Etiquetes

, , , , , , ,

chainlink-690503_960_720Fa pocs dies sentíem a les notícies novament un cas de violència contra les dones exercida per homes. Però aquest cop, la notícia no és només la mort de la dona i suïcidi posterior de l’agressor. L’impacte de la mateixa no és que s’hagi perpetrat davant de la seva filla i una neboda, ambdues menors. Malauradament l’impacte mediàtic és perquè l’homicida era mosso d’esquadra, per tant amb accés a armes de foc, i el fet que hagués estat diagnosticat d’una malaltia mental, motiu pel qual restava de baixa laboral. Aquest cas, salvant les distàncies, ens porta al tràgic succés ocorregut fa un any i escaig, el famós cas de Germanwings, on un copilot de baixa laboral, també per malaltia mental va escollir estavellar voluntàriament el vol comercial que pilotava per suïcidar-se. Ambdós casos han servit per posar sobre la taula algunes qüestions prou greus com per aturar-nos i reflexionar sobre elles.

La descompensació o agudització del pacient afectat d’una malaltia, ja sigui aguda o crònica, ja sigui mental o orgànica, i el risc que suposen certes activitats laborals és quelcom que els metges ja sabem per la nostra activitat professional. Tots, hem viscut o viurem situacions que ens suposen un dilema ètic. Hi ha professions com la de conductor, metge, pilot, policia… que per la seva responsabilitat i conseqüències de les seves decisions suposen un risc pels altres i per un mateix si no es desenvolupen en condicions òptimes. Potser el sistema (i per descomptat els metges) no és perfecte o infal·lible però quan aquests casos es donen actuem amb professionalitat, aplicant criteris individualitzats en cada cas i tenint en compte els principis de bioètica universals com la no maleficència i la justícia, és a dir, fent prevaler els drets col·lectius per sobre dels individuals.

En el cas dels malalts mentals greus a més s’afegeix un altre fet, objectiu a denunciar amb aquest escrit. L’estigmatització dels malalts mentals que fa la societat, catalitzat a través dels mitjans de comunicació, atès que aquests juguen un paper clau en el tractament de la informació com la que obria l’article. Així, els esforços que es realitzen des de fa anys per normalitzar un col·lectiu maltractat per desconeixença i temor, queden destruïts fàcil i ràpidament mentre llegim, escoltem o mirem la notícia a la premsa.

Entenem que les 5 preguntes periodístiques “W” (What, who, when, where and why), la del per què és la que suscita més curiositat, fet totalment humà i la que a la vegada, desperta altres incògnites. Es podria haver evitat? Què podem fer-hi al respecte? Però això, sovint queda enterrat sobre una pàtina de pànic col·lectiu, a la recerca immediata de culpables i depuració de responsabilitats i la necessitat d’imposar normes i lleis per pensar, sobretot sentir que ho tenim controlat.

Així doncs, es produeix la utilització de casos extrems, tant per la seva gravetat com per la seva infreqüència. Aquests serveixen per retallar drets i llibertats individuals. La necessitat humana per entendre les causes, per intentar controlar-ho tot, per evitar noves tragèdies similars dóna carta blanca per canviar coses que sense aquests fets serien molt més difícils per la visió crítica de bona part de la societat, si més no endegaria un fort debat entre les llibertats individuals i la seguretat col·lectiva. No van passar ni 24 hores de la notícia amb la que començàvem, que des del col·legi de metges i la conselleria d’interior es plantejaven de forma gairebé immediata incorporar reformes substancials pel que fa als drets dels treballadors, pacients, en definitiva els drets de la persona. Sense debat, sense consultar experts, afectats, en definitiva, d’allò que se’n diu…sense més.

Només cal veure el rebuig de la societat catalana a projectes com el VISC+ on les dades de milers de pacients anirien a parar al millor postor amb fins comercials en molts casos disfressats de finalitat científiques. Però, en nom de la seguretat entenem que cal fer concessions. Ja no cal debat. Està clar que davant la por de que un individu malalt mental i descompensat pugui estar sense control i fer mal som capaços de perdre drets individuals fonamentals. Guanyarem això sí una falsa seguretat, dormirem més tranquils sabent que cap pilot o cap agent de baixa laboral podran ferir-nos però continuarem anant en cotxe per carreteres amb punts negres i conductors incívics que creuen que sobrepassar el límit de velocitat, beure dues copetes o contestar un WhatsApp mentre es condueix és normal, ens semblarà normal que el personal sanitari treballi jornades més de 12 hores ininterrompudes malgrat coneixem l’augment d’errades que suposa, o normal també que els treballadors de la construcció tinguin menys formació específica i condicions laborals de seguretat. Totes elles situacions on existeix un risc molt més alt de sinistralitat i creixent en els darrers anys, però algunes tan quotidianes que si les notícies se’n fessin ressò cada dia els diaris tindrien el doble de pàgines i els telenotícies no parlarien d’altra cosa.

No diem que davant de fets tan greus com aquests no calgui fer reformes, modificar protocols o crear-ne de nous; la millora sempre és possible i desitjable, però ens hem de preguntar a quin preu. A qualsevol? Estem disposats a perdre llibertat, intimitat, confidencialitat de forma indiscriminada? Ho farem fruit de la por, per tant irracionalment? Culpabilitzarem a un col·lectiu vulnerable per se i el continuarem estigmatitzant gratuïtament? O iniciarem un debat on tots els interlocutors intervinguin de forma argumentada i amb serenor? Pacients i familiars, metges de capçalera, psiquiatres, psicòlegs, metges del treball i altres actors socials tenim el dret i el deure de seure a taula per construir una societat que cuidi de totes les persones, sobretot dels que més ho necessiten, que no vol dir fer una societat més segura per alguns a costa d’etiquetar i aïllar en pos d’un suposat benefici a uns altres.

Foto obtinguda de: https://pixabay.com/en/chainlink-fence-metal-wire-690503/

Anuncis