Etiquetes

, , , , , , ,

shaft-1745933__340En el post publicat el mes de desembre La longitudinalitat ha de ser una prioritat parlàvem de la importància de l’atenció al llarg de totes les etapes vitals per part dels professionals de l’atenció primària, incloent l’atenció al final de la vida. La relació amb el mateix professional durant temps genera confiança, vincle terapèutic, satisfacció i un millor reconeixement dels problemes de salut, dels recursos i de les necessitats de les persones.

L’acompanyament en el procés de mort és una de les competències i responsabilitats de l’atenció primària i component essencial de la seva pràctica assistencial. Aquesta concepció s’emmarca en un determinat model d’atenció primària: el que es basa en el valor que té la proximitat, l’accessibilitat, el coneixement acumulat per una relació al llarg del temps i en diverses circumstàncies vitals i de malaltia, la complicitat establerta amb el pacient i la seva família i el coneixement de l’entorn. La confiança construïda entre professional i pacient és la base del vincle terapèutic establert que condiciona el resultat de l’atenció. Un model en el qual el factor personal és tan o més important que el farmacològic o tecnològic.

Si tenim em compte el criteri d’alguns experts segons el qual l’APS ha de ser resolutiva en aquells problemes que tenen una incidència mínima de 1/1000 anual o que generi 4 visites l’any (quantitat suficient per mantenir habilitats), l’atenció a la mort entra de ple en les nostres competències.

De la mateixa manera que el fet de la mort dóna sentit a la vida, l’atenció a la mort pot donar sentit a l’atenció realitzada durant la vida i fer-la millor omplint de significat el treball de metgesses i infermeres que són testimonis de vida i de mort.

L’atenció a pacients en estat terminal pot no ser ni còmoda ni fàcil. Són moments en els quals ens sentim interpel·lats sobre la nostra pròpia mort, ens enfronta a la difícil acceptació d’una societat que moltes vegades veu la mort com un fracàs de la medicina, més que com un final natural i ineludible. Cada vegada tolerem menys el patiment, els mitjans ens transmeten la il·lusió de poder vèncer totes les malalties, volem viure amb una salut perfecte. Com a conseqüència, volem una mort perfecta, asèptica i sense patiment. Però ni la vida ni la mort no són perfectes. Són plenes d’incerteses, de dubtes, de sentiments i d’aspiracions, de fites i de fracassos. Són personals, úniques i intransferibles. Per això cada mort és diferent. Com ho és cada procés de malaltia i cada relació assistencial que culmina i acaba en l’acompanyament en l’etapa final.

És cert que no tots els pacients i familiars valoren de la mateixa manera les aportacions que es poden fer des de l’atenció primària, perquè creuen que l’especialització és millor, o perquè des d’alguns serveis hospitalaris, ignorants de l’atenció primària, ofereixen -quan ells ja no poden «fer res»- atenció domiciliària per equips de cures pal·liatives.

Malauradament s’han perdut o s’estan perdent molts dels components de la longitudinalitat, entre el quals hi ha l’atenció a final de vida. Alguns professionals de l’atenció primària i alguns equips han deixat d’assumir-la. Això passa de manera més estesa en el medi urbà, on es considera que l’atenció a pacients terminals és responsabilitat dels equips especialitzats en cures pal·liatives. Hi ha la percepció de que així s’alleugereix la sobrecàrrega de feina que tenim i es té la tranquil·litat de que els pacients seran ben atesos. Per contra, altres equips, més en el medi rural, segueixen prestant atenció als pacients terminals i consideren que la intervenció generalitzada dels equips especialitzats no sempre suposa una millor atenció. És més, consideren que no fer-ho pot suposar un cert abandonament del pacient i la família en moments complicats.

L’abandonament d’aquesta competència implica una involució de l’APS cap a la dispensarització i se suma a la pèrdua d’altres competències i les que poden venir en un futur no llunyà. Així, l’APS i els seus professionals s’empobreixen i perden valor davant la societat i els pacients. I al mateix temps es perden recursos, perquè tot el que es destina a unitats, equips, referents, gestors i altres, es treu dels recursos de l’APS, no de l’atenció especialitzada. I s’avança en el model d’externalització de serveis que s’ha anat imposant en els últims anys, l’estratificació i la segmentació de la població i de l’assistència. Fa temps que sonen campanes que anuncien la «venda» de l’atenció domiciliària o de «la cronicitat», no els ho hem de posar fàcil.

L’atenció a final de vida requereix que professionals i equips tinguin coneixements i habilitats, però sobretot actitud. Requereix atenció domiciliària, disponibilitat, treball multidisciplinar (metgessa, infermera i en ocasions treballadora social) i temps de qualitat. Requereix un correcte maneig de símptomes, en especial del dolor i suport a l’entorn. L’ICS, en la seva publicació 3clics ofereix una guia clínica que recull la principal evidència en cures pal·liatives a l’APS, que és molt útil. Certament, algunes persones presenten dificultats de control del dolor, de la dispnea o de l’angoixa, però no totes les morts són difícils ni necessiten grans recursos tècnics. Algunes tan sols precisen un bon acompanyament. En ocasions caldrà la intervenció de professionals experts en cures pal·liatives o l’ingrés en unitats hospitalàries, de la mateixa manera que algunes persones amb malalties cardíaques o endocrinològiques poden beneficiar-se de la intervenció d’un cardiòleg o un endocrinòleg. En tots els casos, però, la presència i el seguiment dels professionals de capçalera han d’estar garantits.

El nostre sistema sanitari no té ben resolta l’atenció a final de vida i l’atenció pal·liativa. Alguns malalts no moren «bé». En aquest context el Parlament de Catalunya ha aprovat una moció Sobre el dret-a-morir-dignament  que inclou diverses propostes: portar al Congrés de Diputats la despenalització de l’eutanàsia i de l’ajuda al suïcidi, la creació d’un Observatori de la Mort o garantir l’accés a les cures pal·liatives a aquelles persones que les necessitin. Fem menció a aquesta moció perquè dóna protagonisme i rellevància a l’atenció primària en el camp de les cures pal·liatives. En concret, insta el govern a “garantir que l’atenció primària de salut de tot el país estigui dotada i capacitada per poder atendre les necessitats dels pacients en llur domicili, especialment al final de la vida”.

Celebrem aquesta resolució i apuntem algunes propostes per avançar en la dotació i capacitació de l’APS perquè pugui assumir aquesta funció amb qualitat, que no pot fer amb les actuals condicions de precarietat i insuficiència de personal. De manera paral·lela cal garantir l’accés en tot el territori a equips especialitzats en cures pal·liatives entesos com equips de suport a l’APS, tal com el seu nom i la seva definició indiquen.

Per garantir l’atenció de qualitat al final de la vida necessitem:

  • La recuperació dels pressupostos previs a les retallades (uns 330 milions d’€ anuals) i dels llocs de treball perduts (3000).

  • Potenciar les fórmules organitzatives que promoguin l’atenció longitudinal.

  • Recollir en la cartera de serveis dels EAP les funcions d’atenció a final de vida i de cures pal·liatives.

  • Programes de formació per a tots els professionals per a aquestes funcions.

  • Garantir la disposició de material i productes necessaris.

  • Fer de l’APS la porta d’entrada als equips especialitzats en l’àmbit comunitari. Evitar les derivacions des de serveis d’oncologia o altres.

  • Facilitar a les famílies el suport en material i personal necessaris per garantir una mort digna en el propi domicili quan aquesta sigui seva la voluntat i la del pacient.

  • Tenir un accés àgil als equips i unitats especialitzats quan es cregui necessari en tot el territori.

I no oblidem que hem de deixar de fer algunes coses per poder fer bé allò que hem de fer. Abandonar les proves i visites per actuacions que no aporten cap valor en salut i benestar per centrar-nos en el ple desenvolupament de les nostres competències.

Imatge: Pixabay

Anuncis