Etiquetes

, , , , ,

Després de la calma de l’estiu arriba la tardor i surten com bolets diferents “innovacions” per solucionar els problemes que viu l’atenció primària (AP). Arreu neixen noves unitats de cronicitat i d’atenció domiciliària (AD): professionals d’infermeria i medicina que faran tota l’AD de la resta de l’equip. Sense sorgir d’una necessitat de l’equip o de la població. Ara està de moda la cronicitat, per a la qual posen en marxa nous serveis (unitats d’AD, unitats de crònics, hospitalització a domicili) amb la dedicació de múltiples professionals sense un contingent propi (gestores de casos, geriatres, infermeres i metgesses especialitzades ).

Fa pocs dies des del FoCAP dèiem en L’invent de la cronicitat.pdf que el pla de cronicitat de Catalunya “no ha aportat major coherència, ni major equitat, ni més agilitat. Al contrari, sovint ha fragmentat l’atenció (unitats i referents per a cada malaltia), ha difuminat les responsabilitats entre les diferents figures que intervenen (metgessa i infermera de capçalera, gestores de casos, equips de suport) i ha traspassat protagonisme i recursos als hospitals”, per exemple els nous equips de suport integral a la complexitat (ESIC).

Recentment ha aparegut una nova revisió sistemàtica “Effectiveness of Intensive Primary Care Interventions: A Systematic Review”, que compara diferents models de proveir atenció a persones grans fràgils, i arriba a aquesta mateixa conclusió. No hi ha un sistema d’atenció a les persones fràgils que sigui superior a la resta, ni en disminuir el nombre d’hospitalitzacions o urgències, ni en augmentar la supervivència en millors condicions. Els plans que s’han portat a terme basats en la incorporació d’equips especialitzats no han ofert millors resultats que l’atenció primària habitual.

A la seva discussió podem llegir: “Molts dels programes que hem revisat utilitzen equips multidisciplinaris per proveir un conjunt de serveis especialitzats i coordinar la cura de pacients complexes. Però afegir més agents implicats en la cura dels pacients complexes provoca discontinuïtat amb el seu equip d’atenció habitual i augmenta el risc de descoordinació. Donats els resultats negatius d’aquests estudis, és possible que intentar gestionar la cura de pacients complexes en equips multidisciplinaris sigui inefectiva per aquests pacients amb moltes necessitats, ja que la necessitat de coordinació pot contrarestar els beneficis de les habilitats especialitzades de cada un dels membres de l’equip. Un abordatge alternatiu podria ser simplificar explícitament la cura per minimitzar la discontinuïtat utilitzant menys professionals que tinguin una pràctica amb mirada holística per cuidar els pacients en tots els seus contextos: el domicili, la consulta i l’hospital. En aquest model, el paper del coordinador de casos seria irrellevant”.

Així doncs, a part de la tristesa o indignació per perdre atributs que són propis de l’atenció primària (atendre els teus pacients a casa i al centre de salut), el nou model és ineficient respecte el model previ d’atenció primària.

Degut a la saturació de les consultes, les dificultats de gestió de les agendes, les dificultats per deixar de fer actes a la consulta que no aporten un bé, la sobrecàrrega de treball virtual i presencial i una sèrie llarga de problemes que tenim a l’atenció primària, és possible que alguns professionals valorin positivament el deixar de fer atenció domiciliària. Però ben pensat, compensar la pèrdua de personal de l’AP i la sobrecàrrega de feina amb professionals que només facin atenció domiciliària no sembla la millor solució al problema. A més, sovint aquestes persones sorgeixen del mateix equip, empitjorant el dèficit de personal ja existent.

Per tant, en funció de l’actual evidència, la innovació s’hauria de dirigir a procurar bones condicions en els equips d’atenció primària per fer l’atenció domiciliària, dins el temps laboral, i amb els mitjans necessaris al nostre abast. L’organització i els gestors ho haurien de facilitar.

No podem deixar de preguntar-nos: Quins interessos tenen els gestors en implantar aquest model que ningú sap quins resultats pot tenir, i en tot cas, allà on s’han avaluat experiències similars no han aportat cap millora destacable?

Si una cosa funciona en un equip, per què s’ha de canviar? I si no funciona, per què no es reflexiona amb tot l’equip sobre les causes i es cerquen solucions entre tots?

Posar bolets no farà avançar l’AP ni comportarà beneficis a la ciutadania.

Imatge: Contrapunt.cat

Anuncis