Etiquetes

, , ,

El nostre patiment. Trobar l’escletxa pdf Nuestro sufrimiento. Encontrar la rendija pdf

Con las palabras llegan las lágrimas. Lágrimas que se multiplican porque estaban dentro, contenidas y bien apretadas. Lágrimas que afloran porque nos identificamos plenamente con lo que escuchamos en aquella sala. Lágrimas que ahora las mascarillas nos permiten llorarlas con más facilidad. Medicinadefamiliaconvoz propia

La pandèmia (i la resposta social i sanitària que se li dóna) està provocant altes cotes de patiment en els i les professionals de tots els àmbits assistencials. Al llarg d’aquest temps han operat diversos factors causals de patiment, que han anat evolucionant i canviant. Durant els primers mesos va dominar el desconcert, la por a allò desconegut, la incertesa sobre la malaltia o el temor al contagi. Darrerament, podrien tenir més pes els elements de tipus estructural i organitzatiu del sistema sanitari i social, com són la insuficiència de recursos, la no preparació per a les següents onades, el canvi constant de criteris o la transformació del funcionament dels equips. L’impacte social i econòmic de la pandèmia sobre bona part de la població és un factor addicional de patiment per a molts de nosaltres. Les mesures de suport que han posat en marxa les diferents administracions no contraresten els efectes en l’atur o la pobresa. I sens dubte, hi compta el cansament físic i mental per treballar durant molt de temps amb altes demandes, sensació d’impotència i el fet de no veure el final del túnel a curt termini. L’atenció primària de salut (APS), com la part del sistema més sensible als canvis epidemiològics i com la part més feble del sistema sanitari, ha patit, està patint, d’una manera especial. 

En definitiva, tenim moltes raons per estar cansats i sentir-nos malament. Cal dir, però, que no tothom ho està vivint de la mateixa manera. Hi ha elements de caràcter personal que condicionen el grau de patiment, així com la capacitat de resistència o d’adaptació. 

El mes d’octubre, unes companyes del FoCAP vam portar a terme una trobada per parlar de tot això, acompanyades per una psicoanalista que ens va escoltar i dinamitzar la reunió. La conversa ens va permetre transitar juntes algunes de les experiències i emocions viscudes durant els mesos de la pandèmia. Ara ja fa quatre mesos d’aquella trobada i estem en un altre moment, tenim vivències i sentiments probablement diferents. Malgrat aquesta distància de temps, creiem d’interès compartir les reflexions perquè molts dels elements mantenen actualitat i ens remeten a una situació que, en definitiva, no és tan llunyana i la seva empremta encara és dins nostre.

En aquesta entrada compartim una síntesi del que es va parlar aquell dia, que de ben segur pot ser representatiu del que pensen i senten molts dels nostres companys. Hi trobareu una primera part que recull vivències i sentiments, i una segona part més analítica i propositiva.

TEMPS CONVULSOS PER A L’APS I ELS SEUS PROFESSIONALS

Per començar ha sigut necessari fer un reconeixement al treball extraordinari que ha suposat durant aquests mesos tan intensos seguir lluitant pels valors de l’APS en els que creiem i que les portaveus del FoCAP han portat als mitjans de comunicació. I que gràcies a la seva perseverança ha tingut eco en els despatxos de les gerències i direccions, ha captat l’interès de les redaccions de premsa i ha arribat a les cases de la gent preocupada en preservar l’atenció en el seu centre de salut.

Tan aviat com vam començar a compartir, el primer que sorgeix és l’esgotament i el desànim en què ens hem sumit. Hem treballat el millor que hem sabut, hem desobeït i reivindicat mantenir oberts els nostres centres quan hi havia intents de tancar-los, reagrupar-nos i enviar-nos a treballar a llocs aliens en pro de “l’emergència”. Semblava que ens volien fer desaparèixer, esquarterar-nos, però vàrem resistir allà on sabíem que podíem donar el millor de cadascú. Tanmateix, direccions i gerències es van entestar a donar-nos l’esquena destinant els escassos recursos amb què contava l’APS als hospitals i desoint les necessitats més bàsiques que emergien en els CAPs. Estem cabrejats. Sentim ràbia i indignació per l’abandonament.

Durant els primers mesos, el bombardeig quasi diari d’instruccions, guies i protocols  sobre el maneig de la COVID-19 atordia i anguniejava el metge més expert. Treballàvem amb una sensació de col·lapse i bloqueig mental que anul·lava la nostra capacitat de pensar, de qüestionar i de prendre decisions pròpies. Veure’s obligat a fer el que t’estan manant sense entendre-ho i sense acabar-s’ho de creure. Des de les oficines tècniques de les gerències no es va prestar cap ajuda en resumir o destacar els canvis entre cada nou document que es publicava o en resoldre dubtes i, posteriorment, ningú es preocupava que s’introduïssin adequadament en el maneig final del pacient. Al desconeixement inicial per tractar-se d’un nou virus, se li sumava la incertesa individual de cada professional. Algú pot treballar així i quedar-se tranquil? La confiança de quin pacient podem tenir si no tenim un mínim de seguretat en nosaltres mateixos? Hem viscut moments molt durs i desafiants. S’ha posat a prova la bona manera de fer de cadascun de nosaltres i ens han sumit en angoixes que necessitaran el seu temps per resoldre’s.

Ens hem sentit sobrepassats. La sobrecàrrega de treball ha estat brutal. Una conseqüència greu és que hem deixat d’atendre les necessitats més bàsiques de la població. Impossible planificar l’agenda en el teu dia a dia. Les hores passen volant, aviat et plantes en les hores extres. I tant si continues treballant com si no, en acabar la jornada laboral, la frustració i la impotència són els sentiments que t’acompanyen a casa. Les nostres famílies ens esperen i el sentiment de culpa por no poder dedicar més temps al treball es complementa amb l’angoixa d’haver de cuidar-nos i cuidar el nostre entorn més íntim. Per un costat, el contacte amb els nostres fills i les nostres parelles. Estamordits per la por d’encomanar-los mentre jugues o els fas carícies. Per altre, la trucada telefònica a la família que no pots veure, que no pots tocar i que et necessita més que mai. Després d’haver passat vuit hores treballant al telèfon, qui té ganes de tornar a marcar?

Durant les hores de descans, vam perdre les ganes de menjar, se’ns va encongir l’estómac. No aconseguíem dormir, o bé ens descobríem a les quatre de la matinada planificant o cavil·lant solucions per a un problema o un altre en el CAP. És desesperant. Perquè l’endemà arribes mort, però amb la idea de posar en marxa un canvi que creus que et permetrà treballar millor. Però una vegada més no arribes als objectius que t’agradaria assolir aquell dia. I et qüestiones. I torna la culpa por no tenir la possibilitat de fer més hores, per tenir una reducció de jornada o perquè imminentment tindràs un fill i estaràs de baixa o bé t’estàs reincorporant de la mateixa i no has pogut estar present fins ara.

Les direccions estan absents o marejades per unes gerències remotes. Cada company busca el seu refugi i patim allunyament per “perdre” companyes que han deixat de ser les mateixes d’abans. L’experiència ens ha ensenyat l’important que és el treball d’equip i remar en una mateixa direcció per avançar cap a un objectiu. Però ambdós canvien en pocs dies i les forces flaquegen. Fins que un dia connectes amb el que estàs vivint i descobreixes que la vocació se n’ha anat en orris i no vols anar a treballar. Així no. Perquè el CAP s’ha transformat en un “dispensari”. Ha desaparegut l’atenció al pacient. Ens passem dia al telèfon parlant amb persones que no coneixem. Les consultes es reserven només per a tècniques. Resulta tremendament difícil assumir la pèrdua. Ens sentim obligats a deixar de fer. El que podien ser mesures organitzatives temporals, com les llistes comunes, les consultes telefòniques, l’exclusivitat COVID, etc., s’han mantingut en el temps en molts centres, provocant malestar no només en els professionals, sinó també en la població. 

La pandèmia comporta forçosament el fet de canviar prioritats, tasques, hàbits, maneres de fer, problemes a atendre, l’organització dels equips…. i ens enfronta a nous reptes assistencials, quan estàvem acostumats a una certa inèrcia i teníem per la mà els problemes clínics, els protocols, les guies, i fins i tot, els pacients. Però, probablement, el canvi dels requeriments no ha estat la principal causa de patiment. Ha estat, també, la sensació d’abandonament por part de les direccions i la pèrdua dels valors de l’APS el que ens ha portat a l’esgotament emocional, més o menys accentuat segons cada persona. Cal, però, que siguem capaces de separar el malestar generat per cansament social i professional respecte el malestar produït pel menyspreu de les institucions i l’organització dels nostres centres.

LA POBLACIÓ TAMBÉ PATEIX

Durant tot aquest temps hem presenciat exemples de mala atenció en els nostres centres de treball. Alguns varen ser notícia, la majoria no. Alguns queden a la vista de tothom, com les cues a les portes dels CAPs. D’altres han passat de portes endins. Els malentesos entre pacient i professional sanitari han arribat al seu límit i hem viscut agressions directes sobre professionals desprotegits. És l’expressió del malestar i l’angoixa de la gent, que pot sentir-se desatesa, que no entén per què no poden accedir al seu professional referent. De vegades, simplement, el desencadenant és que la nostra capacitat d’empatia està esgotada

No podem oblidar que la societat està patint també, i molt, angoixa per la malaltia, les morts, el risc, les restriccions, la pobresa, el futur incert, les limitacions en l’accés als serveis sanitaris…

S’ha d’entomar aquest malestar social i potser com a professionals fer-nos més tossuts al costat de la gent i la seva angoixa. Seria un mal assumpte permetre en aquests moments enfrontaments amb els pacients, la població o les entitats veïnals i socials. Ans el contrari, la gravetat de la situació hauria de propiciar enfortir relacions i fomentar la confiança mútua. 

SOBRE LES RESPOSTES INSTITUCIONALS

La capacidad discursiva se pierde en nuestra sociedad porque impera la relación capitalista en que se trata de la relación de cada uno con su objeto y no de  la relación entre sujetos. Ello supone que todo lo que se dice no tiene otra interpretación que la que le da el emisor. Pero también supone que no hay demasiado que decir sobre nada porque la información ajusta el relato a los datos o a la consigna. Araceli Teixidó

Analitzar la resposta institucional en el marc ideològic en què es produeix ens pot ajudar a entendre-les. El «sistema» (marc econòmic, polític, social i ideològic) interpreta les necessitats de les persones i la comunitat i orienta les línies d’actuació en funció  dels seus propis codis i valors. En el sistema econòmic capitalista no es plantegen dilemes, es treballa amb protocols d’actuació per a diversos problemes i situacions per tal que quan es genera una pregunta es tingui un o múltiples protocols que la responen i no es deixa espai per reflexionar sobre si aquell és adequat, o ètic. Així, les últimes dècades ens hem acostumat a funcionar sobre la base de protocols més que centrar-nos en l’escolta i en formular-nos preguntes i buscar les millors respostes. Els automatismes han substituït la capacitat de reflexió, de deliberació i de diàleg de la pràctica sanitària. Tanmateix, l’APS, gràcies a l’estret contacte amb les persones i les comunitats, s’ha entregat en menor grau a aquesta dinàmica i mantenim, encara, el caràcter personalitzat i particularitzat de l’atenció. 

Un dels nostres problemes és que el sistema ha manifestat reiteradament que els valors de l’APS li interessen poc. Sense reconeixement dels valors propis i amb una elevada incertesa que no poden resoldre els protocols, ens hem quedat en moltes ocasions en una espècie d’intempèrie que provoca inseguretat i patiment. A més a més, el marc discursiu del capitalisme tendeix a la desaparició del cos i del vincle, que són fonamentals en els professions de cura de la salut. Els tres nivells de vincle que s’estableix en l’atenció sanitària -amb els càrrecs superiors, amb els companys i amb els pacients- estan tots en perill o ja s’han trencat. Aquesta realitat accentua la soledat del professional i el fa més vulnerable a les dificultats intrínseques de la seva feina i a les agressions internes i externes que rep.

Costa reconèixer el patiment en una societat que està enfocada al gaudi i al miratge de viure sense dolor. Que es prioritzi la visita telefònica i que costi tant recuperar la presencialitat no és casual. Respon a una escala determinada de valors i a les dificultats per reconèixer el patiment de l’altre. I així, no s’ha d’estructurar l’atenció a partir de la relació personal, que comença per conèixer-reconèixer (també físicament) el que pateix i segueix amb la creació del vincle i la confiança que són poderosos agents terapèutics.

La resposta organitzativa a la pandèmia condicionarà les relacions futures amb els pacients si no som capaços de reconstruir-les i refer la confiança perduda. 

QUÈ HI PODEM FER?

Sobreviure personalment i professional en aquests moments no és fàcil, però tampoc impossible. La nova situació ens emplaça a assumir certes renúncies per poder tirar endavant amb les altes demandes amb uns recursos personals i estructurals limitats. En aquest context, cadascú de nosaltres ens hem d’enfrontar al dilema: què faig i què deixo de fer, en un marc que deixa cert marge per a les decisions personals, a les quals no hem de renunciar.

Recuperar la capacitat de decidir què fem i com ho fem. Prendre decisions en els nivells individual i col·lectiu ens estalviarà patiments. Per això és tan important disposar d’espais de reflexió i anàlisi en els equips. En aquest sentit, refer els equips, recuperar les sessions, hauria de ser prioritari. Per altra banda, és imprescindible millorar la col·laboració entre estaments per tirar endavant. Recordar la nostra força, els motius que ens uneixen, la compassió, l’afecte i el respecte mutu. Un punt de sortida del patiment pot ser precisament el fet de prendre decisions basades en valors, els valors de l’APS i, si és el cas, «desobeir» aquelles normes o directrius contràries a aquests valors. Pot ser d’ajuda respondre a les preguntes: quines necessitats té la meva/nostra població? Quins criteris han de prevaldre en la meva/nostra resposta? Com mantinc/mantenim els valors de l’APS en la meva/nostra organització? A què puc/podem renunciar? A què no estic/estem disposats a renunciar? Amb quines forces individuals i col·lectives comptem?

És clau que cadascú trobi la seva pròpia escletxa per continuar. Respondre alguna d’aquestes preguntes podria ser una forma valuosa de continuar i donar sortida a la situació d’agonia a què ens hem abocat. Comportarà pèrdues necessàries, però trobar la manera d’arribar a la feina amb un objectiu valuós i poder tornar a casa tranquil·la perquè l’has complert i has contribuït a millorar l’APS de la que et sents part, ens ajudarà a recuperar el sentit d’anar al CAP el dia següent.