Etiquetes

, , , , ,

medecin-de-canpagnePel seu interès reproduïm l’entrada publicada per Santi Torres en el bloc De solanes i obagues.

El cinema francès pot agrada més o menys però té la virtut de fer de tant en tant alguna pel·lícula dedicada a dignificar i reconèixer la feina de mestres, metges, treballadors socials… Qui no recorda el film de Bertrand Tavernier Hoy empieza todo (1999) amb la imponent figura del professor Daniel Lefebvre (Philippe Torrenton) un mestre dedicat en cos i ànima a educar en una guarderia d’una zona deprimida social i culturalment al nord de França? Saber reconèixer el paper d’aquestes persones dignifica el cinema i la societat que el produeix

Doncs fa uns mesos, un altre cineasta Thomas Lilti es va decidir a retratar el treball d’un metge de poble el veterà doctor Jean-Pierre Werner (Françoise Cluzet) ell mateix afectat per un tumor cerebral i la seva jove i recent arribada ajudant la doctora Nathalie Delezia (Marianne Denicourt). Ja adverteixo des de bon principi que no faré cap comentari tècnic sobre la pel·lícula, entre altres coses perquè no en sé. Si però que veure-la i tornar-la a veure fa poc, va despertar en mi alguna reflexió que us voldria compartir.

Durant la pel·lícula apareixen molts temes del que afecten directament a la medicina d’atenció primària. La confiança que es genera entre pacients i metge, és una de les claus que mantenen la salut d’aquesta petita comunitat rural. No, no és que estiguin més sans, o que estiguin preservats de les seves xacres com tothom, sinó que pel coneixement que el metge té de la situació de cada persona, li permet actuar a vegades fins i tot per sobre d’uns protocols sovint massa rígids i deshumanitzats. Com per exemple davant la decisió d’ingressar un pacient de 92 anys amb una malaltia crònica quan empitjora la seva salut. Entre l’alternativa de morir tranquil.lament a casa, o fer-ho en un hospital, el metge es compromet amb el pacient i d’aquí la confiança i el vincle.

Tot això no és possible sense allò que des de l’atenció primària s’anomena “longitudinalitat”, i que jo que no sóc metge veig com el fet d’acompanyar la vida de les persones, i això vol dir també la “longitudinalitat” del mateix metge que envelleix amb els seus pacients i que emmalalteix amb ells. No vol dir pas però que és un d’ells. Aquí hi ha el quid de la qüestió, i la gran dificultat i sacrifici. El metge juga un paper determinat en la comunitat. Segurament això és molt més fort en un ambient rural que en un ambient urbà, però alguna cosa és traslladable a un CAP. Al metge ho vulgui o no li toca ser espectador de tot allò que afecta els seus pacients: situació econòmica, aïllament familiar, relacions afectives, el pis o la casa on viuen… els acompanya, veu com tot això afecta a la seva salut. El metge està al centre d’aquest remolí d’humanitat i aquesta situació el fa especial, solitari. Ell sosté la salut dels altres… però a ell qui el sosté? El metge interpretat per Cluzet cura amb medicines però cura sobretot amb el vincle, l’escolta i la confiança. Hi ha un moment que diu a la seva ajudant “Escolti el pacient, el 95% del diagnòstic el fa el pacient mateix”. No és que curi allò que és incurable “la nostra és una lluita contra la naturalesa, i la naturalesa acaba sempre guanyant” sinó que “humanitza”, reconeixent a l’altre una dignitat, posant-lo al centre. I això també és curar.

En un món on lo comunitari gairebé no existeix, i on els vincles (fins i tot els més forts) són febles, qui s’atreveix a fer del vincle un factor de cura? Qui s’atreveix a lligar la seva “longitudinitat” o sigui la seva vida a la dels seus pacients? Està clar que estem parlant llavors de vocació, i si m’apureu també d’heroisme. Més heroisme encara, quan el sistema no creu gaire ni en vocacions ni en heroismes, i es dedica a fragmentar l’atenció tan com pot, que és el mateix que fragmentar la vida.

En tot això, juga un paper molt important el de la metgessa novell que s’atansa al veterà. Ens permet veure com aquest últim inicia a la seva aprenent no sense haver de superar ell mateix els egoismes i l’instint de possessió que sobre la seva comunitat aquest vincle tan fort ha acabat generant. Sí, perquè el vincle tan sanador pot convertir-se pel metge en egoisme, en possessió (els “meus” pacients….) Aprenent a cedir i a desprendre’s a favor de la doctora recent arribada, resulta que el metge acaba per portar a plenitud la seva vocació. La seva vida i professió han tingut sentit, han portat vida al seu voltant, i això malgrat la solitud, la duresa, el mal caràcter dels pacients, els camins enfangats d’aquella ruralia francesa entre la Bretanya i Normandia…. Ens movem però en un terreny que no és el de la racionalitat sinó el del sentit, un terreny d’una profunditat que no és pas mesurable en números, en objectius, en protocols…

Acostumat a veure les series sensacionalistes sempre centrades en l’espectacularitat d’urgències i hospitals, aquesta pel·lícula reconeix i dignifica la vocació del metge d’atenció primària. L’haurien de veure els regidors, consellers i ministres del ram, per adonar-se fins a quin punt s’ha perdut el nord en sanitat, com en tants altres camps. L’haurien de veure els mateixos metges per una qüestió d’autoestima, l’haurien de veure els pacients no sempre conscients del paper que juga un metge de família, en la seva vida i en la dels seus.

Sense figures com el doctor Werner i la doctora Delezia, no només no hi ha salut, sinó que no hi ha comunitat, no hi ha societat, no hi ha civilització... sinó la pura fragmentació, l’atomisme social, el salvis qui pugui. Confiança, vincle, vida, “longitudinalitat”, acompanyament, heus ací els pilars d’una vocació sempre amenaçada.

(P.S: I jo que he estat de poble i que he tingut un metge així en dono fe.)

Advertisements