Etiquetes

, , ,

Daniel Popper (The Morton Arboretum. Illinois)

Una tarda d’un 18 de novembre, a l’Ateneu Enciclopèdic del Raval, vam confluir professionals de l’AP, de la salut mental, gestors, ciutadania i activistes socials, en un debat obert i profund al voltant del tema que ens va portar a totes i tots al carrer Reina Amàlia. En una sala plena, i sense barreres entre les ponents i les assistents, les paraules i les idees van fluir amb facilitat i la connexió es va produir amb rapidesa. Entorn les paraules centrals “escolta” i “presencialitat” es va construir un fil de pensament comú que s’ancorava en les experiències assistencials i les vitals, la voluntat de cura i els patiments biopsicosocials, i també culturals, que s’entrellacen en consultes, domicilis i espais comunitaris.
Les ganes de veure’ns i enraonar després de mesos de no fer-ho es van fer paleses durant tota la tarda. I de compartir allò que tenim dins i que sembla que de mica en mica es va esvaint en els “nous models” assistencials que es proposen. En acabar es van demanar més actes com aquell, més debats, més “àgores”, més espais compartits amb diferents visions i des de diferents angles d’observació.
L’especificitat de l’atenció primària (AP) va quedar ben reflectida en moltes veus i paraules en un espai que convidava a la subversió. No podem reproduir tot el que es va dir, que va ser molt, però ens quedem amb un diàleg entorn la manera d’escoltar i la rellevància que té el cos en l’acte assistencial.

L’àgora s’acaba d’obrir i Araceli1, la moderadora, inicia el debat amb la pregunta:

Considerant l’escolta com una de les principals habilitats i una tasca activa en l’atenció i vincle assistencial, quina diferència hi ha en el fet d’escoltar del/la professional sanitària? Què és el que ell/ella escolta, que és molt important, tal vegada complex, però no convé dur-ho al/la psicòleg/a? Quins aspectes de l’escolta només poden ser escoltats des dels/les professionals d’AP?

Antonia2: Des de la consulta escoltem històries de vida, malestars imprecisos, i a partir d’aquesta escolta has d’esbrinar la demanda que et fan que moltes vegades ni el mateix pacient coneix, sap. A vegades és complicat, però conèixer l’entorn és essencial… El coneixement de les seves històries de vida, els seus condicionants (si viu sola, dols, dolors, si està a l’atur, si està fent front a un desnonament…) permet escoltar i entendre d’altra manera.

Això es veritat, però, vols dir que això no ho pot fer també un psicòleg?

Antonia i Pepita3: Sí, però nosaltres ho tenim millor, perquè moltes vegades hem anat al seu domicili, hem vist i comentat les fotos de casaments, batejos, jubilacions… que té a l’aparador. I a més, també moltes vegades som les professionals de referència de més membres de la seva família.

Sí, és veritat, portes avantatge al psicòleg, però aquest també pot tenir aquest mateix coneixement sense veure les fotos, a través de la narrativa del pacient. Què us sembla?

Meritxell4: Antonia tu estàs parlat de l’atenció longitudinal als pacients al llarg del temps pels mateixos professionals de referència d’AP. Crec que és molt important, aquesta dimensió és pròpia i única de l’AP. Els especialistes focals, és a dir, que s’ocupen d’unes malalties concretes, poden tenir continuïtat en la relació (una persona amb càncer de mama pot ser visitada sempre per la mateixa oncòloga) però només per la patologia que li pertoca, però no per tot el que afecta la salut d’aquesta persona.

I això passa també amb l’especialista en salut mental, veritat? Atendrà a una persona per les patologies de l’àmbit psicològic, però no ho farà per una pulmonia, posem per exemple.

Meritxell: Així és, la longitudinalitat i la integralitat són dimensions pròpies i úniques dels/les professionals clíniques de l’AP. Però, una vegada aclarit això a mi m’agradaria moure’m a un altre aspecte. Nosaltres hem d’estirar el fil des d’allò que els porta a consultar, des d’una demanda explícita que es va desenredant i co-construint per arribar al nus del problema, que moltes vegades està implícit, i això només es pot fer des del vincle, també construït al llarg del temps.

Vols dir que les persones que acudeixen al psicòleg ja han pensat i treballat, elles o amb el professional que deriva, el motiu de consulta i ja ho han situat a l’àmbit psicològic?

Trini5: És que les persones no sabem què ens passa, sabem que estem malament però no sabem per què, no tenim una explicació pel que ens està passant. I els professionals d’AP ens han d’escoltar de forma oberta, amb tots els camps oberts (el biològic, el psicològic, el social, l’espiritual…). I només des d’una escolta oberta i personalitzada les persones ens sentirem legitimades, acollides, compreses i segures.

Aurora6: Quan atenem el malestar emocional a les consultes d’AP no fem de psicòlegs, sinó de metgesses i infermeres d’AP, és part de la nostra feina.

El malestar emocional no s’expressa només amb paraules. De fet, haver d’expressar-ho amb paraules és una limitació per moltes persones que no en tenen, de paraules (perquè són de poques paraules, o per raons culturals o de llengua o de nivell d’instrucció… o perquè els costa de posar paraules). Sovint s’expressa amb el gest o la mirada, o el silenci o el cos. I s’escolta també amb el gest, la mirada i tocant el cos.

Poder reconèixer la persona en el seu cos és un privilegi de l’AP (que no tenen els professionals de la Salut Mental) que ajuda a escoltar i a alleugerir el malestar emocional. Qui no ha fet les preguntes més delicades darrere de la cortina, en el moment de més intimitat amb el cos?

Potser per això és tan important la presencialitat, perquè posem els cossos (professionals i pacients), perquè podem escoltar a través del cos.

Fotografia de Roser Marquet

I així, a poc a poc, a través d’aquest diàleg obert entre professionals i ciutadania es van anant desfent les troques i es va anar teixint l’encaix de boixets de l’escolta, una escolta que a l’AP té molt fils entrellaçats per tal de construir unes puntes de coixí meravelloses. Un privilegi especial per l’AP, i per nosaltres com a professionals, que enriqueix l’escolta.

1 Psicòloga, psicoanalista
2 Infermera d’atenció primària
3 Treballadora social d’atenció primària
4 Metgessa de família
5 Activista social
6 Metgessa de família

Bibliografia

  • Fernández de Sanmamed Mª José, González Yolanda, Mazo Mª Victòria, Pons Gemma, Robles Iago, Serrano Elena, Teixidó Araceli, Zapater Francesca. Al voltant del model d’atenció a la salut mental a l’atenció primària de salut. Barcelona. Fòrum Català d’Atenció Primària. 2020.
  • Baza Mikel, Serrano Elena, Dosio Ana, Douri Nabil, Fernandez de Sanmamed Mª José, Calderon Carlos, et al. «Consultas sagradas» en atención primaria: ¿qué suponen para el personal médico?. Aten Primaria. 2020 ; 52(5): 335–44.
  • Ermengol Coma, Nuria Mora, Paula Peremiquel-Trillas, Mencia Benitez, Leonardo Mendez, Albert Mercade, Francesc Fina, Mireia Fabregas, Manuel Medina. Influence of organization and demographic characteristics of primary care practices on continuity of care: analysis of a retrospective cohort from 287 primary care practices covering about 6 million people in Catalonia. BMC Fam Pract. 2021; 22:56.
  • Hogne Sandvik, Øystein Hetlevik, Jesper Blinkenberg, Steinar Hunskaar. Continuity in general practice as predictor of mortality, acute hospitalisation, and use of out-of-hours care: a registry-based observational study in Norway. British Journal of General Practice. 2021; DOI: https://doi.org/10.3399/BJGP.2021.0340
  • Sanz Marta. Clavícula. Barcelona: Anagrama; 2017.
  • Pastor Sánchez Raimundo, López Miras Antonio, M Pérez Fernández Mercedes, Gérvas Camacho Juan. Continuity and longitudinality of care in general practice in four European countries. Revista Española de Salud Pública. 1997; 71(5):479-85. Disponible en: https://www.researchgate.net/publication/51336487_
  • Starfield Barbara. Cotinuous confusion? Am J Public Health. 1980; 70(2): 117-9. Disponible a https://ajph.aphapublications.org/doi/pdf/10.2105/AJPH.70.2.117
  • Starfield Barbara. Atenció Primària. Equilibri entre necessitats de salut, serveis i tecnología. Barcelona: Masons; 2001.
  • Martin Winckler. Las confesiones del doctor Sachs. Akal Literaria; 1999.
  • Faucon, P (director). (2015). Fátima. Francia