Etiquetes

, , , ,

Hem traduït al castellà el document presentat el 31 de maig a Barcelona a petició de companys de fora de Catalunya.

Aquí està: Consideraciones para el abordaje social y sanitario del suicidio a propósito del Código Riesgo de Sucidio

Esperem que sigui d’interès per a amplis sectors de professionals. Malgrat que hi ha moltes referències al programa de prevenció implantat a Catalunya, el seu contingut és aplicable a les polítiques de totes les comunitats autònomes. I, malauradament, els fets ens segueixen emplaçant a portar a terme mesures de prevenció de la mort voluntària que és l’iceberg d’un gran patiment social.

Perquè ha tornat a passar. Fa uns dies la premsa informava de la mort per suïcidi d’una persona quan l’anaven a desnonar. Els temps més terribles potser han passat però no s’ha acabat el problema. Si fa uns anys la causa de desnonaments era l’impagament de l’hipoteca, ara és l’impagament de lloguers inassumibles. L’especulació amb l’habitatge de lloguer està portant a la pèrdua de la casa a moltes famílies, que es veuen privades d’un dret bàsic.

El llistat de suïcidis relacionats amb desnonaments informa d’almenys 16 morts l’any 2013, que va ser l’any amb més incidència. Després han anat disminuint, però no és acceptable ni una sola mort per aquesta causa.

Molts països que han passat per recessions i crisis econòmiques han vist com augmentaven les taxes de suïcidis. Potser els més destacats van ser la Rússia de la dècada dels 90 i posteriorment Grècia, on es va produir un augment de les taxes del 35% entre els anys 2010 i 2012. Però no ha passat el mateix en aquells països que van aplicar polítiques socials d’ajuda a les persones més afectades per la crisi, com és el cas de Finlàndia o Suècia. En efecte, a Finlàndia durant la crisi del 90-93 l’atur va pujar del 3,2% fins al 16,5% i no van augmentar els suïcidis.

Amb les dades actuals es pot afirmar que les recessions econòmiques que no van acompanyades de programes forts d’ajuda econòmica i a l’ocupació són causa de mort, com ho són dels desnonaments.

En el document que ara presentem en castellà vàrem plantejar la difícil prevenció de la mort voluntària, que és un fenomen que ha estat present al llarg de tota la història de la humanitat i té múltiples connotacions culturals, socials, psicològiques i mèdiques. Però, precisament, és en els suïcidis de causa econòmica sobre els que podem incidir de manera més efectiva.

Les mesures de prevenció primària que han demostrat efectivitat són les polítiques socials actives de millora dels condicionants socials com l’educació, les condicions laborals, l’habitatge i els ingressos econòmics. Al mateix temps, l’evidència sobre els programes de prevenció endegats des dels serveis sanitaris ens diu que el 45% de les persones que se suïciden s’havien visitat amb el seu metge de família en el mes anterior (vers el 20% que ho van fer amb els serveis de salut mental). També hi ha evidència sobre l’efectivitat de la formació dels metges d’atenció primària en el reconeixement i tractament dels trastorns depressius i de la ideació suïcida.

Com a professionals de l’atenció primària ens hem de preguntar si, des de la nostra proximitat i el nostre coneixement de les condicions de vida dels nostres pacients, podem aportar alguna acció en la prevenció del suïcidi. Probablement, podem tenir un paper més rellevant del que hem tingut fins ara si ens enfoquem a la detecció de les persones de més risc i a l’establiment de plans d’intervenció en estreta col·laboració amb els serveis socials i les xarxes de suport comunitàries.

El vincle relacional existent entre professional i pacient és un facilitador del seguiment i tractament de les persones que presenten ideació autolítica o han fet algun intent, sobretot quan la problemàtica de base no és psiquiàtrica sinó social.

Ens movem en un terreny d’elevada incertesa perquè no disposem d’instruments vàlids d’avaluació del risc. Els autors que han demostrat la ineficàcia de l’estratificació del risc recomanen un enfocament basat en les necessitats dels pacients i no en les percepcions clíniques dels professionals, donant molta importància a la comunicació entre metge i pacient.

Tant en el camp de la detecció de les persones més vulnerables, com en el de la valoració de les necessitats dels pacients, les metgesses i les infermeres de família estem ben situades per poder dur a terme actuacions preventives.

Desitgem que la tragèdia d’aquest suïcidi, conseqüència d’un sistema capitalista que anteposa l’economia per davant de les persones, remogui consciències i ajudi a cercar solucions socials a la realitat que moltes famílies estan vivint.