Etiquetes

, , , , , ,

En els darrers dies ha circulat la notícia de que el Departament de Salut volia implantar una prova pilot de reducció d’horaris d’obertura habitual de centres d’atenció primària: Tots els professionals treballarien fins les 17 hores i restaria el període de 17 a 20 hores sols per atendre urgències. Aquest canvi sembla promogut pel Sindicat de Metges amb la intenció de millorar la conciliació familiar dels professionals i la salubritat dels seus horaris.

Aparentment, però, és un anunci precipitat i poc meditat: un canvi d’aquesta importància requereix d’altres mesures acompanyants i, sobretot, de debat professional i social. No comptar amb els ciutadans per abordar aquest tema és agosarat i imprudent, com ja han manifestat des de Marea Blanca.

Procurar uns horaris més racionals pels professionals dels equips d’atenció primària és lloable i un bon fi. El dubte sorgeix respecte a si aquesta és la millor manera de fer-ho. En una primera anàlisi, la mesura tindria dues greus limitacions o problemes:

  • Seria impossible aplicar-la immediatament a la gran majoria de centres de salut per manca d’espais suficients per a tots els professionals. La política d’un espai per a dos professionals (en diferents torns) no ho permetria: molts professionals es quedarien sense espai de consulta on visitar, raó per la qual això implicaria a la pràctica no sols la desaparició d’un tram horari d’atenció sinó la disminució global del nombre d’hores d’atenció als ciutadans.
  • Pèrdua d’accessibilitat per la població (o per una bona part): en desaparèixer els horaris de tarda, una part de la població tindria dificultats per a ser atesa pel seu metge i infermera de família; aquest fet implicaria una greu pèrdua d’accessibilitat i d’atenció longitudinal, especialment pels més desafavorits (aquells qui tenen més precarietat laboral).

Cal abordar la racionalització d’horaris de forma global, en el conjunt de la societat, per a tots els col·lectius de treballadores i treballadors. Cal fer-ho, entre altres, amb reformes legislatives. Aquest abordatge ha de permetre millorar els horaris dels professionals sanitaris sense inequitats socials; les reformes han de facilitar l’accessibilitat a l’APS de tots els ciutadans sense limitacions de tipus laboral.

A més, aquest no és ara mateix el principal problema d’una atenció primària empobrida per manca de cura de polítics i gestors. I sembla més urgent (i més fàcil) resoldre la difícil situació de conciliació familiar en què es troben moltes metgesses de família de les darreres promocions: els pertoquen més hores d’horari de tarda (algunes encara fan horari exclusivament o predominantment de tardes) i carreguen amb la major part d’hores d’atenció continuada. Resoldre, amb equitat, aquest problema sí que seria una bona mesura de conciliació familiar. Això requereix lideratge (del que fa temps estem mancats) i generositat professional.

Sense necessitat de renunciar a l’oferta d’horari de tarda, hi ha moltes altres mesures que poden facilitar uns horaris més racionals i amb millores per a la conciliació familiar. Entre elles, podríem citar:

  1. Disposar tots els professionals d’horaris lliscants (cada professional reparteix el seu horari de treball setmanal en períodes de matins i de tardes. Es podria aplicar immediatament.
  2. Repartir de forma molt més equitativa els torns d’atenció continuada (cobertura de l’atenció per a urgències fora de l’horari habitual dels centres, bàsicament nits, festius i caps de setmana). Es podria aplicar immediatament.
  3. Flexibilitzar progressivament l’horari dels professionals, permetent adaptacions personals dins d’un marc preestablert. El marc podria ser del tipus: mitjana de 35 hores setmanals, repartides en almenys 5 dies de la setmana i havent d’oferir cada setmana 1-2 torns de tarda. Aquesta flexibilitat permetria adaptar horaris a necessitats personals del professional i també a necessitats epidemiològiques estacionals o a altres circumstàncies.
  4. Per a facilitar algunes d’aquestes mesures caldrà disposar progressivament d’espais de consulta suficients: un espai de consulta per a cada professional. Seria la condició necessària per a permetre la flexibilitat d’horaris que entenem podria ser un bon camí per a disposar d’horaris més racionals i conciliadors amb la vida familiar, sense malmetre l’accessibilitat i la longitudinalitat.

També s’ha apuntat que la mesura (limitar els horaris habituals fins les 17 hores) podria mitigar la manca de professionals que pateix l’APS i que es preveu empitjorarà en els propers anys. A l’actual entorn, sense una consulta per a cada metgessa i infermera als nostres CAPs (especialment a les ciutats), aplicar aquesta reducció d’horaris representaria a la pràctica disminuir el nombre de professionals (i de les seves hores d’atenció). En una APS molt malmesa això podria representar un greu empitjorament. La manca de professionals té altres solucions més imaginatives i realistes, com per exemple:

  1. Permetre, i incentivar, dedicacions més àmplies de les metgesses i infermeres
  2. Permetre i incentivar allargar al vida professional més enllà dels 65 anys.
  3. Redistribuir les tasques entre els diferents membres dels equips d’atenció primària promovent que infermeres i administratives (incrementant la seva dotació en els EAPs) assumeixin tasques que actualment semblen exclusives de les metgesses.
  4. Augmentar de manera significativa el nombre de places de formació via MIR de metgesses i infermeres de família.
  5. Dissenyar i aplicar mesures que promoguin que els professionals (infermeres i metgesses) que s’han format per exercir a l’APS s’hi mantinguin i no vagin a treballar a altres dispositius assistencials (urgències, equips de suport a l’APS, etc.).

Cal treballar per uns horaris que facilitin la conciliació laboral, però no sols dels professionals sanitaris sinó del conjunt de la població. Cal fer-ho amb prudència, realisme i consens.