Etiquetes

, , ,

El Pep acudeix al CAP, com fa cada mes, perquè l’administren un medicament pel seu problema de salut mental. Viu amb la seva mare i una germana i sempre va ell sol tot agafant el bus, ja que viu una mica lluny del CAP.

En arribar, es troba amb una persona a la porta que li demana el motiu de la visita. Explica que és per posar-se un injectable que es posa cada mes. Li diuen que l’apuntaran a l’agenda de la infermera i que aquesta li telefonarà. Torna a agafar el bus i cap a casa. Quan arriba a casa la mare li diu: “acaba de trucar la Rosa del centre de salut, diu que pots anar a que et posi l’injectable”. El Pep torna a baixar les escales, torna a agafar el bus, torna a dir el mateix a la persona de la porta (ara és una altra diferent de la que hi havia a primera hora del matí) que no es creu que el Pep ha d’anar a la infermera, es pensa que l’està enganyant. El Pep truca a la mare perquè no sap què fer, la mare truca al CAP per parlar amb la infermera, aconsegueix comunicar-se amb ella i, finalment, aquesta surt a la porta a explicar que el Pep ha d’entrar a la consulta.

Si aquesta és la nova normalitat dels centres de salut, hem begut oli. Una cosa tan simple com donar hora de visita a una persona, que fins ara era ben senzill, sembla una cadena d’obstacles.

Després d’aquesta horrible pandèmia amb el sofriment que ha causat a tanta gent, ara moltes vegades es continua sense respondre a les necessitats de pacients (en aquest cas administrar un simple injectable), ni a les seves vulnerabilitats (algú amb problemes de salut mental sempre és vulnerable), en pro de noves tendències en les relacions amb les pacients: més visites telefòniques, videotrucades i visites virtuals.

Per què aquesta nova normalitat? En principi, s’ha instaurat aquesta nova organització de visites durant el temps que duri la situació de crisi. Una organització que centra la discriminació del motiu de visita a la porta del CAP o per telèfon, realitzat generalment per una persona d’admissions. Després d’aquest primer triatge, si la professional sanitària, metgessa o infermera o treballadora social ho consideren necessari, es demana a la pacient que vingui al centre de salut de manera presencial o es resol la visita telefònicament. L’objectiu és mantenir les sales d’espera com més buides millor i potenciar la visita no presencial per evitar les possibles exposicions en llocs públics a la Covid19.

Però, quines limitacions poden tenir aquestes noves maneres de fer? Tot no es pot solucionar per telèfon. La trucada pot resoldre molts temes burocràtics però hi ha d’altres que necessiten una exploració i una visita presencial. A vegades només veient la cara de la pacient és suficient. I a més a més, si és la seva metgessa o la seva infermera, que coneixen la seva història, els seus antecedents, adquireix més valor.

El futur no pinta gens bé si no es protegeix suficientment la LONGITUDINALITAT (tal com explicàvem en un post anterior), L’ACCESSIBILITAT i la presencialitat de les pacients al sistema de salut, mitjançant l’Atenció Primària com porta d’entrada. Aquests valors juntament amb el VINCLE que es genera en la relació han demostrat efectivitat en la millora de la salut de la població. Els estudis de Barbara Starfield demostren que la longitudinalitat ajuda a aconseguir millor salut a menors costos (per això l’atenció primària és més cost-efectiva).

Mantenir la mateixa infermera i metgessa a les pacients té demostrada efectivitat.
L’accessibilitat al sistema és un dret de tota la ciutadania que s’ha de garantir. Una accessibilitat que millora si és amb les seves professionals sanitàries de referència.
La presència és el gran valor que ajuda a resoldre la majoria dels motius de visita. Quan es posa cara a pacient i professional, es poden fer les visites telefòniques amb qualitat.

Què passa quan no es respecta la longitudinalitat, l’accessibilitat i la presencialitat? El fet que una pacient pugui ser atesa per diferents professionals pot comportar perdre el relat, la història de vida. Això fa que les professionals ens centrem solament en el diagnòstic i la malaltia, medicalitzant i perdent el perquè de molts processos de vida. Les pacients necessiten el seu temps, nosaltres també necessitem aquest temps per poder acollir amb empatia, tot creant vincle terapèutic.

En el cas de pacients amb patologies cròniques és importantíssim que hi hagi una longitudinalitat en les cures i ningú no ho dubta. En el cas de la patologia aguda i dels joves, encara que es pensi que no és tan important establir aquest vincle, l’experiència demostra que quan existeix, prefereixen mantenir relació amb una professional en comptes de ser visitats cada vegada per una de diferent.

Posar barreres en l’accessibilitat i en la visita presencial pot comportar molts errors de diagnòstic i també molt malestar entre les pacients que, una vegada passada la pandèmia, no acaben d’entendre que les terrasses estiguin plenes i els CAPs buits.

La visita presencial no es pot substituir per la telefònica en moltes ocasions: mirar a la cara, explorar, escoltar els silencis, comunicació verbal i no verbal… Evidentment que hi ha infinitat de tasques burocràtiques que es poden beneficiar d’una trucada de telèfon, però la gestió de l’agenda de les professionals ha de prioritzar l’accessibilitat i la visita presencial de les seves usuàries.

Quan es lesiona la longitudinalitat i l’efectivitat del nostre treball es ressent, són les pacients qui acaben més perjudicades.
Quan no es promou la visita presencial i és la professional qui decideix qui ve a visita i qui no, no es respecta la llibertat de la pacient de veure a la seva metgessa o infermera.

Totes sabem que la longitudinalitat ja fa temps que s’anava trencant de mica en mica. En la majoria de centres de salut de Barcelona, hi ha un dia a la setmana en què una professional fa els domicilis de totes les altres, un altre dia fa urgències, quedant només tres dies per fer el seu cupo. Altres equips tenen un equip de domicilis (gairebé en tota la Metropolitana Nord) i quan una pacient no pot anar al CAP passa a aquest equip. També hi ha altres fórmules de cupos de pacients amb patologia crònica i de pacients sense patologia, en infermeria d’alguns equips, separant als membres de la família; hi ha professionals que mai han acompanyat en domicili finals de vida perquè quan les pacients arriben a aquesta situació, es traspassen als equips PADES; cupos de pacients que van passant de mans de professionals perquè no hi ha continuïtat en la contractació d’aquests. I aquesta tendència s’ha intensificat durant la pandèmia i amenaça de trencar definitivament la longitudinalitat que, com abans hem dit, és la dimensió que té més pes en els bons resultats en la salut de la població.

Com es veu, hi ha fórmules diferents que ens envien a una ruptura permanent de la longitudinalitat.
Com cerquem una nova organització dels equips que respecti els valors de longitudinalitat, accessibilitat i presencialitat?

La consulta telefònica és una eina més, però no la podem deixar com l’única de la consulta. És una eina que ens pot ajudar moltíssim a gestionar la demanda i, segurament, tindrà molt de pes a partir d’ara. D’altra banda introduir totes aquestes barreres telemàtiques deixa fora i dificulta l’accés a les persones grans i a les que tenen dificultats tecnològiques.

El moment postpandèmia en el qual vivim és una oportunitat per a retornar als valors que han d’impregnar l’Atenció Primària. I tant les gerències com les direccions i les professionals han de fer una aposta valenta per tal que es pugui aconseguir. Els incentius han d’anar en aquest camí: fomentar la qualitat de la longitudinalitat en els equips i no seguir fent activitats sense valor; garantir l’accessibilitat de tota la ciutadania a ser visitada per la seva metgessa i la seva infermera; que la ciutadania sigui qui decideix si vol visita presencial o telefònica.

Així, hem d’aconseguir que cadascuna, metgessa i infermera, facin el seguiment de les seves pacients, en el seu torn de treball. Tant les urgències com els domicilis, tant la patologia aguda com la crònica, així com les cures pal·liatives i de final de vida. Metgessa i infermera treballant de manera cooperativa i col·laborativa, compartint el seguiment de les seves pacients, compartint les decisions a tres bandes amb elles.

Deixar les altres formes organitzatives no serà fàcil. Canviar hàbits instaurats de fa temps costarà. Necessitem apostar pels veritables valors que han demostrat eficàcia i eficiència. Necessitem que les direccions creguin en els valors de la longitudinalitat, que la defensin. Que les companyes trobin motivació, autonomia i llibertat en la gestió de les agendes per poder aconseguir unes agendes humanes, sense l’estrès de l’última dècada. Necessitem més metgesses, infermeres i administratives dins de l’Atenció Primària per compartir el treball que realment cal fer.

Com crear vincle sense la presència dels cossos i amb decisions unilaterals sense participació de les pacients? Com crear vincle si cada vegada una professional diferent és qui atén a la pacient?

Recuperar la longitudinalitat, l’accessibilitat i la presència serà difícil però és imprescindible!