Etiquetes

, , , ,

Article de Francesca Zapater al diari de la sanitat.

Gener del 2018: déjà vu

Imatge obtinguda de: http://cosmoplug.com/deja-vu-recuerdos-nuestra-vida-universo-paralelo/

 

La grip ens porta, un any més, a un evident i llastimós déjà-vu de diversos fets: l’epidèmia, la saturació de centres, la queixa, les causes, les no solucions… I un any més surten a la llum les dificultats del sistema sanitari català – i no català- per donar resposta a un problema de salut anual i previsible i a les demandes de la població.

En efecte, com cada hivern, ens visiten el virus de la grip i altres microbis que afecten una part important de la població. Per a persones joves i sanes no acostumen a suposar cap problema greu. Sí que pot comportar problemes per a persones grans i amb patologia de base. Els més freqüents són en forma de complicacions, sobretot pneumònies o insuficiència respiratòria, o bé en forma de descompensacions de les malalties prèvies, com la insuficiència cardíaca. Però uns i altres, persones de baix risc i persones d’alt risc, acudeixen al sistema sanitari per rebre atenció.

Els serveis sanitaris d’atenció primària i hospitalària, habitualment saturats, ara estan sobresaturats. Per als pacients això es tradueix en hores de demora per ser atesos o dies d’estada a urgències esperant poder ingressar. Per als professionals, suposa una sobrecàrrega de visites que posa en perill tant la seguretat del pacient com la seva salut. A ningú se li escapa que és difícil fer una visita de manera correcta en cinc minuts o quan el nombre de persones a atendre en una jornada és de 40, 50 o més.

La premsa i les xarxes van plenes de dades i de queixes tant de pacients com de professionals. Com cada any, podem llegir les xifres d’afectació poblacional i del nombre de visites que es fan. I podem escoltar els epidemiòlegs parlant del tipus de virus, els metges i les infermeres queixant-se que no donen l’abast, alguns pacients o familiars, pocs, denunciant les demores….

I com cada any farem una anàlisi de les causes. Les més concretes: la no habilitació de llits per atendre les complicacions, la manca de professionals, les retallades. O les causes més genèriques: el finançament insuficient, la creixent demanda, o un sistema sanitari excessivament orientat als hospitals. Qualsevol pic epidèmic comporta una activitat extra del sistema sanitari, però si una epidèmia previsible el porta al desbordament és per manca de planificació. Si de manera periòdica es repeteixen els mateixos fets i les mateixes causes, perquè no se solucionen? Perquè no es pot, o perquè no es vol?

La grip no és cap urgència, com no ho són la gran part dels processos febrils. La grip no té tractament, i es cura sola en un termini de 5-7 dies. Només les grips que es compliquen, una minoria, necessiten atenció mèdica i tractament a domicili o en un centre hospitalari. Malgrat aquestes realitats, la demanda urgent es desborda i el sistema reforça els serveis d’urgència hospitalaris, no els serveis d’atenció primària.

La millor atenció en casos de grip, com en tots els altres problemes que no comporten un risc vital imminent és la que fan els metges i infermeres de capçalera. Aquesta atenció és superior en resultats i en cost-efectivitat. Sembla, doncs, de sentit comú que els esforços del sistema s’haurien de dirigir a fomentar i garantir l’atenció de les persones amb grip en els millors dispositius, que en aquest cas són els centres d’atenció primària. Amb tot el que això comporta:

  1. Garantir-ne l’accessibilitat, que actualment no està garantida. L’accessibilitat telefònica, per exemple, deixa molt a desitjar. Si truques al CAP, et remeten a un call-center per demanar visita que donaran pel cap d’una setmana. La solució: vés d’urgències!
  2. Garantir-ne la longitudinalitat, trencada des de fa temps en molts llocs. Tret de pobles petits, la demanda del dia sovint és atesa per un professional que no és l’habitual, en consultes dites d’urgències que atenen tot tipus de problemes no urgents.
  3. Garantir-ne la capacitat de coordinació i de gestió clínica. Ara, si una metgessa de capçalera sospita una pneumònia o diagnostica la descompensació d’una malaltia de base, ha d’enviar el pacient al servei d’urgències hospitalàries corresponent. No pot gestionar un ingrés directament.

I el circuit sempre acaba voltant entorn les urgències. Tenim un sistema disfuncional que potencia l’ús incorrecte dels dispositius (un 60% de les urgències hospitalàries són inadequades), i que, de manera paradoxal, va hipertrofiant els mateixos serveis que presenten un ús inadequat. D’aquesta manera es posen recursos econòmics en un sac foradat, recursos que serien molt més ben aprofitats si es posessin en dispositius d’atenció primària, perquè impacten positivament en tot el sistema.

Si no ens volem trobar l’any que ve amb un altre déjà-vu, cal que recuperem el sentit de la coherència i la sensatesa en la gestió dels serveis sanitaris i en el bon ús de les paraules i els conceptes.

La població ha de recuperar el sentit de la malaltia, en aquest cas, de la grip: una epidèmia que es pot limitar però no evitar, una malaltia que és normal en l’actual patró microbiològic, que s’autolimita i, per tant, es cura espontàniament en una amplíssima proporció. També ha de recuperar la capacitat de ponderació dels símptomes: si tens febre i et fan mal tots els ossos, és que tens la grip, però si tens dificultats per respirar, és que tens una altra cosa i necessites ajuda. I posar en pràctica la calma i la paciència: no cal diagnòstic mèdic si no hi ha símptomes d’alarma, ni ser visitat el primer dia, ni ser tornat a visitar si la tos dura una setmana.

Administracions i empreses haurien de possibilitar la declaració responsable de malaltia de manera que no calgués augmentar el nombre de visites per anar a buscar una baixa. Alguns departaments de la Generalitat ja ho han posat en marxa.

Per a l’epidèmia de grip es necessiten metgesses i infermeres a primera línia que tranquil·litzin les persones sense complicacions i diagnostiquin, tractin o derivin quan es presenten problemes. Serveis primaris suficients per donar resposta a l’augment previst de la demanda als centres i a domicili.

Si no es prenen mesures diferents, l’any que ve no obtindrem resultats diferents, tornarem a veure i a parlar del mateix. I torna la mateixa pregunta: no es pot o no es vol?