Parlem d’atenció domiciliària

Etiquetes

atenció domiciliària, cronicitat, equip d'atenció primària, infermera de capçalera, metgessa de capçalera, professionals

Quan un pacient ens obre la porta de casa seva, ens deixa entrar al seu espai, ens està donant permís per entrar a la seva part personal i familiar més íntima.

L’atenció domiciliària (AD) és un servei que garanteix l’atenció continuada a totes aquelles persones que no poden accedir al centre de salut, en un moment de la seva vida. L’objectiu és proporcionar unes cures de qualitat allà on es troba el pacient. I és en el domicili d’aquestes persones que no poden o tenen dificultats per traslladar-se al centre de salut, on se soluciona la major part dels problemes que els afecten. Aquests poden ser per malaltia crònica o problemes de salut aguts, també per dificultats socials que afectin al pacient i/o la seva família. L’AD forma part de l’activitat de l’equip d’atenció primària (EAP) i és un dels seus programes prioritaris. El centre de l’atenció no és només el pacient, sinó també els familiars i els cuidadors formals i informals, remunerats o no, perquè són la base i el pilar per poder mantenir les persones a casa seva, sobretot quan apareixen complicacions i problemes.

Els factors que fan que el sistema sanitari aposti per una AD de qualitat són:

Augment del cost de les cures a nivell hospitalari i sociosanitari.
Augment de l’envelliment de la població, amb el progressiu deteriorament i dependència.
L’entorn domiciliari afavoreix una millor relació metgessa/infermera-malalt
És un dels serveis de l’Atenció Primària (AP) que dóna sentit i porta a la pràctica el concepte d’assistència longitudinal i continuada.

En el món rural, l’atenció domiciliària és una necessitat sentida i viscuda tant per part dels professionals sanitaris com pels pacients i les seves famílies, com una forma més de relació professional, com una activitat sanitària més, dins de la normalitat del treball diari. I genera infinitat de satisfacció, sens dubte per les relacions humanes tan intenses que es comparteixen per les dues parts. En les zones urbanes és on ha canviat més aquest model, doncs es va perdre l’atenció sanitària al domicili durant molts anys, i es va centrar més en la consulta, sortint al domicili de manera ocasional, per alguna demanda aguda dels pacients.

A Catalunya, arran del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) que es va posar en marxa el 2012, han sorgit noves figures que intervenen en l’AD (gestora de casos, equips d’atenció domiciliària, equips de suport a la cronicitat). Se sumen al ja existent programa d’atenció a domicili i equips de suport (PADES) orientat inicialment a l’atenció pal·liativa i que va anar estenent el seu àmbit d’actuació a pacients amb malaltia crònica avançada com ara demència o insuficiència cardíaca.

No hem de confondre l’AD que fan la metgessa i la infermera de capçalera amb la que poden fer els altres tipus d’equips. Tal com dèiem en la nostra recent entrada L’invent de la cronicitat aquests diferents models, quan han estat avaluats en entorns de sistema públic de salut amb una atenció primària ben arrelada, no han demostrat tenir major eficàcia ni eficiència que els models preexistents. El que sí ha demostrat eficàcia (per proximitat, disponibilitat, coneixement de la història del pacient i la seva família) i eficiència (és la més cost-efectiva) és el model d’atenció liderat per la metgessa i la infermera de família. Per tant, els altres recursos a domicili (PADES, gestores de casos, equips de suport a la cronicitat) haurien de donar suport a l’EAP quan aquest ho necessiti i ho demani, però mai a priori, és a dir, sense demanda ni necessitat prèvia. En tots els casos ho haurien de fer de forma coordinada amb els referents de capçalera, de manera que es garanteixi la continuïtat en les decisions i les cures que el pacient requereixi. En cap cas haurien d’intervenir per indicació de professionals de l’àmbit hospitalari o sociosanitari, que tenen un coneixement parcial del pacient, dels seus recursos i de les seves necessitats.

A l’estat espanyol els diferents models organitzatius que existeixen a nivell d’AD són:

Model integrat: Es basa en la UBA (metgessa-infermera-treballadora social) que coneix al pacient en tota la seva complexitat i la seva història i té unes relacions prèvies de confiança amb el pacient i la família.
Model sectoritzat: Implantat a Andalusia fa uns anys en infermeria, no així en els professionals de la medicina. Cada infermera es responsabilitza d’un sector geogràfic de la població (les ciutats i/o pobles es divideixen per sectors), d’un territori determinat. Té molts inconvenients ja que un mateix sector d’una infermera pot arribar a tenir molts metges de referència. Això provoca molts obstacles en la comunicació i l’assistència compartida en el domicili per l’equip infermera-metgessa.
Model dispensaritzat: Alguns professionals de l’EAP s’encarreguen de tota l’AD. Aquest model és el que s’està introduint en alguns EAP de la Gerència territorial de la Metropolitana Nord i de Barcelona. Aquesta subespecialització entra en conflicte amb la longitudinalitat i continuïtat assistencial i amb les relacions de confiança generades al llarg del temps. Hi ha professionals i pacients que no volen assumir aquest model, es declaren en contra de les directrius, i segueixen atenent els seus pacients al domicili.

Com hem manifestat en altres ocasions des del FoCAP creiem que el model integrat hauria de ser el d’elecció en el moment actual.

L’AD traspassa els límits dels aspectes purament sanitaris. A més d’una valoració integral, de la priorització de problemes, d’establir uns objectius de tractament i un pla de cures, la comunicació és clau, tant amb el pacient com amb la família i cuidador/a. Una comunicació empàtica, propera, conciliadora, que valora la situació i qualitat de vida del pacient, l’impacte de la malaltia en la dinàmica familiar, el cansament del cuidador principal, que treballa el respecte i la confiança, ajudaran al manteniment del pacient en el domicili i a superar els entrebancs que la seva situació de salut anirà portant.

Els problemes que afronta actualment una AD de qualitat són principalment de tipus organitzatiu dels EAP: donar temps adequat a les agendes i flexibilitzar-les per realitzar una AD programada. També s’ha de donar a les infermeres protagonisme i poder per liderar-la. Però sens dubte, es necessita un canvi d’actitud dels professionals sanitaris (metgesses i infermeres) i dels gestors: professionals amb un compromís clar de voler sortir al carrer, a les cases, a atendre els pacients que no poden anar a la consulta; gestors que apostin clarament per mantenir el model integrat d’AD i no vulguin innovacions innecessàries i que adeqüin les plantilles dels CAPs a les necessitats de salut de cada població.

Imatge: Fotograma de la pel·lícula Un doctor en la campiña