Etiquetes

, , , ,

Continuity of care with doctors—a matter of life and death? A systematic review of continuity of care and mortality Denis J Pereira Gray, Kate Sidaway-Lee, Eleanor White, Angus Thorne, Philip H Evans

La longitudinalitat de l’atenció mèdica – una qüestió de vida i mort?. Una revisió sistemàtica de longitudinalitat i mortalitat.

Nota: Aquest és un dels articles que vàrem referenciar en el document Els beneficis de la longitudinalitat i la continuïtat assistencials. Atès que en l’article es mesura i avalua la continuïtat de la relació interpersonal del professional mèdic amb el pacient, hem traduït «continuity of care with doctors» per «longitudinalitat» segons la utilització de termes que es fa en el nostre entorn.

RESUM:

La longitudinalitat és un tret inherent de la sanitat, en especial en atenció primària. Està associada amb un increment de la satisfacció del pacient i de l’acceptació de la promoció de la salut, una millora de l’adherència al consell mèdic i una disminució de l’ús de serveis hospitalaris.

Una manera de mesurar les relacions interpersonals que existeixen en el contacte entre pacient i professional és mesurar/avaluar la longitudinalitat assistencial, entenent aquesta com el contacte continuat entre un/a pacient i un/a professional de la medicina. Aquest contacte al llarg del temps dóna l’oportunitat a pacient i professional de millorar la comprensió de les visions respectives de cadascun d’ells. Per tant, podem entendre la longitudinalitat com una mesura que enforteix les relacions entre pacient i professional.

Des de l’any 2010 un elevat nombre de treballs pretenen estudiar si la longitudinalitat, incloent-hi l’atenció especialitzada, està associada amb una reducció de la mortalitat.

Aquesta és una revisió sistemàtica sense metanàlisi sobre la relació entre la longitudinalitat i la mortalitat i si aquesta relació és inversa o no. Es van escollir articles en anglès que mesuressin la longitudinalitat rebuda pels pacients de qualsevol mena de disciplina mèdica, en qualsevol servei (general o especialitzat), en qualsevol país, i que haguessin mesurat la mortalitat.

Es van seleccionar 22 estudis procedents de 9 països diferents amb cultures i sistemes sanitaris diversos. La majoria dels estudis eren d’Amèrica del Nord (Canadà i Estats Units), però es van incloure estudis realitzats a Europa (Anglaterra, França, Croàcia i Holanda), Taiwan, Israel i Corea del Sud.

El temps en què es va mesurar la continuïtat va ser bastant heterogeni entre els diferents estudis, des d’un cap de setmana a l’hospital fins a 17 anys, amb una mitjana de 2 anys. La majoria de les investigacions van reflectir totes les causes de mort, però observaven períodes diferents, des de 30 dies fins 21 anys.

Es van tenir en compte un gran nombre de factors de confusió, com l’estat de salut, les comorbiditats, l’ús previ d’atenció mèdica i altres. En la majoria de casos es va contemplar l’edat, el gènere, l’índex de deprivació, l’estatus social i el nivell econòmic.

Els resultats van ser: El 81,8% dels estudis van mostrar que una major longitudinalitat està significativament associada amb menor mortalitat. D’aquests, 16 (72,7%) van contemplar qualsevol causa de mort. Dos estudis no van trobar relació entre longitudinalitat i les morts subseqüents durant o després d’una estada hospitalària.

Donada la gran heterogeneïtat entre la relació de la longitudinalitat i els mètodes per mesurar la mortalitat i la temporalitat, no va ser possible la combinació dels estudis per poder fer una estimació o quantificació de l’impacte d’una variable respecte de l’altra, tot i que les ràtios dels estudis avaluats estan disponibles a les taules que mostren els autors.

Tot i que l’evidència és observacional, la majoria dels estudis (18 de 22) van mostrar reduccions en la mortalitat en relació a la longitudinalitat, essent l’evidència globalment favorable a demostrar una associació entre les dues variables. La presència d’aquesta associació en contextos heterogenis, amb poblacions, cultures i sistemes de salut diferents, suggereix que, malgrat els avenços tecnològics en l’àmbit sanitari, el factor humà seria un element principal per reduir la mortalitat i, potencialment, una qüestió de vida i mort.