La Rosa M. Cantó Turón, infermera d’atenció primària al CAP L’Escala, vol compartir amb nosaltres sentiments i reflexions entorn la mort en temps de COVID19 fruit de la seva vivència. Sobre la por. Sobre la seguretat. Sobre la solitud. Sobre la… guerra? Sobre l’acompanyament. Sobre la confiança. Ara només ens queda mirar-nos als ulls.

Em dol l’ànima

Avui m’ha trucat la meva amiga i mentora infermera des de fa 33 anys. Només m’ha dit:

• La mare ha mort. Ha mort sola.

Silenci.

Tristesa i impotència total. Sense paraules. No calien. Totes dues sabem què se sent i què vol dir no acompanyar l’agonia d’una persona estimada… durant tres dies!! En un llit d’hospital, asèptic i fred. I sola.

NO, no ho volíem això!!!

La Nuri em va ensenyar com acompanyar tècnicament i humanament a un malalt amb respirador a la UCI de l’Hospital Trueta de Girona, recordo que em deia: estudia’t bé això i demà en parlem! La Nuri sempre ha sabut trobar l’equilibri gairebé perfecte entre les ciències i la ètica professional i humana. No s’ho mereixia això, ni ella ni ningú altre.

Per què? Per a què?

Maleïda por. Por del contagi!! Estem en guerra! Em va dir la setmana passada la meva cap a la feina. Guerra, contra qui? Contra un microorganisme coronat, vés per on. I si canviem la por per Prudència? I si deixem de lluitar en contra per preparar millor el terreny per no ser afectats per aquest o qualsevol altre virus?

Decidir sobre la vida i la mort sempre ho he trobat un acte de prepotència mai justificat. L’eutanàsia l’he viscuda durant els mateixos anys que conec a la Nuri. Es dona de forma espontània i amorosa tant quan un malalt es nega a menjar i a beure, com quan els metges deixen l’allargar mecànicament la vida d’un cos humà. I malgrat tot, fins el dia d’avui l’havia viscuda amb certa naturalitat al permetre el comiat de les persones estimades. Però ara no. Ara es nega la possibilitat de les darreres paraules, contacte físic o gest amorós… Em costa de creure. Fins a quin punt ens estem deshumanitzant en nom de la seguretat?

La seguretat absoluta no existeix. Ni confinats ni sense confinament. I la mort és present sempre, senzillament perquè estem vius. La seguretat inexistent ens coarta les llibertats més essencials, i ser privat de poder acompanyar en el seu darrer sospir a qui t’ha donat la vida és un acte malvat i pervers. Algú ho havia de dir.

I penso que en nom de la seguretat ens vendran més i més retallades de llibertat. I no ho vull, ni per mi ni pels altres!

I si en lloc d’entrar en pànic confiem?

Lluny de deixar la prudència de banda i fer us de les normes d’higiene bàsiques que hom hauria de conèixer, insto a mantenir el sentit comú aquests dies de caos a totes les esferes: individual i social. Dubto que un familiar d’una persona pròxima a la mort no prengui consciència del moment present, justament quan probablement el moribund hagi estat un soldat caigut de la maleïda guerra. Proporcionar un equip de protecció individual i permetre el comiat no seria demanar massa. I confiar en les persones. I acompanyar-les en el seu dolor… I no perdre el contacte pels sentits!

Ara només ens queda mirar-nos als ulls.

Rosa M. Cantó