Etiquetes

, ,

Continuem compartint el treball de reflexió que vam dur a terme professionals de l’Atenció Primària de Salut (APS), veïns i veïnes i persones dels moviments socials, durant en l’acte organitzat pel Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i La Capçalera el passat 1 de juliol . En aquesta trobada vam debatre i plantejar noves formes d’atendre a la població que s’emmarquessin dins dels valors primaristes i com recuperar-los després de la pandèmia.

La discussió es va organitzar en grups que es van formar al voltant de cadascuna de les dimensions o valors de l’APS: accessibilitat, longitudinalitat, integralitat i coordinació. A aquestes dimensions clàssiques es va afegir un concepte nou, la permeabilitat, entorn del qual també es va constituir un grup de discussió. 

En aquest escrit recollim un resum del treball dels grups. En la primera part vam compartir el resum del treball de reflexió entorn dels dos primers aspectes: la permeabilitat i l’accessibilitat; en la segona part, entorn de la longitudinalitat; en la tercera part, de la integralitat. En aquest quart i últim post tractarem de la coordinació.

5 COM RECUPERAR LA COORDINACIÓ

Concepte de coordinació: És una dimensió que fa referència ala relació harmònica entre els diferents nivells assistencials i els diferents professionals implicats en l’atenció d’una persona, és fonamental per assegurar la continuïtat de la cura i l’ús adequat dels recursos. Els professionals d’APS haurien de ser els responsables finals d’aquesta coordinació per a la seva polivalència, els seus coneixements científics i de la situació del pacient, i del seu context personal-familiar i comunitari.

La coordinació és un atribut i un valor de l’APS que topa amb el fet que el sistema sanitari no li reconeix aquesta funció i capacitat. Això limita i menyscaba l’exercici d’aquesta atribució i els seus resultats.

No hi ha coordinació possible sense poder, i a la primària li neguen el poder real de coordinar. No es pot coordinar de veritat perquè s’atorga a l’APS un lloc de subordinació dins del sistema sanitari. Quan no hi ha poder, el sistema situa la primària de la manera més propícia perquè es doni l’efecte secretària. Exemple del dia: El cardiòleg que en visita telemàtica deriva a una pacient des de casa seva a urgències de l’hospital, li diu a la pacient que truqui a la seva metgessa de capçalera perquè demani un trasllat del 061. Quan el sistema treu poder a l’APS, els seus professionals no són tractats com a iguals, les converses no es donen entre col·legues sinó entre superiors i subordinats, entre qui té el coneixement i qui no en sap.

De quina manera la pandèmia de COVID ha afectat la coordinació

Durant la pandèmia, s’ha accentuat aquest qüestionament de la funció de l’APS com a coordinadora i agent del pacient dins del sistema sanitari. Ha estat particularment flagrant el qüestionament que ha patit i està patint per part del servei d’emergències mèdiques (SEM) que reiteradament ha contravingut les indicacions de l’APS i ha negat els serveis que demanava. Tot i que les professionals de l’APS eren les persones que tenien el pacient al davant i sota la seva responsabilitat, i que a més tenien la millor informació per saber quina era l’atenció més indicada en cada cas.

L’atenció especialitzada també ha mantingut aquesta actitud de qüestionament de la tasca de l’APS anul·lant de forma unilateral, sense explicació i sense deixar constància a la història clínica, proves i primeres visites sol·licitades des de l’APS. Es valora positivament que els directors assistencials dels hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS) hagin reconegut públicament que sense l’APS el col·lapse del sistema sanitari hagués estat assegurat.

Una dificultat perquè l’APS pugui exercir aquest paper de coordinadora de l’atenció al pacient és el desconeixement absolut que els altres actors sanitaris tenen del que fa i de les limitacions materials i de personal que té per fer les coses. Algunes de les limitacions són pròpies d’atendre el pacient en el seu context i no en el context hospitalari que el despulla de les seves condicions de vida i de la seva idiosincràsia. Intentar coordinar en aquest context és una cursa d’obstacles i un gran consumidor d’energia i alegria pels professionals.

En el context post primera onada de pandèmia ens trobem que els professionals tenen els mateixos mitjans i vies de comunicació que els pacients, de manera que les barreres que es troben els pacients són les mateixes que tenen els professionals. Així no es pot coordinar ni prioritzar res.

Trobem que en el context pospandèmia el criteri per prendre decisions no és la salut de la població sinó la conveniència dels diferents dispositius i dels seus professionals. Mantenint moltes limitacions, els territoris més petits i aquells que afavoreixen el coneixement i la comunicació, permeten que l’APS pugui exercir millor la seva tasca de coordinació.

La falta de poder i de capacitat real de coordinar de l’APS li surt molt cara a la salut del pacient, en forma de danys innecessaris, retards diagnòstics i en l’atenció, proves repetides per la fragmentació de l’atenció… amb les molèsties i els riscos que això comporta. També li surt molt cara al sistema sanitari, per aquestes mateixes raons. La funció de coordinació de l’APS és clau per l’eficiència i la sostenibilitat del sistema sanitari.

Propostes per millorar i recuperar la coordinació:

  • Una dimensió que cal desenvolupar és la de coordinació amb la població, per acordar com vol ser atesa, informar dels pros i els contres de les diferents opcions i participar de forma real en l’organització dels centres.
  • Un aspecte nou, que no s’hagués hagut de perdre’s mai, és la coordinació amb les residències. Sense poder aprofundir en el tema, es creu que les particularitats de cada residència i de cada CAP fan necessari que aquesta coordinació, amb un marc general clar, hagi de quedar en mans de l’autogestió de cada equip amb els recursos suficients per fer-la
  • Es valoren positivament les interconsultes sense pacient com a eina de coordinació de l’atenció, però cal habilitar la manera que pugui ser àgil i bidireccional entre nivells.
  • En el context post primera onada de pandèmia, amb milers de proves i primeres visites a l’atenció especialitzada pendents de programar, el sistema no pot deixar perdre el coneixement que tenen les professionals d’APS de cada cas i circumstàncies a l’hora de prioritzar i decidir si les proves i visites segueixen estant indicades. Ara, això no pot ser a costa de la sobrecàrrega dels professionals, s’han de donar recursos perquè tinguem temps habilitat per fer-ho.
  • Cal un canvi d’actitud dels professionals. Han de ser capaços de defensar el seu criteri i la seva dignitat professional. Cada menyspreu, cada qüestionament per part d’altres nivells assistencials ha de tenir una resposta.
  • S’han de començar a utilitzar sistemàticament eines com la plataforma per la seguretat del pacient TPSC Cloud, els canals de comunicació directa amb les gerències (p.ex. «Fem primària», que recull iniciatives dels i les professionals) les notificacions als comitès d’ètica assistencial i a la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges.
  • Cal començar a deixar sistemàticament constància de les discrepàncies de criteri i la negació de serveis sol·licitats a la història clínica i a les trucades gravades al 061.
  • Cal exigir que hi hagi professionals amb mirada primarista al SEM, a l’hospital i a totes les estructures del sistema sanitari.

Hem de creure en l’APS i fer…!

Després de l’exposició de les conclusions de cada un dels grups es dóna per tancada la Jornada, tot afirmant que en temps de pandèmia es necessita més i millor APS. Una APS forta i de qualitat en la qual els atributs d’accessibilitat, longitudinalitat, integralitat i coordinació, als que hem afegit la permeabilitat, siguin més presents i forts que mai.