La desesperança de l’espera

Etiquetes

burocràcia, coordinació, llistes d'espera

L’Atenció Primària té com a funció principal ser l’eix vertebrador del sistema. És el mantra que portem sentint durant tota la pandèmia COVID. Però durant aquests més de dos llargs anys, ens hem trobat que hem assumit un munt de tasques derivades de la COVID i hem deixat de fer moltes d’altres que sempre havíem fet i són l’essència de la nostra especialitat. Els nostres companys dels hospitals també han fet canvis en la seva manera de treballar, han incorporat també les trucades telefòniques com a manera d’atendre pacients i han limitat tant o més que nosaltres l’atenció presencial. Alguns d’ells en els moments de més impacte de la malaltia sobre els hospitals han fet atenció directa de la patologia independentment de l’especialitat que tinguessin. D’altres han revisat protocols i procediments de la seva especialitat per omplir els buits de l’activitat assistencial demorada. Molts d’ells han redistribuït les tasques amb poca coordinació amb l’atenció primària que si no estava fent proves COVID, estava vacunant o seguint les directrius que de forma erràtica anaven aterrant. El fet és que amb l’arribada abrupta de la COVID es van deixar de fer moltes visites programades i moltes d’elles han caigut en l’oblit i mai més han estat reprogramades.

Assistim en aquests moments des de l’Atenció Primària a unes llistes d’espera per accedir a especialitats focals com mai abans havíem viscut. La volguda i sempre esperada desburocratització de la nostra especialitat s’ha vist colpejada per un sistema que pretén que totes les visites que es van perdre, es tornin a demanar. Si totes aquestes visites ja estaven programades, és d’entendre que estaven indicades, i que revalorar aquesta indicació de nou representa una càrrega de treball que no hauria de recaure sobre l’Atenció Primària. Més de 741.000 catalans estan en llista d’espera per un procediment mèdic, ja sigui una intervenció quirúrgica, una prova mèdica o visitar un especialista hospitalari. Són les pitjors dades de tota la sèrie històrica que s’inicià el 2003.

Barbara Starfield una gran dona que va dignificar l’Atenció Primària

Etiquetes

accessibilitat, atenció primària de salut, B. Starfield, coordinació, globalitat, longitudinalitat, sistemes sanitaris

Les malalties no són entitats biològiques que existeixen a part dels individus. L’orientació dels sistemes sanitaris basada en una visió global de la persona no només és biològicament més correcta sinó que és més efectiva, més eficient, més segura, i més equitativa.

És moment que els metges d’atenció primària prenguin el lideratge d’aquest canvi de paradigma i portin l’atenció sanitària cap a on cal que vagi: atendre i cuidar els pacients i les poblacions en lloc d’atendre i tenir cura de malalties.

Barbara Starfield, 1932-2011

El passat 10 de juny va fer sis anys que Barbara Starfield va morir. Sis anys també que hem deixat de tenir-la personalment amb nosaltres, en les visites que periòdicament feia a Barcelona i en les quals ens transmetia els seus coneixements i idees amb generositat.

Sis anys que ens va “abandonar” i que hem deixat de gaudir de la seva saviesa, però també de la seva persona. Barbara Starfield (BS) era generosa i gens competitiva, tendra, humil, oberta a les opinions dels altres i molt accessible, atributs que sovint caracteritzen les grans dones.

Treball social, intimitat i confidencialitat

Etiquetes

atenció primària de salut, confiança, confidencialitat, coordinació, informació, intimitat, serveis socials, treball en xarxa, treballadors socials

Escrit d’Encarna García López, treballadora social, i Mª Mercè Rico Busquets, treballadora social i membre de la junta directiva de FoCAP.

Ara, com sempre, és l’hora d’avaluar i de fer projectes nous. Penso i no puc reprimir un mig somriure. Recordo com si fos ara la reforma de l’atenció primària de salut del 1985, l’ inici de les àrees bàsiques de salut i del treball interdisciplinari amb metges de família, infermers, treballadors socials, odontòlegs, llevadores i personal administratiu amb el repte d’integrar l’atenció preventiva, curativa, rehabilitadora, psicosocial i la promoció de la salut comunitària. L’atenció es va centrar en la persona i el seu entorn i es va abandonar la visió exclusivament curativa d’abans. Es va ampliar la xarxa d’atenció sanitària i es va complementar amb centres sociosanitaris i hospitals d’aguts de diferents nivells de complexitat.

Després de la posada en marxa dels altres dos pilars de l’estat de benestar: les pensions (garantint les prestacions econòmiques en la seva modalitat contributiva i no contributiva) i l’educació, que esdevé un dret de l‘infant, a l’any 2007 s’aprova la darrera llei de serveis socials. És la culminació d’un llarg camí que ens va portar des de les prestacions benèfiques als col·lectius i/o persones amb pobresa a un sistema de serveis socials que es presenta com un dret subjectiu de caràcter universal. Cal garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, el manteniment de llur autonomia personal, el desenvolupament de les capacitats personals i el respecte per la dignitat. Es formen equips multidisciplinaris formats per treballadors socials, educadors, treballadors familiars i tècnics en diversitat. Introdueix la Cartera de serveis socials com l’instrument per a garantir als ciutadans l’accés a les prestacions i, juntament amb la llei de desembre del 2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones amb dependència, estructuren el que es va anomenar quart pilar de l’estat de benestar.

Més evidència sobre l’impacte de l’atenció primària

Etiquetes

accessibilitat, atenció primària de salut, cobertura, coordinació, copagament, despesa, equitat, hospitalitzacions evitables, mortalitat, salut

Gestión clínica y sanitaria ha publicat un resum de l’article

Europe’s Strong Primary Care Systems Are Linked To Better Population Health But Also To Higher Health Spending 

amb un comentari de Ana Rico i Juan Gérvas, que pel seu interès reproduïm:

Ha transcurrido más de una década desde la última evaluación empírica comparada del impacto de una AP fuerte en Europa (2), que cubría 18 países y tan sólo resultados en mortalidad. El artículo es por ello el primero en evaluar de modo comparado y conjunto el impacto de una AP fuerte en toda Europa sobre aspectos críticos del sistema como el gasto sanitario y su evolución, las hospitalizaciones evitables, las desigualdades en salud o la satisfacción con la AP. El trabajo es ambicioso y riguroso y se basa en un análisis empírico amplio y sensato que permite demostrar el impacto positivo de varias dimensiones independientes de una AP fuerte sobre la sanidad y la salud. Coincide en ello con trabajos previos que fijaron las bases de la fortaleza de la AP a través de unos pocos criterios claros y consensuados: 1/ cobertura universal con regulación gubernamental, 2/ distribución de los recursos según necesidades de la población, 3/ oferta de servicios muy variados y 4/ bajos o inexistentes copagos (2) (3). En este trabajo se amplían los indicadores de la fortaleza a casi un centenar; aunque para cerca de la mitad sólo se dispone de evaluaciones subjetivas de un número reducido de expertos (1). Ello lleva a que el listado de países con una AP fuerte sea en algunos casos discrepante al obtenido en trabajos previos(1) (2). Otro problema es que la asociación entre AP fuerte y mayor gasto se basa en un coeficiente de regresión de magnitud baja (0,153), en ausencia de correlación entre variables o evidencia gráfica de la bondad del ajuste. El análisis agregado lleva además a maquillar grandes problemas como el desmantelamiento de la AP en Reino Unido (4), con el abandono de la clínica por los médicos generales titulares, dedicados al “negocio”; la contratación de médicos y de enfermeras para cumplir con indicadores de rendimiento (y de pago); y la agrupación de listas de pacientes personales en una lista global del centro de salud (5).

Ana Rico. Científica Titular, Escuela Nacional de Sanidad, Instituto de Salud. Carlos III, Madrid.

Juan Gérvas. Médico general jubilado, Equipo CESCA, Madrid.

Seguir comptant llits forma part del segle passat

Etiquetes

atenció continuada, atenció primària de salut, coordinació, despesa, hospitals, urgències

 

 

L’article España, a la cola de Europa en camas de hospital por habitante publicat a El País fa referència a un un informe publicat recentment pel Ministerio de Sanidad on es comparen diferents sistemes sanitaris dels països de la UE.
Com assenyala l’economista consultat, els llits d’hospital per habitant no són un bon indicador de la qualitat d’un sistema sanitari ni de la salut de la població. El mateix passa amb altres indicadors tradicionalment utilitzats i que sovint apareixen en les reivindicacions legítimes de la ciutadania que vol defensar un sistema nacional de salut universal i de qualitat i que també són esgrimides pels polítics i gestors, quan les xifres els són favorables. La despesa sanitària com a percentatge del PIB pot estar ben o mal utilitzada en benefici de la salut de la població; la salut percebuda es pot veure influenciada per factors aliens a la salut.

L’important, en el segle XXI no serà el nombre de llits (ni el d’intervencions, ni molt menys el d’hospitals…) sinó el nombre de solucions donades a les necessitats dels ciutadans. Com a ciutadà m’és igual tenir menys llits d’hospital, si m’asseguren un dispositiu assistencial capaç d’operar-me d’apendicitis si ho necessito i d’atendre correctament, en el meu domicili (per què no..?) el postoperatori.

Que un malalt passi unes quantes jornades “ingressat” a urgències no és tolerable i cal donar-hi solució, però cal fugir del simplisme a l’hora d’explicar el col·lapse de les urgències hospitalàries. Potser hi té a veure:

• el tancament de punts d’atenció continuada en l’atenció primària,
• l’incentiu per donar altes hospitalàries precoces,
• l’absència de metge d’atenció primària de referència durant el període estival per la nul·la contractació de substituts durant les vacances,
• el cas omís a les recomanacions dels metges de capçalera respecte a les necessitats d’atenció dels pacients en altres nivells assistencials,
• la manca de coordinació i comunicació reals i efectives entre l’atenció primària i els hospitals i la resta de dispositius i recursos sanitaris,
• el trencament de la universalitat de l’atenció que deixa les urgències com a única porta per l’atenció sanitària de molts ciutadans
•  i altres factors que s’han de tenir en compte a l’hora de buscar respostes.

El que sí és un desastre sanitari, per la salut dels ciutadans i pel mateix sistema, és haver abandonat l’idea d’una atenció basada en l’atenció primària per una atenció basada en les urgències.