Etiquetes

, , , , , ,

Gemma“I l’endemà, no hi va haver metgesses d’atenció primària. Van desaparèixer: del curs de les interconsultes, que es feien d’especialista hospitalari a especialista hospitalari; del seguiment del pacient, que era recitat ad infinitum des de les mateixes consultes externes; de la capçalera del llit del malalt, que, moribund, esperava les seves últimes exhalacions envoltat de les seves persones més estimades; de l’atenció al pacient crònic, doncs aquest ja se seguia a l’hospital de dia o a través d’una estructura depenent de l’hospital que cobria aquesta parcel·la d’atenció, amb el beneplàcit de la gerència, que s’ho mirava per damunt les ulleres d’aprop mentre estudiava números i més números, sense evidència. De l’espai urbà i rural, desmantellant-se els centres d’atenció primària on ja ningú no hi acudia, doncs, es podia sol·licitar directament visita al neuròleg, al digestòleg, al cardiòleg, inclús, a l’oncòleg. I que bé i que fàcil era gestionar la salut així, pensaven alguns. I què farem ara, pensaven uns altres (els abans coneguts com a metges de família, ara obligats a reinventar-se i a caminar erràticament pel sistema sanitari ocupant places d’urgències, amb el conseqüent malestar que generava això per part dels que ja s’hi dedicaven, a les urgències!). La paraula longitudinalitat va difuminar-se fins a extingir-se entre les pàgines dels diccionaris. I que bé i que fàcil era gestionar-se la salut, així. “Així” mentre la despesa sanitària creixia i creixia fins a límits encara més insostenibles; mentre els pacients eren sotmesos a proves i més proves, a fàrmacs i més fàrmacs; mentre la sensació de desemparament entre els pacients creixia exponencialment a l’augment de la incertesa que experimentaven els especialistes hospitalaris, acostumats com estaven a tenir una orientació prèvia de les seves consultes a través del full d’interconsulta. Ningú tenia temps per a recollir la història de consultes del pacient, ni la seva percepció del procés, el seu neguit, el seu delit, el seu patir…”

Aquest, podria ben bé ser l’inici de la distòpia apocalíptica que una s’imagina en llegir una de les últimes entrades al blog de Juan Simó i que porta per nom “Un elefante en la habitación”. En aquest post i a través de les dades de l’enquesta EESE 2014, s’exposa que hi ha hagut un increment de les visites a l’especialista respecte a les del metge de família (60% vs 40%), en aquelles persones preguntades sobre l’última visita al metge realitzada en les últimes 4 setmanes.

Es revisen també altres dades provinents de l’enquesta en què s’observa l’increment d’efectius a l’hospital (metges especialistes hospitalaris) en comparació a l’increment a l’Atenció Primària (metges especialistes en primària) i l’augment de visites de seguiment dels primers i del total, respecte als metges d’atenció primària. En els comentaris al blog, s’apunta com a possible causa d’aquest descens l’aparició de la recepta electrònica, p.ex. Altres motius que es comenten són les derivacions creuades entre professionals de l’atenció especialitzada hospitalària i recitacions per seguiment.

L’escenari plantejat en la interpretació inicial, resulta ser falsa com es pot llegir en l’últim comentari del mateix Juan Simó (rectificar, és de savis!) avisat per una lectora del blog, Mónica Suárez. La pregunta es formula a aquelles persones que han estat visitades l’últim mes per ambdós especialistes. De manera que les dades acaben, com diu en Juan, fent desaparèixer l’elefant de l’habitació (70% visites atenció primària vs 30% visites a atenció hospitalària).

No obstant això, mostra dades preocupants com les esmentades més amunt que cal que s’abordin en l’àmbit polític. Cal que l’especialitzada hospitalària es reciti problemes de salut de baixa complexitat que podrien ser seguits a l’atenció primària, contribuint així a engrossir les llistes d’espera? Què se n’espera de la resolució d’un problema de salut per part d’un professional de l’atenció hospitalària? En quantes visites de seguiment?

Cal seguir amatents a aquestes notícies, no fos que “l’endemà” estigui més a prop del què ens pensem.

Fotografia: Gemma Torrell