Etiquetes

, , , ,

“Si em dius com em mesures, et diré com actuaré”

(dita popular d’autor desconegut)

Fa temps que sabem com la manera de mesurar influeix de forma rellevant en la forma com actuem, ens modifica les pràctiques i també configura noves realitats. En tenim un exemple ben clar i proper en les proves per accedir a la formació com MIR que obliguen els alumnes de les facultats de medicina a memoritzar síndromes clíniques rares més que a aprendre a fer de metges.

No fa massa en Joan Gené alertava sobre el mal ús que es fa dels indicadors en el nostre entorn sanitari. Al febrer es completava a “Més enllà de la clínica” una entrada sobre les DPOs.

El 3 de juny en Juan Simó ens ha regalat una altra de les seves excel·lents entrades en el seu bloc sobre el tema dels indicadors: “Indicadores ignorados, calabobos de la gestión sanitaria”. En aquest cas reflexiona (i aporta dades) sobre fets quotidians que denoten, mostren-indiquen el què passa, i no s’usen ni se’n parla mai. Posa dos exemples:

1. L’elevat nombre d’altes hospitalàries que es produeixen els divendres

2. Els habituals ingressos a través dels serveis d’urgències que actuen com a portes d’entrada.

Tot i que Juan Simó es basa en un estudi que analitza les altes de serveis de Medicina Interna de 286 hospitals espanyols durant els anys 2005 i 2006, les consideracions que fa són totalment vàlides a l’actualitat.

Respecte a les altes en divendres (quasi 1 de cada 4) és ben contundent sobre el seu significat: “Básicamente que el sistema no considera al paciente el centro del sistema. ¿Que las altas se acumulen los viernes acaso indica otra cosa que el centro del sistema es el hospital? ¿se está pensando en el paciente? ¿en su mejor interés?”. Un pacient que és donat d’alta un divendres difícilment trobarà la seva metgessa o la seva infermera amb els qui sovint s’han de valorar noves necessitats i harmonitzar les noves indicacions de fàrmacs.

Pel que fa als ingressos per urgències, les dades de que disposem a Catalunya (Informe 2015 central de resultats, àmbit hospitalari. Observatori del sistema de salut de Catalunya) no són gens discordants amb les que aporta en Juan Simó. Així, el 2015 el 67% de les altes convencionals (amb ingrés en un llit d’hospitalització) provenien d’un ingrés per urgències. A més, sabem que el 64,3% de les urgències ateses als hospitals catalans eren de nivells 4-5 (model andorrà de triatge. Veure pag 19: http://salutweb.gencat.cat/web/.content/home/ambits_tematics/linies_dactuacio/model_assistencial/ordenacio_cartera_i_serveis_sanitaris/model_datencio_urgencies/documents/arxius/model_atencio_urgencies_2012.pdf); o sigui que eren urgències perfectament assumibles per l’atenció primària. En Juan Simó torna a ser contundent respecte a aquest tema: “El paciente y su médico de familia pintan exactamente lo mismo. Es decir, nada. Todo se decide en las urgencias hospitalarias, en esa otra atención primaria, auténtico eje del sistema”. Una atenció primària enfortida hauria de decidir l’ingrés directe a l’hospital, com sempre han fet els General Practitioners britànics. Promoure que els ingressos es facin a través dels serveis d’urgències dels hospitals és sobrecarregar-los i una mostra més de menyspreu per la feina dels professionals d’atenció primària.

Segurament podríem trobar molts altres indicadors importants que ningú utilitza. Formarien part de l’estol de grans indicadors ignorats. Alguns possibles exemples…:

  • Quanta llista d’espera per a consultes externes prové de cites generades pel propi hospital…?
  • Quantes persones són ateses en primera instància per la seva infermera o la seva metgessa de família…?
  • Quantes visites d’hospitalització domiciliària o de PADES (“equip de suport”!) són decidides pels professionals d’atenció primària…?
  • Quantes de les persones ateses a urgències hi van ser derivades des del mateix hospital…?

Els indicadors delaten… Ens diuen que la nostra administració sanitària està molt preocupada per les dades, pels números, pels “resultats” biològics” i molt poquet per la bona atenció i menys encara per assegurar que l’eix del sistema sanitari, centrat en el ciutadà, sigui l’atenció primària.

Advertisements