Etiquetes

, , , , , ,

Veure els números amb mirada llarga ens dóna una imatge panoràmica de la situació. I això és el que fa Juan Simó de manera periòdica en el seu blog, imprescindible per saber, a partir de les dades, què està passant realment en el sistema sanitari.

A l’entrada del dia 29 de juny, que titula La atención primaria en la UCI analitza l’evolució de la despesa sanitària en atenció primària (APS) i en atenció especialitzada (AES) des de 1984 fins el 2015 en el Sistema Nacional de Salut (SNS). El resultat gràfic és una figura de serp amb la boca cada vegada més oberta, que l’autor fa servir com a metàfora de la tendència al creixement de l’AES que sense miraments engoleix la resta de partides del sistema.

En el gràfic de creixement nominal acumulat es pot veure que quan es produeix una davallada (anys 2010-2013), la de l’APS és més forta, i quan hi ha un increment (2015) és l’AES qui hi surt guanyant. Entremig hi ha l’any 2014 en el qual hi va haver a la vegada un augment de l’AES i més caiguda de l’APS.

El mateix comportament tenen els valors de l’evolució de la despesa corrent i de la despesa en personal.

Encara més cruels són els números quan s’observa l’evolució de la distribució percentual de la despesa del 2002 al 2015: l’AES ha guanyat 10 punts mentre que l’APS ha passat del 14,5% al 13,4%. De l’escassetat a la misèria.

Seguint amb la figura de la serp, es pot afirmar que l’AES té molta gana, s’ho vol menjar tot, i amenaça amb seguir obrint la boca si no es prenen mesures valentes. AES vol dir equipaments costosos, grans edificis, alta tecnologia, ús de fàrmacs amb escàs control, inversions constants, oferta de serveis cada vegada més gran (urgències, per exemple) manteniment d’hospitals i reposició de maquinària. Amb el seu funcionament es posen en joc directa o indirectament grans quantitats de capital i els interessos de fabricants, distribuïdors, intermediaris i accionistes de les diferents empreses implicades. I ja sabem que aquests agents cada vegada volen majors beneficis, de manera que la tendència és al creixement infinit, que comporta de manera indestriable més sobrediagnòstic, més sobretactament i més iatrogènia. A la partida de l’AES estan inclosos els fàrmacs d’ús hospitalari que són els responsables de la gran part de la necessitat creixent de finançament. Val la pena aquesta despesa enorme en fàrmacs si és a costa de fondre l’APS? Quin impacte tindrà en la mortalitat global? I en qualitat de vida? S’està consolidant un model sanitari basat en els fàrmacs, molt interessant per a la indústria farmacèutica, però d’interès dubtós pels beneficis socials.

En l’anàlisi que fa per Comunitats Autònomes (CCAA) es pot veure que no totes s’han comportat de la mateixa manera, fet que posa en evidència que els governs autonòmics no han tingut les mateixes prioritats. Canàries és l’única CA que ha mantingut un tracte financer igualitari dels dos nivells assistencials. Si totes les CCAA haguessin fet el mateix, diu J. Simó, ara l’APS no estaria a l’UCI.

Fixant-nos en les dades de Catalunya, veiem que la diferència de despesa entre l’APS i l’AES es troba entre les tres primeres més altes, juntament amb Andalusia i Aragó. En despesa en personal és, amb molt, la que presenta una separació més gran entre els dos nivells d’atenció, que es va produir en gran part en els anys 2005-2010. La despesa en personal es troba per sota de la mitjana de tot el SNS. Amb aquestes dades hem de concloure que la serp d’Andalusia i la de Catalunya són les pitjors de totes les CCAA i les que més estan escanyant l’APS.

En l’article publicat aquest any Association between Temporal Changes in Primary Care Workforce and Patient Outcomes s’aporten dades que venen a reforçar el que ja se sabia. Fet a Estats Units, en l’entorn de Medicare, amb una mostra de més de 5 milions de persones per any, conclou que l’augment d’un metge d’atenció primària per 10.000 assegurats s’associa significativament a una reducció de 82,8 morts per 100.000, de 160 hospitalitzacions per causes que poden ser ateses a l’atenció primària i de 71,2 visites a urgències.

El debat principal ja no és si cal més finançament pel conjunt del SNS, ni tan sols com es gestiona. El debat és com distribuïm els diners. Volem més iatrogènia, més diagnòstics, més tractaments i més negoci pels interessos privats?: Seguim posant diners a l’atenció especialitzada. Volem millorar la morbimortalitat i la bona atenció global a la població?: Cal posar més diners a l’atenció primària. I cal que aquesta surti de la UCI abans no sigui massa tard i entri en un coma persistent, que seria devastador per a la població i per al mateix SNS. Una APS forta aporta major accessibilitat als serveis, més equitat, més seguretat i major sostenibilitat, és a dir, és una garantia de la pervivència del sistema públic de salut. No és possible esperar més, a Catalunya s’ha asfixiat l’APS i està exhausta.

Calen decisions polítiques valentes (més enllà de nous models de reforma) que recondueixin recursos (i els més importants són temps i persones) cap a l’APS, abans no comencem a lamentar-nos de les conseqüències.

 

 

Advertisements