Etiquetes

, , , , , ,

Recentment, i coincidint amb el mes del càncer de mama, s’ha publicat al diari de la sanitat una sèrie de 4 articles d’opinió que volem ressaltar. Quatre dones i metgesses ajunten les seves veus, de manera coral, per reflexionar sobre conceptes actualment dominants en la cultura del càncer de mama (CM):

Obre la sèrie Mª José Fernández de Sanmamed amb una reflexió en primera persona sobre la decisió de participar o no en el programa de cribratge de CM. L’article «Vaig dir no a fer-me les mamografies i avui tornaria a dir no» es basa en l’evidència disponible, segons la qual participar en els programes de diagnòstic precoç no allarga la supervivència de les dones als deu anys. A més, de cada mil dones a qui es fes mamografies periòdiques durant deu anys, només s’evitaria que en morís una per CM. Però cent patirien una falsa alarma, i el que és més greu, cinc serien objecte de sobrediagnòstic i tractades innecessàriament. Rebrien cirurgia i radioteràpia, i a vegades quimioteràpia (es calcula que de cada mil dones cribrades es realitzen tres tumorectomies i dues mastectomies innecessàries). El procés de malaltia i els efectes dels tractaments deixen cicatrius visibles i invisibles permanents en les dones.

Al segon article, escrit per Francesca Zapater amb el títol de La tirania del pensament positiu, es reflexiona sobre com aquest corrent, sense evidencia científica, posa l’accent en la importància de l’actitud individual de les dones per a la curació del tumor. Es desvia l’atenció sobre les seves causes socials i ambientals, desplaçant-les del debat públic, que es centra en les actituds i en les capacitats psicològiques com a factors de guariment.

I si no hi ha curació? es pregunta. Amb aquest discurs és molt fàcil sentir-se culpable de no estar a l’altura de les exigències de l’entorn. Aleshores, es produeix exclusió, major soledat i més patiment. És des de l’acceptació i no des de la negació, des del reconeixement de les particularitats de cada dona i no des de l’estandardització de la resposta, que podem trobar la millor manera d’acompanyar i confortar les afectades.

En tercer lloc a “El llenguatge bèl·lic en el càncer, un altre llenguatge és possible”, Blanca de Gispert ens ajuda a pensar sobre com podem deconstruir el llenguatge bèl·lic en el dur camí de la malaltia. El llenguatge que emprem quan parlem del càncer condiciona la manera com l’entenem i abordem, creant un marc conceptual i simbòlic de la malaltia i una determinada lògica de pensament. Demana construir entre totes un llenguatge de pau que ens permeti abandonar la guerra contra el nostre propi cos i el nostres pits. Una nova narrativa basada en l’empatia, la serenor, la solidaritat i la cura.

Tanca la sèrie Julia Ojuel que, en el seu escrit El llacet rosa. O com banalitzar una malaltia i convertir-la en mercat, ens explica que les campanyes del llacet rosa tenen molts conflictes d’interès. Ens recomana, tal com ho fa la organització Think Before You Pink (pensa abans de comprar en rosa) fer-nos unes preguntes quan veiem un producte amb el llacet per reconèixer aquest conflictes. I acaba dient-nos que la vida de les dones amb càncer de mama no és de color rosa, que “hi ha moltes dones, amb la malaltia activa, avançada o amb metàstasi”. Dones de les quals no es parla el dia de CM perquè s’oculta la realitat que aquesta malaltia segueix matant.

Tots aquests pressupòsits imperants estan construïts en la majoria de casos amb la millor de les voluntats, però des de l’opinió de les autores no ajuden a la persona malalta sinó que la posen en una cursa d’obstacles, en un moment en què la malaltia o els seus tractaments l’han debilitat de tal forma que el que necessita, més que res, és ser cuidada. Tampoc ajuden a la comprensió social de la malaltia sinó que la banalitzen arribant a afirmar “… que el cáncer es un regalo. Alguien llegó a decírmelo, y yo le respondí que esperaba no figurar en su lista de Navidad…” com diu Barbara Ehrenreich, autora del llibre «Sonríe o muere».

Anuncis