A la jornada del grup d’ètica de la CAMFIC d’enguany, celebrada el 10 de juny i titulada “Lliçons apreses de la pandèmia”, va participar la Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família i presidenta del FoCAP. La ponència es titulava “Què ve per quedar-se (i per millorar) i què no voldríem que es quedés”. La jornada es va celebrar abans que ens imaginéssim que la cinquena onada arribaria de manera tan sobtada només quinze dies després. Era un  moment de cert optimisme per la baixada de casos, de canvis en els equips per a recuperar una certa “normalitat”. Malgrat que el moment actual és tot un altre, pensem que és interessant compartir la ponència amb vosaltres. Ho farem en tres posts que publicarem al llarg d’aquesta setmana. 

Què ha canviat i no volem que segueixi així

La limitació en l’accés als centres ha sigut un dels canvis més cridaners. Necessari inicialment en un moment de confinament i limitació general de les activitats, es va anar revertint a diferents ritmes. El fet q s’anessin recuperant espais d’activitat social però hi hagués CAPs on l’accés no era lliure va generar estranyament en la població.

Limitació en l’accés a les visites: el pacient no pot decidir com vol ser visitat.

Molts equips no permeten que els pacients demanin visita presencial per les professionals de referència directament, cal un filtre previ per part d’una professional sanitària. Això dona sensació de control als professionals però treu accessibilitat als pacients i, sobretot, la sensació de proximitat que els pacients tenen amb les professionals de referència. 

Si és l’opció escollida per la professional i permet donar una atenció en un temps raonable, (48-72h accessibilitat vs immediatesa), es pot valorar, tot i que cal tenir en compte que és una mesura més orientada a la professional (que té control sobre les visites) que als pacients (que perden la capacitat de demanar visita com volen).

El problema és quan hi ha llista d’espera per a visites telefòniques, fet encara més significatiu si tenim en compte que a molts llocs l’única manera de tenir contacte amb les professionals de referència és l’econsulta o la visita telefònica.

La limitació en l’accés a les visites, a més, compleix la llei de cures inverses: qui té econsulta i més habilitats aconsegueix més fàcilment visita, no qui més la necessita 

La virtualització de l’atenció (atenció telefònica, per econsulta o per vídeo trucada, sovint per part de professionals desconeguts) existia abans de la pandèmia però amb la necessitat de restricció de contactes s’ha generalitzat. És una eina important i com a tal té el seu paper però és complementària de l’atenció presencial, que ha de ser el pilar de la nostra feina (ja sigui a consulta o a domicili).

El punt clau és quin és el seu objectiu. Si es fa servir per evitar presencials i no per a resoldre una necessitat que pot ser resolta a distància, genera disfuncionaments: 

  • més seguiments (canviem la seguretat que dona la visita presencial tant a professional com a pacient per més trucades)
  • insatisfacció per part dels pacients
  • alienació dels professionals, 
    • objectiu espuri: evitar presencials
    • pèrdua d’interacció humana
    • pèrdua de la cura que els pacients fan de nosaltres

Creació d’agendes úniques, presencials i telefòniques. Això s’ha anat reduint, però encara es mantenen agendes centralitzades sobretot de visites telefòniques i han proliferat les agendes d’urgències COVID i no COVID, treient dies d’agenda de cada professional i reduint, així, l’oferta d’atenció longitudinal en detriment de l’atenció a les visites del dia, que no urgents. 

A més, aquestes agendes dilueixen la responsabilitat de la feina que cal fer, ja que si no la fa un ja la farà un altre i el que acaba passant és que de vegades no la fa ningú (el uno por el otro, la casa sin barrer).

La dificultat i fins i tot impossibilitat de ser visitada per la metgessa o la infermera de referència és una de les conseqüències de tots aquests canvis, però també n’és causa perquè s’han fet sense prioritzar les visites fetes per les professionals de referència, i evidentment, la conseqüència és que a molts llocs és molt difícil ser visitada per aquestes. Tot aixó ha torpedinat la longitudinalitat. I és que per més que des de fa anys se’n coneguin els seus beneficis, no ha estat a l’agenda dels gestors ni de moltes professionals durant molt de temps. Fa pocs anys que en el nostre context se’n sent a parlar molt més, segurament perquè la seva pèrdua feia necessari reclamar-la. 

Tot això ha generat un distanciament entre la població i les professionals. S’ha instal·lat una profunda sensació de desemparament en molta gent, que no sabia on acudir. Com una taca d’oli, la idea que als CAPs no s’atenia i no s’estava fent res s’ha instal·lat en la societat i moltes vegades la gent, sense ni tan sols intentar-ho, donava per fet que al seu CAP no l’atenien (moltes vegades no ho proven per no molestar, xq hi ha altra gent que no necessita més…). Quan aquesta situació de dificultat d’accés s’ha denunciat des de la societat, moltes professionals, esgotades i sepultades sota tones de treball ingent, ho han viscut com un atac. S’ha produït un divorci que només pot existir perquè abans hi havia unió entre professionals i població. La distància de l’hospital no desperta tan malestar perquè sempre ha estat percebut com a un ens llunyà. En canvi, nosaltres som la seva metgessa i la seva infermera, i no poder accedir a nosaltres ha generat desassossec. 

I entre nosaltres, les professionals, s’ha anat amplificant el mantra dels pacients que utilitzen malament els serveis, que n’abusen, que demanen visites per tonteries, que no saben si els cal ser visitats o no i que no entenen el que estem fent. 

És cert que des de l’administració no s’han fet esforços per explicar la nostra organització, però també ho és que la nostra reacció per a la recuperació de la presencialitat i el potenciament de la longitudinalitat ha estat poc vigorosa i tardana. 

Aquesta és una de les coses que més urgentment hem de revertir per aconseguir que no sigui permanent.