Etiquetes

, , , , , , , ,

gotszcheRecentment s’ha presentat a Barcelona i a Madrid el llibre Psicofármacos que matan y denegación organitzada del professor Peter Gotszche, fundador de The Nordic Cochrane Centre i Catedràtic de Disseny i Anàlisi en Investigació Clínica de la Universitat de Copenhaguen. El llibre, basat en la revisió d’estudis i metanàlisis ofereix una visió molt crítica sobre la suposada efectivitat i els efectes adversos dels psicofàrmacs i destapa les maniobres falsificadores d’empreses farmacèutiques i la corrupció de molts líders professionals del camp de la psiquiatria.

Gotszche es pregunta què és tenir una malaltia mental, i expressa la seva preocupació pels mètodes diagnòstics actuals basats en qüestionaris i escales més que en les històries personals, així com per la dificultat de diferenciar entre un pacient mentalment sa i un altre que no ho està. En la seva opinió el sistema DSM, i cada vegada més en les seves successives versions, crea trastorns i epidèmies falsos i indueix a un ús massiu de psicofàrmacs.

En base a una rigorosa crítica a com s’han fet i interpretat els estudis, la majoria finançats per la indústria, posa en qüestió l’efectivitat dels antidepressius ISRS dels quals diu que no redueixen la taxa de suïcidis, sinó que l’augmenten, i els atribueix la responsabilitat de conductes violentes, fins i tot homicides, de les persones que els prenen, en especial de nens i adolescents. Aquesta afirmació està fonamentada en una forta evidència.

Radical és la seva crítica al TDAH, considerant que no està ben definit ni té entitat per considerar-se com un trastorn mental. I dels infants diagnosticats diu textualment: « Un cop diagnosticats sembla que tothom queda lliure de responsabilitats o d’incentius per arreglar la situació que ells mateixos han creat. La nostra societat ha decidit que és massa complicat o car tractar de modificar l’entorn dels nostres fills i que és millor modificar els seus cervells. I això és una crueltat.»

En el capítol dedicat a l’esquizofrènia i als antipsicòtics desenvolupa també una forta crítica. A aquest grup de fàrmacs els atribueix una alta incidència d’efectes secundaris, augment de recaigudes i letalitat. Tenint en compte la relació beneficis/riscos recomana fer-ne un ús molt prudent i durant el menor temps possible, així com evitar-los en infants i majors de 65 anys.

Inclou també dades i reflexions sobre altres trastorns, com el trastorn bipolar, l’ansietat i la demència.

Gotszche defensa l’ús d’intervencions no farmacològiques en l’atenció als trastorns mentals com són la psicoteràpia, l’exercici físic, les teràpies o l’atenció personalitzada basada en l’acceptació i l’afecte. Però no presenta resultats d’estudis concloents sobre la seva efectivitat ni és tant estricte a l’hora d’avaluar-los com ho ha fet amb els piscofàrmacs. No han faltat opinions crítiques al que s’ha considerat un atac a la psiquiatria, basades sobretot en la seva falta d’experiència clínica i en falses argumentacions. Destaquen els escrits per George Dawson o per Pablo Malo en el nostre entorn.

Amb tot, les dades i valoracions que fa el llibre ens porten a fer preguntes sobre la nostra pràctica clínica, tant a l’atenció primària com a la psiquiatria. Els metges de família en el nostre país i en d’altres, som líders en la prescripció d’ansiolítics i antidepressius. Aquesta elevada prescripció té a veure fonamentalment amb dos elements: la demanda que ens arriba (allò que genera la societat) i els patrons de pràctica clínica (allò que genera el sistema sanitari). Aquests elements no són independents, estan interrelacionats en un entorn de forta influència de la indústria farmacèutica que incideix tant sobre el sistema sanitari (pressió per guies, protocols, noves indicacions de fàrmacs ja coneguts, publicitat…) com en la societat (difusió en els mitjans de resultats d’estudis manipulats, predomini d’un discurs que associa la felicitat amb el consum, creació d’expectatives irreals…).

No podem obviar la important demanda social de fàrmacs de tot tipus, de proves i d’actuacions en una societat que està maltractada, que té escassos mecanismes per explicar-se el seu patiment, per fer front al seu malestar i per buscar solucions a les causes. Una societat malalta de por i d’impotència, que busca alleugerir-se en el sistema sanitari i que veu en els medicaments la seva salvació.

La pràctica clínica de l’atenció primària (i de tota la medicina) és coherent amb el sistema sanitari i amb la societat en què es dóna. Les metgesses i les infermeres de família treballem amb les emocions i amb la paraula, però, com explica l’autor, els nostres patrons clínics estan basats en la concepció biologista de les malalties i en el l’oblit dels factors socials, ambientals i culturals que les configuren. Una pràctica clínica que s’interessa més per les xifres de laboratori que pels relats vitals, que valora més el poder del fàrmac que el poder del creixement personal, de les relacions o dels vincles socials.

El llibre ens planteja unes quantes qüestions per incorporar a la pràctica assistencial de psiquiatres i metges de família: 1. Trobar el punt just d’ús de fàrmacs (de tot tipus, que de ben segur ha de ser inferior a l’actual); 2. Emprar tots els recursos terapèutics socials, psicològics, culturals, artístics, esportius, relacionals… en l’atenció a la salut mental, i 3. Implicar els pacients en l’elecció de les teràpies, tenint en compte els riscos i beneficis.

El professor Gotszche ens parla al final del llibre de que cal una revolució en la psiquiatria, que els qui tenen el poder se n’han d’anar per poder construir un nou pla de formació de psiquiatres. Però també farà falta convenciment per adoptar nous patrons clínics i decisió per demanar a les administracions noves polítiques. Ho podrem fer? Podem tenir dubtes al respecte i fer-nos una pregunta: no serà que els metges i metgesses estem tant afectats de por, d’impotència i desesperança com la societat de la que formem part? El temps ens donarà la resposta.