Etiquetes

, , , , ,

spd0El Manel té 58 anys i acut a la consulta d’infermeria a “control de sintrom®”. És un pacient conegut des de fa 15 anys per la infermera. Tenen una relació de confiança molt afermada. Els seus problemes de salut són: diabetis, hipertensió arterial, obesitat, fibril·lació auricular i és fumador. Viu amb la dona i una filla que estudia 4t d’ESO. Està a l’atur des de fa 4 anys. La dona neteja en algunes cases. A la consulta es detecta una pressió arterial molt alta. La infermera li explica: «Manel, tens la pressió a 180/95, feia molt de temps que no estaves amb aquestes xifres. Com et trobes?.» El Manel contesta: «Em trobo bé, però cansat i fart destar tot el dia a casa sense fer res. Els diners no arriben per a tot. Fa dos mesos que no prenc la medicació per la hipertensió, només el sintrom® i la de la diabetis. Les últimes medicines que em va receptar el metge son més cares i no les he tret de la farmàcia». La infermera respon: «T’entenc perfectament. Mirem quins medicaments són».

L’adherència terapèutica, definida com el grau en que el comportament d’una persona s’adequa a les recomanacions sanitàries (prendre la medicació, seguir un règim d’alimentació i realitzar canvis en els hàbits de vida) (OMS, 2004), té molt a veure amb el moment i les circumstàncies de vida del pacient, així com amb el grau de confiança generada en la comunicació amb els professionals sanitaris.

També podem acostar-nos al tema de l’adherència des de la perspectiva de la càrrega terapèutica que suporten els pacients. En Victor Montori diu que l’adherència és el resultat de la càrrega terapèutica demanada al pacient i la capacitat d’aquest de seguir el tractament. Tenim pacients amb una càrrega terapèutica interminable: dietes, autoanàlisis, visites, controls, fàrmacs,… difícil de compaginar amb la seva vida i les seves capacitats. Està descrit que l’estrès psicològic, l’angoixa, la falta de motivació o la desesperança són factors que influeixen negativament en l’adherència de les persones als seus tractaments. Aquestes càrregues de vida han d’estar presents en la ment del professional quan s’analitza el tema de l’adherència. Saber quina càrrega terapèutica i quina no poden suportar i mantenir els pacients és vital.

El Manel està passant una etapa molt dura de la seva vida que li dificulta mantenir un tractament adequat.

És un problema molt complex, doncs intervenen múltiples variables que estan relacionades entre si i que originen una gran variabilitat de conductes (tantes com pacients). Es pot tenir adherència total o parcial al tractament, com també en un moment de la vida mantenir l’adherència pot ser més fàcil que en un altre. Darrera d’un comportament i d’una situació particular hi ha tota una història de vida. Però en el que estem tots d’acord és en les repercussions i conseqüències que pot tenir no prendre algun fàrmacs: l’augment de la morbimortalitat, de les complicacions, els ingressos hospitalaris, els costos sanitaris, la insatisfacció dels pacients i també dels professionals, etc.

Aquesta visió de l’adherència terapèutica des d’una perspectiva individual, centrada en conductes i respostes individuals, no recull tota la realitat: som éssers socials i vivim en una realitat cultural i social. L’adherència terapèutica té més a veure amb l’estatus social, el gènere i la complexitat social en la que vivim, que amb la decisió individual de prendre un determinat medicament o fer una dieta. Les iniquitats en salut són per tant part d’aquesta falta d’adherència, doncs la vulnerabilitat, la pobresa o el nivell educatiu influeixen de manera molt directa en el manteniment dels tractaments. En els països desenvolupats, l’adherència als tractaments a llarg termini és del 50%, essent menor en països subdesenvolupats. Podríem fer paral·lelisme a casa nostra: en població de major poder adquisitiu més adherència i en població més pobre menys adherència. Els processos crònics i la pluripatologia augmenten aquestes dificultats, doncs els pacients polimedicats, que han de prendre molts medicaments, tenen més baixa adherència que els que tenen tractaments més senzills i amb pocs fàrmacs.

Tenint en compte tots aquests aspectes és evident que el professional de salut té responsabilitat en referència a l’adherència pel que fa a la seva actitud i abordatge. Així com també els polítics adequant les polítiques socials i sanitàries. Actualment ens podem trobar persones amb una renda molt baixa que han de realitzar el pagament del 40% dels medicaments (moltes vegades impossible per la seva situació) i en canvi, altres amb una situació econòmica més potent no han de realitzar cap pagament. Aquestes situacions haurien de ser considerades pel sistema sanitari i pels professionals en el moment de triar el fàrmac.

També, moltes vegades, propiciar un bon tractament als pacients hauria de ser sinònim de desmedicalitzar, de fer petits canvis a la vida diària, de fer un bon ús dels fàrmacs, prescrivint només allò que aporti benefici i si és el cas, deprescrivint els productes innecessaris o poc beneficiosos. En altres ocasions la intolerància als afectes secundaris dels fàrmacs, les creences que hi pot haver entorn el producte, les males experiències en persones properes, i altres factors, són les causes de no prendre una medicació, que sempre intentarem esbrinar des d’una actitud d’escolta i no impositiva.

En la revisió dels medicaments del Manel, la infermera va detectar que alguns podien ser substituïts per altres de menor cost.

Introduir la perspectiva social de la cura a la pràctica dels professionals sanitaris és essencial . Els pacients necessiten escolta i comprensió, no culpabilitzar-los ni etiquetar-los d’incomplidors, apropar-nos a la seva realitat ens farà comprendre les dificultats per mantenir la bona adherència. I tractar-los com persones autònomes des d’una perspectiva bio-psico-social.

Millorar l’adherència pot ser la millor inversió en l’abordatge de la patologia crònica, en la seguretat dels pacients, en l’efectivitat del sistema de salut. Hi estem implicats tots: món sanitari, món educatiu, societat, polítics.

Per conèixer més sobre la Medicina mínimament disruptiva, es pot anar a: Minimally Disruptive Medicine – health care that fits