Etiquetes

, , , , , , , ,

De nou s’ha publicat l’informe de la Central de Resultats per a l’Atenció Primària, ara amb les dades corresponents al 2015. Ens trobem amb un document més extens que el de l’any 2014, amb 41 indicadors agrupats en els apartats de:

  • Dades generalsCaptura de pantalla de 2016-08-29 18:45:53

  • Satisfacció de les persones usuàries

  • Adequació

  • Efectivitat

  • Eficiència

  • Projecte Essencial. Afegint valor a la pràctica clínica

  • Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

  • Tema de l’any: factors de risc més comuns.

Les dades s’ofereixen de manera global i desagregada per equips, cosa que permet tenir una informació molt detallada i de gran valor tant per a les tasques de gestió com per a les assistencials i per poder-ne treure línies de millora. Si bé enguany s’han incorporat alguns indicadors nous, que ens permeten tenir una visió més àmplia de la nostra activitat i dels seus resultats, considerem que els informes no reflecteixen l’extensa i complexa activitat que portem a terme a l’atenció primària. Una de les novetats d’aquest any és la inclusió de la satisfacció dels usuaris, amb 6 preguntes, i com a tema de l’any, els factors de risc més comuns. Hi ha aspectes que són fonamentals de l’AP com és l’atenció al malestar emocional i a la salut mental en general que es recullen només de manera indirecta amb la prescripció de benzodiazepines per a l’insomni per a gent gran. Els mateixos autors de l’informe reconeixen les seves limitacions i es proposen ampliar-lo de cara a pròximes edicions. Hi trobem a faltar també algun indicador de la satisfacció o qualitat de vida dels professionals.

No pretenem fer una anàlisi exhaustiva de l’informe ni un resum, però sí que volem comentar alguns punts.

Ens satisfà que el percentatge de població assignada atesa es manté molt alt, el 72%, tot i que ha disminuït tres punts respecte a 2014. En el grup de població de menys de 2 anys el percentatge de població atesa és del 82% i en el grup de majors de 75 anys és del 100%. Ens sorprèn, com altres anys, la dada de visites realitzades per professional i dia. Segons l’informe, per metges es realitzen 24,7 visites al dia, per infermeres 14, per altres (odontòlegs, treballadors socials?) 5,4 visites/dia. No inclouen les visites telefòniques ni les virtuals, que representen una part considerable del treball de les professionals. Tot i que aquestes xifres no corresponen a l’experiència de la majoria d’equips, que tenen una activitat de visites molt més alta, caldria tenir en compte la molt inferior quantitat de visites d’infermeria respecte a les de medicina. Es dóna, en el cas d’infermeria, una gran variabilitat entre equips (de 3,7 a 38,2) el que ens fa pensar que les tasques d’aquest col·lectiu no estan unificades i poc desenvolupades en alguns equips.

Referent als llocs de treball es veu una disminució de quasi 100 persones respecte a 2014. Però si comparem amb el 2012, la pèrdua és de 600 persones.

En l’apartat de satisfacció de les persones usuàries, destaquem l’alta satisfacció que es mostra respecte al temps que els professionals mèdics dediquen per visita i la predisposició a escoltar. Els professionals, en canvi, tenim la sensació de disposar de poc temps; els criteris de valoració, són, probablement, diferents. Les persones usuàries valoren els minuts que han estat a la consulta. Per contra, els professionals també tenim en compte el temps que tenim -o no tenim- per pensar, revisar resultats i evolució, escriure a la història, fer informes de derivació, o fer sessions clíniques. Com aspectes menys valorats per les persones usuàries tenim l’atenció rebuda per motius urgents i la facilitat per obtenir hora de visita. La primera qüestió pot estar relacionada amb l’alt ús de serveis d’urgències hospitalàries i ens indica una insuficient capacitat de resposta a les demandes de la població; també que tenim equips amb funcionament poc flexible, aspecte que hauria de portar a la reflexió i a la instauració de canvis organitzatius que permetessin donar una resposta a aquest tipus de demandes, començant perquè l’Administració es cregui l’AP com el primer nivell per a l’atenció urgent i utilitzi els seus mitjans de difusió per a fer-ne pedagogia entre la població. L’accessibilitat al primer nivell d’atenció ha estat molt malmesa en aquests últims anys i cal entendre que està tenint repercussió en tot el sistema.

Ens preocupen els resultats de l’ús dels serveis d’urgències que, a més a més, va en augment. S’informa que es fan 590 visites per cada 1000 persones en els serveis d’urgències. Aquests inclouen els serveis d’urgència hospitalaris i els CUAP. És incomprensible aquesta agregació, que no permet discriminar l’ús de serveis tan diferenciats ni orientar canvis en la planificació de dispositius per a una millor adequació. L’increment d’aquestes visites en els últims anys és alarmant: de 414 l’any 2013 i 428 l’any 2014, a 590 l’any 2015!. D’aquestes, el 57,7% són de nivell 4 i 5 representant una disminució respecte al 2014, que van ser del 67%. En l’informe de la Central de Resultats per l’àmbit hospitalari 2015 es xifra en el 35,7% de les urgències ateses als hospitals del SISCAT les corresponents als nivells 1, 2 i 3. Així, es posa en evidència el fracàs del Pla de Salut de Catalunya 2011-2015 en el seu objectiu d’atendre les demandes en els nivells més adequats i reduir el volum d’urgències hospitalàries a aquelles que realment necessiten ser ateses en un hospital. Entenem que és prioritari fer una anàlisi a fons de les causes d’aquesta freqüentació tant per part del sistema com per part de la població i definir polítiques per canviar aquesta tendència. La resposta mecànica d’augmentar els serveis d’urgències no revertirà els hàbits de la població. Entre altres mesures cal contemplar dotar l’AP de serveis i capacitat per atendre les demandes urgents i actuar en la població per fomentar l’ús adequat dels diferents dispositius.

També ens preocupen els resultats de l’apartat d’adequació. Les taxes d’hospitalització potencialment evitable, hospitalitzacions per malaltia pulmonar obstructiva o insuficiència cardíaca presenten un ascens discret. Les hospitalitzacions evitables o per malaltia crònica, que no depenen només de l’AP, sinó també dels serveis hospitalaris, es considera que indiquen el grau d’adequació dels serveis, és a dir, si l’atenció es porta a terme en el lloc i àmbit més adequats. Els resultats dels indicadors d’aquestes hospitalitzacions qüestionen l’efectivitat del programa d’atenció a la cronicitat, alguns de quins objectius eren precisament la reducció de les hospitalitzacions de pacients amb patologia orgànica crònica. Quan tindrem resultats d’aquest programa, que en el seu moment es va presentar com un gran avenç?

Com és lògic, ens satisfan aquelles dades que apunten a una bona resolució de l’AP, com poden ser les altes taxes de diagnòstic de les malalties i factors de risc cardiovasculars o el control glucèmic acceptable a persones amb DM tipus, que s’acosta al 70%. Aquestes dades contradiuen les habituals crítiques que altres nivells assistencials fan de la feina que es duu a terme a l’atenció primària i que haurien de ser rebatudes amb més contundència per l’Administració Sanitària per tal de preservar el prestigi de l’AP davant la població.

En l’apartat d’ús de medicaments ens sembla una bona notícia la disminució de pacients polimedicats amb més de 18 fàrmacs, tot i que es manté elevada la xifra de persones amb més de 10 fàrmacs: 1450/100.000 habitants. Com a dada que requeriria una reflexió rigorosa per part de gestors i professionals tenim l’augment de l’ús de fàrmacs, que ha passat de 22,5 receptes per usuari i any el 2013, a 27,1 el 2015. Aquesta dada reforça la idea que en el nostre sistema es fa un ús massiu dels fàrmacs. Després d’una certa davallada en els últims anys, aquest indicador repunta amb força i s’acompanya també d’un augment de preu de dos grups terapèutics molt emprats, com són els hipolipemiants i els antidepressius, gràcies a la introducció i prescripció de productes més nous i més cars, que com ja sabem, la majoria de vegades no són més efectius. Per cert, crida l’atenció que en l’informe de l’àmbit hospitalari no es fa menció de l’ús ni de la despesa en fàrmacs.

En la presentació pública dels informes de la central de resultats el conseller de Salut en va fer una valoració molt positiva. Certament, hi ha dades molt bones, sobretot si tenim en compte les condicions en què treballem. Però hi ha elements preocupants que no es poden passar per alt perquè ens plantegen punts febles del sistema i àrees clares de millora, algunes de millora inexcusable a curt termini, com pot ser la capacitat de resposta de l’AP a demandes urgents i el gran ús que es fa dels serveis d’urgència hospitalaris. Es reconeix el sobresforç dels professionals, però amb això no en tenim prou, perquè la seva capacitat no és infinita ni eterna. Hi ha qui parla de negació patològica de la realitat. Potser es tracta més d’una visió parcial i miop de la realitat.

Més enllà de lectures superficials i discursos triomfalistes, que es repeteixen cada any, necessitem una reflexió crítica sobre la praxi i els serveis de l’atenció primària i una reflexió crítica sobre les polítiques sanitàries. Trobem a faltar una interpretació dels resultats i la seva relació amb programes, intervencions, objectius i polítiques definits pel Departament de Salut. Fa anys que des d’àmbits professionals i polítics parlem de noves necessitats i noves demandes i de l’adequació dels serveis a aquestes noves -cada vegada menys- realitats. Alguns també reclamem més protagonisme de l’AP en el sistema, que no arriba. Amb l’actual AP retallada, poc considerada i desmotivada, es poden obtenir uns millors resultats?

D’altra banda cal fer una reflexió profunda sobre els límits i perills dels indicadors i avaluacions. L’excés d’avaluacions i d’indicadors tenen el risc de convertir als professionals en buròcrates més preocupats d’aportar dades als sistemes d’informació que d’atendre adequadament a les persones.

Les dades haurien de servir per definir polítiques i modificar les que es demostra que no funcionen. El conseller Toni Comín va assegurar que: “La Central de Resultats és un compromís de transparència i una eina de gestió imprescindible“. Però sembla que no es preveuen canvis substancials. Se segueixen abocant diners en equipaments hospitalaris i l’AP continua sent el parent pobre, molt pobre, del sistema. Difícilment millorarem alguns indicadors d’adequació, com pot ser l’ús dels serveis d’urgències, o les hospitalitzacions evitables si no hi ha una aposta seriosa pels serveis propis de l’AP: professionals, consultes, atenció continuada o atenció urgent.

I ja se sap: allà on es posen els diners, allà va l’activitat.

Advertisements