A finals de novembre de 2022, en el context de la negociació dels pressupostos en Sanitat després de la sindèmia de 2020 i diferents mobilitzacions per la sanitat pública a la resta d’Espanya, la Intersindical, el Sindicat de Metges de Catalunya (MC) així com la Mesa Sanitaria Sindical[1], van anunciar la convocatòria de vaga de les professionals sanitàries de l’ICS i de la xarxa concertada per finals de gener de 2023.

Finalment, es van produir aturades, principalment, entre els dies 24, 25 i 26 de gener, confluint els diferents sectors que possibiliten un estat de benestar: educació, salut i moviments socials. Les diferents convocatòries de vaga incloïen reivindicacions en les condicions laborals i retributives, com també objectius de caire sistèmic com ara el 25% del pressupost de salut per a l‘AP i la sostenibilitat del sistema públic de salut.

El resultat pel que fa a sanitat: l’obtenció d’una taula de treball, de caràcter bilateral i pactada  exclusivament entre el Departament i MC (un sindicat mèdic),  per continuar pensant.

Les taules de treball, en aquest cas, posen de manifest dues situacions. La primera és decebedora: mostra la incapacitat d’anàlisi i la poca formació dels responsables polítics de l’administració, donat que ja són conegudes les estratègies de planificació per obtenir una millor salut poblacional. Si ja es coneixen, només caldria aplicar-les. La segona és temuda: si s’han format en allò que reporta millors resultats en salut i que, a més, fa el sistema sostenible, llavors l’únic motiu de la inacció és l’interès particular o partidista en el desplegament de les polítiques públiques.

Són els sindicats els qui han de proposar mesures concretes? És responsabilitat del càrrecs polítics electes o de les direccions gerencials? D’aquests últims esperaríem un coneixement profund dels sistemes de salut i cadascun dels seus beneficis per tal de poder distribuir els recursos de manera òptima. Dels primers, la força per exigir-los.

L’única organització sanitària que fa viable el sistema sanitari com el coneixem és el basat en l’atenció primària, i perquè això pugui ser així cal que les seves figures nuclears -administratives sanitàries, treballadores socials, infermeres i metgesses- puguin desenvolupar la seva feina -i només allò que és la seva feina, per tal que tingui valor- de manera coordinada i dimensionada a les necessitats de cada població. 

Però tornem a les aturades i, possiblement, a un dels orígens del seu fracàs en la resposta obtinguda: la convocatòria fragmentada. Des de l’anunci de novembre, cadascun dels sindicats oferia unes demandes sense la visió necessària de conjunt. És pertinent que hi hagi grups sindicals que vetllin per col·lectius concrets, perquè hi ha realitats particulars de cada estament que requereixen reivindicacions específiques. No obstant, si la reivindicació de la vaga, per part de MC, reclamava accions “sobre la degradació de la sanitat pública […] per garantir la supervivència del sistema, que es veu <<greument amenaçat>> per la <<desafecció dels professionals mèdics>> i la <<nul·la capacitat de captar i retenir les noves generacions de facultatius>>” aleshores cal que l’enfocament no sigui particular sinó sistèmic.

Seria un error diagnòstic pensar que els motius de la degradació de la sanitat pública és el menysteniment d’un col·lectiu particular o que les dificultats per captar o retenir noves generacions de facultatius (tant metgesses com infermeres) sigui únicament una qüestió econòmica. La desafecció per la professió desenvolupada, almenys a l’atenció primària, ve donada per la impossibilitat de desplegar el seu valor coordinador, accessible, integrador i longitudinal. Per suposat, aquest paper requereix d’una retribució econòmica ajustada al seu impacte en la societat i al grau de responsabilitat en salut.

Per altra banda, i per no caure en el parany de creure que la salut de la població passa només per les mans dels equips d’atenció primària i hospitalària, recentment un article d’opinió al BMJ  recordava que cal posar en dubte la utilitat de l’increment dels pressupostos en salut quan les causes de les causes queden desateses. I encara una mirada més local, el 7SETmanal es feia ressò d’un estudi realitzat a Barcelona que destacava l’estabilitat en la bretxa d’esperança de vida per nivell educatiu durant els anys 2004 a 2018.

Són noves aquestes situacions i propostes? Són només recordatoris del que ja sabem. I a força de reclamar particularitats, perdrem el conjunt. Com a mínim en sanitat, és necessària la unitat sindical donat que la nostra feina està interconnectada i, per tant, calen les millors condicions per cadascun dels estaments, reclamades de manera coordinada. Si aquesta evidència no és possible, potser seria el moment de plantejar la creació d’un sindicat de l’Atenció Primària, on quedessin reunits tots els estaments, per tal d’exigir allò que ens beneficia a totes.

Així doncs, les reivindicacions haurien d’anar orientades en la posada en valor de la tasca particular i coordinada de tots els estaments, sense limitar el nombre de visites sinó possibilitant l’organització interna dels equips per tal que cadascú faci la seva funció; eliminar, basant-nos en la seguretat del pacient, les pràctiques o estructures que no hagin demostrat ser efectives; retribuir la jornada laboral completa com a assistencial, sense divisions entre assistència i formació, per inexistència d’aquesta última; i que les places d’infermeria i medicina als centres d’atenció primària fossin ocupades únicament per part d’especialistes en atenció familiar i comunitària per tal d’assegurar la qualitat assistencial.   

És en aquesta direcció que haurien d’anar les futures i necessàries mobilitzacions, ja que són les que donaran valor a la feina realitzada per part de les professionals i enfortiran el sistema sanitari. Si la responsabilitat que volen assumir els sindicats és la de reclamar les millors condicions per les professionals caldria que fessin un replantejament de les demandes per no córrer el risc de convertir-se en figures irrellevants pel que fa a la possibilitat de canvi i, malauradament, deixar a totes les professionals sanitàries sense veu.

Hem de poder confiar que tothom farà el millor per la majoria, si no, fallarem repetidament.

[1] Formada per Infermeres de Catalunya, CATAC-CTS-IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC i la Coordinadora Obrera Sindical (COS), CSIF, PSI i CSI.