Etiquetes

, ,

Des del FoCAP ja fa uns anys que alertàvem d’una necessària reflexió prèvia a la implantació de noves iniciatives per gestionar l’atenció domiciliària, les altes precoces i l’hospitalització a domicili. Sobretot perquè aquestes iniciatives tornaven a estar fora de l’Atenció Primària.

Ara per ara, la hospitalització a domicili sembla ser un pastís que atrau multiplicitat de candidats amb els quals repartir-la. No fa gaire, l’hospital Vall d’Hebron presentava el seu nou flamant servei i recentment el diari de la Sanitat feia el mateix divulgant el del Parc Sanitari Pere Virgili.

En les pròximes setmanes, un nou dispositiu, en aquest cas organitzat dintre del que s’anomenen equips d’atenció residencial (EAR), es desplegarà como a prova pilot de l’hospitalització domiciliària de MUTUAM. I ho farà a l’àmbit Metropolità Sud de la Regió Sanitària de Barcelona. Crida l’atenció que després de les experiències prèvies de MUTUAM amb l’atenció residencial durant la pandèmia, on van desaparèixer i van ser els professionals de l’AP els qui van assumir la cura de les persones institucionalitzades, ara se’ls ampliïn les seves competències dintre de l’àmbit de l’atenció domiciliària. Crida també l’atenció que aquesta assignació hagi estat a dit i sense concurs previ.

Alguns dels objectius que planteja el projecte d’hospitalització domiciliaria MUTUAM són: evitar ingressos hospitalaris, escurçar els dies d’ingrés a l’hospital i gestionar coordinadament l’atenció sanitària entre l’AP, l’AE i l’Atenció hospitalària. L’evidència diu que una AP longitudinal redueix la mortalitat, els ingressos i les visites a urgències. En un paradigma desitjablement primarista  seria l’AP  l’encarregada de coordinar tota l’atenció que ha de rebre la persona malalta, considerant-la l’eix del sistema sanitari. Una altra concessió que se li fa a aquest nou dispositiu és poder  sol·licitar ingressos directament a centres sociosanitaris si fos necessari fer-ho. Totes sabem les dificultats que tenim les metgesses i infermeres de primària per poder gestionar un ingrés d’aquest tipus. L’equip de professionals de l’hospitalització a domicili MUTUAM estarà format per geriatres/metges de família i infermeres i realitzaran procediments terapèutics com: administració d’oxigenoteràpia, tractament amb nebulitzacions, ECG, cures complexes o recanvis de PEG/SNG entre d’altres. Sembla ser que la dificultat per contractar a metgesses i infermeres per treballar als EAP no és la mateixa que perquè treballin als EAR. En definitiva,  apareixen amb un rol de substitució del que es podria fer a l’AP, dotant-los de recursos que s’han negat a l’AP.

Per tal de poder ser atès/a en aquest servei, cal que existeixi un cuidador o cuidadora principal capaç d’assumir les cures del pacient, així com tenir un domicili amb condicions higièniques adequades, fet que suposa un biaix de selecció injust i pervers. Aquests requeriments afavoreixen les desigualtats i poden afavorir la llei de cures inverses. Per altra banda, la sobrecàrrega que suposa per les cuidadores assumir les cures a domicili implica un altre biaix important, en aquests cas de gènere.

Un altre criteri d’inclusió és que el domicili estigui dintre de l’àrea d’influència, sempre que es compleixi una isòcrona de 30-40 minuts. Aquest criteri d’inclusió sorprèn i entenem que va lligat al compliment d’un dels indicadors d’avaluació del projecte: el temps de resposta del recurs. Els indicadors d’avaluació son únicament quantitatius (usuaris atesos, altes, destí dels usuaris, temps mig d’ingrés, nivell de complexitat i patologia) i en cap cas recullen les preferències de les persones ateses, ni el grau de satisfacció d’aquestes. Sort que allò de posar al pacient al centre està sempre present en el discurs dels gestors. De la mateixa manera que el cost-efectivitat que, en aquest cas, està per veure, ja que no tenim informació del cost d’aquest servei.

No és fútil ni intranscendent el fet d’haver de rebre a casa visites de professionals desconeguts, si més no, genera desconcert. Afegir professionals que facin tractaments a domicili, no és el mateix que fer una atenció domiciliària. L’atenció domiciliària realitzada pels professionals de referència, aquells que coneixen i han acompanyat a la persona i a la seva família prèviament i dintre d’un context comunitari va més enllà. Augmentant els recursos a l’AP per poder atendre millor a les persones a domicili no seria necessari crear aquests dispositius. Que no es faci ens planteja la següent qüestió: per què es deriva pressupost a entitats alienes a l’AP per fer activitats que podríem i hauríem de realitzar nosaltres? I una altra: qui o què hi ha darrere?

Aquestes iniciatives contradiuen les afirmacions que l’AP és l’eix del sistema. La flamant cartera de serveis de l’AP diu que aquesta serà l’encarregada de fer “la coordinació i lideratge dels dispositius territorials que donen serveis als pacients pluripatològics, com per exemple: PADES, hospitalització a domicili i d’altres”. No hi ha ningú al comandament que vetlli per la coherència i faci complir aquesta cartera de serveis? Què es diu des de la Direcció estratègica d’AP del Departament de Salut? Qui valida els nous dispositius des del CatSalut?

Abans d’incorporar iniciatives que debilitin l’AP dintre del Sistema Públic de Salut  i que comportin derivar recursos de pressupostos que haurien d’anar a la l’AP, estaria bé reflexionar si el nou dispositiu compleix o no amb el que anomenaríem el test primarista. Si el nou dispositiu debilita o trenca la longitudinalitat, l’accessibilitat als serveis, la globalitat/integralitat en l’atenció o la coordinació entre serveis des de l’AP, llavors la iniciativa en qüestió no hauria d’implementar-se. No pot ser d’una altra manera si el model que volem és un sistema sanitari basat en una AP com a porta d’entrada al sistema, forta i habilitada per desplegar tota la seva capacitat.