Etiquetes

Esta entrada ha sido traducida al castellano

La cura en si és difícil de conceptualitzar. La componen les accions transpersonals que pretenen ajudar a l’altre en el seu procés de salut o malaltia. La caracteritza la preocupació pel proïsme i el compromís amb aquest. La manera d’interactuar amb la persona que rep les cures implica solidaritat, confiança, interdependència i reciprocitat. L’ètica de la cura ens ajuda a contemplar les situacions de salut o malaltia més enllà del problema, des d’un marge més ampli que posa la persona en el centre. Les situacions viscudes durant la pandèmia fan perillar aquesta ètica de la cura. De vegades s’han descuidat les necessitats i preferències de la persona en detriment de complir al peu de la lletra els protocols.

El cas de la Paula, la jove que va ser reduïda amb violència després de patir una crisi d’ansietat que va provocar, sembla, cert enrenou per no poder ser acompanyada per la seva mare en la visita que tenia programada en un centre de salut, mereix reflexionar sobre això. Primer perquè ens allunya de la capacitat d’individualitzar la cura quan la persona és vulnerable. El cansament que els i les professionals sanitaris patim a causa de mesos treballant amb càrregues que excedeixen les nostres capacitats, no pot desembocar en la incapacitat per saltar-se la norma i identificar la particularitat de cada cas, però som humans i ens passa. El fracàs professional apareix i es manifesta quan perds el poder de persuasió de la paraula. Quan la responsabilitat cap a l’altre no té el diàleg i la participació dels dos. Quan tendim a aplicar el protocol de manera homogènia en comptes de veure la particularitat en cada cas. De tot això en som conscients i no ens deixa impassibles, sinó que produeix un patiment en els i les professionals que augmenta encara més la complicada situació que estem vivint. En el cas de la Paula, sortir-se del protocol hauria estat, possiblement, molt més efectiu per a tothom. La violència dels cossos de seguretat cap a una persona vulnerable, amb problemes de salut mental que implicaven en aquest cas certa dependència (necessitava la seva mare al costat per visitar-se) és motiu suficient per replantejar-nos moltes coses, entre elles, reflexionar sobre l’ús de la violència. Reflexionar, amb l’objectiu d’identificar quins tipus de violències tenen lloc en el nostre entorn de treball i en la comunitat a la qual atenem. Reflexionar també per identificar des d’on i cap a qui s’exerceix aquesta violència.

Més enllà de la violència més explícita com és el cas de l’ús de les pistoles Taser que provoquen un dany en la persona que rep la descàrrega; o les lesions per arma de foc que pugui rebre a Barcelona una persona sense sostre precisant un ingrés en un centre hospitalari, tenim altres tipus de violència fàcilment identificables si ens parem a pensar. Estarien dins de la que Pierre de Bourdieu denomina violència simbòlica o la violència sistèmica de Zizek. Són violències que, com la física, es realitzen des de posicions de desigualtat. Dels que tenen el poder, sigui del tipus que sigui, cap als que no en tenen. Es realitza des d’aquells que se senten legitimats a fer-la servir cap als que si en algun moment la fan servir, com podria ser el cas de la Paula muntant un enrenou en sentir-se desprotegida, seran penalitzats, ja que no es considera acceptable que en puguin fer ús.

Mantenir els i les professionals de l’atenció primària treballant en infraestructures obsoletes, amb jornades dobles i sous precaris és violència sistèmica. De vegades la violència pot ser invisible. Premiar amb pagues classistes als diferents professionals o negociar possibles descomptes en diferents espais d’oci perquè aquests puguin beneficiar-se, són exemples de violència simbòlica. En aquests casos, les víctimes poden mostrar-se insensibles a ella, fins i tot pot produir un efecte de cert agraïment per part dels professionals.

Les víctimes de desnonaments, les persones sense casa, els immigrants sense papers, les persones grans que viuen en geriàtrics, les persones dependents sense ajudes que cobreixin les seves necessitats, totes elles reben violència sistèmica i simbòlica. Moltes d’elles passen, en el millor dels casos, per les nostres consultes, ja que tard o d’hora la situació de vulnerabilitat en la qual estan repercutirà en la seva salut. Moltes altres, les més marginals, ni tan sols les veurem si no som capaços de mirar més enllà, si no som capaços d’interessar-nos pel que passa a la nostra comunitat i si no reflexionem sobre les diferents formes de violència que s’exerceix des dels poders, també des del nostre i cap a nosaltres mateixos.

Perilla l’ètica de la cura en l’època COVID?

Sí, perilla. Però, en definitiva, perilla l’ètica en la societat en què vivim. És cosa de moltes poder seguir cuidant des del compromís social. Això implica sentir certa responsabilitat cap als altres, rebel·lant-nos davant de qualsevol mena de violència, renunciant a exercir-la des del nostre poder i denunciant públicament la seva existència.