Etiquetes

, , ,

A propòsit de l’elecció de places VolemelpasencerMIR d’enguany, apareixia a Redacción Médica un article informant de la tendència a l’alça dels darrers anys a que l’especialitat de Medicina familiar i comunitària sigui escollida per més metges entre les primeres 500 places.

Està clar que com a notícia és positiva, fins i tot podríem escriure el titular “La primera plaça MIR de Medicina Familiar i Comunitària s’ha escollit amb el número 88”. Espectacular, entre els 100 primers. Copets a l’esquena, inflem el pit i ens sentim cofois de ja no ser escollits al final, ja no som aquell nen que tots deixen per l’últim en fer els equips perquè no sap jugar a futbol.

Dies més tard, toquem de peus a terra, o millor dit ensopeguem amb la realitat, gràcies a que Jordi Varela ens fa veure més enllà del nostre nas amb el seu escrit en resposta al primer article.

Si abans dèiem que estàvem contents perquè ja no érem “l’aneguet lleig” de l’esbarjo, en Varela ens fa tornar a classe. Ens dóna un bon repàs de matemàtiques, religió i ciències, sense deixar de repassar història.

M’explico:

L’aritmètica és contundent. 500 – 8 = 491. 491 especialistes en òrgans i sistemes versus 8 especialistes en persones. La tecnificació i superespecialització sovint desmesurada i desproporcionada versus la visió integral de les persones. Persones visitades en la seva comunitat, amb els seus problemes de salut (que no vol dir sempre mèdics), en interacció contínua i mai de forma aïllada, el més semblant a la realitat, de fet, la realitat en si mateixa. Pura i (avui més que mai) dura.

Ens parla de “religió” i de ciència. De les vocacions ens diu per exemple que hi ha una manca preocupant per advocar per medicina de família, i és clar! és que avui la ciència positivista és la nova religió. La moda no és tractar en Joan, a l’atur des de fa 3 anys, sense dret ja a cap retribució, amb cefalees (probablement tensionals), dislipèmia, lumbàlgies de repetició i insomni de conciliació. O la Maria, qui viu a casa seva amb el fill, la jove i 2 néts i que passen amb la seva pensió i les feines temporals de la resta, qui és diabètica de fa anys, amb una úlcera que no acaba de curar i que fa que li hagi de curar la infermera al seu CAP, on per arribar-hi ha de baixar 3 trams d’escales i caminar parant-se uns quants cops perquè al seu barri tot fa pendent…

No, ara la nova religió que capta milers de vocacions cada any i que sembla estar promocionada pels mitjans, són les especialitats que disposen de més i més innovadores proves complementàries, tècniques quirúrgiques sofisticades -ja se sap que treure vesícules biliars per la vagina és molt cool-, o fàrmacs nous any sí any també, malgrat que tanta novetat en poques ocasions vagi lligada a millores reals pel pacient.

De ciència i història ens explica que la medicina moderna, ha desterrat en pos de la ciència tot allò que no orbiti al voltant de les malalties, quan precisament tal com bé ens recorda Varela, tot allò que envolta el pacient, on viu, amb qui viu, amb què viu, què fa, què no pot fer, determinen molt més la seva salut.

I ja se sap que tot mestre posa deures als seus alumnes, i quins deures! Als metges de família ens repta a ser valents, per tal d’assumir uns lideratges necessaris pel que fa a l’organització del sistema tenint en compte el pacient com a centre, i als gestors a innovar de debò apostant per una primària ben dotada de recursos i professionals.

Només si avancem en aquesta línia aconseguirem ser una especialitat interessant pels futurs metges. I estaríem d’acord en que calen una sèrie de canvis estructurals per tal d’assolir l’objectiu. Aquests han de venir de la base, precisament d’on es formen els metges, de les facultats de medicina. Les càtedres no només no conceben una altra medicina que no sigui la «clàssica», basada en òrgans i sistemes, focalitzada en l’estudi compartimentat, disseccionant les malalties, sinó que la medicina familiar i comunitària no disposa de càtedra. Si a l’inici de l’escrit fèiem referència a que semblava que ja no érem el nen que escollien l’últim per l’equip, a les facultats ni ens deixen jugar. Com esmenta el primer article que citàvem; com pretenem que els nous metges valorin la medicina de família? Com volem que la societat vegi la importància de la integralitat en la pràctica assistencial? Com pensem que els gestors i directors prendran mesures per posar l’atenció primària en el centre del sistema sanitari? Com podem arribar al cim sense passar pel campament base? Calen canvis, però potser parlem poc de per on cal començar i sembla obvi que una bona terra, ben regada i adobada dóna els millors fruits. Necessitem arribar a la llavor, als alumnes de medicina. Que ens coneguin, que vegin el que fem, el que som. Qui són i com són les nostres pacients, on viuen, què els preocupa, com emmalalteixen i com es guareixen. Com treballem en equip i valorem les companyes. Com concebem la medicina. Com l’exercim. I com aprenem, desaprenem i tornem a aprendre. Com deia l’Ovidi, ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer. Necessitem presència real amb capacitat d’influència en els programes docents i no només algun professor associat en alguna assignatura o unes pràctiques que treuen el cap com un bolet.

Si volem que en lloc d’aplaudir i victorejar al que escull medicina de família per la seva raresa, en lloc de per la seva bona elecció, si volem que realment en un futur proper puguem felicitar-nos per les estadístiques i números del MIR, caldrà que la medicina de família entri amb força i per quedar-se a les aules de les facultats.