Etiquetes

,


El control de l’epidèmia de la COVID-19 ha entrat en una fase de transició un cop han disminuït sensiblement els casos, els ingressos i les morts per aquesta causa, tal com s’afirma en el document del 25 d’abril del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias. En l’actual fase adquireix especial importància la identificació dels nous malalts i la contenció d’aquests com a fonts de contagi per tal d’evitar una nova propagació massiva del virus, actuacions que s’han de fer en l’entorn comunitari, perquè és en aquest entorn on es contrau i difon la infecció i la malaltia.

Per a la identificació i diagnòstic de casos de la COVID-19 només disposem dels tests PCR, i per a la contenció, una de les principals mesures és l’aïllament de les persones malaltes, l’estudi dels seus contactes i, si és el cas, també el seu aïllament. Per tant, ara ens cal saber si davant de clínica sospitosa podem atribuir-la al coronavirus per tal d’aïllar a aquestes persones i els seus contactes propers. Tenir un diagnòstic més cert evitarà patiments i aïllaments innecessaris, així com minimitzar l’impacte social d’aquestes mesures.

La identificació i diagnòstic de persones simptomàtiques, tasques pròpies de l’AP, hauria d’estar emmarcada en una estratègia de rastreig de contactes, seguiment i aïllament, entre d’altres possibles mesures epidemiològiques. Estratègia que ha de ser coordinada entre l’AP i els serveis de vigilància epidemiològica de salut pública. Serveis que, igual que l’AP, van començar aquesta crisi molt mermats en la seva capacitat, i així encaren les següents fases.

En la fase d’alta incidència i escassetat de material, la identificació de persones malaltes de COVID-19 a l’AP s’ha basat en la sospita clínica, però en una fase de menor incidència, en la que conviuen moltes altres infeccions víriques amb similar simptomatologia, la prova diagnòstica es fa imprescindible. Així ho reconeix el document del Ministeri de Sanitat quan diu que una de les capacitats del sistema sanitari ha de ser el «diagnóstico de todas las personas sintomáticas con PCR u otras pruebas diagnósticas que se identifiquen como adecuadas en los procedimientos aprobados por el Consejo Interterritorial».

Enmig del desgavell que ha caracteritzat les últimes setmanes, l’accés a la realització de PCR des d’AP és diferent en cada Comunitat Autònoma. En algunes, com ara Navarra i les illes Canàries, es pot sol·licitar des de fa un temps la PCR per la metgessa de primària i les persones van a un lloc determinat per realitzar-les. A Euskadi es prenen mostres per a PCR en les consultes COVID-19 dels centres de salut. També tenim notícia que a Galícia i a Castilla León hi ha accés a la prova des de l’AP.

En canvi a Catalunya no tenim aquesta possibilitat. Per què aquestes diferències entre C.C.A.A.? El que sí que ha anunciat el Govern de la Generalitat, el dia 7 d’abril, és el Programa Orfeu de «detecció massiva de la COVID-19 amb l’objectiu de complementar la capacitat del sistema de salut de disposar de tests diagnòstics de coronavirus SARS-CoV-2». El programa preveu realitzar 170.000 testos nous en unes sis setmanes. Però de tenir tests a l’atenció primària per diagnòstic de persones malaltes no se’n parla. A qui s’aplicaran? Quin sentit i benefici té fer un cribratge poblacional quan no es poden fer diagnòstics individuals a persones que presenten símptomes compatibles?

Si l’Atenció Primària ha de ser la protagonista en les següents fases de la pandèmia, tal com diuen tots els polítics, des del president Pedro Sánchez fins a la consellera Alba Vergés, necessitem tenir accés ja a les PCR per poder garantir un desconfinament amb els menors riscos possibles. Sense aquest procés diagnòstic no tenim garanties d’identificar les persones malaltes i de què el seu aïllament i el dels contactes sigui realment necessari. Sense material i sense personal es pot fer molt poca cosa, el paper de l’AP es quedarà en pura retòrica, com denuncia Sergio Minué.

Seguirem anant amb una sabata i una espardenya com fins ara? Seguirem fent diagnòstics a ull? Quantes visites innecessàries (i per tant, nocives) es faran en els hospitals? Quants casos se’ns escaparan, com pregunta Meritxell Sànchez-Amat? És més, seguirem recomanant/ordenant aïllaments sense la certesa de la seva necessitat? Com ho viuran les persones afectades? Com els ho podrem explicar? Quantes persones perdran el seu sou o la seva feina per no fer una PCR? Les persones i els barris amb més pobresa en patiran les pitjors conseqüències. Algú és conscient d’aquest dany?

L’AP proporciona equitat al sistema, podem arribar a qui més ho necessita, a persones que no acudiran mai a altres serveis sanitaris. Persones que amb simptomatologia lleu o moderada, poden estar en habitatges de pocs metres quadrats i poden transmetre de manera ràpida la malaltia. Detectar com més aviat millor aquests casos pot tenir una gran repercussió per tallar la propagació de la COVID-19.

Per altra banda veiem com la llei de cures inverses segueix funcionant. Es fan PCR a algunes elits, com els futbolistes, encara que no tinguin símptomes, o es poden fer proves en centres privats pagant entre 100 i 200€. Necessitem recursos materials i personal suficient per aplicar la llei de cures directes, és a dir, donar atenció i recursos a qui més ho necessita, tant en l’àmbit individual com poblacional. Ara no hi ha excusa, sabem que hi ha tests disponibles, tenim moltes infermeres formades per prendre les mostres. Necessitem polítiques amb sentit, necessitem una AP forta de veritat.

Volem PCR ja, l’AP està preparada!