El mateix amb els ictus: n’hi ha hagut menys? Tenim ara més seqüeles de les previstes per ictus? Respecte al càncer: en alguns casos patirem retards que poden empitjorar el pronòstic, cert. Però segurament també hem deixat de diagnosticar melanomes que no calia diagnosticar, neos de pròstata que evolucionaran bé, neos de mama, de pulmó o de pàncrees que seguiran el mateix curs que haguessin tingut. Tenim pitjors resultats en control de lípids i glicades (de difícil interpretació perquè en molts casos són per manca de petició d’analítica, no perquè tinguem clar que el control és pitjor). D’altra banda, hem medicalitzat menys problemes quotidians, petits problemes mentals, hem demanat menys PSA iatrogènics, hem fet moltes menys analítiques d’utilitat dubtosa.
Si tot el que hem deixat de fer fos negatiu seria que som “massa” importants per a la salut de la població. I el cert és que ho som poquet… Ho és molt més la pobresa, evidentment. Per tot plegat, admetent que en alguns casos empitjorarà el pronòstic d’algunes persones pels retards, segueixo pensant que el pitjor és com s’abandona la gent sense metgessa/infermera de referència. Però acceptaré, quan es publiquin (o jo les vegi, igual ja s’han publicat), les dades de l’empitjorament de la salut de la població pels retards. No és seriós dir que el “simple” retard és sempre dolent. Segurament trigarem temps a saber-ho i, probablement serà difícil saber-ho amb certesa.
En tot cas, per cert, si algun savi surt a dir que “la primària ha deixat de….” serà bon moment per dir-li: “veu com la primària és molt important que estigui ben forta…» Sense oblidar el que ha deixat de fer la secundària (però això són figues d’un altre paner…).
Clar que hem col·lapsat (i els hospitals també). La diferència està en on posem el nucli del col·lapse:
En coses físiques que hem deixat d’abordar (suposadament infarts, ictus, control de diabetis….
O en què “definitivament” hem deixat d’atendre cada metge i infermera de família els seus pacients (longitudinalitat) i hem malmès l’accessibilitat.
Jo el posaria en el segon, perquè el primer em temo (però no ho sé del cert) que no és molt important i potser era quasi inevitable (com ho era que els hospitals retardessin cirurgies) i, en canvi, el segon em sembla de mal arreglar i amb pitjors efectes a mig-llarg termini i no calia malmetre’l.
La COVID-19 està posant contra les cordes l’atenció primària de salut (APS) i qüestionant el seu futur. De fet, però, la pandèmia en sí només hi té una part de culpa. La resta cal atribuir-la al dèficit estructural en equipaments i personal que s’arrossega des de fa anys, i a les mesures organitzatives dels equips que es prenen des del mes de març i que no s’han revertit. Tancament de CAP i consultoris, dràstica reducció de les vistes presencials, agendes úniques per tasques, pèrdua de professionals referents, i altres, són mesures que encara estan presents en molts centres. Professionals i ciutadania reclamem des de fa temps la tornada a la «normalitat», si més no, deixar enrere l’excepcionalitat que es va imposar els primers mesos de la pandèmia.
La realitat no és la mateixa en tot el territori, en alguns llocs les visites presencials s’han recuperat de manera raonable, però en d’altres encara és una assignatura pendent. Es diu que no tornarem a tenir el que teníem, que alguns canvis es quedaran per sempre. Probablement serà així després de la sacsejada pandèmica. Però, com ha de ser la «nova normalitat»? Sobre quines bases s’ha d’edificar? L’actual moment no deixa de ser una oportunitat per repensar i reconstruir l’APS, partint d’allò que ens diu l’evidència. No necessitem invents improvisats, només es tracta de portar a la pràctica el millor coneixement. Actualment hi ha formes d’organització diverses i això no és negatiu, mostra les particularitats de cada lloc, si bé no sempre responen als criteris que defineixen l’APS i a vegades es va cap a una atenció distant, despersonalitzada i dispensaritzada.
La situació és molt fràgil, el sistema trontolla, les necessitats de la població són molt altes i les professionals estan molt cansades. En aquest estat crític es precisen bones orientacions per sortir-ne amb èxit, és a dir, que l’APS representi el paper que li pertoca en el sistema i la societat. És un repte que emplaça els i les professionals, però de manera primordial les administracions públiques implicades.
Recentment, la Direcció assistencial d’atenció primària i a la comunitat de l’Institut Català de la Salut està presentant als equips d’atenció primària (EAP) un esborrany de document titulat Recuperem i enfortim l’Atenció Primària, recomanacions per a la represa. Aquest document aposta de manera decidida per «recuperar la presencialitat, la longitudinalitat i l’accessibilitat, per garantir i ampliar el contacte directe amb els nostres pacients, necessari per al diagnòstic i seguiment de problemes de salut, en un entorn de centres segurs i oberts». En l’apartat de propostes de millora es fa referència a aspectes assistencials, organitzatius, espais i tecnologia, professionals i ciutadania. El document marca objectius ben definits per a la recuperació de l’APS basats en l’accessibilitat, la longitudinalitat, la capacitat de resposta, la presencialitat, i la distribució de tasques dins de l’equip.
LES ENTITATS SOTASIGNANTS ENS DIRIGIM AL GOVERN DE LA GENERALITAT, A LA CONSELLERIA DE SALUT I AL CONSORCI SANITARI DE BARCELONA (INTEGRAT PER LA GENERALITAT I L’AJUNTAMENT DE BARCELONA) MANIFESTANT QUE:
Se’ns ha acabat la paciència
La pandèmia que estem patint ha posat de manifest les debilitats del nostre Sistema Sanitari Públic i les greus conseqüències de les privatitzacions i retallades que els últims anys se li han infligit des del govern de la Generalitat. Conseqüències que s’estan manifestant amb més crueltat a l’Atenció Primària (AP), que ha patit les retallades més dures. I a aquesta AP ja molt castigada i amb profundes deficiències estructurals se li ha afegit la sobrecàrrega que suposa el control de la pandèmia en la comunitat, les residències i les escoles.
El normal funcionament de l’atenció de qualitat a les persones amb malalties habituals no COVID està desapareixent amb greus efectes per a la salut de les persones. I si, com diuen els experts, la pandèmia va per llarg i el seu control correspon a l’AP, no solament es col·lapsarà sinó que morirà. Podrà resistir la situació actual uns mesos amb un cost elevat, però és insostenible a curt-mitjà termini. I hem de tenir present que si cau l’AP caurà tot el sistema sanitari públic català.
Actualment moltes de les característiques que defineixen una AP de qualitat estan sent severament posades en qüestió. En primer lloc l’accés als centres i als professionals s’ha trencat, tothom pot veure les cues a les portes del centres, persones grans i malaltes suportant la calor, la pluja i ara ja el fred, les línies telefòniques estan col·lapsades, hi ha gran demora perquè et tornin la trucada i les visites presencials estan sovint bloquejades. El nostre dret a la confidencialitat es veu trencat en ser preguntades al carrer i davant de tothom Què li passa? Per què ve?…
Hi ha CAP que davant l’elevada demanda s’han organitzat fent agendes úniques per a tot l’equip en comptes d’agendes per a cada metgessa i infermera que atén els seus pacients. Aquesta forma d’organització trenca una de les característiques més importants de l’AP “La figura dels professionals de referència que donen atenció longitudinal, és a dir els que assisteixen al llarg del temps a les persones que els pertoquen”. S’estan limitant molt les visites presencials, donant-se situacions d’atenció telefònica-telemàtica en casos en que la presencialitat, l’exploració i la interrelació professional-pacient es fa imprescindible.
D’altra banda els i les professionals estan esgotats física i emocionalment, desesperats i desbordats, amb gran part del seu temps ocupat en fer burocràcia ineficaç. Alguns estan renunciant a la seva feina en veure impossible fer-se’n càrrec per més temps. Cal destacar que cada vegada més la població es refugia en els serveis privats que segueixen fent la seva activitat normal sense assumir cap responsabilitat respecte la pandèmia.
Davant d’aquesta situació les entitats signants reclamem un pla immediat per a l’AP que garanteixi la qualitat de l’atenció i recuperi les característiques que li són pròpies: l’accessibilitat per a tothom; la relació continuada amb el seus i les seves professionals de referència; l’abordatge integral de les necessitats COVID i no COVID, i la coordinació efectiva amb altres nivells especialitzats i hospitalaris.
En conseqüència, reclamem al govern de la Generalitat, a la Conselleria de Salut i al Consorci Sanitari de Barcelona l’adopció de les següents mesures urgents:
Finançament
Pressupost adequat i revisable que suposi al menys el 25% (actualment és del 14,7%) del pressupost total destinat a sanitat, tal com recomana l’Organització Mundial de la Salut.
Avui diferents moviments en defensa de l’Atenció Primària així com entitats veïnals, professionals i ciutadania hem llençat la campanya #JoDenuncio. Després de set mesos de crisis sanitària mundial, creiem que és indispensable que la població conegui quines són les causes que dificulten en aquests moments l’accés de la població a les seves professionals d’Atenció Primària de referència. La pèrdua de longitudinalitat i la limitació d’accessibilitat als Equips d’Atenció Primària no són provocades per les persones que treballem als CAPs sinó per les decisions polítiques que s’han anat prenent fins ara i som conscients que si no es reverteixen, les conseqüències en termes de salut en la nostra població seran devastadores. Conscients que el moment és crític, sol·licitem accions concretes que reverteixin la situació actual. Mentrestant, seguirem denunciant públicament totes i cadascuna de les decisions polítiques que posin en risc la salut de les persones que atenem.
Durant la crisi de la COVID-19 els tècnics i els governants han hagut de prendre decisions de forma precipitada basant-se en l’escàs coneixement del virus i del seu comportament, informacions incertes i dades incompletes. S’han comès errors en la gestió epidemiològica atribuïbles a les característiques de la situació, a la manca d’experiència en gestió d’epidèmies i a la dificultat per obtenir materials. Són errors explicables i en certa manera inevitables. Ara bé, la gestió assistencial de l’epidèmia, desoint les recomanacions d’organismes internacionals que demanen reforçar l’atenció primària (AP) i els sistemes de salut pública (SP), no té disculpa possible. S’han pres decisions equivocades que han afectat la capacitat de resposta del sistema sanitari amb conseqüències molt greus. Una d’elles ha estat atorgar un paper central al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) en aquesta crisi, ampliant les seves funcions. Això no és un error per desconeixement o precipitació, sinó una política estratègica i meditada del Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut).
Però què és el SEM? Per què se li dóna tant poder?
El SEM és una organització del sector públic del CatSalut adscrita al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Es va crear l’any 1985 per millorar la resposta a les emergències que ocorrien a la via pública o fora dels centres sanitaris, i el 1993 es convertí en una empresa pública amb el 100% de capital del Servei Català de la Salut (actual CatSalut). La seva naturalesa jurídica és d’empesa pública en forma de societat anònima i té com a únic accionista el CatSalut. A l’actualitat compta amb una complexa estructura organitzativa, el gerent és l’Antoni Encinas, nomenat el 2018. L’empresa té una plantilla de 700 professionals de la medicina, la infermeria, l’administració, tècnics, i directius. Segons l’última memòria publicada, del 2017, la despesa produïda va ser de 296 milions d’euros, dels quals 45 milions es van destinar a despeses de personal i 236 milions a pagar prestacions de serveis a proveïdors privats.
Una trajectòria conflictiva
El SEM ha estat protagonista en les notícies per freqüents «irregularitats» en la gestió de les contractacions amb empreses privades. Continua llegint →
Compartim l’entrevista feta a la Nani Vall-llossera, membre del FoCAP, al diari digital Crític.
A l’inici de la crisi sanitària de la Covid-19, el Departament de Salut i molts mitjans de comunicació van posar el focus en la situació que s’estava vivint als hospitals de Catalunya, en la saturació a les UCI i la manca de respiradors. Aquesta mirada “pretesament ‘hospitalocèntrica’” va deixar en un segon pla les condicions en què l’atenció primària es veia obligada a atendre una bona part de les persones infectades. Així ho valora Nani Vall-llossera (Barcelona, 1977), metgessa de família, treballadora al CAP del Bon Pastor des de fa 13 anys i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), col·lectiu que va presidir del 2015 al 2019. Amb ella parlem del paper que ha tingut l’atenció primària en la gestió de l’epidèmia, de les retallades en la sanitat, de les privatitzacions i de les desigualtats que s’han posat de manifest durant aquesta crisi, i que fan que les xifres de contagis “tinguin un fort gradient social”.
Com has viscut l’epidèmia com a metge de primària?
Ara sabem que durant els mesos previs a la crisi vam detectar un excés de casos de grip que realment eren Covid-19, però en aquell moment teníem una definició epidemiològica que no ens permetia fer bé el diagnòstic. En tot cas, quan es van detectar els primers casos, la resposta inicial que va donar el sistema sanitari va ser només i pretesament hospitalària, amb la falsa idea que tots els pacients amb coronavirus s’estaven visitant a l’hospital. Però, mentrestant, els casos no etiquetats com a Covid-19 els estàvem visitant a l’atenció primària. Ens va deixar molt perplexos que només es visibilitzés l’hospital com a lloc on acudir, i el telèfon d’emergències com l’únic lloc al qual recórrer si se’n tenien símptomes. Això va fer que, d’entrada, els hospitals i el 061 es col·lapsessin, perquè no va ser fins a finals de març que es va començar a dir a la gent que truqués als CAP. I una altra cosa que hem fet durant tots aquests mesos ha estat l’acompanyament al final de la vida i l’atenció a les residències, però ho hem fet sense recursos. El meu CAP ha destinat l’horari d’una jornada i mitja d’un metge i d’un infermer a atendre la situació a les residències, i això ha estat tret del personal de l’equip. És important que ho fem, però no pot ser sempre a cost zero. Els hospitals van mobilitzar un munt de gent, des de jubilats fins als estudiants que tot just havien acabat les carreres, i, en canvi, què passa amb la primària? Ha estat la gran oblidada. En aquesta crisi hem fet molt, tot el que hem pogut, però podríem haver fet més si el marc fos un altre.
Una enquesta impulsada per la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família, per Marea Blanca, pel Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i per la plataforma Rebel·lió Atenció Primària detectava que en l’atenció primària hi havia hagut un major percentatge de treballadors que havien desenvolupat símptomes del coronavirus que als hospitals. En canvi, percentualment, el personal dels CAP era el que havia tingut menys oportunitats d’accedir a les proves diagnòstiques. De fet, alguns professionals de la primària heu denunciat que, a l’inici de la crisi, no teníeu equips de protecció.
És clar, és que es feia la lectura que nosaltres no estàvem visitant casos de coronavirus quan sí que ho estàvem fent, i moltíssim. La complicació del que ha passat era altíssima, i els protocols anaven canviant cada dia perquè la situació epidemiològica també era canviant, però en la primària anàvem tard. Al principi, a les consultes visitàvem amb les condicions i les neteges de sempre, com si ens trobéssim en una situació de normalitat. I, fins i tot quan es va assumir que nosaltres també estàvem visitant casos de la Covid-19, els materials de protecció van trigar molt a arribar. Això va fer que les primeres setmanes caiguessin malalts molts professionals de la primària. I què passava? Ho notificaven al seu CAP i els posaven en una llista d’espera per fer-los la PCR diagnòstica. En alguns casos trigaven més d’una setmana a fer-la. En canvi, als hospitals, persona que es posava malalta, persona a la qual li feien la PCR l’endemà, i a la tarda ja en sabia el resultat. Això ho hem viscut com un greuge, perquè no hem estat igualment atesos.
Això és un exemple d’aquesta resposta ‘hospitalocèntrica’ que es va donar a l’inici. Es volia tancar l’atenció primària i concentrar els professionals als hospitals, als hospitals de campanya, o en CAP més grans. Això va desencadenar una reacció entre els professionals que reclamàvem que ens havíem de quedar als barris, prop de la gent, que l’atenció a la Covid-19 havia de ser descentralitzada i que calia mantenir una porta oberta per a tot allò que no fos el coronavirus. Com es va demostrar després, la primària és important perquè pot resoldre la gran majoria dels problemes de la gent, però també per assegurar que l’hospital pugui funcionar bé. Fa aquest paper de “filtre” perquè a l’hospital puguin arribar els pacients que més es poden beneficiar d’una tecnologia i d’uns procediments que són necessaris només en alguns casos, perquè, si els apliques a gent que no els necessita, el potencial de fer mal és molt alt. I això s’ha fet evident arran d’aquesta pandèmia.
Però s’ha explicat que la majoria dels infectats, al voltant del 85%, eren casos asimptomàtics o de simptomatologia lleu i moderada, i que, per tant, no requerien un ingrés hospitalari. Aquesta estratègia ‘hospitalocèntrica’ s’ha modificat al llarg de la crisi?
decisions de forma precipitada basant-se en l’escàs coneixement del virus i del seu comportament, informacions incertes i dades incompletes. S’han comès errors en la gestió epidemiològica atribuïbles a les característiques de la situació, a la manca d’experiència en gestió d’epidèmies i a la dificultat per obtenir materials. Són errors explicables i en certa manera inevitables. Ara bé, la gestió assistencial de l’epidèmia, desoint les recomanacions d’organismes internacionals que demanen reforçar l’atenció primària (AP) i els sistemes de salut pública (SP), no té disculpa possible. S’han pres decisions equivocades que han afectat la capacitat de resposta del sistema sanitari amb conseqüències molt greus. Una d’elles ha estat atorgar un paper central al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) en aquesta crisi, ampliant les seves funcions. Això no és un error per desconeixement o precipitació, sinó una política estratègica i meditada del Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut).
