Etiquetes

, , ,

Les darreres dècades els països més desenvolupats han presentat una tendència a disminuir la mortalitat i millorar l’esperança de vida i la salut de les poblacions de manera contínua. Però, els darrers anys aquesta millora contínua ha patit un estancament i fins i tot un retrocés amb un canvi a pitjor d’aquesta tendència en alguns països. Un dels factors més importants que han estat relacionats amb aquests canvis és l’augment de les desigualtats socials associat a la crisi econòmica, que ha produït un deteriorament de les condicions de vida, laborals, d’habitatge, etc., que afecten sobretot a la població més vulnerable.

Recentment al Diari de Sanitat es comentava una controvèrsia generada a la comunitat científica i difosa als mitjans de comunicació arran d’un estudi publicat sobre l’augment de la mortalitat a l’Estat espanyol associat amb les mesures d’austeritat preses pel govern com a resposta a la crisi.

Cada país ha fet front a la crisi econòmica partint de diferents situacions prèvies, també ha patit de manera desigual l’impacte de la crisi, així com ha estat diferent la reacció de cada govern quant a les polítiques públiques per tal de fer front aquestes situacions. Les polítiques públiques de retallades, que alguns economistes anomenen d’austeritat neoliberal han generat més inestabilitat i precarietat laboral, i menys inversions públiques en benestar social i familiar, educació i salut. El fet que els països hagin respost de manera variable, amb més o menys retallades del pressupost social, fa que també sigui esperable un resultat diferent quant a la salut i la mortalitat de les poblacions a mitjà i llarg termini. Així, és esperable que als països on s’han aplicat més retallades als serveis socials, d’educació i sanitaris l’impacte sobre la salut i la mortalitat sigui més important.

És conegut que els serveis sanitaris expliquen solament un percentatge petit de la salut de les poblacions. Però, depenent del tipus de sistema sanitari, de la seva orientació, del finançament i de l’accés de la població al sistema, pot contribuir a millorar l’equitat i per tant a disminuir les desigualtats socials en salut. Al nostre país, per exemple, tenim un Sistema Nacional de Salut teòricament centrat en l’atenció primària de salut. És conegut què una atenció primària de salut accessible, amb atenció longitudinal en el temps, amb capacitat de tractar de manera global les persones, i coordinada amb la resta de nivells d’atenció obté millors resultats de salut i disminueix la mortalitat. Però, la política sanitària actual tendeix a trencar la importància de l’atenció primària, a interrompre la relació continuada metgessa-malalt per la manca de continuïtat dels professionals, la precarietat dels contractes i la disminució dels pressupostos de l’atenció primària, tant en termes relatius com ara absoluts. Als centres d’atenció primària, on la relació de confiança i el vincle entre professional i pacient és crucial, s’està perdent la dimensió de longitudinalitat, una de les més importants i que, estudi rere estudi, mostra un impacte positiu en la salut i la mortalitat de les poblacions.

Aquests fets, d’acord amb els coneixements existents sobre l’impacte dels determinants socials de la salut i les desigualtats socials, i la pèrdua de la capacitat del nostre sistema sanitari centrat en l’atenció primària de salut d’esmorteir parcialment l’efecte de la crisi s’associaran tard o d’hora amb pitjor salut i un augment de la mortalitat.

Per tant, serà necessari monitorar a curt i mitjà termini la mortalitat i revertir immediatament les polítiques que s’associen amb aquests retrocessos.

Autor convidat: Luis Rajmil. Metge pediatre, Màster en Salut Pública, Doctor en Medicina i especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Jubilat. La seva àrea d’especialització és la recerca en salut infantil i qualitat de vida, i les desigualtats socials en salut infantil. Ha treballat en diversos projectes a escala internacional, d’Europa i de l’Estat espanyol en aquestes àrees. Contacte: Twitter

Foto: pixabay